LES HORES DE CASTELLÀ

Ja es veia a venir que poc en podíem esperar res de bo del nou conseller d’Educació ni dels seus companys de govern. Un cop més, els socialistes catalans han posat en evidència la servitud als seus superiors de Madrid, prioritzant els interessos espanyols i trepitjant els drets de Catalunya. I un cop més els socialistes espanyols han posat en evidència la seva prepotència, autoritarisme i manca de respecte per les institucions catalanes, prioritzant l’espanyolisme per damunt la ideologia democràtica d'esquerres. No hi ha pas res a fer, mani qui mani, sempre tindrem Espanya en contra nostra. La majoria d’espanyols, de dretes o d’esquerres, tenen en comú la prioritat de la defensa de la unitat d’Espanya i de la seva llengua i cultura, sense amagar l’odi que ens tenen als catalans i bascos perquè no volem ser els seus esclaus. Contínuament fan prevaler els seus drets de conquesta amb més o menys bones arts: ens donen un caramel i, mentre ens el mengem, ens buiden la nevera.
Ja poden anar parlant del desplegament del nou Estatut, si a Madrid s’hi eixuguen el cul. Ara, a cop de decret, tots els nens de Catalunya hauran de fer una hora més de castellà a la setmana. No en tenen prou de parlar-lo a casa seva, de sentir-lo a la televisió i al cine, d’utilitzar-lo al carrer i a les botigues, de llegir-lo en la majoria de jocs, entreteniments i productes comercials que arriben a la seves mans. Segons aquesta ministra els estudiants tenen un nivell baix en llengua castellana. Pot ser que sigui així, però no se li ha acudit de pensar que la riquesa de la llengua no s’aprèn a les escoles sinó practicant-la amb interlocutors que la dominin, llegint-la en llibres adients i escoltant-la en mitjans audiovisuals que no la destrueixin?
Per altra banda, no se li ha acudit al senyor Ernest Maragall de parar una mica l’orella quan va pel carrer, quan mira TV3 o fins i tot quan parla amb tota la claca dels seus amics de la “gauche divine” per adonar-se de quina llengua parlen majoritàriament? Si es neteja una mica el forat amb un bastonet de cotó, podrà afinar més i adonar-se’n del nivell de català que té la poca gent que el parla pel carrer, quin vocabulari, fonètica i sintaxi utilitzen molts dels actors i alguns presentadors de TV3 i la modalitat de catanyol que parlen certs personatges del seu entorn. També es pot acostar a un Institut de Secundària i comprovar objectivament el coneixement real d’ambdues llengües i quants podrien obtenir el nivell C de català.
Tants de diners que es gasta el Govern amb informes inútils, valdria més que els invertissin fent un estudi sobre el nivell real de coneixement del català dels alumnes de setze anys i que li enviessin els resultats a la ministra, perquè abans de fer decrets estudii una mica, que ja li convé.
Evidentment que els catalans, especialment pares i mestres, ens hauríem de rebel·lar contra aquest decret i no fotre'n ni cas, però si s’ha d’aplicar tal com diu el conseller, apa si ho tindria ben clar jo! Que comptin les hores de pati i encara en sobraran...

