dilluns, de desembre 24, 2007
dijous, de desembre 13, 2007
BONOS
Bonobo ( Pan Paniscus)Individu de la família del homínids que comparteix un 99% de l'ADN de l'homo sapiens. És el més intel·ligent dels anomenats primats, te un vocabulari molt extens, sap escoltar i contestar preguntes, escriure amb un ordinador adaptat i obeir ordres complexes. Té consciència d'ell mateix i viu pacíficament en un grup propi, seguint els costums apresos dels seus avantpassats i avantpassades, respectant les espècies veïnes. Es caracteritza pel seu altruisme, empatia, amabilitat, paciència i sensibilitat. És una espècie amenaçada i el perill d'extinció és altíssim.
Bonobord ( Pan Troglodytes Hispanus)
Individu de l'espècie dels homo sàpiens, família dels Pongidae, que comparteix un 99% de l'ADN dels ximpanzés. És un dels més ignorants de les anomenades persones humanes, té un vocabulari limitat i mal articulat, no escolta ningú, contesta el que li rota, no escriu gaire i no obeeix ni els seus. No té consciència ni límits territorials, té problemes de lateralitat en confondre la dreta i l'esquerra, és agressiu i hostil amb les espècies veïnes, agrupa els mascles per fer guerres i caçarlos-los seguint els costums dels seus avantpassats falangistes. És una espècie depredadora i voraç que posa constantment en perill d'extinció els habitants de la nació catalana.
dilluns, d’octubre 08, 2007
IMAGINA
Dimarts 9 d'octubre, 67è aniversari del naixement d'en John Lennon
Imagina't que no hi ha cel
és fàcil si ho intentes
que no hi ha infern sota nostre
i damunt només firmament
Imagina't tota la gent vivint el present...
Imagina't que no hi ha països
no costa gaire fer-ho
cap motiu per matar o morir
ni tampoc religió
Imagina't tota la gent vivint la vida en pau...
Imagina't que no hi ha propietats
em pregunto si pots
ni golafreria ni fam
fraternitat entre els homes
Imagina't tota la gent compartint tot el món...
Podeu dir que sóc un somiador
però no sóc l'únic
espero que un dia t'hi afegeixis
i el món serà tot un
dijous, d’octubre 04, 2007
Ni creus ni mocadors
He llegit al diari tot aquest rebombori que s’ha organitzat amb aquesta nena que “no volia” anar a l’escola sense el vel i que al final s’ha sortit amb la “seva”. Com pot ser que la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya s’atreveixi a desautoritzar la política educativa consensuada d’una escola per cedir al xantatge d’un pare, amb uns arguments que no s’aguanten ni pel cap ni pels peus? Com pot ser que tota una sèrie de persones que es diuen d’esquerres avalin aquesta postura amb uns arguments que no demostren res més que hipocresia i demagògia, que res tenen a veure amb alguns dels principis bàsics de la ideologia d’esquerres com són la igualtat, la llibertat i el laïcisme?
El Departament d’Ensenyament es justifica dient que primer és el dret a l’educació. Si senyors, tenen tota la raó, però no ha pas estat l’escola qui li ha negat aquest dret, han estat els seus pares, que han negligit el deure que tenen de portar la nena a l’escola, incomplint les lleis del nostre país. La majoria de nenes musulmanes van a l’escola o pel carrer sense vel, algunes noies amb un mocador senzill -la religió musulmana no obliga a portar-lo- i fins ara no havia passat res. La mare de la nena s’excusa dient que és la nena que no vol anar a l’escola sense aquest mocador. Bona manera d’educar una filla si deixa el criteri i les decisions ens mans d’una vaileta de 8 anys! Amb aquest argument tots els pares quan es trobin que el seus fills volen anar a l’escola vestits d’Spiderman perquè volen ser superherois els hauran de deixar fer. Una companya més jove que jo em comentava: “Què passaria si jo fes anar els meus fills a l’escola amb un mocador al coll amb l’estelada? Tinc el mateix dret, no? És la meva ideologia? Segur que el Sr. Maragall no ho toleraria de cap manera.”
Es queixava, la mare de la nena, que el curs passat, en una altra escola que li permetien dur el vel, els nens li treien i no la volien, que no tenia amics i per això encara no parlava català. I doncs què es pensa que passarà ara? Com pot jugar i córrer pel pati amb l’embalum de roba que porta a sobre? Els nens de tercer encara no tenen la maduresa suficient per fer raonaments complexos, es regeixen pel que senten i veuen i solen actuar amb espontaneïtat, tant per bé com per mal, fins i tot amb crueltat. L’educació en la igualtat vol dir que no hi ha d’haver cap diferència afegida entre uns nens i uns altres, els signes externs diferencials actuen com a desencadenant de rebuig, de no pertinença al grup, de marginació. La llibertat vol dir que els nens han d’aprendre a pensar i decidir per ells mateixos, sense prejudicis imposats. La religió i les creences personals s’han de deixar a casa, amb les creus, les medalles i els xadors. A l’escola no hi ha d’haver ni moros ni cristians, tots s’han de sentir catalans.
Senyors polítics, agafeu el toro per les banyes i no us amagueu darrere excuses de mal pagador, per políticament correctes que siguin. Es veu d’una hora lluny que no és la nena sinó el seu pare qui ha provocat tot aquest enrenou, perquè l’opinió de les nenes i de les dones musulmanes no se sol tenir en compte mai en la seva vida, ni per triar vestit ni per triar marit. Malauradament, me fa que aquesta nena té mal pronòstic: amb la vostra covardia mai no s’integrarà a l’escola, ni a la llengua ni al país. És molt probable que, amb qualsevol excusa, la tornin deixar a casa. Si no és ara, d’aquí a pocs anys, voluntàriament o obligada, deixarà els estudis i serà venuda al millor postor com si d’una peça de bestiar es tractés i vosaltres en sereu còmplices. Aquesta política que apliqueu no en té res de progressista: és discriminatòria, injusta i sotmesa a la religió, fomenta la desigualtat i la marginació i obstaculitza la integració. La llibertat d’un s’acaba quan comença la dels altres. En democràcia les normes es decideixen per majoria i, ens agradin o no, les hem de respectar, tant si som d'aquí com si som d'allà. Aneu en compte, encara hi sou a temps a regular la situació, ja heu claudicat una vegada i malauradament, com hem après a les pel·lícules, els xantatges mai no s’acaben: darrera el primer pagament en ve una altre i un altre ...
El Departament d’Ensenyament es justifica dient que primer és el dret a l’educació. Si senyors, tenen tota la raó, però no ha pas estat l’escola qui li ha negat aquest dret, han estat els seus pares, que han negligit el deure que tenen de portar la nena a l’escola, incomplint les lleis del nostre país. La majoria de nenes musulmanes van a l’escola o pel carrer sense vel, algunes noies amb un mocador senzill -la religió musulmana no obliga a portar-lo- i fins ara no havia passat res. La mare de la nena s’excusa dient que és la nena que no vol anar a l’escola sense aquest mocador. Bona manera d’educar una filla si deixa el criteri i les decisions ens mans d’una vaileta de 8 anys! Amb aquest argument tots els pares quan es trobin que el seus fills volen anar a l’escola vestits d’Spiderman perquè volen ser superherois els hauran de deixar fer. Una companya més jove que jo em comentava: “Què passaria si jo fes anar els meus fills a l’escola amb un mocador al coll amb l’estelada? Tinc el mateix dret, no? És la meva ideologia? Segur que el Sr. Maragall no ho toleraria de cap manera.”
Es queixava, la mare de la nena, que el curs passat, en una altra escola que li permetien dur el vel, els nens li treien i no la volien, que no tenia amics i per això encara no parlava català. I doncs què es pensa que passarà ara? Com pot jugar i córrer pel pati amb l’embalum de roba que porta a sobre? Els nens de tercer encara no tenen la maduresa suficient per fer raonaments complexos, es regeixen pel que senten i veuen i solen actuar amb espontaneïtat, tant per bé com per mal, fins i tot amb crueltat. L’educació en la igualtat vol dir que no hi ha d’haver cap diferència afegida entre uns nens i uns altres, els signes externs diferencials actuen com a desencadenant de rebuig, de no pertinença al grup, de marginació. La llibertat vol dir que els nens han d’aprendre a pensar i decidir per ells mateixos, sense prejudicis imposats. La religió i les creences personals s’han de deixar a casa, amb les creus, les medalles i els xadors. A l’escola no hi ha d’haver ni moros ni cristians, tots s’han de sentir catalans.
Senyors polítics, agafeu el toro per les banyes i no us amagueu darrere excuses de mal pagador, per políticament correctes que siguin. Es veu d’una hora lluny que no és la nena sinó el seu pare qui ha provocat tot aquest enrenou, perquè l’opinió de les nenes i de les dones musulmanes no se sol tenir en compte mai en la seva vida, ni per triar vestit ni per triar marit. Malauradament, me fa que aquesta nena té mal pronòstic: amb la vostra covardia mai no s’integrarà a l’escola, ni a la llengua ni al país. És molt probable que, amb qualsevol excusa, la tornin deixar a casa. Si no és ara, d’aquí a pocs anys, voluntàriament o obligada, deixarà els estudis i serà venuda al millor postor com si d’una peça de bestiar es tractés i vosaltres en sereu còmplices. Aquesta política que apliqueu no en té res de progressista: és discriminatòria, injusta i sotmesa a la religió, fomenta la desigualtat i la marginació i obstaculitza la integració. La llibertat d’un s’acaba quan comença la dels altres. En democràcia les normes es decideixen per majoria i, ens agradin o no, les hem de respectar, tant si som d'aquí com si som d'allà. Aneu en compte, encara hi sou a temps a regular la situació, ja heu claudicat una vegada i malauradament, com hem après a les pel·lícules, els xantatges mai no s’acaben: darrera el primer pagament en ve una altre i un altre ...
dimarts, d’octubre 02, 2007
FOGUERES
Fa molt de temps, quan entrava a l’adolescència, una monja em va requisar una carpeta plena de retalls de diaris i revistes, amb fotografies i notícies dels Beatles. M’havia costat mesos aconseguir tot aquell tresor, perquè a dins aquella gàbia les úniques revistes que podíem llegir eren les de monges i capellans engatussant “negritus” a l’Àfrica. Així que les bones amigues que vivien al món normal em retallaven les notícies i me les portaven i d’altres no tan amigues me les venien, a duro la peça. Normalment, si la carpeta era plena, quan anava a casa la buidava en una caixa de fusta que tenia al santuari dels Beatles, però aquell cop no hi vaig ser a temps i la mala bèstia me’ls va esparrecar. Em vaig enrabiar tant que quan vaig tornar a casa vaig agafar la pila de revistes musicals que tenia i en vaig arrencar totes les fotografies d’un cantant espanyol molt famós, protegit d’en Franco i ídol de les monges. Les vaig pujar al terrat i les vaig penjar als filferros amb les agulles d’estendre la roba. Vaig agafar l’escopeta de balins i pim pam pum, a fer punteria: ara l’ull dret, ara el nas, ara l’orella i anar fent, fins que la làmina quedava tan foradada com les vores de les estovalletes de paper que els confiters posaven sota els braços de gitano. Cada vegada que descarregava l’escopeta i encertava el tret, descarregava tota la ràbia que tenia a les monges i a la gent que representaven, opressors i repressors de les llibertats del meu país.
Tres anys més tard, quan els Beatles es van separar i vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida, vaig agafar els retalls de diaris de la caixa de fusta i vaig anar cremant la figura de la Yoko amb la punta d’un cigarret que fumava d’amagat al meu santuari. Havia d’afinar bé la cremada, no fos cas que em passés de la ratlla i socarrimés en John. Quan el forat de la guspireta anava creixent i la imatge d’aquella bruixa s’anava esvaint, jo m’anava tranquil·litzant, volent-me imaginar que així ella desapareixeria de veritat i els Beatles tornarien ser-ho per sempre més.
D’aquell temps ençà, si n’he arribat a cremar de coses que no em feien peça! Cada any, des que arriben les primeres freds de la tardor, havent sopat m’assec a la vora de l’escalfapanxes i vaig fent endreça de la meva bossa, dels calaixos, dels diaris acumulats durant l’estiu, tot alimentant la voracitat de la foguera. No m’entretinc pas a mirar qui cremo: segur que he incinerat papes, reis, polítics, artistes i de tot, indesitjables i gent de bona fe. Ara que de vegades també he cremat intencionadament fotografies de gent que ha passat per la meva vida i m’ha acabat fent mal. És una manera d’esborrar-los de la meva pel·lícula. I què si ho faig? Els ha passat res de dolent? El cantant aquell de la ph, la Yoko, els Rollings, en Bush, l’Aznar, en Zaplana, l’Acebes, els reis, el papa i tantes altres persones “non grates” que alguna vegada he convertit en cendra encara gaudeixen d’una salut incombustible lluny de mi. Mentrestant jo m’he desfogat amb aquests rituals tan innocus i he pogut agafar el son a la primera, estalviant-me giravolts i mals de panxa.
Però ara, malauradament, em comença a fer por aquesta gent poderosa que confon els símbols amb els seus referents, que vol convertir en delicte una forma d’expressió de les més antigues de la història de la humanitat i que encara perdura als Països Catalans la nit de Sant Joan: cremar les andròmines inútils, els mobles corcats, les branques seques i les males herbes. Em fa por perquè alguns avantpassats d’aquesta gent que ara es dedica a encalçar xicots i periodistes només perquè cremen fotocòpies dels reis d’Espanya, temps enrere també es dedicaven a perseguir persones que no pensaven com ells i les cremaven amb carn i ossos en una foguera al mig de plaça.
Tres anys més tard, quan els Beatles es van separar i vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida, vaig agafar els retalls de diaris de la caixa de fusta i vaig anar cremant la figura de la Yoko amb la punta d’un cigarret que fumava d’amagat al meu santuari. Havia d’afinar bé la cremada, no fos cas que em passés de la ratlla i socarrimés en John. Quan el forat de la guspireta anava creixent i la imatge d’aquella bruixa s’anava esvaint, jo m’anava tranquil·litzant, volent-me imaginar que així ella desapareixeria de veritat i els Beatles tornarien ser-ho per sempre més.
D’aquell temps ençà, si n’he arribat a cremar de coses que no em feien peça! Cada any, des que arriben les primeres freds de la tardor, havent sopat m’assec a la vora de l’escalfapanxes i vaig fent endreça de la meva bossa, dels calaixos, dels diaris acumulats durant l’estiu, tot alimentant la voracitat de la foguera. No m’entretinc pas a mirar qui cremo: segur que he incinerat papes, reis, polítics, artistes i de tot, indesitjables i gent de bona fe. Ara que de vegades també he cremat intencionadament fotografies de gent que ha passat per la meva vida i m’ha acabat fent mal. És una manera d’esborrar-los de la meva pel·lícula. I què si ho faig? Els ha passat res de dolent? El cantant aquell de la ph, la Yoko, els Rollings, en Bush, l’Aznar, en Zaplana, l’Acebes, els reis, el papa i tantes altres persones “non grates” que alguna vegada he convertit en cendra encara gaudeixen d’una salut incombustible lluny de mi. Mentrestant jo m’he desfogat amb aquests rituals tan innocus i he pogut agafar el son a la primera, estalviant-me giravolts i mals de panxa.
Però ara, malauradament, em comença a fer por aquesta gent poderosa que confon els símbols amb els seus referents, que vol convertir en delicte una forma d’expressió de les més antigues de la història de la humanitat i que encara perdura als Països Catalans la nit de Sant Joan: cremar les andròmines inútils, els mobles corcats, les branques seques i les males herbes. Em fa por perquè alguns avantpassats d’aquesta gent que ara es dedica a encalçar xicots i periodistes només perquè cremen fotocòpies dels reis d’Espanya, temps enrere també es dedicaven a perseguir persones que no pensaven com ells i les cremaven amb carn i ossos en una foguera al mig de plaça.
dimecres, de setembre 12, 2007
PINTEN BASTOS
Avui cedeixo aquest espai a l’escrit que m’ha fet arribar la meva amiga Teresa Alabèrnia. Els fets que explica posen en evidència que dins el Cos dels Mossos d’Esquadra hi ha personal que no hi hauria d’haver entrat mai, que no coincideixen gens amb el model de policia catalana que tots volíem i que confonen els papers. Ja sabem que els requisits que es demanaven al principi s’han anat rebaixant, que han hagut de reciclar molts guàrdies i policies que venien de les Fuerzas de Seguridad del Estado i incorporar-hi gent que defensa els interessos d’una nació que no és la nostra i que tracta els legítims ciutadans de Catalunya com a enemics. Fins ara deien: “Compte, que l’única diferència entre els mossos i la policia nacional és que et peguen en català”. Doncs sembla que ara ja ni això, si els hi rota pels collons, et foten la garrotada amb la lengua del imperio. sense donar cap explicació. Per sort, jo tinc amics i amigues que són mossos i tenen molt clar en quin país treballen i a qui han de defensar, però potser aviat els que haurien de ser-ne el model en seran l’excepció.