PIRATES DEL SEGLE XXI

Darrera aquest portal hi ha la casa d’en Paul Mc Cartney, a Londres. Davant d’aquest portal hi han desfilat milers i milers de fans dels Beatles durant dècades, riuades de noies i nois fent guàrdia, esperant que ell sortís o entrés per veure’l de prop. Davant d’aquest portal jo també m’hi vaig passar més de dues hores sense decidir-me a tocar el timbre, aviat farà trenta anys. Un carter que arrossegava una bicicleta m’hi havia acompanyat, després d’intentar explicar-li d’on venia.: “From Catalonia, do you know Barcelona, Costa Brava? Not Spain”. Un cop allà, palplantada, volia i dolia. Vaig veure moviment darrera els vidres de les finestres, sabia que era la meva gran oportunitat per conèixer el meu ídol, però estava acollonida amb la possibilitat que sortís i me’l trobés allà davant. Potser em quedaria muda, potser em desmaiaria, potser ell m’engegaria...Jo estava embarassada de la Georgina i al final em va guanyar la por i me’n vaig anar amb recança, això sí. Ja me n’he arribat a penedir vegades de no haver tocat el timbre, dient-me com n’arribava a ser de tòtila !
Fa un any i mig hi vaig tornar, només per seguir el ritual, però ja no se’m va pas acudir de trucar a la porta. Havia tingut l’oportunitat de veure en Paul de molt a prop al Zeleste i al Palau Sant Jordi: ell d’estrella, jo de fan. Així que em vaig estimar més conservar aquesta imatge idíl·lica real que la possiblement patètica que hauria estat la trobada d’un home-avi en el seu rol casolà amb una admiradora granada que encara fantasieja.
Ara he llegit als diaris que aquesta casa ja no serà d’en Paul, després del divorci. Que se la vol quedar la mala puta de la seva dona juntament amb una part considerable de la seva fortuna. Mai no m’ha agradat aquesta dona, ni l’he reconeguda com a membre de la família dels Beatles, ni em vaig voler aprendre el seu nom fins ara. Ja es veia de lluny que no era aigua clara. La disfressa d’activista antimines i la comèdia de treure’s i posar-se la pota postissa li varen servir per entabanar un home, que podia ser el seu pare, fins fer-li caure la bava i perdre el món de vista, però per a mi no era res més que una versió actualitzada de la pirateria.
Ara estic indignada de veure com una dona, que no ha fet mai res de bo a la seva vida, pel sol fet de casar-se, tingui dret a endur-se’n una quarta part de la fortuna i pertinences que tenia altra persona des de molt abans de conèixer-la. Tan injustes són les lleis angleses?
També estic decebuda de veure com els meus déus són persones vulnerables que es deixen seduir pel cant de la sirena i engatussar per qualsevol harpia, amb més facilitat que els homes normals i corrents. La Yoko va trencar els Beatles i se’n va emportar una part important, aquesta ha acabat la feina i se’n vol emportar la resta.
Ai, estimat Paul, que n’has estat de beneit i tanoca, deixant-te fotre d’aquesta manera! De petit, no devies veure gaire pel·lícules de pirates, aquells que duien una cama de fusta i un ull tapat, i te n’has ficat una a casa, una dona avariciosa i tan falsa com la seva cama ortopèdica, que t’ha fotut el palau, els doblers i la salut ...
Ella es pot quedar la casa i viure-hi luxosament amb els diners dels Beatles, però no podrà estar mai tranquil·la. No crec pas que els fans la perdonin i no donarà l'aviament de fer netejar les boniques paraules que li escriuran en aquestes parets. Jo també hi tornaré, aquí davant algun dia, per afegir-hi algun renec català que li recordi que això no és casa seva, que per rica que sigui mai no es podrà apropiar de l’essència ni formar part de la història màgica dels Beatles.

Cultura catalana

Alguns companys m'han dit que no gosaria dir-ho, però jo tinc un compromís amb el meu blog i ho dic. Si vaig dir que diria tot allò que pensava, fos o no políticament correcte, encara que afectés els meus, ho he de dir i tant me fot si algú s'emprenya: la meva intenció és dir netament allò que penso, agradi o no.
Anem al gra: quan jo tenia 10 anys, empresonada en un col·legi de monges espanyoles a Barcelona, escolaritzada i culturalitzada en castellà, martiritzada amb les històries de déus opressors, verges i santes resignades, falanges i dictadors salvadors, maltractada per ser una pobre vaileta ignorant de poble, vaig decidir crear-me els meus propis déus i conservar i ampliar tot el bagatge cultural que tenia emmagatzemat al meu cervell, de nena catalana de poble.
Cada cop que aquella gent em volia fer aprendre una paraula de les seves, jo en recuperava, d'amagat, vint de les meves, justament aquelles que ningú no entenia. Cada vegada que havia de jugar al pati amb aquelles cantarelles castellanes recordava i escrivia les que jo havia après al carrer de casa. Com més oracions em feien aprendre en castellà, més renecs catalans recopilava. I triar per triar, vaig escollir els Beatles com a déus i les seves cançons com a doctrina.
Un cop alliberada de les monges he lluitat sempre per l'alliberament del meu país sense deixar mai de ser una fan radical dels Beatles. Porto les sardanes als meus gens i m'agrada cantar-ne de tant en tant, més que ballar-ne, que em fa un xic de mandra. M'emociona sentir el so de la tenora, la gralla, el flabiol, la cornamusa... Però a mi m'agrada més la música dels Beatles i amb la seva influència he anat creixent i formant la meva pròpia cultura, com molta altra gent d'aquest país.

És evident que els Beatles no formen part de la cultura catalana i, tot i que es podrien englobar dins la cultura anglosaxona, és innegable que són patrimoni de la cultura universal. Igual com la Montserrat Caballé, en Pau Casals, en Dalí i tants altres catalans. Jo tinc molt clar que la majoria de manifestacions culturals són universals i per tant hauríem de parlar de Cultura en general sense etiquetes i quan hi afegim la de "Catalana" ens hem de referir únicament a aquelles expressions culturals que ens identifiquen com a poble, en relació a les cultures d'altres paísos: tradicions, festes populars, folklore, literatura, etc.

Si el meu amic Moreno munta un festival de concerts, conferències, exposicions, etc. al voltant del món dels Beatles, encara que es faci a l'Estartit, no crec pas que considerem que forma part de la cultura catalana. Igualment com si els andalusos que viuen a Catalunya munten una romeria, o una feria de abril, un concert de flamenc o una ballada de sevillanes. Aquestes manifestacions, ben respectables, formen part de la cultura andalusa i els que les practiquen prou que ho saben. Les mantenen perquè s'hi senten identificats i no volen perdre els seus orígens, com nosaltres amb les sardanes, amb el tió o amb el foc de Sant Joan. Suposo que si algú els digués que formen part de la cultura catalana, s'ofendrien d'allò més.