AGREDITS COM A POBLE I COM A CIUTADANS (PREPOTÈNCIA I IMPUNITAT DELS MOSSOS)
Avui 11 de setembre a les 20'30h aprox. a la cantonada dels Jutjats de BCN, el meu company Josep M. Cadenas i jo, Teresa Alabèrnia, en sentir que dos Mossos d'Esquadra estaven parlant en castellà entre ells, ens hem comentat: "Ho sents?" "Si, és veritat el que ens havien dit, la majoria sembla ser que no utilitzen el català habitualment" "Quin mal exemple,no?" Un dels dos, el més baixet, ens increpa tot seguit: "Qué passa? parlem com ens dóna la gana". És aleshores quan li preguntem el motiu pel qual no parlen en català i textualment ens etziba un definitiu "No parlo català perqué no em passa pels collons" Li demanem el seu nº d'identificació tot fent-li saber que pensem donar a conèixer als seus superiors jeràrquics la mala educació mostrada . Es nega a identificar-se, afirmant que no està obligat a fer-ho. Prenem nota de la referència del seu vehicle: 1040 E121 i al moment ens veiem encerclats per altres Mossos que ens demanen la documentació. Evidentment no ens neguem a donar-la però sí que preguntem el motiu i alhora els fem saber que també volem que s'identifiquin. El motiu, diuen, és que ja que nosaltres hem estat anotant els números de la furgoneta ells tenen tot el dret de saber qui som, i referent a les identificacions professionals ningú els obliga a donar-les. Ens tenen uns vint minuts palplantats en mig del carrer esperant no sabem ben bé què -redactant alguna denúncia per "agrabio al idioma común de todos los españoles"? per "intolerancia al bilingüismo institucionalizado"? o simplement per actuar com a ciutadans lliures?
Quina defensa tenim davant les agressions als ciutadans i al País per part de funcionaris la missió dels quals seria precisament la de garantir-ne els seus drets? (Aquesta pregunta l'adrecem especialment al Sr Saura)
Teresa Alabèrnia i Domènech DI 36.893.750
Josep M. Cadenas i Sureda DI 40.231.342
Mas Genesta
Vall-llobrega (Baix Empordà)
AGREDITS COM A POBLE I COM A CIUTADANS (PREPOTÈNCIA I IMPUNITAT DELS MOSSOS)
Avui 11 de setembre a les 20'30h aprox. a la cantonada dels Jutjats de BCN, el meu company Josep M. Cadenas i jo, Teresa Alabèrnia, en sentir que dos Mossos d'Esquadra estaven parlant en castellà entre ells, ens hem comentat: "Ho sents?" "Si, és veritat el que ens havien dit, la majoria sembla ser que no utilitzen el català habitualment" "Quin mal exemple,no?" Un dels dos, el més baixet, ens increpa tot seguit: "Qué passa? parlem com ens dóna la gana". És aleshores quan li preguntem el motiu pel qual no parlen en català i textualment ens etziba un definitiu "No parlo català perqué no em passa pels collons" Li demanem el seu nº d'identificació tot fent-li saber que pensem donar a conèixer als seus superiors jeràrquics la mala educació mostrada . Es nega a identificar-se, afirmant que no està obligat a fer-ho. Prenem nota de la referència del seu vehicle: 1040 E121 i al moment ens veiem encerclats per altres Mossos que ens demanen la documentació. Evidentment no ens neguem a donar-la però sí que preguntem el motiu i alhora els fem saber que també volem que s'identifiquin. El motiu, diuen, és que ja que nosaltres hem estat anotant els números de la furgoneta ells tenen tot el dret de saber qui som, i referent a les identificacions professionals ningú els obliga a donar-les. Ens tenen uns vint minuts palplantats en mig del carrer esperant no sabem ben bé què -redactant alguna denúncia per "agrabio al idioma común de todos los españoles"? per "intolerancia al bilingüismo institucionalizado"? o simplement per actuar com a ciutadans lliures?
Quina defensa tenim davant les agressions als ciutadans i al País per part de funcionaris la missió dels quals seria precisament la de garantir-ne els seus drets? (Aquesta pregunta l'adrecem especialment al Sr Saura)
Teresa Alabèrnia i Domènech DI 36.893.750
Josep M. Cadenas i Sureda DI 40.231.342
Mas Genesta
Vall-llobrega (Baix Empordà)
divendres, de setembre 07, 2007
Embolica, que fa fort!
Avui, després del repòs estacional i la desconnexió necessària i convenient, he buscat el programa dels actes de la Diada al meu poble per planificar les activitats dels últims dies de vacances, per decidir quedar-m'hi o anar cap a Barcelona. L’he trobat al web de l’Ajuntament en format PDF, tan reduït que a ull nu no es podia llegir res i tan atapeït que m’ha fet pensar: Òndia, si que en fan de coses aquest any, tres pàgines plenes! Quan he anat pitjant el piu del ratinyol per anar engrandint la lletra amb la lupa virtual, he pogut comprovar que d’actes ben pocs, que la meitat del paper l’ocupava un paràgraf d'informació repetit en diversos idiomes. Posats a voler mantenir aquesta pretesa capitalitat cultural comarcal no podia pas ser d’altra manera, no ens moquem pas amb mitja màniga. Poc en tenim prou amb l’imposat bilingüisme, nosaltres més llengües que els dracs dels contes de princeses, pentalingües, i encara perquè el paper no donava per més! Què en pensaran els holandesos i alemanys, part important de la nostra població, que s’han quedat fora amb la incorporació de l’àrab? I els amazighs, portuguesos, italians, romanesos, russos, grecs, xinesos, japonesos, gambians, senegalesos, etc ..?
Si el díptic va dirigit als turistes, no n’hi hauria prou d’editar-lo en català com a llengua del país i en anglès com a llengua internacional més coneguda? Seria la manera de no ofendre tanta gent i estalviar diners. Si va dirigit als residents al municipi, l’Estatut ( que és una llei encara que no s’apliqui ) diu que tothom que viu i treballa a Catalunya ha de saber el català, tant si és europeu, com americà, africà o asiàtic. Si n'hi ha que no el volen aprendre, això és una actitud de menyspreu cap a nosaltres i de cap manera hem de rebaixar-nos seguint les seves regles de joc.
He de suposar que la intenció de l’oficina de turisme era bona i pretenia donar a conèixer el significat de la Diada Nacional de Catalunya a la comunitat internacional que ens visita o que resideix aquí sense saber res de la terra que trepitja. És lògic que si s’han de repartir dues columnes d’un díptic en cinc parts, els espais corresponents no poden ser gaire extensos i que en quatre ratlles és impossible explicar tota la història de Catalunya, ni tan sols la que envolta l’11 de setembre de 1714. Però una cosa és fer lligar els fils històrics per teixir una idea i l’altra embolicar la troca. Per això demanaria a la persona que ha escrit aquest breu resum i als responsables que l’han editat que m’expliquessin quina relació hi veuen entre la commemoració de l’11 de setembre, la guerra del 1936 i l’afusellament del President Companys, ja que ho han acabat simplificant d’aquesta manera: Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes es manifesten per reclamar el reconeixement dels seus drets nacionals i així mateix es ret homenatge al President de la Generalitat Lluís Companys.
Amb les vegades que jo, com a catalana, m’he manifestat l'11 de setembre per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals, mai no he vist que es retés cap homenatge particular a Lluís Companys, més aviat se li ret simbòlicament a Rafel Casanova, Conseller en Cap de la Generalitat quan varen entrar les tropes invasores de Felip V a Barcelona el 1714 i aquest homenatge es fa extensiu a tots els patriotes que han mort o han lluitat per la recuperació dels drets de Catalunya durant aquests 293 anys d’ocupació espanyola del Principat, entre ells també el President Companys, però el dia que se li ret homenatge és el 15 d’octubre, dia en què fou afusellat.
Si ja costa que ens entenguin, al menys expliquem-nos bé.
Si el díptic va dirigit als turistes, no n’hi hauria prou d’editar-lo en català com a llengua del país i en anglès com a llengua internacional més coneguda? Seria la manera de no ofendre tanta gent i estalviar diners. Si va dirigit als residents al municipi, l’Estatut ( que és una llei encara que no s’apliqui ) diu que tothom que viu i treballa a Catalunya ha de saber el català, tant si és europeu, com americà, africà o asiàtic. Si n'hi ha que no el volen aprendre, això és una actitud de menyspreu cap a nosaltres i de cap manera hem de rebaixar-nos seguint les seves regles de joc.
He de suposar que la intenció de l’oficina de turisme era bona i pretenia donar a conèixer el significat de la Diada Nacional de Catalunya a la comunitat internacional que ens visita o que resideix aquí sense saber res de la terra que trepitja. És lògic que si s’han de repartir dues columnes d’un díptic en cinc parts, els espais corresponents no poden ser gaire extensos i que en quatre ratlles és impossible explicar tota la història de Catalunya, ni tan sols la que envolta l’11 de setembre de 1714. Però una cosa és fer lligar els fils històrics per teixir una idea i l’altra embolicar la troca. Per això demanaria a la persona que ha escrit aquest breu resum i als responsables que l’han editat que m’expliquessin quina relació hi veuen entre la commemoració de l’11 de setembre, la guerra del 1936 i l’afusellament del President Companys, ja que ho han acabat simplificant d’aquesta manera: Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes es manifesten per reclamar el reconeixement dels seus drets nacionals i així mateix es ret homenatge al President de la Generalitat Lluís Companys.
Amb les vegades que jo, com a catalana, m’he manifestat l'11 de setembre per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals, mai no he vist que es retés cap homenatge particular a Lluís Companys, més aviat se li ret simbòlicament a Rafel Casanova, Conseller en Cap de la Generalitat quan varen entrar les tropes invasores de Felip V a Barcelona el 1714 i aquest homenatge es fa extensiu a tots els patriotes que han mort o han lluitat per la recuperació dels drets de Catalunya durant aquests 293 anys d’ocupació espanyola del Principat, entre ells també el President Companys, però el dia que se li ret homenatge és el 15 d’octubre, dia en què fou afusellat.
Si ja costa que ens entenguin, al menys expliquem-nos bé.
dimarts, d’agost 07, 2007
TOT PAGAT
Les persones de poca fe que no creiem en déu, si més no en un d’aquests déus que ens volen imposar els uns o els altres, solem buscar alguna mena d’explicació lògica o científica al funcionament de l’univers, de la vida, de la mort, del destí i de tot plegat. Ja fa temps que em vaig interessar pels escrits d’en Francesc Pujols i de l’Alexandre Deulofeu perquè intentaven, en certa manera, relacionar i predir esdeveniments relacionats amb el poble català utilitzant els símbols i les lleis de la llengua i la matemàtica, eines principals de la càbala.
Una de les prediccions més conegudes d’en Pujols era que arribaria un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat per tot arreu on anéssim. Això m’ha fet pensar molt aquests dies. No és pas que volti gaire però, malauradament, jo no m’hi he pas trobat mai: vagi on vagi sempre he d’obrir la cartera. Fins ara i cada cop més, els catalans, només pel sol fet de ser-ho, hem de pagar més que els altres en tots els àmbits de la nostra vida. Que potser un dia es farà justícia i les coses iran a l’inrevés? Potser sí, però és difícil de creure. Més aviat em fa l’efecte que a aquest senyor, quan remenava les lletres cabalístiques, li va caure una A per terra i en comptes de TOT PAGAT volia dir TOT APAGAT com podem comprovar últimament. Apagada la llum, apagats els trens, apagades les autopistes, apagats els aeroports, no hi ha res que funcioni... Sembla que els castellans se l’hagin cregut i per por que ens escapem, ens volen a tots els catalans tancats a casa i a les fosques, no fos cas que Europa ens donés allò que ells ens prenen.
Mentre anem afluixant la bossa esperarem que en Deulofeu, empordanès i republicà com jo, l’encerti més que en Pujols i d’aquí a dues dècades, amb diners o sense, tinguem la independència que va pronosticar matemàticament. Podria ser que els alemanys quedessin bocabadats de la nostra cultura i ens donessin un cop de mà per aconseguir-ho, però tal com van les coses, és més probable que d’aquí a vint anys siguem tan pobres que ni terra tinguem i els pocs catalans que quedin hagin d’anar a córrer món, pidolant per les cases i a l’auxili social. Llavors sí que potser ho tindrem tot pagat, de llàstima que farem.
Una de les prediccions més conegudes d’en Pujols era que arribaria un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat per tot arreu on anéssim. Això m’ha fet pensar molt aquests dies. No és pas que volti gaire però, malauradament, jo no m’hi he pas trobat mai: vagi on vagi sempre he d’obrir la cartera. Fins ara i cada cop més, els catalans, només pel sol fet de ser-ho, hem de pagar més que els altres en tots els àmbits de la nostra vida. Que potser un dia es farà justícia i les coses iran a l’inrevés? Potser sí, però és difícil de creure. Més aviat em fa l’efecte que a aquest senyor, quan remenava les lletres cabalístiques, li va caure una A per terra i en comptes de TOT PAGAT volia dir TOT APAGAT com podem comprovar últimament. Apagada la llum, apagats els trens, apagades les autopistes, apagats els aeroports, no hi ha res que funcioni... Sembla que els castellans se l’hagin cregut i per por que ens escapem, ens volen a tots els catalans tancats a casa i a les fosques, no fos cas que Europa ens donés allò que ells ens prenen.
Mentre anem afluixant la bossa esperarem que en Deulofeu, empordanès i republicà com jo, l’encerti més que en Pujols i d’aquí a dues dècades, amb diners o sense, tinguem la independència que va pronosticar matemàticament. Podria ser que els alemanys quedessin bocabadats de la nostra cultura i ens donessin un cop de mà per aconseguir-ho, però tal com van les coses, és més probable que d’aquí a vint anys siguem tan pobres que ni terra tinguem i els pocs catalans que quedin hagin d’anar a córrer món, pidolant per les cases i a l’auxili social. Llavors sí que potser ho tindrem tot pagat, de llàstima que farem.
dimecres, d’agost 01, 2007
SOUS POLÍTICS
Acabo de veure al diari el llistat de sous que cobraran els polítics i els alts càrrecs de confiança de la Diputació de Girona i si no he caigut de culs és perquè estava asseguda. M’he indignat en llegir alguns noms de la llista i m’he avergonyit de ser d’Esquerra. Fa molts anys que milito a ERC, però encara tinc molt bona memòria. Per això us puc ben assegurar que 18 anys enrere, viure a cos de rei amb els diners del poble no formava part de la declaració ideològica del meu partit. i encara menys per ocupar càrrecs en una institució que tots consideràvem que havia de desaparèixer. He sentit molts d’aquest companys, quan eren a l’oposició o ni tant sols eren a cap ajuntament, dient les mils pestes de la gent que manava i vivia de la política. Però la memòria és selectiva i el rector mai no es recorda de quan era vicari. Llàstima, tot plegat sembla un aregat de boigs, a veure qui n’estira més.
Ja em varen semblar força generosos els sous i les compensacions que es varen assignar els regidors del meu poble, però no vaig escriure res perquè vaig veure que en alguns pobles veïns encara picaven més alt. Si els alcaldes i alguns regidors han d’estar pràcticament tot el dia a l’Ajuntament em sembla raonable que tinguin la dedicació exclusiva i cobrin un sou digne d’acord amb la seves capacitats i la seva tasca. És lògic que si aquestes persones han de deixar la feina que feien fins al moment d’ocupar el càrrec cobrin un xic més que el que cobraven fent el seu ofici, en proporció a les hores extres que hauran de fer i a la roba més bona que s’hauran de comprar. El que no és lògic és que qualsevol pixatinters que cobrava 1.200 € al mes passi a cobrar-ne 4.800 pel sol fet d’haver estat elegit alcalde, potser fins i tot sent el cap de llista menys votat o amb dubtoses aptituds per ocupar el càrrec. Al món laboral de la gent normal això no passa: abans de guanyar un bon sou s’ha de demostrar una bona vàlua i sempre hi sol haver algú superior que estableix els límits. En política no hi ha límits, és clar, perquè són ells mateixos que fan les lleis, s’adjudiquen els sous i les condicions i col·loquen els seus amics i parents. I ja se sap que tothom vol pujar de cop i anar endavant, que costa molt recular i tornar a baix, que ningú voluntàriament es tirarà pedres al seu teulat.
Al principi de la democràcia els primers alcaldes i regidors treballaven pel poble i la majoria hi perdien diners, perquè les hores que no anaven a la seva feina habitual les deixaven de cobrar. Com que aquesta situació era injusta es varen estipular pagues compensatòries, dedicacions parcials fins que va arribar la professionalització del càrrec. Un va començar a cobrar X, el seu succesor 2X, el següent 3X i així succesivament fins ara que la progressió ja és geomètrica.
No només als Ajuntaments: Consells Comarcals, Diputacions, Govern de la Generalitat amb les seves Delegacions, Gobierno de España amb les seves Delegacions, Parlament de Catalunya, Congrés i Senat de Madrid i segur que encara me’n deixo. Us podeu imaginar amuntegats tots els diners que cobra de més aquesta gent que tira de veta, moltes vegades amb més d’un sou, per no fer gaire res més que escalfar una cadira o gastar benzina anant amont i avall a lluir el càrrec? N’hi hauria un bon feix, més que suficient per millorar les condicions de vida de tota aquella gent que ha d’ajupir l’esquena per només guanyar el salari mínim.
És injust que alguns dels polítics i càrrecs d’aquesta Diputació anacrònica, que ni tan sols han estat escollits pel poble sinó que han estat designats per l’aparell del seu partit, cobrin dos, tres, quatre, cinc o sis vegades més que els joves becaris que es dediquen a la recerca, que els professors d’institut, que el personal sanitari o que els botiguers i petits empresaris, entre tants altres col·lectius, que són els que realment fan avançar el país. És indecent que aquests polítics es facin anomenar d’esquerres quan les seves actituds només afavoreixen la seva butxaca i la desigualtat social. És francament vergonyós que no tinguin la més mínima vergonya.
Llavors es queixen quan la gent no va a votar...
Ja em varen semblar força generosos els sous i les compensacions que es varen assignar els regidors del meu poble, però no vaig escriure res perquè vaig veure que en alguns pobles veïns encara picaven més alt. Si els alcaldes i alguns regidors han d’estar pràcticament tot el dia a l’Ajuntament em sembla raonable que tinguin la dedicació exclusiva i cobrin un sou digne d’acord amb la seves capacitats i la seva tasca. És lògic que si aquestes persones han de deixar la feina que feien fins al moment d’ocupar el càrrec cobrin un xic més que el que cobraven fent el seu ofici, en proporció a les hores extres que hauran de fer i a la roba més bona que s’hauran de comprar. El que no és lògic és que qualsevol pixatinters que cobrava 1.200 € al mes passi a cobrar-ne 4.800 pel sol fet d’haver estat elegit alcalde, potser fins i tot sent el cap de llista menys votat o amb dubtoses aptituds per ocupar el càrrec. Al món laboral de la gent normal això no passa: abans de guanyar un bon sou s’ha de demostrar una bona vàlua i sempre hi sol haver algú superior que estableix els límits. En política no hi ha límits, és clar, perquè són ells mateixos que fan les lleis, s’adjudiquen els sous i les condicions i col·loquen els seus amics i parents. I ja se sap que tothom vol pujar de cop i anar endavant, que costa molt recular i tornar a baix, que ningú voluntàriament es tirarà pedres al seu teulat.
Al principi de la democràcia els primers alcaldes i regidors treballaven pel poble i la majoria hi perdien diners, perquè les hores que no anaven a la seva feina habitual les deixaven de cobrar. Com que aquesta situació era injusta es varen estipular pagues compensatòries, dedicacions parcials fins que va arribar la professionalització del càrrec. Un va començar a cobrar X, el seu succesor 2X, el següent 3X i així succesivament fins ara que la progressió ja és geomètrica.
No només als Ajuntaments: Consells Comarcals, Diputacions, Govern de la Generalitat amb les seves Delegacions, Gobierno de España amb les seves Delegacions, Parlament de Catalunya, Congrés i Senat de Madrid i segur que encara me’n deixo. Us podeu imaginar amuntegats tots els diners que cobra de més aquesta gent que tira de veta, moltes vegades amb més d’un sou, per no fer gaire res més que escalfar una cadira o gastar benzina anant amont i avall a lluir el càrrec? N’hi hauria un bon feix, més que suficient per millorar les condicions de vida de tota aquella gent que ha d’ajupir l’esquena per només guanyar el salari mínim.
És injust que alguns dels polítics i càrrecs d’aquesta Diputació anacrònica, que ni tan sols han estat escollits pel poble sinó que han estat designats per l’aparell del seu partit, cobrin dos, tres, quatre, cinc o sis vegades més que els joves becaris que es dediquen a la recerca, que els professors d’institut, que el personal sanitari o que els botiguers i petits empresaris, entre tants altres col·lectius, que són els que realment fan avançar el país. És indecent que aquests polítics es facin anomenar d’esquerres quan les seves actituds només afavoreixen la seva butxaca i la desigualtat social. És francament vergonyós que no tinguin la més mínima vergonya.
Llavors es queixen quan la gent no va a votar...
dijous, de juny 21, 2007
ELS NOUS DEU MANAMENTS
Feia massa dies que els grans capellans no garlaven, però ja es veia a venir que la tranquil·litat no podia durar gaire. Després d’unes vacances gens profitoses per terres americanes, el cap de la piràmide catòlica, apostòlica i romana ha convocat una reunió dels burots principals per decidir ampliar la llista de pecats i prohibicions, perquè no pot ser que la gent se’n rigui d’ell quan la renya i tothom continuï cardant, amb condons o sense, com aquell qui res. En vistes que la majoria de joves, sense prou peles per pagar una habitació d’hotel, practiquen el sexe dins el seu cotxe, i constatant la presència de noies fent autostop a les carreteres assegudes en una cadira, sense voler anar gaire lluny, l’esperit sant li ha encès la bombeta halògena que du al mig del cervell entre cella i cella i ha cridat: "Eureka! Ja tinc la solució! M’inventaré uns manaments nous per què la gent faci servir el cotxe com cal, i hi ficaré aquest per allà mig, dissimuladament, entre altres mals costums que també seran pecat: conduir massa depressa o borratxo, esbardufar els altres, presumir de cotxe, etc." Pecats, d’altra banda, que fa molt de temps que estan regulats pels governants en forma de normes, infraccions i sancions del codi de circulació.
A l’Amèrica llatina cada cop hi ha menys governants de la seva corda, els bisbes i capellans catòlics que tenen seny se li tornen dissidents i la gent descontenta es fa protestant, així que ara ha centrat tots els seus esforços en la vella Europa, que cada dia es torna més conservadora. Un terreny ben adobat perquè hi arrelin les seves llavors reaccionàries. La història ens ensenya que l’església catòlica sempre s’ha decantat cap a la dreta, no només per anar de bracet amb els seus representants i beneir els dictadors amb aquesta mà. La mà esquerra, sinistra, ha simbolitzat sempre la mà del dimoni. I la dreta, ja se sap: a cop de cartera fa cantar Sant Pere. De negociants, governants, reis, bisbes i papes addictes a la pràctica sexual variada fora de casa n’hi ha hagut sempre, però no ho feien pas a dins el cotxe...
Però, ai las! La cavorca espanyola encara és pitjor. Aquesta colla de corbs pla en són de savis! Qui es pensen que són ell per decidir què s’ha d’ensenyar a l’escola pública i laica i sortir a la televisió amb tot el cinisme i l’arrogància possible, per donar lliçons de moralitat? I tot, altra vegada, per no voler acceptar les opcions sexuals de la gent normal. Ja ho sabem que a ells no els agraden les dones, potser a alguns tampoc els homes, potser a la majoria tampoc els nens, i que a tots els agrada déu, que ningú no sap què és. Però ja fa massa temps que amb aquesta excusa es dediquen a tocar a la gent allò que no sona i a ficar el fiblot on no pertoca, quan valdria més que s’arromanguessin la sotana per veure que hi duen a sota i deixar cardar en pau a l’altra gent, sense convertir-los en estàtues de sal.
A l’Amèrica llatina cada cop hi ha menys governants de la seva corda, els bisbes i capellans catòlics que tenen seny se li tornen dissidents i la gent descontenta es fa protestant, així que ara ha centrat tots els seus esforços en la vella Europa, que cada dia es torna més conservadora. Un terreny ben adobat perquè hi arrelin les seves llavors reaccionàries. La història ens ensenya que l’església catòlica sempre s’ha decantat cap a la dreta, no només per anar de bracet amb els seus representants i beneir els dictadors amb aquesta mà. La mà esquerra, sinistra, ha simbolitzat sempre la mà del dimoni. I la dreta, ja se sap: a cop de cartera fa cantar Sant Pere. De negociants, governants, reis, bisbes i papes addictes a la pràctica sexual variada fora de casa n’hi ha hagut sempre, però no ho feien pas a dins el cotxe...
Però, ai las! La cavorca espanyola encara és pitjor. Aquesta colla de corbs pla en són de savis! Qui es pensen que són ell per decidir què s’ha d’ensenyar a l’escola pública i laica i sortir a la televisió amb tot el cinisme i l’arrogància possible, per donar lliçons de moralitat? I tot, altra vegada, per no voler acceptar les opcions sexuals de la gent normal. Ja ho sabem que a ells no els agraden les dones, potser a alguns tampoc els homes, potser a la majoria tampoc els nens, i que a tots els agrada déu, que ningú no sap què és. Però ja fa massa temps que amb aquesta excusa es dediquen a tocar a la gent allò que no sona i a ficar el fiblot on no pertoca, quan valdria més que s’arromanguessin la sotana per veure que hi duen a sota i deixar cardar en pau a l’altra gent, sense convertir-los en estàtues de sal.
dimecres, de juny 20, 2007
LLENGÜES I LLENGOTS
Fa pocs dies, una persona va anar al CAP del meu poble, d’urgència, perquè patia un fort dolor. Després d’esperar-se més d’una hora i mitja, envoltat majoritàriament de persones hispanoparlants que ocupaven les butaques d’espera, el va atendre una metgessa que també parlava en un castellà de les Amèriques i que no entenia ni un borrall de català. Així que aquest pacient, mai més ben dit, va haver de canviar la seva llengua per una de forastera, no fos cas que es quedés allà plantat sense remei. Un cop es va haver pujat els pantalons, després de la injecció calmant, no gaire tranquil de consciència, va donar una ullada a la recepta per conèixer el nom d’aquella dona tan poc respectuosa amb la gent del país on viu i treballa. Però, sorpresa: no hi figurava cap nom femení, sinó que portava el mateix nom i número de col·legiat d’un altre metge del CAP, fet que ens va fer sospitar que a més de no tenir ni el nivell A de català no devia tenir ni el títol homologat ni els requisits reglamentaris per poder exercir. Però aquest és un altre tema que ja tocarem un altre dia.
La meva fòbia als metges i hospitals fa que no m’hi acosti gaire sovint, per sort. No m’imagino arribar allà fotuda i que encara em facin parlar per força en la llengua del "Imperio", quina barra! Només de pensar-hi, la indignació que sento és tan forta que se’m regira l’estómac, em puja un fogarada coll amont fins a les galtes, el cor se m’esvera, la suor em regalima cara avall i no trobo aire per respirar, fins que el cap se m’enterbolina. Vaig allà perquè em curin i en puc sortir en cadira de rodes o directament al canyet.
Ben segur que, acostumat a abaixar el cap, hi ha qui dirà: “No passa res, tu saps la seva llengua, ella acaba d’arribar, deixa-li temps...”. Contínuament la mateixa cançó: ells engatussats amb la història de la "madre patria" no necessiten fer cap esforç per què els entenguin i sempre hem de ser els catalans els que hem d’afluixar. Per fer aquesta feina, els seus companys d'aquí han de tenir el nivell C de català, com tants altres treballadors públics i és la cosa més normal del món. Aquesta situació seria impensable en qualsevol país del món. Us imagineu un metge espanyol atenent pacients a la sanitat anglesa sense tenir cap coneixement d’aquesta llegua? O un metge anglès, acabat d'arribar, treballant en un consultori d'Extremadura? Ni en una pel·lícula de riure muda dels anys 20!
Motius com aquests fan que avui, per primera vegada a la meva vida, després de més de quaranta anys de guerra desfermada de fan dels BEATLES contra els Rollings, proclamo una treva indefinida en reconeixement del gest important que han fet els Stones per la nostra llengua quan han parlat en català (encara que només sigui per vendre el seu concert) i espero que serveixin de model a molta gent pel bé del país.
La meva fòbia als metges i hospitals fa que no m’hi acosti gaire sovint, per sort. No m’imagino arribar allà fotuda i que encara em facin parlar per força en la llengua del "Imperio", quina barra! Només de pensar-hi, la indignació que sento és tan forta que se’m regira l’estómac, em puja un fogarada coll amont fins a les galtes, el cor se m’esvera, la suor em regalima cara avall i no trobo aire per respirar, fins que el cap se m’enterbolina. Vaig allà perquè em curin i en puc sortir en cadira de rodes o directament al canyet.
Ben segur que, acostumat a abaixar el cap, hi ha qui dirà: “No passa res, tu saps la seva llengua, ella acaba d’arribar, deixa-li temps...”. Contínuament la mateixa cançó: ells engatussats amb la història de la "madre patria" no necessiten fer cap esforç per què els entenguin i sempre hem de ser els catalans els que hem d’afluixar. Per fer aquesta feina, els seus companys d'aquí han de tenir el nivell C de català, com tants altres treballadors públics i és la cosa més normal del món. Aquesta situació seria impensable en qualsevol país del món. Us imagineu un metge espanyol atenent pacients a la sanitat anglesa sense tenir cap coneixement d’aquesta llegua? O un metge anglès, acabat d'arribar, treballant en un consultori d'Extremadura? Ni en una pel·lícula de riure muda dels anys 20!
Motius com aquests fan que avui, per primera vegada a la meva vida, després de més de quaranta anys de guerra desfermada de fan dels BEATLES contra els Rollings, proclamo una treva indefinida en reconeixement del gest important que han fet els Stones per la nostra llengua quan han parlat en català (encara que només sigui per vendre el seu concert) i espero que serveixin de model a molta gent pel bé del país.
NOTA: Acabo de comprovar a TV3 que han parlat millor que en Montilla, potser més estona i tot, això que tot just comencen...
dissabte, de juny 02, 2007
LA CLAU
La pasca pagana, plena de celebracions inacabables, la que jo somiava l’altre dia, me fa que va quedar un xic aigalida. Després dels resultats electorals unes copetes de xampany a cop calent sempre van bé: ja sigui perquè no n’hem perdut més, perquè no sigui dit, perquè ja el teníem en remull, perquè els altres també ho fan, perquè val més riure que plorar, a les penes punyalades... En acabat, trico-trico, sense fer gaire fressa ni voler esclafar ningú, cap a fer nones, a rumiar amb el coixí.
Dilluns, a casa, quieta, a reposar. Qualsevol se’n va a mercat! Tothom dient la seva. Els uns que han guanyat per pocs vots, però empatats en regidors amb els rivals, així que no poden tornar a formar govern amb els seus socis. Aquests que sempre queden igual: ni perden ni guanyen. Els que han empatat han guanyat en regidors en vist fa quatre anys, però sols tampoc no poden fer res. I Esquerra, que en té un més que fa quatre anys, però no ha aconseguit igualar els vots de vuit anys enrera, té la clau. Sempre la maleïda clau, ni que fos sant Pere! De què serveix tenir la clau, si has de fer reverència als amos? Només per poder-los triar: vosaltres podeu entrar a la casa gran i els altres us heu d’esperar al carrer durant quatre anys. Trist paper si sempre ens toca fer de majordoma i mai no podem ser nosaltres els qui entren per la portalada.