Les declaracions que feia ahir al Punt el senyor Conseller de Cultura sobre la catalanitat de la cultura de totes les persones que viuen aquí em semblen una bajanada demagògica. Si això fos així realment, d'aquí a tres dies hi hauríem d'incloure la festa del xai dels musulmans o la dansa del ventre. Potser vindria un sonat al meu poble a fotre una cabra daltabaix del campanar i l'any següent s'inclouria dins els actes de la Festa major, com ha passat amb les vaquilles. Prou en tenim d'haver substituït el Tió pel Papa Noël o la castanyada pel Halloween...

La cultura catalana és la cultura pròpia i autòctona de Catalunya, igual com el català n'és la llengua pròpia i la literatura catalana només és la escrita en la nostra llengua i no emboliquem més la troca. Que jo sàpiga en Tom Sharpe, el novel·lista anglès que ha viscut molts anys a Calella de Palafrugell, no té cap intenció d'enguixir el llistat d'autors catalans.

Ai senyor... Seré pessimista crònica, però poc anem pas bé.

Ja feia bé jo de creure els Beatles i malfiar-me dels homes que duen el cap pelat.

Any nou, projecte vell

Ja era hora que s'acabessin les festes grosses i tornessim a la normalitat. Aquest any n'hem tingut una bona corrua: onze dies seguits de dinars i sopars familiars reglamentaris, empalmats amb els àpats estacionals amb els amics residents a fora que tornen a casa per Nadal. Onze dies menjant, bevent i xerrant, escarxofada de la butaca al sofà, fent les mínimes feines necessàries per a la supervivència, la majoria al voltant del menjar i després, una mica d'endreça. Sort que algú va inventar les màquines de rentar! És clar que s'han d'emplenar i buidar, però pitges el piu i quan t'aixeques de fer migdiada ja tens la bugada feta i la plateria neta i eixuta, a punt per tornar a parar taula. Els pius que no he tocat gaire són els de la televisió i de l'ordinador. Desconnectar del món que t'envolta va bé de tant en tant: t'estalvies patiments i emprenyades inútils. Això no vol dir que no m'hagi assabentat de les notícies importants, però no he permès que em trasbalsessin les festes.
He acabat l'any engolint dotze glopets de xampany al ritme de les campanades: he comprovat que empassar-se el raïm espremut ben elaborat és millor que engargussar-se amb la pela i els pinyols de la fruita. He començat l'any amb el peu dret trepitjant fort a terra i la mà esquerra tocant fusta mentre amb la dreta aixecava la copa desitjant la millor ventura per la família, pels amics i per la terra. He desitjat que el meu país, per més identitats personals que hi visquin, tingui una sola identitat nacional i pròpia, com fan tots els paísos del món que es valoren i totes les persones que conserven el seny. He desitjat que el meu país, per més llengües que s'hi parlin, tingui una sola llengua nacional i pròpia que és la vernacla de la terra i la que ens identifica com a poble davant les altres nacions. He desitjat que el meu país sàpiga avançar socialment de manera adequada fins que Catalunya sigui coneguda, estimada, valorada i respectada per tota la gent d'aquí que ha arribat de fora i admirada i envejada per la gent de fora que no té la necessitat de venir.
Tornada la normalitat, el primer dia de fener de l'any, he ignorat conscientment la bàscula i me n'he anat una estoneta al jardí a rebaixar panxa arrabassant herbes a cops de tràmec, fins que ha sonat el telèfon. Demanen per mi, en castellà, una empresa d'assegurances amb seu a Barcelona. Contesto: "En català, si us plau." La noia, amb accent llatinoamericà, encara gosa dir-me que li parli en espanyol, que no m'enten. M'he sentit pujar canyó amont tot el coragre residual de les festes nadalenques i l'he engegada a dida amb la recomanació d'esborrar el meu número de telèfon de la seva llista de possibles clients. He anat a comprar al supermercat i he pogut observar que la majoria de caixeres continuen parlant en castellà, que els cartells eventuals de les portes hi estan escrits, que poquíssims productes estan etiquetats en català. Me n'he adonat conscientement que pel carrer les llengües que més sonen són la castellana i l'àrab. Un cop a casa he pogut comprovar que la "nostra" televisió parla del meu país com si fos un altre, mentre preten que un altre sigui el meu. He pitjat el piu per fer callar l'aparell i m'he quedat en un agradable silenci, només enterbolit pels ronxets de la gossa vella, que m'ha fet reflexionar a l'hora de fer un dels clàssics propòsits de l'any nou, potser més díficil que perdre pes: he pres la decisió de no parlar ni una sola paraula en castellà en tot l'any. Tot és començar.