Dimarts, dimecres, dijous... Plouen notícies de fora, de la capital, és clar: altra vegada en Portabella és el protagonista, que n'ha perdut un i es vol quedar a l'oposició. A mi em sap molt de greu, perquè el noi sembla afectat de debó i crec que ha pres una decisió encertada deixant plantats l’hereu i la paparra verda. Al meu poble, ningú no sap res i tothom es pensa que en sap molt. Als pocs cafès que queden, als bancs del “si no fos”, a les botigues, fins i tot als blogs dels polítics locals, tots xerren més del compte: que si esquerra ha de fer això, o això altre, o no fer res, escombren cap a casa seva, amb arguments increïbles. Amb la mà de gent que pretén ficar cullerada pel sol fet d’haver-nos votat, si fos veritat poc hauríem de patir gens, tindríem majoria absoluta! I la barra que tenen altres d’aconsellar-nos, dient que no ens varen votar per por que sortís l’altre, però que són dels nostres... ja ho diuen: a port, tothom és bon mariner.
El meu pobre coixí ha quedat ben rebregat de tant voler treure-li el suc, però no pas per decidir què ha de fer ERC, que això jo ho tinc ben clar, poc més o menys. La manca de confiança generalitzada cap al nostre partit és el que m’amoïna. I no m’estranya: la indecisió, la indefinició, la impaciència no l’afavoreixen gaire. Tampoc no és bo copiar els patrons dels altres, actuant amb distància, prepotència, superioritat, fatxenderia, favoritisme, insults, menyspreu. Per a mi ERC ha de continuar donant prioritat als valors que em varen fer decidir a apuntar-m’hi fa anys, quan eren la seva “marca”: Esquerra, República i Catalunya, que a la pràctica vol dir modèstia, humanitat, honestedat, sinceritat, igualtat, integritat, independència i servei al poble i al país, per sobre dels interessos o beneficis personals o partidistes. Aquests són els criteris que haurien de fer girar la clau.
Dilluns, a casa, quieta, a reposar. Qualsevol se’n va a mercat! Tothom dient la seva. Els uns que han guanyat per pocs vots, però empatats en regidors amb els rivals, així que no poden tornar a formar govern amb els seus socis. Aquests que sempre queden igual: ni perden ni guanyen. Els que han empatat han guanyat en regidors en vist fa quatre anys, però sols tampoc no poden fer res. I Esquerra, que en té un més que fa quatre anys, però no ha aconseguit igualar els vots de vuit anys enrera, té la clau. Sempre la maleïda clau, ni que fos sant Pere! De què serveix tenir la clau, si has de fer reverència als amos? Només per poder-los triar: vosaltres podeu entrar a la casa gran i els altres us heu d’esperar al carrer durant quatre anys. Trist paper si sempre ens toca fer de majordoma i mai no podem ser nosaltres els qui entren per la portalada.
Dimarts, dimecres, dijous... Plouen notícies de fora, de la capital, és clar: altra vegada en Portabella és el protagonista, que n'ha perdut un i es vol quedar a l'oposició. A mi em sap molt de greu, perquè el noi sembla afectat de debó i crec que ha pres una decisió encertada deixant plantats l’hereu i la paparra verda. Al meu poble, ningú no sap res i tothom es pensa que en sap molt. Als pocs cafès que queden, als bancs del “si no fos”, a les botigues, fins i tot als blogs dels polítics locals, tots xerren més del compte: que si esquerra ha de fer això, o això altre, o no fer res, escombren cap a casa seva, amb arguments increïbles. Amb la mà de gent que pretén ficar cullerada pel sol fet d’haver-nos votat, si fos veritat poc hauríem de patir gens, tindríem majoria absoluta! I la barra que tenen altres d’aconsellar-nos, dient que no ens varen votar per por que sortís l’altre, però que són dels nostres... ja ho diuen: a port, tothom és bon mariner.
El meu pobre coixí ha quedat ben rebregat de tant voler treure-li el suc, però no pas per decidir què ha de fer ERC, que això jo ho tinc ben clar, poc més o menys. La manca de confiança generalitzada cap al nostre partit és el que m’amoïna. I no m’estranya: la indecisió, la indefinició, la impaciència no l’afavoreixen gaire. Tampoc no és bo copiar els patrons dels altres, actuant amb distància, prepotència, superioritat, fatxenderia, favoritisme, insults, menyspreu. Per a mi ERC ha de continuar donant prioritat als valors que em varen fer decidir a apuntar-m’hi fa anys, quan eren la seva “marca”: Esquerra, República i Catalunya, que a la pràctica vol dir modèstia, humanitat, honestedat, sinceritat, igualtat, integritat, independència i servei al poble i al país, per sobre dels interessos o beneficis personals o partidistes. Aquests són els criteris que haurien de fer girar la clau.
divendres, de maig 25, 2007
PASCA GRANADA
Diumenge vinent és Pasca Granada o Cincogesma. Deixeu-m’ho dir aixís, en empordanès perquè, amb tanta normativa i centralització, aviat no quedarà ningú més, a la nostra comarca, que el parli intencionadament amb tot l’orgull del món. També hi ha qui en diu la segona Pasqua o Pentecosta i se celebra set setmanes després de la Pasca Florida. I ara pensareu: “Amb què ens surt avui aquesta, parlant de festes catòliques si tot el dia predica contra les religions?”
Doncs justament per això. Tinc entès que la paraula pasqua o pasca ( pascha-ae llatí/ páskha grec) vol dir pastura, bona teca, afartar-se més o menys. Sabem que des que les dones són dones i no pas costelles dels homes, les persones d’aquest món han celebrat els cicles naturals de la terra, del sol, de la lluna, dels astres. Quan arribava el solstici d’hivern feien grans festes perquè la foscor de la nit minvés i els arbres fessin brots i fulles amb la llum del sol. En arribar l’equinocci de primavera, quan la nit i el dia s’igualaven, feien grans àpats per celebrar les noves fulles i flors de les plantes, esperant que la potència del sol les fes fructificar. Quan el dia arribava a la màxima llargada, agraïen els fruits que els havia donat la terra amb rituals de foc i d’aigua. Quan la nit tornava a igualar el dia, devien procurar un bon rebost per reposar amb tranquil·litat a la vora del foc mentre la fred i la foscor envoltaven la terra i els arbres s’adormien. Així varen néixer les pasques: grans banquets i celebracions que s’allargaven durant tota la setmana per acabar amb les anomenades pasquetes.
Quan les religions monoteistes, especialment la cristiana, van imposar les seves creences als pobles “infidels” o “bàrbars” no varen poder eliminar aquestes festes ancestrals, així que les varen disfressar, barrejant-les amb les seves. La primera pasca és Nadal que encara conserva aquestes reminiscències de rituals amb els arbres: el tió català o els avets nòrdics que donen fruits, les rabasses de massapà empordaneses o el tronc de xocolata francès, la llum de les espelmes, etc. La segona pasca, la florida, és la més coneguda: la que els cristians anomenen de resurrecció, però que encara voleia pel calendari regint-se amb la lluna. Antigament devia tenir relació amb la festa del ram, amb rituals de llorer i palmes i les enramades a diferents pobles i els pastissos fets amb ous, tortells o mones molt diferents a les d’ara. La tercera pasca, la granada, anomenada Pentecosta perquè la llegenda cristiana diu que cinquanta dies després de la resurrecció va arribar un esperit sant en forma de llengues de foc i els va fer a tots savis de cop. Segurament se celebrava més tard, quan havien segat i batut, i devia tenir relació amb la foguera de sant Joan.
Tota aquesta xerrameca és només per recordar que, de tota una setmana de grans celebracions, les nacions més civilitzades d’Europa, entre elles els Països Catalans, encara en conserven un dia, potser per estar menys influenciades per la repressió de l’església catòlica. Així, l’endemà de Nadal, de Pasca Florida i de Pasca Granada, també és o ha estat festa a molts països com Anglaterra, França, Alemanya, Holanda, Àustria, etc. i per influència seva a Estats Units o Austràlia. En canvi no ha estat mai festa a Espanya, Portugal, ni als països de la seva àrea de domini a les Amèriques. Un fet més que ens diferencia d’aquest estat opressor i repressor que ens controla i ens imposa fins i tot les seves festes.
Tristament ara, el dilluns de Pasca Granada, només és festiu als municipis que l’agafen com a local, per vergonya nostra. Va començar Barcelona i la varen seguir d’altres ciutats. Així, com que eren majoria, mai més ningú l’ha tornat a reivindicar i els pobles amb massa patrons, que es fotin ... Però aquest any, com que coincidia amb les eleccions municipals, l’Ajuntament de la capital ha tingut por que el personal, seguint el sol, se n’anés de cap de setmana llarg i no els votés, per això l’ha traspassada a l’altra dilluns.
Ja seria hora que ens deixéssim de dies de la hispanitat i la tornéssim tenir com a festa nacional a tot el territori. Per això espero que reflexioneu bé i voteu Esquerra que és l’únic partit que ens la pot tornar. Jo ja he posat el xampany en fresc per celebrar una bona pasca tot dilluns.
Doncs justament per això. Tinc entès que la paraula pasqua o pasca ( pascha-ae llatí/ páskha grec) vol dir pastura, bona teca, afartar-se més o menys. Sabem que des que les dones són dones i no pas costelles dels homes, les persones d’aquest món han celebrat els cicles naturals de la terra, del sol, de la lluna, dels astres. Quan arribava el solstici d’hivern feien grans festes perquè la foscor de la nit minvés i els arbres fessin brots i fulles amb la llum del sol. En arribar l’equinocci de primavera, quan la nit i el dia s’igualaven, feien grans àpats per celebrar les noves fulles i flors de les plantes, esperant que la potència del sol les fes fructificar. Quan el dia arribava a la màxima llargada, agraïen els fruits que els havia donat la terra amb rituals de foc i d’aigua. Quan la nit tornava a igualar el dia, devien procurar un bon rebost per reposar amb tranquil·litat a la vora del foc mentre la fred i la foscor envoltaven la terra i els arbres s’adormien. Així varen néixer les pasques: grans banquets i celebracions que s’allargaven durant tota la setmana per acabar amb les anomenades pasquetes.
Quan les religions monoteistes, especialment la cristiana, van imposar les seves creences als pobles “infidels” o “bàrbars” no varen poder eliminar aquestes festes ancestrals, així que les varen disfressar, barrejant-les amb les seves. La primera pasca és Nadal que encara conserva aquestes reminiscències de rituals amb els arbres: el tió català o els avets nòrdics que donen fruits, les rabasses de massapà empordaneses o el tronc de xocolata francès, la llum de les espelmes, etc. La segona pasca, la florida, és la més coneguda: la que els cristians anomenen de resurrecció, però que encara voleia pel calendari regint-se amb la lluna. Antigament devia tenir relació amb la festa del ram, amb rituals de llorer i palmes i les enramades a diferents pobles i els pastissos fets amb ous, tortells o mones molt diferents a les d’ara. La tercera pasca, la granada, anomenada Pentecosta perquè la llegenda cristiana diu que cinquanta dies després de la resurrecció va arribar un esperit sant en forma de llengues de foc i els va fer a tots savis de cop. Segurament se celebrava més tard, quan havien segat i batut, i devia tenir relació amb la foguera de sant Joan.
Tota aquesta xerrameca és només per recordar que, de tota una setmana de grans celebracions, les nacions més civilitzades d’Europa, entre elles els Països Catalans, encara en conserven un dia, potser per estar menys influenciades per la repressió de l’església catòlica. Així, l’endemà de Nadal, de Pasca Florida i de Pasca Granada, també és o ha estat festa a molts països com Anglaterra, França, Alemanya, Holanda, Àustria, etc. i per influència seva a Estats Units o Austràlia. En canvi no ha estat mai festa a Espanya, Portugal, ni als països de la seva àrea de domini a les Amèriques. Un fet més que ens diferencia d’aquest estat opressor i repressor que ens controla i ens imposa fins i tot les seves festes.
Tristament ara, el dilluns de Pasca Granada, només és festiu als municipis que l’agafen com a local, per vergonya nostra. Va començar Barcelona i la varen seguir d’altres ciutats. Així, com que eren majoria, mai més ningú l’ha tornat a reivindicar i els pobles amb massa patrons, que es fotin ... Però aquest any, com que coincidia amb les eleccions municipals, l’Ajuntament de la capital ha tingut por que el personal, seguint el sol, se n’anés de cap de setmana llarg i no els votés, per això l’ha traspassada a l’altra dilluns.
Ja seria hora que ens deixéssim de dies de la hispanitat i la tornéssim tenir com a festa nacional a tot el territori. Per això espero que reflexioneu bé i voteu Esquerra que és l’únic partit que ens la pot tornar. Jo ja he posat el xampany en fresc per celebrar una bona pasca tot dilluns.
dissabte, de maig 19, 2007
PAPERS
Tant criticar-les i potser en treuré alguna cosa bona d’aquestes eleccions. L’exercici físic extraordinari que m’obliguen a fer, ben segur que em farà perdre alguna unça de greix. Quan arriba el vespre, estic ben allomada de tant traginar paper de la bústia a casa, de casa al contenidor del jardí, del contenidor del jardí al contenidor del carrer i tornem-hi. No hi ha manera de fer net, amb tant de paperam. Tots els partits s’emplenen la boca i els fulls de paper amb el respecte al medi ambient, la sostenibilitat, l’ecologia, el canvi climàtic i tot això, però a l’hora de la veritat, què? Sóc jo la que ha de reciclar tota la seva paperassa. I si només fos això... No heu pensat mai la quantitat d’arbres que han hagut de tallar per fabricar tota aquest fotimer de revistes, fullets, tríptics, quartilles, targetons, sobrets i sobrassos? Jo, només de pensar-hi, m’he d’asseure per por que la indignació em provoqui un cobriment. Així, reposada, m’atreveixo a donar un cop d’ull a algun de tant en tant. No vull ni saber la quantitat de diners malgastats que podrien haver servit per dur a terme qualsevol dels projectes que proposen. Llavors sí que em vindria la feridura!
Els "peperos", que no hi tenen gaire res a fer al meu poble, envien només un sobre amb una carta escrita en castellà i signada pel gran "jefe" feixista amb barba i una llista de gent que no em sona de res, però pels cognoms deuen ser tots parents i poc amics dels catalans. S’han estalviat el tríptic amb les fotografies, però segur que els és igual, només busquen el vot espanyolista. No hi ha sants, directe al reciclatge.
Tots els altres han enviat uns fulletons amb les fotografies i dades rellevants dels candidats i suplents de les seves llistes. Això sí que em distreu un xic (ai, la trapasseria!). Guaito els que s’han envellit, els que han canviat de paper, els que han sortit afavorits, els que fan cara de mala llet. Molt millor que les revistes del cor de les perruqueries, frustrants perquè no conec ningú. Sempre m’ha fet gràcia la mena de currículum que hi consta a sota: edat, naixença, titulació o professió i pertinença a algun teixit associatiu del poble. Em sorprèn que destaquin el simple fet de ser soci d’una entitat, quan la majoria de gent de les llistes en són o se’n fan a l’última hora. Jo, pel cap baix, en sóc de vuit o deu i n’he estat de moltes més. És com pagar un impost revolucionari perquè la vida cultural i esportiva d’un poble no s’aturi. Altra cosa és formar part de la junta: això sí que significa un esforç important no gaire compensat darrerament.
Aquest any, però, amb la novetat que han introduït alguns de fer autodefinir-se als candidats, he descobert un nou mèrit curricular: ser dels “hermanus” o per haver-hi estudiat o per treballar-hi. A totes les llistes n’hi ha, fins i tot a Esquerra, la segona i l’últim de la llista n’eren professors. Els socialistes, però, en fan gala, qui ho havia de dir, els que per ideologia haurien de defensar l’escola pública i laica. Són punts de vista. Per a alguns, deu ser un orgull haver-hi estudiat i se’n senten satisfets encara ara. Per altres, que tenim memòria, aquests senyors representen una part important de la història fosca i repressora del franquisme, que no es limitaven a educar els vailets dins l’escola sinó que els controlaven fins i tot l’entrada al cinema.
Deixem-ho estar, ja sabeu que jo no sóc pas gota amiga de monges ni capellans, que vaig rebre tan intensament els seus mètodes educatius que quan en vaig sortir semblava un cavall desbocat. I si no pregunteu-li a la segona dels socialistes, que per no anar a ensenyar als “hermanus” -sempre hi ha excepcions- li va tocar domesticar-me a mi durant dos anys de la meva adolescència i de la seva juventut. I això sí que per mi és un mèrit!
Els "peperos", que no hi tenen gaire res a fer al meu poble, envien només un sobre amb una carta escrita en castellà i signada pel gran "jefe" feixista amb barba i una llista de gent que no em sona de res, però pels cognoms deuen ser tots parents i poc amics dels catalans. S’han estalviat el tríptic amb les fotografies, però segur que els és igual, només busquen el vot espanyolista. No hi ha sants, directe al reciclatge.
Tots els altres han enviat uns fulletons amb les fotografies i dades rellevants dels candidats i suplents de les seves llistes. Això sí que em distreu un xic (ai, la trapasseria!). Guaito els que s’han envellit, els que han canviat de paper, els que han sortit afavorits, els que fan cara de mala llet. Molt millor que les revistes del cor de les perruqueries, frustrants perquè no conec ningú. Sempre m’ha fet gràcia la mena de currículum que hi consta a sota: edat, naixença, titulació o professió i pertinença a algun teixit associatiu del poble. Em sorprèn que destaquin el simple fet de ser soci d’una entitat, quan la majoria de gent de les llistes en són o se’n fan a l’última hora. Jo, pel cap baix, en sóc de vuit o deu i n’he estat de moltes més. És com pagar un impost revolucionari perquè la vida cultural i esportiva d’un poble no s’aturi. Altra cosa és formar part de la junta: això sí que significa un esforç important no gaire compensat darrerament.
Aquest any, però, amb la novetat que han introduït alguns de fer autodefinir-se als candidats, he descobert un nou mèrit curricular: ser dels “hermanus” o per haver-hi estudiat o per treballar-hi. A totes les llistes n’hi ha, fins i tot a Esquerra, la segona i l’últim de la llista n’eren professors. Els socialistes, però, en fan gala, qui ho havia de dir, els que per ideologia haurien de defensar l’escola pública i laica. Són punts de vista. Per a alguns, deu ser un orgull haver-hi estudiat i se’n senten satisfets encara ara. Per altres, que tenim memòria, aquests senyors representen una part important de la història fosca i repressora del franquisme, que no es limitaven a educar els vailets dins l’escola sinó que els controlaven fins i tot l’entrada al cinema.
Deixem-ho estar, ja sabeu que jo no sóc pas gota amiga de monges ni capellans, que vaig rebre tan intensament els seus mètodes educatius que quan en vaig sortir semblava un cavall desbocat. I si no pregunteu-li a la segona dels socialistes, que per no anar a ensenyar als “hermanus” -sempre hi ha excepcions- li va tocar domesticar-me a mi durant dos anys de la meva adolescència i de la seva juventut. I això sí que per mi és un mèrit!
divendres, de maig 18, 2007
JOC BRUT
Una de les coses de les campanyes electorals que em treuen de polleguera és aquesta mena d’oració que resen els locutors dels telenotícies cada vegada que enfilen la crònica dels discursos i passejades dels candidats. A mi, particularment, se me’n fot si firmen o no els reportatges, si només hi posen la veu o si no en volen saber res. No dubto que siguin professionals i entenc que vulguin utilitzar els seu criteri a l’hora de seleccionar la qualitat o la rellevància de les bajanades de cada partit. Els periodistes, com en tots els gremis, procuren per ells i es defensen uns als altres amb carn i ungles, es pensen que tenen tota la raó del món i que en saben més que els altres. Però els periodistes, com tots els altres professionals, són persones amb ideologia pròpia i és molt fàcil que, sense adonar-se’n o amb tota la intencionalitat del món, es decantin per un candidat o per l’altre. La gent que no estem tan preparats com ells ho podem comprovar cada dia. Quan llegim el diari, escoltem la ràdio o veiem la televisió, podem parar bojos si volem saber com han anat realment les coses i anem contrastant la versió dels uns i dels altres.
Jo tampoc no considero just que els partits que tenen més representació hagin de tenir més temps, o seguir un ordre determinat: les oportunitats haurien de ser les mateixes per tothom. Prou que s’ho maneguen els seus aparells propagandístics per fer sonar les paraules més contundents del míting i l’entusiasme exagerat del públic just quan hi ha les càmeres de televisió gravant! Una posada en escena ben estudiada, per aprofitar al màxim els segons que els pertoquen. Prou que procuren que no enfoquin els locals buits, o les ganyotes del candidat. No trobeu ridícules aquestes escenografies amb gent a darrera, muntatges multimèdia, i pluja de flors?. Uns varen començar a fer-ho, copiant-s’ho dels americans, és clar, i ara ho fan tots. Fins que surti un nou il·luminat que digui que això es contraproduent i se n’inventi una altra. Us imagineu si els periodistes, seguint el seu criteri professional, valoressin més la imaginació, la sinceritat i el joc net, que la mediocritat, la farsa i el tot s’hi val?
Avui me n’han dit una de grossa, del meu poble. Es veu que l’altre dia, un paio es dedicava a estripar les pancartes i banderoles d’un partit que ara és a l’oposició, però que havia estat molts anys al govern. Una colla que ho varen veure el varen anar seguint i es varen adonar que anava camuflat darrera unes ulleres i una barba postissa, però resulta que no va disfressar el cotxe i el van reconèixer. Diuen que era un senyor important, molt vinculat al govern actual, ben conegut per les seves aventures de superheroi de còmic. Diuen que el varen poder retratar...
En aquest cas jo crec que els periodistes haurien d’exercir de professionals sense coacció i fer figurar aquesta suposada fotografia amb la notícia corresponent a la primera plana dels diaris comarcals. Però em sembla que no es refereixen pas a això els de TV3 quan deixen anar la cantarella de la cançó enfadosa ...
Jo tampoc no considero just que els partits que tenen més representació hagin de tenir més temps, o seguir un ordre determinat: les oportunitats haurien de ser les mateixes per tothom. Prou que s’ho maneguen els seus aparells propagandístics per fer sonar les paraules més contundents del míting i l’entusiasme exagerat del públic just quan hi ha les càmeres de televisió gravant! Una posada en escena ben estudiada, per aprofitar al màxim els segons que els pertoquen. Prou que procuren que no enfoquin els locals buits, o les ganyotes del candidat. No trobeu ridícules aquestes escenografies amb gent a darrera, muntatges multimèdia, i pluja de flors?. Uns varen començar a fer-ho, copiant-s’ho dels americans, és clar, i ara ho fan tots. Fins que surti un nou il·luminat que digui que això es contraproduent i se n’inventi una altra. Us imagineu si els periodistes, seguint el seu criteri professional, valoressin més la imaginació, la sinceritat i el joc net, que la mediocritat, la farsa i el tot s’hi val?
Avui me n’han dit una de grossa, del meu poble. Es veu que l’altre dia, un paio es dedicava a estripar les pancartes i banderoles d’un partit que ara és a l’oposició, però que havia estat molts anys al govern. Una colla que ho varen veure el varen anar seguint i es varen adonar que anava camuflat darrera unes ulleres i una barba postissa, però resulta que no va disfressar el cotxe i el van reconèixer. Diuen que era un senyor important, molt vinculat al govern actual, ben conegut per les seves aventures de superheroi de còmic. Diuen que el varen poder retratar...
En aquest cas jo crec que els periodistes haurien d’exercir de professionals sense coacció i fer figurar aquesta suposada fotografia amb la notícia corresponent a la primera plana dels diaris comarcals. Però em sembla que no es refereixen pas a això els de TV3 quan deixen anar la cantarella de la cançó enfadosa ...
dissabte, de maig 12, 2007
No m'utilitzis
Finalment la Xoia torna a escriure! Farem repicar campanes i tocarem sardanes a plaça... Sabeu què passa? Que, com diu el refrany, l’escriure fa perdre el llegir i de tant en tant convé xarrupar les paraules dels altres. Ara tinc al cap tants de temes per descabdellar, tants de cabrots reprimits per alliberar, que no sé per on començar, però com que és el tema del dia criticaré les eleccions municipals.
M’imagino algú que jo sé que ara està pensant: “Ja era hora que parlés del seu poble!”. Doncs no, xicot, vas ben errat. No ho penso pas fer, cadascú que procuri per ell i jo per tots. Ja és molt que vagi a votar, perquè com més vella em faig, més escèptica em torno.
No us penseu pas que no hi hagi anat vegades a enganxar cartells i penjar pancartes, si més no, a mirar com ho feien els altres, amb bon temps i amb tramuntana. Però, ai las! Escombra nova, escombra net i a mi ja m’han fet servir prou quan anaven maldades i la brossa ens afogava. Ara em toca quedar-me en un racó del cobert envoltada de teranyines, esperant que em llencin a la foguera de Sant Joan.
No m’agrada aquest lema d’Esquerra: Utilitza’ns. Generalment, a ningú no li agrada que l’utilitzin i encara menys, sentir-se utilitzat. Dic a ningú, però suposo que hauria de dir “a gairebé ningú, a poca gent, a mi i a un altre”... Fa, Albert? De fet, hi ha gent a qui li agrada ser manipulada, espremuda, explotada. Hi ha gent pobre d’esperit, massoquista, servil, llepaculs... Mentre n’hi hagi de burros els savis iran a cavall, ja se sap. Utilitzar, emprar, fer servir, usar i quan se’n cansin desar, arraconar, llençar... Les persones no som eines, perquè les eines les fan servir les persones. Aquesta llumenera que han llogat els companys manaires d’ERC com a assessor d’imatge s’hi llueix últimament. Segur que va anar a fer una incursió de postgrau als Estats Units, per anar a aprendre marqueting com cal, i es va afartar tant d’hamburgueses, que se li ha espesseït la sang del cervell i per això fa aquestes parides mentals tan massoteres.
Tampoc no m’agrada que ERC, com la resta de partits, confongui Barcelona amb Catalunya. Que hi ha centenars de candidats i candidates a tot el territori, per triar i remenar! Hi ha homes, dones, joves, vells, novells, repetidors, eixorits, lletjos, llestos, tanoques, malparits i innocents. En Jordi Portabella ja fa massa anys que el coneixem , sabem que és llest, guapo, trempat i altres coses, però el tenim massa vist, i als de comarques no ens escalfa ni ens refreda. No podia fer l’anunci la candidata de Verges, per exemple? Amb la feinada que va tenir organitzant i coordinant tota la parafernàlia d’en Llach, podeu ben creure que ha d’estar molt preparada ... O el candidat de Bellcaire, o el de Pals, o el de Palafrugell, per dir algú desconegut per la resta de Catalunya i que, ben segur, representen millor el tarannà de la gent votant d’esquerra.
La veritat és que només he vist l’anunci d’ERC un parell de vegades i els altres no els he volgut ni veure. Tampoc no he llegit cap dels programes electorals del meu poble, però deuen fer les mateixes propostes i les mateixes promeses, uns i altres, amb el propòsit d’entabanar quanta més gent millor. En acabat, quan governin, ja es veurà la diferència en la manera de dur-les a terme, però serà massa tard, com sempre.
Com cada quatre anys deu tocar prometre el pavelló firal i la piscina. Per cert, parlant de piscines, per casualitat no hi ha pas algun partit que contempli la possibilitat d’aïllar-ne una part per l’ús exclusiu de les dones musulmanes, com demanen a Lloret? Per què jo sé d’una colla de naturistes que, per no ser menys que elles, també en volen un altre tros per poder banyar-s’hi de pèl a pèl amb tota llibertat, tal com el seu déu mana.
M’imagino algú que jo sé que ara està pensant: “Ja era hora que parlés del seu poble!”. Doncs no, xicot, vas ben errat. No ho penso pas fer, cadascú que procuri per ell i jo per tots. Ja és molt que vagi a votar, perquè com més vella em faig, més escèptica em torno.
No us penseu pas que no hi hagi anat vegades a enganxar cartells i penjar pancartes, si més no, a mirar com ho feien els altres, amb bon temps i amb tramuntana. Però, ai las! Escombra nova, escombra net i a mi ja m’han fet servir prou quan anaven maldades i la brossa ens afogava. Ara em toca quedar-me en un racó del cobert envoltada de teranyines, esperant que em llencin a la foguera de Sant Joan.
No m’agrada aquest lema d’Esquerra: Utilitza’ns. Generalment, a ningú no li agrada que l’utilitzin i encara menys, sentir-se utilitzat. Dic a ningú, però suposo que hauria de dir “a gairebé ningú, a poca gent, a mi i a un altre”... Fa, Albert? De fet, hi ha gent a qui li agrada ser manipulada, espremuda, explotada. Hi ha gent pobre d’esperit, massoquista, servil, llepaculs... Mentre n’hi hagi de burros els savis iran a cavall, ja se sap. Utilitzar, emprar, fer servir, usar i quan se’n cansin desar, arraconar, llençar... Les persones no som eines, perquè les eines les fan servir les persones. Aquesta llumenera que han llogat els companys manaires d’ERC com a assessor d’imatge s’hi llueix últimament. Segur que va anar a fer una incursió de postgrau als Estats Units, per anar a aprendre marqueting com cal, i es va afartar tant d’hamburgueses, que se li ha espesseït la sang del cervell i per això fa aquestes parides mentals tan massoteres.
Tampoc no m’agrada que ERC, com la resta de partits, confongui Barcelona amb Catalunya. Que hi ha centenars de candidats i candidates a tot el territori, per triar i remenar! Hi ha homes, dones, joves, vells, novells, repetidors, eixorits, lletjos, llestos, tanoques, malparits i innocents. En Jordi Portabella ja fa massa anys que el coneixem , sabem que és llest, guapo, trempat i altres coses, però el tenim massa vist, i als de comarques no ens escalfa ni ens refreda. No podia fer l’anunci la candidata de Verges, per exemple? Amb la feinada que va tenir organitzant i coordinant tota la parafernàlia d’en Llach, podeu ben creure que ha d’estar molt preparada ... O el candidat de Bellcaire, o el de Pals, o el de Palafrugell, per dir algú desconegut per la resta de Catalunya i que, ben segur, representen millor el tarannà de la gent votant d’esquerra.
La veritat és que només he vist l’anunci d’ERC un parell de vegades i els altres no els he volgut ni veure. Tampoc no he llegit cap dels programes electorals del meu poble, però deuen fer les mateixes propostes i les mateixes promeses, uns i altres, amb el propòsit d’entabanar quanta més gent millor. En acabat, quan governin, ja es veurà la diferència en la manera de dur-les a terme, però serà massa tard, com sempre.
Com cada quatre anys deu tocar prometre el pavelló firal i la piscina. Per cert, parlant de piscines, per casualitat no hi ha pas algun partit que contempli la possibilitat d’aïllar-ne una part per l’ús exclusiu de les dones musulmanes, com demanen a Lloret? Per què jo sé d’una colla de naturistes que, per no ser menys que elles, també en volen un altre tros per poder banyar-s’hi de pèl a pèl amb tota llibertat, tal com el seu déu mana.
Uuufff. D'això ja en parlarem un altre dia.
dissabte, d’abril 14, 2007
Hi havia una vegada
Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell, bevia de bóta en bóta i no en deixava ni una gota. Així començava un conte molt popular que em ve a la memòria el dia que fa anys que un altre rei amb bigoti va haver de marxar cames ajudeu-me i Catalunya es va creure republicana i sobirana per moments.
Ara que hi penso, realment era un conte? Poc que me’n recordo de res més. Què passa després? Ah, sí! Agafa una escopeta i se’n va a caçar. Tira un “tiro”, mata un pardal... Vols dir que era un pardal? Si anava tan gat, segur que devia ser una peça força més grossa. Segur que era un llop, els contes en van plens. El fica a l’olla amb un gra de sal. No, dona, no. Eren els tres porquets els que varen fer perolada de llop, d’aquell que bufava tant que els feia caure les cases, fins que es varen decidir pel ciment. A més, el llop sempre és el dolent: mira la caputxeta, en Pere, el pastoret mentider... Vols dir? Bé hi ha un conte d’un llop casat i emmainadat que viu en una caseta al bosc, on hi ha tres llits, un de gran, un de mitjà i un de petit, tres cadires i tres plats de sopa. Ui, ui, ui, ara sí que et patinen les neurones! Era un ós, tros de soca, un ós molt trempat que vivia en família. Però és veu que s’hi va ficar pel mig una vaileta enrinxolada molt trapassera que el va ben engatussar, tant que es va beure l’enteniment.. Se n’havia d’haver adonat que aquella noieta necessitava massa matalassos per poder dormir, que fins i tot una engruna a sota la pila li feia sortir un blau. Era una princesa de bo de bo. Ara sí que he agafat el fil! Es veu que vivia al bosc perquè la reina, la seva madrastra, li volia fer arrencar el cor. De por que tenia, de tant en tant patia atacs de histèria i es desmaiava somiant truites, de gana que passava. Tan desesperada estava que un dia va prometre que es casaria amb el primer home que li fes un petó. Casualment va saltar-li un escalaput als llavis que resulta que era un rei encantat, que els follets havien castigat a viure al llot perquè es polia de franc tota la producció de vi del reialme sense pagar impostos. Va ser tant l’ensurt que va tenir en veure l’horrorosa figura humana en què es va convertir l’escalaput, que va córrer pel bosc fins que va trobar la caseta del tres óssos, malauradament.
I vet aquí la mala fi que va tenir la pobra bèstia, una ràfega de metralla li va foradar el cos i l’embolcall. Ni per fer una catifa es va poder aprofitar. Havia d’haver pensat abans que els reis i les princeses encara existeixen en alguns racons de món.
Bon 14 d'abril!
Ara que hi penso, realment era un conte? Poc que me’n recordo de res més. Què passa després? Ah, sí! Agafa una escopeta i se’n va a caçar. Tira un “tiro”, mata un pardal... Vols dir que era un pardal? Si anava tan gat, segur que devia ser una peça força més grossa. Segur que era un llop, els contes en van plens. El fica a l’olla amb un gra de sal. No, dona, no. Eren els tres porquets els que varen fer perolada de llop, d’aquell que bufava tant que els feia caure les cases, fins que es varen decidir pel ciment. A més, el llop sempre és el dolent: mira la caputxeta, en Pere, el pastoret mentider... Vols dir? Bé hi ha un conte d’un llop casat i emmainadat que viu en una caseta al bosc, on hi ha tres llits, un de gran, un de mitjà i un de petit, tres cadires i tres plats de sopa. Ui, ui, ui, ara sí que et patinen les neurones! Era un ós, tros de soca, un ós molt trempat que vivia en família. Però és veu que s’hi va ficar pel mig una vaileta enrinxolada molt trapassera que el va ben engatussar, tant que es va beure l’enteniment.. Se n’havia d’haver adonat que aquella noieta necessitava massa matalassos per poder dormir, que fins i tot una engruna a sota la pila li feia sortir un blau. Era una princesa de bo de bo. Ara sí que he agafat el fil! Es veu que vivia al bosc perquè la reina, la seva madrastra, li volia fer arrencar el cor. De por que tenia, de tant en tant patia atacs de histèria i es desmaiava somiant truites, de gana que passava. Tan desesperada estava que un dia va prometre que es casaria amb el primer home que li fes un petó. Casualment va saltar-li un escalaput als llavis que resulta que era un rei encantat, que els follets havien castigat a viure al llot perquè es polia de franc tota la producció de vi del reialme sense pagar impostos. Va ser tant l’ensurt que va tenir en veure l’horrorosa figura humana en què es va convertir l’escalaput, que va córrer pel bosc fins que va trobar la caseta del tres óssos, malauradament.
I vet aquí la mala fi que va tenir la pobra bèstia, una ràfega de metralla li va foradar el cos i l’embolcall. Ni per fer una catifa es va poder aprofitar. Havia d’haver pensat abans que els reis i les princeses encara existeixen en alguns racons de món.
Bon 14 d'abril!
dijous, de març 22, 2007
IGUALTAT DAVANT LA LLEI
El PP, quan no practica l’esport de la manifestació, s’entesta, sigui com sigui, en voler impedir que Batasuna es presenti a les eleccions municipals emparant-se en la maleïda llei de partits. L’esquerra abertzale, es digui com es digui, no pot ser reconeguda com a partit democràtic fins que no condemni la violència, segons varen decidir els dos grans partits espanyols. Però vet aquí que l’Arnaldo Otegui ha decidit fer bondat perquè el deixin jugar als tornejos democràtics i ha reconegut que la violència no és el millor camí per aconseguir la llibertat d’un país. I sembla ser que els senyors del PP, en comptes d’estar contents i ballar per un peu, encara estan més enxarinats i piquen amb tots dos. Deu ser perquè tenen por que desaparegui la seva raó d’existir. No es cansen de dir que Batasuna i ETA són la mateixa colla, i ho deuen saber per pròpia experiència, és clar, si no amb boca de qui parlen els Guerrilleros de Cristo Rey, Fuerza Nueva i tota la patuleia de franquistes que emplenen les seves manifestacions amb banderes d’aguilots?
Però res, anem al gra, a veure si ho entenc: si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas la independència d’un país, no és democràtic i se l’ha de considerar il·legal. Fins aquí hi puc arribar. Però, i a l’inrevés? Si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas, evitar la independència d’un país contra la voluntat dels seus ciutadans, és legal i democràtic? Per lògica i justícia tampoc no ho hauria de ser. Doncs sembla ser que sí. Ja se sap que la llei no és igual per tothom, que només té una sola direcció: de dalt a baix o del mig enfora, no pas en sentit contrari. Si no, provem-ho.
Ho podem preguntar directament als membres de la plana major del PP i també a alguns del PSOE: “Senyors, vostès què farien si el poble de Catalunya, mitjançant referèndum i a través del Parlament de Catalunya, declarés la independència i marxés d’Espanya?” . La resposta la coneixem prou per experiència: “Ho impediríem amb les armes, només faltaria”. “Seria lícit i democràtic utilitzar la violència per mantenir la unitat d’Espanya, encara que anés contra la decisió pacífica d’una nació?”. “ És clar que sí. Perquè les nostres lleis ho diuen, perquè les regions no tenen ni veu ni vot i perquè a nosaltres ens rota pels collons, queda clar? .”.“Ben clar, senyor”.
I jo, innocenta de mi, que volia proposar en justícia la il·legalització del PP per practicar la kaleborroca i el terrorisme verbal i no condemnar la violència! Ai de nosaltres, els catalans, ja ens podem calçar si s’acosten els Blue Meanies*...
Però res, anem al gra, a veure si ho entenc: si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas la independència d’un país, no és democràtic i se l’ha de considerar il·legal. Fins aquí hi puc arribar. Però, i a l’inrevés? Si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas, evitar la independència d’un país contra la voluntat dels seus ciutadans, és legal i democràtic? Per lògica i justícia tampoc no ho hauria de ser. Doncs sembla ser que sí. Ja se sap que la llei no és igual per tothom, que només té una sola direcció: de dalt a baix o del mig enfora, no pas en sentit contrari. Si no, provem-ho.
Ho podem preguntar directament als membres de la plana major del PP i també a alguns del PSOE: “Senyors, vostès què farien si el poble de Catalunya, mitjançant referèndum i a través del Parlament de Catalunya, declarés la independència i marxés d’Espanya?” . La resposta la coneixem prou per experiència: “Ho impediríem amb les armes, només faltaria”. “Seria lícit i democràtic utilitzar la violència per mantenir la unitat d’Espanya, encara que anés contra la decisió pacífica d’una nació?”. “ És clar que sí. Perquè les nostres lleis ho diuen, perquè les regions no tenen ni veu ni vot i perquè a nosaltres ens rota pels collons, queda clar? .”.“Ben clar, senyor”.
I jo, innocenta de mi, que volia proposar en justícia la il·legalització del PP per practicar la kaleborroca i el terrorisme verbal i no condemnar la violència! Ai de nosaltres, els catalans, ja ens podem calçar si s’acosten els Blue Meanies*...
* Per a qui no ho sàpiga, són els dolents de la pel·lícula Yellow Submarine, com aquest que surt a la imatge. Curiosament són blaus i porten els mitjons vermells i grocs.
dimecres, de març 07, 2007
DONES TREBALLADORES
Feia dies que no escrivia res al blog, no pas perquè no hi hagués temes calents, senzillament és que no he tingut temps, últimament no donc l’aviament. Demà és el dia de la dona treballadora i jo en sóc una que, a més de treballar de dia, a casa i a fora, com és normal, ara de nits ha de preparar exposicions, actes i festes perquè les altres companyes ho puguin celebrar com cal. Però una estoneta encara la tinc per dedicar-la a totes les dones enfeinades del meu país.
La Xixona, bona minyona, fa tres feines en un pic: fa filets i mena el carro i llegeix de xic en xic. Així cantaven antigament les nostres àvies per lloar la capacitat d’organització, planificació i disponibilitat de les dones per fer tres feines a l’hora: Una de “femenina”, una de “masculina” i una de “intel·lectual”. Tot això anant al camp, suposem, després d’haver fet endreça, rentat la bugada, preparat el dinar...
Curiosament, dissabte, durant la inauguració de l’exposició de fotografies sobre la maternitat se’ns va acudir la possibilitat de fer la mostra de l’any vinent amb retrats dels "nostres homes” fent feines casolanes que majoritàriament encara no fan. Mala pensada, vàrem reconèixer. Ben poques en recolliríem per poder emplenar els vint-i-sis plafons de la sala: algunes d’actuals, segurament, d’antigues cap ni una. Potser trobaríem algun home remenant la cassola heroicament, amb la mateixa ganyota que jo aquí al costat, durant algun tiberi d’aquells que es muntaven les colles de mascles del segle passat.
Penseu i regireu calaixos i capses, ninetes, i ho podreu comprovar vosaltres mateixes... Repasseu les imatges que teniu arxivades al cervell, encara que no hagin estat reflectides en paper: potser alguna vegada que heu estat enllitades, el vostre company s’ha decidit a fer arròs bullit, esterrejar o rentar el cul del "seu fill".
Bona part de la culpa és vostra, senyores. A casa hi viviu tots dos i hi embrutiu tots dos, és just que en gaudiu tots dos i us hi escarrasseu tots dos. No s’hi val a dir que ells no en saben o que arriben rebentats. Ningú no neix ensenyat i tothom que treballa es cansa.
Ja ho sabem que els cervells dels homes tenen algunes limitacions funcionals que els impedeixen fer dues feines de plegat, entre altres coses. Potser mai no podran fer com la Xixona però tot és posar-s’hi.
La Xixona, bona minyona, fa tres feines en un pic: fa filets i mena el carro i llegeix de xic en xic. Així cantaven antigament les nostres àvies per lloar la capacitat d’organització, planificació i disponibilitat de les dones per fer tres feines a l’hora: Una de “femenina”, una de “masculina” i una de “intel·lectual”. Tot això anant al camp, suposem, després d’haver fet endreça, rentat la bugada, preparat el dinar...
Curiosament, dissabte, durant la inauguració de l’exposició de fotografies sobre la maternitat se’ns va acudir la possibilitat de fer la mostra de l’any vinent amb retrats dels "nostres homes” fent feines casolanes que majoritàriament encara no fan. Mala pensada, vàrem reconèixer. Ben poques en recolliríem per poder emplenar els vint-i-sis plafons de la sala: algunes d’actuals, segurament, d’antigues cap ni una. Potser trobaríem algun home remenant la cassola heroicament, amb la mateixa ganyota que jo aquí al costat, durant algun tiberi d’aquells que es muntaven les colles de mascles del segle passat.
Penseu i regireu calaixos i capses, ninetes, i ho podreu comprovar vosaltres mateixes... Repasseu les imatges que teniu arxivades al cervell, encara que no hagin estat reflectides en paper: potser alguna vegada que heu estat enllitades, el vostre company s’ha decidit a fer arròs bullit, esterrejar o rentar el cul del "seu fill".
Bona part de la culpa és vostra, senyores. A casa hi viviu tots dos i hi embrutiu tots dos, és just que en gaudiu tots dos i us hi escarrasseu tots dos. No s’hi val a dir que ells no en saben o que arriben rebentats. Ningú no neix ensenyat i tothom que treballa es cansa.
Ja ho sabem que els cervells dels homes tenen algunes limitacions funcionals que els impedeixen fer dues feines de plegat, entre altres coses. Potser mai no podran fer com la Xixona però tot és posar-s’hi.
dissabte, de febrer 24, 2007
CARRETERO
Fa poques setmanes, petita a dalt de la basseta, us deia que m’estimava més mirar-me el panorama de lluny, deixar temps al temps, un marge de confiança als membres del govern a veure com irien les coses. Així, un xic a l’aguait, des d’aquest mitjà independent i variat, procuro estar al cas de les coses que es couen a palau i de les que no es mengen fora muralla. Jo, aquí darrera la pantalla, com una beneita que passa el rosari demanant al seu déu que no vagin maldades, vaig desgranant el meu penjoll de raïms, triant el gra que més em convé menjar. Llençant els renyocs, eixuts, pansits, amargants i engolint els boteruts, sucosos, tendres, fins que només em queda un esquelet de branquillons buits. Abans, les velles t’ensenyaven a jugar una estona amb la situació: la del penjoll buit havia de començar: “Saps a l’hospital? Porta-hi aquest malalt”- “Porta-l’hi tu que li has fet el mal”.
De grandeta hi he pensat vegades: un espavilat que fa i desfà, tria i s’ho fot tot i encara té la barra de demanar al pobre company decandit que li netegi la consciència i les conseqüències de la seva golafreria. Si n’arriben a ser de sàvies les àvies! Això passa a casa meva i a totes les cases d’aquest món.
El món és una bola i roda, deia el meu pare. Ara són a sota, ara són al cim, relliscada cap aquí, patacada cap allà, ara cap a ponent, ara cap a llevant, però tots volen ser a dalt quan la bola s’aturi. Als de dintre la bola, tant se’ls en dóna si la bola gira com si no, al cap i a la fi ells sempre són allà mateix, conformant la bola, nodrint-la, reforçant-la. Alguns que toquen més cap a la superfície paren més xarbotats, n’hi ha que aconsegueixen incorporar-s’hi i d’altres que s’han de conformar veient un bocí de cel per una escletxa de tant en tant.
He escoltat i llegit les manifestacions d’en Carretero i m’he menjat el gra de raïm, mentre rumiava que res no era nou, que moltes de les seves aspiracions eren les mateixes que les meves. Les mateixes que tenia la gent que em va convèncer a fer-me d’ERC quan encara jo era força innocent, aviat farà 18 anys ( majoria d’edat política, fa?).
Amb tants d’anys de ser una petita molècula d’aquesta bola n’he vistes de tots colors i he coneguts molts personatges que, com les barques d’en Jaumet, pugen i baixen i fan un pet.
ERC, fins fa poc, era un petit món on tots ens coneixíem, tots podíem opinar, teníem els mateixos drets i compartíem els mateixos ideals. És veritat que ara jo gairebé no conec ni una quarta part de la cúpula i pocs càrrecs electes, que ha entrat molta gent nova que ha trobat el camí planer i la casa muntada, però he de suposar que la declaració ideològica és la mateixa, tot i que hagin canviat les sigles. Hi ha cap problema, doncs, si un militant que ha estat molt més que una simple molècula, digui el que pensa?
Tot i que no el conec personalment, a mi no m’amoïna gens en Carretero, ans al contrari. Penso que està fent un gran favor a ERC, des de dins, perquè pot fer retornar o afegir-hi força gent desencisada o descontenta amb el govern i la direcció actual. Pot ser bo incorporar al nostre projece gent castellanoparlant i de l’òrbita del PSC, si ells hi arriben a creure, però no hem pas de ser nosaltres qui hi hàgim de renunciar per adaptar-nos al seu. A veure si perdem bous i esquelles!
Podeu estar ben tranquils, Putxi. Jo penso continuar escarxofada aquí, mirant què passa al meu voltant. Atea com sóc, ningú no em farà combregar amb la seva hòstia, però he de reconèixer que m’agrada veure com algú es belluga i fa onades en aquesta bassa aparentment calmada, si més no perquè l’escuma ens porti oxigen i n’aclareixi aquesta aigua estancada, prou enterbolida.
De grandeta hi he pensat vegades: un espavilat que fa i desfà, tria i s’ho fot tot i encara té la barra de demanar al pobre company decandit que li netegi la consciència i les conseqüències de la seva golafreria. Si n’arriben a ser de sàvies les àvies! Això passa a casa meva i a totes les cases d’aquest món.
El món és una bola i roda, deia el meu pare. Ara són a sota, ara són al cim, relliscada cap aquí, patacada cap allà, ara cap a ponent, ara cap a llevant, però tots volen ser a dalt quan la bola s’aturi. Als de dintre la bola, tant se’ls en dóna si la bola gira com si no, al cap i a la fi ells sempre són allà mateix, conformant la bola, nodrint-la, reforçant-la. Alguns que toquen més cap a la superfície paren més xarbotats, n’hi ha que aconsegueixen incorporar-s’hi i d’altres que s’han de conformar veient un bocí de cel per una escletxa de tant en tant.
He escoltat i llegit les manifestacions d’en Carretero i m’he menjat el gra de raïm, mentre rumiava que res no era nou, que moltes de les seves aspiracions eren les mateixes que les meves. Les mateixes que tenia la gent que em va convèncer a fer-me d’ERC quan encara jo era força innocent, aviat farà 18 anys ( majoria d’edat política, fa?).
Amb tants d’anys de ser una petita molècula d’aquesta bola n’he vistes de tots colors i he coneguts molts personatges que, com les barques d’en Jaumet, pugen i baixen i fan un pet.
ERC, fins fa poc, era un petit món on tots ens coneixíem, tots podíem opinar, teníem els mateixos drets i compartíem els mateixos ideals. És veritat que ara jo gairebé no conec ni una quarta part de la cúpula i pocs càrrecs electes, que ha entrat molta gent nova que ha trobat el camí planer i la casa muntada, però he de suposar que la declaració ideològica és la mateixa, tot i que hagin canviat les sigles. Hi ha cap problema, doncs, si un militant que ha estat molt més que una simple molècula, digui el que pensa?
Tot i que no el conec personalment, a mi no m’amoïna gens en Carretero, ans al contrari. Penso que està fent un gran favor a ERC, des de dins, perquè pot fer retornar o afegir-hi força gent desencisada o descontenta amb el govern i la direcció actual. Pot ser bo incorporar al nostre projece gent castellanoparlant i de l’òrbita del PSC, si ells hi arriben a creure, però no hem pas de ser nosaltres qui hi hàgim de renunciar per adaptar-nos al seu. A veure si perdem bous i esquelles!
Podeu estar ben tranquils, Putxi. Jo penso continuar escarxofada aquí, mirant què passa al meu voltant. Atea com sóc, ningú no em farà combregar amb la seva hòstia, però he de reconèixer que m’agrada veure com algú es belluga i fa onades en aquesta bassa aparentment calmada, si més no perquè l’escuma ens porti oxigen i n’aclareixi aquesta aigua estancada, prou enterbolida.
dilluns, de febrer 19, 2007
SEMBLANCES
No sé pas com ha estat, però casualment aquestes dues fotografies han vingut a parar a les meves mans. Són d'anyades diferents i de personatges políticament oposats, en teoria, però físicament hi he trobat una certa retirada, sobretot si els tapem els ulls: serà el nas, serà la boca... Totes dues fesomies traspuen un deix de cinisme extraordinari, de superioritat de classe.
Qui és fill de gat, el retira de la cua o del cap,
ja se sap. Dos nois de nissaga catalana de bona família, educats en castellà perquè fa més fi. Dos botiflers que han nascut a Catalunya i que prioritzen els interessos d'Espanya per damunt dels catalans. Dos sords selectius, amb orelles semblants, que van pel carrer i només senten parlar català, que estan convençuts que el castellà està en perill perquè quatre vailets de pagès el parlin amb accent català. Dos atiadors incansables de la foguera iniciada per la brunete mediàtica. Dos demòcrates convençuts que només ells tenen la raó i que van pel seu cap com les carbasses sense comptar amb l'opinió dels seus companys. Dos bocamolls imparables que no tenen ni la particularitat de fer gràcia.
Si n'arribaríem a trobar de semblances! Però també hi ha una gran diferència entre ells: que un expressa obertament la seva aversió a la catalanitat de Catalunya i per això és difícil que mai arribi a ser conseller de la Generalitat, mentre que l'altre se l'ha mig amagada i a cops de colze i influències ha aconseguit ser-ne, per desgràcia nostra.
divendres, de febrer 16, 2007
CORBATES
Quan jo era petita només els homes fatxendes, poderosos o de casa bona duien corbata els dies de fener. La duien amb el traje ( adoneu-vos que no té traducció : ni “trajo” ni vestit ens serveixen ), el barret i la gavardina. Els homes normals, que eren la majoria, si tenien feina treballaven amb roba resistent que no els engavanyés. La corbata la guardaven per dates senyalades: el dia de la Festa Major, un casament, per anar a fer diligències importants o per lluir-la ajagut al bagul el dia del seu enterrament. Si un dia de cada dia veies homes amb corbata, malament: o havia passat una desgràcia o valia més que t’amaguessis que segur que venien per fotre’t.
Quan vaig començar a ser fan des Beatles, ells duien uniforme i jo també, allà a ca les monges. En Brian Epstein, el seu manager, els feia anar ben vestits i encorbatats per fer veure que eren nois com cal, per vendre una imatge falsa a la gent conservadora de calés. Quan es varen quedar sense manager ( vigila Putxi ), cada un d’ells es va vestir com va voler, més aviat en direcció oposada a les normes convencionals, i per sort jo també vaig poder estripar l’uniforme i canviar-lo per la faldilla curta i la camisa nuada al cim del llombrígol.
Mai no m’han agradat els uniformes i a hores d’ara encara en desconfio: ni monges, ni capellans, ni policies, ni soldats, ni jutges, ni toreros... Els metges i infermeres també em fan basarda pel sol fet d’associar la seva bata blanca amb el dolor i la malaltia. Racionalment, ja ho sé que darrera vestimenta igual hi ha persones diferents, però la gent de poder, com sempre, s’estima més simplificar les coses i etiquetar-nos en grups perquè la gent manipulable les identifiqui ràpidament sense haver de pensar. Per això trobo tan ridícul, carca i masclista obligar un home a vestir-se amb americana i corbata com fer posar vestit jaqueta i mitges a una dona
Vesteix un bastó i semblarà un senyor, agafa un inepte només perquè et fa la pilota o perquè es parent d’un peix gros, l’encabeixes en un “trajo” gris i una corbata de ratlles i el poses al costat d’un altre que ha cremat cera i ha suat sang per aconseguir el mateix nivell i que encara està pagant el vestit a terminis. De cares enfora tots dos semblaran iguals, però un dia o l’altre es veurà el llautó: l’hàbit no fa el monjo, i això ho haurien de saber els polítics novells que es deixen engatussar per aquesta patuleia d’assessors d’imatge que, calcant el model ianqui, es fan la barba d’or.
Jo no puc dir res, és clar, perquè sóc de poble, catalana independentista i d’esquerres i no hi dec entendre gaire de psicologia cosmopolita quan no em sento identificada amb aquest model de “beautiful people”. Per això m’agrada molt més seure’m a fer el vermut a qualsevol terrassa del país i veure la gent com passa, vestida com vol i poder imaginar-me com són realment. És clar que només ho puc fer els diumenges i no en solen passar gaire d’homes mudats. Si canvien les coses, com hi ha món!
Quan vaig començar a ser fan des Beatles, ells duien uniforme i jo també, allà a ca les monges. En Brian Epstein, el seu manager, els feia anar ben vestits i encorbatats per fer veure que eren nois com cal, per vendre una imatge falsa a la gent conservadora de calés. Quan es varen quedar sense manager ( vigila Putxi ), cada un d’ells es va vestir com va voler, més aviat en direcció oposada a les normes convencionals, i per sort jo també vaig poder estripar l’uniforme i canviar-lo per la faldilla curta i la camisa nuada al cim del llombrígol.
Mai no m’han agradat els uniformes i a hores d’ara encara en desconfio: ni monges, ni capellans, ni policies, ni soldats, ni jutges, ni toreros... Els metges i infermeres també em fan basarda pel sol fet d’associar la seva bata blanca amb el dolor i la malaltia. Racionalment, ja ho sé que darrera vestimenta igual hi ha persones diferents, però la gent de poder, com sempre, s’estima més simplificar les coses i etiquetar-nos en grups perquè la gent manipulable les identifiqui ràpidament sense haver de pensar. Per això trobo tan ridícul, carca i masclista obligar un home a vestir-se amb americana i corbata com fer posar vestit jaqueta i mitges a una dona
Vesteix un bastó i semblarà un senyor, agafa un inepte només perquè et fa la pilota o perquè es parent d’un peix gros, l’encabeixes en un “trajo” gris i una corbata de ratlles i el poses al costat d’un altre que ha cremat cera i ha suat sang per aconseguir el mateix nivell i que encara està pagant el vestit a terminis. De cares enfora tots dos semblaran iguals, però un dia o l’altre es veurà el llautó: l’hàbit no fa el monjo, i això ho haurien de saber els polítics novells que es deixen engatussar per aquesta patuleia d’assessors d’imatge que, calcant el model ianqui, es fan la barba d’or.
Jo no puc dir res, és clar, perquè sóc de poble, catalana independentista i d’esquerres i no hi dec entendre gaire de psicologia cosmopolita quan no em sento identificada amb aquest model de “beautiful people”. Per això m’agrada molt més seure’m a fer el vermut a qualsevol terrassa del país i veure la gent com passa, vestida com vol i poder imaginar-me com són realment. És clar que només ho puc fer els diumenges i no en solen passar gaire d’homes mudats. Si canvien les coses, com hi ha món!
divendres, de febrer 09, 2007
JUTGES
Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat que encara penja. Si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han penjat.
La pronúncia correcta d’aquest famós embarbussament, per les dificultats fonètiques que comporta sobretot als castellans, ha estat utilitzat tradicionalment com a prova definitiva per poder obtenir el certificat de catalanitat. Si l’analitzem semànticament hi trobarem una sèrie de paraules que no tenen connotacions gaire agradables, justament: jutge, fetge, penjat... Són paraules tèrboles, que més aviat ens provoquen basarda.
La pronúncia correcta d’aquest famós embarbussament, per les dificultats fonètiques que comporta sobretot als castellans, ha estat utilitzat tradicionalment com a prova definitiva per poder obtenir el certificat de catalanitat. Si l’analitzem semànticament hi trobarem una sèrie de paraules que no tenen connotacions gaire agradables, justament: jutge, fetge, penjat... Són paraules tèrboles, que més aviat ens provoquen basarda.
Les vísceres apareixien a la majoria de llegendes i contes que ens atemorien quan érem petits: “Ànima negra, com una pega, sense fetge ni freixura ...”. Tant fort era l’impacte emocional que provocaven en la imaginació de la mainada, que quan et renyaven dient: “Te n’iràs al llit descalça i amb les tripes al ventre” et venien tots els tremolors del món, sense que se t’acudís mai de pensar que si no fos així, mal iria.
Doncs , imaginem-nos l’escena tan macabra que ens transmet l’embarbussament. Els sinistres jutges, vestits com cal, que no en tenen prou d’haver condemnat a mort al pobre penjat, han d’acabar la feina obrint-li les entranyes i cruspint-se-li el fetge de calent en calent... Si els devoradors tinguessin quatre potes amb urpes i ullals, portessin vestits de ratlles, estampats o perruca de lleó, ho trobaríem natural: un gran reportatge de National Geographic. En el món animal és corrent menjar-se les vísceres de les preses abans de devorar-les completament i també ha estat una creença dels pobles practicants del canibalisme, així s’apoderaven de les virtuts i de l’essència de vida dels vençuts morts. Però em fa que els nostres antecessors que es varen enxamar aquest embarbussament no podien veure gaire documentals de la selva i en canvi tenien un xic de coneixement del funcionament de la justícia i de l’antropofàgia d’alguns dels seus magistrats, majoritàriament castellans de bona família.
Ens hem d’estranyar doncs ara dels comportament dels jutges espanyols? Fins fa ben poc, per poder ser jutge calien molts diners per aguantar tants anys d’estudi i poder presentar-se a les oposicions a Madrid, tenir un bon pedigree familiar i ideològic i uns bons padrins dins el tribunal d’oposicions o encara més diners per aconseguir-los. Aquests privilegiats se n’han encarregat prou de perpetuar la seva nissaga i evitar per tots el mitjans que hi entressin rojos i separatistes. Vet aquí que, encara ara, tants d’aquests personatges foscos amb massa poder siguin carques franquistes carregats de diners que no volen deixar la maça ni “los sagrados principios del movimiento”. Poca cosa ha canviat durant aquesta llarguíssima transició que els jutges normals s’hagin d’anomenar “jutges per la democràcia!
Doncs , imaginem-nos l’escena tan macabra que ens transmet l’embarbussament. Els sinistres jutges, vestits com cal, que no en tenen prou d’haver condemnat a mort al pobre penjat, han d’acabar la feina obrint-li les entranyes i cruspint-se-li el fetge de calent en calent... Si els devoradors tinguessin quatre potes amb urpes i ullals, portessin vestits de ratlles, estampats o perruca de lleó, ho trobaríem natural: un gran reportatge de National Geographic. En el món animal és corrent menjar-se les vísceres de les preses abans de devorar-les completament i també ha estat una creença dels pobles practicants del canibalisme, així s’apoderaven de les virtuts i de l’essència de vida dels vençuts morts. Però em fa que els nostres antecessors que es varen enxamar aquest embarbussament no podien veure gaire documentals de la selva i en canvi tenien un xic de coneixement del funcionament de la justícia i de l’antropofàgia d’alguns dels seus magistrats, majoritàriament castellans de bona família.
Ens hem d’estranyar doncs ara dels comportament dels jutges espanyols? Fins fa ben poc, per poder ser jutge calien molts diners per aguantar tants anys d’estudi i poder presentar-se a les oposicions a Madrid, tenir un bon pedigree familiar i ideològic i uns bons padrins dins el tribunal d’oposicions o encara més diners per aconseguir-los. Aquests privilegiats se n’han encarregat prou de perpetuar la seva nissaga i evitar per tots el mitjans que hi entressin rojos i separatistes. Vet aquí que, encara ara, tants d’aquests personatges foscos amb massa poder siguin carques franquistes carregats de diners que no volen deixar la maça ni “los sagrados principios del movimiento”. Poca cosa ha canviat durant aquesta llarguíssima transició que els jutges normals s’hagin d’anomenar “jutges per la democràcia!
Tant de bo aviat els destronin i els deixin a pa i aigua fins que es tornin vegetarians i no hàgim de patir més pel nostre fetge.
dimecres, de gener 31, 2007
LES HORES DE CASTELLÀ
Ja es veia a venir que poc en podíem esperar res de bo del nou conseller d’Educació ni dels seus companys de govern. Un cop més, els socialistes catalans han posat en evidència la servitud als seus superiors de Madrid, prioritzant els interessos espanyols i trepitjant els drets de Catalunya. I un cop més els socialistes espanyols han posat en evidència la seva prepotència, autoritarisme i manca de respecte per les institucions catalanes, prioritzant l’espanyolisme per damunt la ideologia democràtica d'esquerres. No hi ha pas res a fer, mani qui mani, sempre tindrem Espanya en contra nostra. La majoria d’espanyols, de dretes o d’esquerres, tenen en comú la prioritat de la defensa de la unitat d’Espanya i de la seva llengua i cultura, sense amagar l’odi que ens tenen als catalans i bascos perquè no volem ser els seus esclaus. Contínuament fan prevaler els seus drets de conquesta amb més o menys bones arts: ens donen un caramel i, mentre ens el mengem, ens buiden la nevera.
Ja poden anar parlant del desplegament del nou Estatut, si a Madrid s’hi eixuguen el cul. Ara, a cop de decret, tots els nens de Catalunya hauran de fer una hora més de castellà a la setmana. No en tenen prou de parlar-lo a casa seva, de sentir-lo a la televisió i al cine, d’utilitzar-lo al carrer i a les botigues, de llegir-lo en la majoria de jocs, entreteniments i productes comercials que arriben a la seves mans. Segons aquesta ministra els estudiants tenen un nivell baix en llengua castellana. Pot ser que sigui així, però no se li ha acudit de pensar que la riquesa de la llengua no s’aprèn a les escoles sinó practicant-la amb interlocutors que la dominin, llegint-la en llibres adients i escoltant-la en mitjans audiovisuals que no la destrueixin?
Per altra banda, no se li ha acudit al senyor Ernest Maragall de parar una mica l’orella quan va pel carrer, quan mira TV3 o fins i tot quan parla amb tota la claca dels seus amics de la “gauche divine” per adonar-se de quina llengua parlen majoritàriament? Si es neteja una mica el forat amb un bastonet de cotó, podrà afinar més i adonar-se’n del nivell de català que té la poca gent que el parla pel carrer, quin vocabulari, fonètica i sintaxi utilitzen molts dels actors i alguns presentadors de TV3 i la modalitat de catanyol que parlen certs personatges del seu entorn. També es pot acostar a un Institut de Secundària i comprovar objectivament el coneixement real d’ambdues llengües i quants podrien obtenir el nivell C de català.
Tants de diners que es gasta el Govern amb informes inútils, valdria més que els invertissin fent un estudi sobre el nivell real de coneixement del català dels alumnes de setze anys i que li enviessin els resultats a la ministra, perquè abans de fer decrets estudii una mica, que ja li convé.
Evidentment que els catalans, especialment pares i mestres, ens hauríem de rebel·lar contra aquest decret i no fotre'n ni cas, però si s’ha d’aplicar tal com diu el conseller, apa si ho tindria ben clar jo! Que comptin les hores de pati i encara en sobraran...
Ja poden anar parlant del desplegament del nou Estatut, si a Madrid s’hi eixuguen el cul. Ara, a cop de decret, tots els nens de Catalunya hauran de fer una hora més de castellà a la setmana. No en tenen prou de parlar-lo a casa seva, de sentir-lo a la televisió i al cine, d’utilitzar-lo al carrer i a les botigues, de llegir-lo en la majoria de jocs, entreteniments i productes comercials que arriben a la seves mans. Segons aquesta ministra els estudiants tenen un nivell baix en llengua castellana. Pot ser que sigui així, però no se li ha acudit de pensar que la riquesa de la llengua no s’aprèn a les escoles sinó practicant-la amb interlocutors que la dominin, llegint-la en llibres adients i escoltant-la en mitjans audiovisuals que no la destrueixin?
Per altra banda, no se li ha acudit al senyor Ernest Maragall de parar una mica l’orella quan va pel carrer, quan mira TV3 o fins i tot quan parla amb tota la claca dels seus amics de la “gauche divine” per adonar-se de quina llengua parlen majoritàriament? Si es neteja una mica el forat amb un bastonet de cotó, podrà afinar més i adonar-se’n del nivell de català que té la poca gent que el parla pel carrer, quin vocabulari, fonètica i sintaxi utilitzen molts dels actors i alguns presentadors de TV3 i la modalitat de catanyol que parlen certs personatges del seu entorn. També es pot acostar a un Institut de Secundària i comprovar objectivament el coneixement real d’ambdues llengües i quants podrien obtenir el nivell C de català.
Tants de diners que es gasta el Govern amb informes inútils, valdria més que els invertissin fent un estudi sobre el nivell real de coneixement del català dels alumnes de setze anys i que li enviessin els resultats a la ministra, perquè abans de fer decrets estudii una mica, que ja li convé.
Evidentment que els catalans, especialment pares i mestres, ens hauríem de rebel·lar contra aquest decret i no fotre'n ni cas, però si s’ha d’aplicar tal com diu el conseller, apa si ho tindria ben clar jo! Que comptin les hores de pati i encara en sobraran...
divendres, de gener 26, 2007
PIRATES DEL SEGLE XXI
Darrera aquest portal hi ha la casa d’en Paul Mc Cartney, a Londres. Davant d’aquest portal hi han desfilat milers i milers de fans dels Beatles durant dècades, riuades de noies i nois fent guàrdia, esperant que ell sortís o entrés per veure’l de prop. Davant d’aquest portal jo també m’hi vaig passar més de dues hores sense decidir-me a tocar el timbre, aviat farà trenta anys. Un carter que arrossegava una bicicleta m’hi havia acompanyat, després d’intentar explicar-li d’on venia.: “From Catalonia, do you know Barcelona, Costa Brava? Not Spain”. Un cop allà, palplantada, volia i dolia. Vaig veure moviment darrera els vidres de les finestres, sabia que era la meva gran oportunitat per conèixer el meu ídol, però estava acollonida amb la possibilitat que sortís i me’l trobés allà davant. Potser em quedaria muda, potser em desmaiaria, potser ell m’engegaria...Jo estava embarassada de la Georgina i al final em va guanyar la por i me’n vaig anar amb recança, això sí. Ja me n’he arribat a penedir vegades de no haver tocat el timbre, dient-me com n’arribava a ser de tòtila !
Fa un any i mig hi vaig tornar, només per seguir el ritual, però ja no se’m va pas acudir de trucar a la porta. Havia tingut l’oportunitat de veure en Paul de molt a prop al Zeleste i al Palau Sant Jordi: ell d’estrella, jo de fan. Així que em vaig estimar més conservar aquesta imatge idíl·lica real que la possiblement patètica que hauria estat la trobada d’un home-avi en el seu rol casolà amb una admiradora granada que encara fantasieja.
Ara he llegit als diaris que aquesta casa ja no serà d’en Paul, després del divorci. Que se la vol quedar la mala puta de la seva dona juntament amb una part considerable de la seva fortuna. Mai no m’ha agradat aquesta dona, ni l’he reconeguda com a membre de la família dels Beatles, ni em vaig voler aprendre el seu nom fins ara. Ja es veia de lluny que no era aigua clara. La disfressa d’activista antimines i la comèdia de treure’s i posar-se la pota postissa li varen servir per entabanar un home, que podia ser el seu pare, fins fer-li caure la bava i perdre el món de vista, però per a mi no era res més que una versió actualitzada de la pirateria.
Ara estic indignada de veure com una dona, que no ha fet mai res de bo a la seva vida, pel sol fet de casar-se, tingui dret a endur-se’n una quarta part de la fortuna i pertinences que tenia altra persona des de molt abans de conèixer-la. Tan injustes són les lleis angleses?
També estic decebuda de veure com els meus déus són persones vulnerables que es deixen seduir pel cant de la sirena i engatussar per qualsevol harpia, amb més facilitat que els homes normals i corrents. La Yoko va trencar els Beatles i se’n va emportar una part important, aquesta ha acabat la feina i se’n vol emportar la resta.
Ai, estimat Paul, que n’has estat de beneit i tanoca, deixant-te fotre d’aquesta manera! De petit, no devies veure gaire pel·lícules de pirates, aquells que duien una cama de fusta i un ull tapat, i te n’has ficat una a casa, una dona avariciosa i tan falsa com la seva cama ortopèdica, que t’ha fotut el palau, els doblers i la salut ...
Ella es pot quedar la casa i viure-hi luxosament amb els diners dels Beatles, però no podrà estar mai tranquil·la. No crec pas que els fans la perdonin i no donarà l'aviament de fer netejar les boniques paraules que li escriuran en aquestes parets. Jo també hi tornaré, aquí davant algun dia, per afegir-hi algun renec català que li recordi que això no és casa seva, que per rica que sigui mai no es podrà apropiar de l’essència ni formar part de la història màgica dels Beatles.
diumenge, de gener 14, 2007
Cultura catalana
Alguns companys m'han dit que no gosaria dir-ho, però jo tinc un compromís amb el meu blog i ho dic. Si vaig dir que diria tot allò que pensava, fos o no políticament correcte, encara que afectés els meus, ho he de dir i tant me fot si algú s'emprenya: la meva intenció és dir netament allò que penso, agradi o no.
Anem al gra: quan jo tenia 10 anys, empresonada en un col·legi de monges espanyoles a Barcelona, escolaritzada i culturalitzada en castellà, martiritzada amb les històries de déus opressors, verges i santes resignades, falanges i dictadors salvadors, maltractada per ser una pobre vaileta ignorant de poble, vaig decidir crear-me els meus propis déus i conservar i ampliar tot el bagatge cultural que tenia emmagatzemat al meu cervell, de nena catalana de poble.
Cada cop que aquella gent em volia fer aprendre una paraula de les seves, jo en recuperava, d'amagat, vint de les meves, justament aquelles que ningú no entenia. Cada vegada que havia de jugar al pati amb aquelles cantarelles castellanes recordava i escrivia les que jo havia après al carrer de casa. Com més oracions em feien aprendre en castellà, més renecs catalans recopilava. I triar per triar, vaig escollir els Beatles com a déus i les seves cançons com a doctrina.
Un cop alliberada de les monges he lluitat sempre per l'alliberament del meu país sense deixar mai de ser una fan radical dels Beatles. Porto les sardanes als meus gens i m'agrada cantar-ne de tant en tant, més que ballar-ne, que em fa un xic de mandra. M'emociona sentir el so de la tenora, la gralla, el flabiol, la cornamusa... Però a mi m'agrada més la música dels Beatles i amb la seva influència he anat creixent i formant la meva pròpia cultura, com molta altra gent d'aquest país.
Anem al gra: quan jo tenia 10 anys, empresonada en un col·legi de monges espanyoles a Barcelona, escolaritzada i culturalitzada en castellà, martiritzada amb les històries de déus opressors, verges i santes resignades, falanges i dictadors salvadors, maltractada per ser una pobre vaileta ignorant de poble, vaig decidir crear-me els meus propis déus i conservar i ampliar tot el bagatge cultural que tenia emmagatzemat al meu cervell, de nena catalana de poble.
Cada cop que aquella gent em volia fer aprendre una paraula de les seves, jo en recuperava, d'amagat, vint de les meves, justament aquelles que ningú no entenia. Cada vegada que havia de jugar al pati amb aquelles cantarelles castellanes recordava i escrivia les que jo havia après al carrer de casa. Com més oracions em feien aprendre en castellà, més renecs catalans recopilava. I triar per triar, vaig escollir els Beatles com a déus i les seves cançons com a doctrina.
Un cop alliberada de les monges he lluitat sempre per l'alliberament del meu país sense deixar mai de ser una fan radical dels Beatles. Porto les sardanes als meus gens i m'agrada cantar-ne de tant en tant, més que ballar-ne, que em fa un xic de mandra. M'emociona sentir el so de la tenora, la gralla, el flabiol, la cornamusa... Però a mi m'agrada més la música dels Beatles i amb la seva influència he anat creixent i formant la meva pròpia cultura, com molta altra gent d'aquest país.
És evident que els Beatles no formen part de la cultura catalana i, tot i que es podrien englobar dins la cultura anglosaxona, és innegable que són patrimoni de la cultura universal. Igual com la Montserrat Caballé, en Pau Casals, en Dalí i tants altres catalans. Jo tinc molt clar que la majoria de manifestacions culturals són universals i per tant hauríem de parlar de Cultura en general sense etiquetes i quan hi afegim la de "Catalana" ens hem de referir únicament a aquelles expressions culturals que ens identifiquen com a poble, en relació a les cultures d'altres paísos: tradicions, festes populars, folklore, literatura, etc.
Si el meu amic Moreno munta un festival de concerts, conferències, exposicions, etc. al voltant del món dels Beatles, encara que es faci a l'Estartit, no crec pas que considerem que forma part de la cultura catalana. Igualment com si els andalusos que viuen a Catalunya munten una romeria, o una feria de abril, un concert de flamenc o una ballada de sevillanes. Aquestes manifestacions, ben respectables, formen part de la cultura andalusa i els que les practiquen prou que ho saben. Les mantenen perquè s'hi senten identificats i no volen perdre els seus orígens, com nosaltres amb les sardanes, amb el tió o amb el foc de Sant Joan. Suposo que si algú els digués que formen part de la cultura catalana, s'ofendrien d'allò més.
Les declaracions que feia ahir al Punt el senyor Conseller de Cultura sobre la catalanitat de la cultura de totes les persones que viuen aquí em semblen una bajanada demagògica. Si això fos així realment, d'aquí a tres dies hi hauríem d'incloure la festa del xai dels musulmans o la dansa del ventre. Potser vindria un sonat al meu poble a fotre una cabra daltabaix del campanar i l'any següent s'inclouria dins els actes de la Festa major, com ha passat amb les vaquilles. Prou en tenim d'haver substituït el Tió pel Papa Noël o la castanyada pel Halloween...
La cultura catalana és la cultura pròpia i autòctona de Catalunya, igual com el català n'és la llengua pròpia i la literatura catalana només és la escrita en la nostra llengua i no emboliquem més la troca. Que jo sàpiga en Tom Sharpe, el novel·lista anglès que ha viscut molts anys a Calella de Palafrugell, no té cap intenció d'enguixir el llistat d'autors catalans.
Ai senyor... Seré pessimista crònica, però poc anem pas bé.
Ja feia bé jo de creure els Beatles i malfiar-me dels homes que duen el cap pelat.
dimarts, de gener 02, 2007
Any nou, projecte vell
Ja era hora que s'acabessin les festes grosses i tornessim a la normalitat. Aquest any n'hem tingut una bona corrua: onze dies seguits de dinars i sopars familiars reglamentaris, empalmats amb els àpats estacionals amb els amics residents a fora que tornen a casa per Nadal. Onze dies menjant, bevent i xerrant, escarxofada de la butaca al sofà, fent les mínimes feines necessàries per a la supervivència, la majoria al voltant del menjar i després, una mica d'endreça. Sort que algú va inventar les màquines de rentar! És clar que s'han d'emplenar i buidar, però pitges el piu i quan t'aixeques de fer migdiada ja tens la bugada feta i la plateria neta i eixuta, a punt per tornar a parar taula. Els pius que no he tocat gaire són els de la televisió i de l'ordinador. Desconnectar del món que t'envolta va bé de tant en tant: t'estalvies patiments i emprenyades inútils. Això no vol dir que no m'hagi assabentat de les notícies importants, però no he permès que em trasbalsessin les festes.
He acabat l'any engolint dotze glopets de xampany al ritme de les campanades: he comprovat que empassar-se el raïm espremut ben elaborat és millor que engargussar-se amb la pela i els pinyols de la fruita. He començat l'any amb el peu dret trepitjant fort a terra i la mà esquerra tocant fusta mentre amb la dreta aixecava la copa desitjant la millor ventura per la família, pels amics i per la terra. He desitjat que el meu país, per més identitats personals que hi visquin, tingui una sola identitat nacional i pròpia, com fan tots els paísos del món que es valoren i totes les persones que conserven el seny. He desitjat que el meu país, per més llengües que s'hi parlin, tingui una sola llengua nacional i pròpia que és la vernacla de la terra i la que ens identifica com a poble davant les altres nacions. He desitjat que el meu país sàpiga avançar socialment de manera adequada fins que Catalunya sigui coneguda, estimada, valorada i respectada per tota la gent d'aquí que ha arribat de fora i admirada i envejada per la gent de fora que no té la necessitat de venir.
Tornada la normalitat, el primer dia de fener de l'any, he ignorat conscientment la bàscula i me n'he anat una estoneta al jardí a rebaixar panxa arrabassant herbes a cops de tràmec, fins que ha sonat el telèfon. Demanen per mi, en castellà, una empresa d'assegurances amb seu a Barcelona. Contesto: "En català, si us plau." La noia, amb accent llatinoamericà, encara gosa dir-me que li parli en espanyol, que no m'enten. M'he sentit pujar canyó amont tot el coragre residual de les festes nadalenques i l'he engegada a dida amb la recomanació d'esborrar el meu número de telèfon de la seva llista de possibles clients. He anat a comprar al supermercat i he pogut observar que la majoria de caixeres continuen parlant en castellà, que els cartells eventuals de les portes hi estan escrits, que poquíssims productes estan etiquetats en català. Me n'he adonat conscientement que pel carrer les llengües que més sonen són la castellana i l'àrab. Un cop a casa he pogut comprovar que la "nostra" televisió parla del meu país com si fos un altre, mentre preten que un altre sigui el meu. He pitjat el piu per fer callar l'aparell i m'he quedat en un agradable silenci, només enterbolit pels ronxets de la gossa vella, que m'ha fet reflexionar a l'hora de fer un dels clàssics propòsits de l'any nou, potser més díficil que perdre pes: he pres la decisió de no parlar ni una sola paraula en castellà en tot l'any. Tot és començar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
