dimecres, de setembre 30, 2009

Adéu, Esquerra

Estimada Esquerra,

Em sap molt de greu haver-t’ho de dir per carta, però últimament no ens hem pas vist gaire de prop per poder-ne parlar mirant-nos els ulls. La nostra relació s’ha anat refredant des de fa alguns anys, els punts de vista i els interessos de cadascú ens han mogut per camins diferents, allunyant-nos l’una de l’altra.
Dimecres passat va fer vint anys que vaig acceptar venir amb tu per compartir un mateix projecte, amb les mateixes il·lusions, les mateixes ambicions, el mateix entusiasme, les mateixes fites... Durant molts anys ha estat així, juntes hem treballat honestament per tirar endavant el nostre projecte amb uns objectius molt clars i hem hagut de lluitar contra molts adversaris per intentar aconseguir-los. De mica en mica ens hem anat guanyant la vida i hem anat engrandint la família tal com desitjàvem i això ha anat comportant canvis en la nostra relació.
Mentre jo em quedava a casa per mantenir-la neta i ordenada, procurant que no et faltés mai el plat a taula, rentant tota la roba que tu anaves embrutint, tu en sorties perquè no en tenies prou amb el que teníem i en volies més i més. Has viatjat a altres terres i has conegut gent que t’han afalagat quan et necessitaven i tu, innocent com eres, t’has deixat entabanar, enlluernada per la seva arrogància.
Mentre jo menava el burro a les pastures i li raspallava el pelatge i la crin cada dia perquè fes goig, tu malbarataves el nostre patrimoni intentant convèncer quatre toreros perquè canviessin de tancat, però ells, poc a poc, t’han convidat a entrar al seu, oferint-te un cavall de bona raça que et raspallen cada dia els teus fidels lacais llepaculs. Vares renunciar al teus cognoms i amb ells has perdut els orígens i la identitat.
Mentre a casa el burro i jo ens fotem de gana i de fred, perquè els toros han arranat prats i camps i els seus amos el rebost i la llenyera, tu et passeges orgullosa dalt del cavall amb quatre bitllets a la butxaca que t’han donat els seus representants, sense adonar-te dels pedaços recosits a la meva roba. Gairebé no em mires, ni m’escoltes quan et parlo de fidelitat, d’honradesa, de dignitat, de llibertat. Em repeteixes una i altra vegada que ara no és hora, que tot arribarà, que he d’estar contenta que ens hagin tornat quatre rals per anar tirant, tot gràcies a tu.
Tenim la casa hipotecada, hem perdut els amics de debó i, cada cop més, la família et gira l’esquena perquè se senten traïts, però tu continues entestada a mantenir-te dalt del cavall, mudada com una princesa a la cort de porcs, deixant que aquests teus socis ens insultin, ens menyspreïn i ens prenguin el poc que ens queda.
No et pensis pas que no em sàpiga greu prendre aquesta decisió: he tingut prou temps per rumiar-la i tu has tingut prou temps per rectificar i t’has estimat més viure la teva vida, encara que ens facis mal a mi i al nostre país. He cregut en tu tots aquests anys, confiant que aviat tornaries a trobar el bon camí i continuaríem junts fins arribar al nostre destí, però veig que tu t’estimes més anar fent esses i aturades a cada revolt, per tenir contents aquesta trepa i no haver de baixar del cavall. Qualsevol torna a anar en burro, fa?
Esquerra estimada, amb llàgrimes als ulls, ha arribat l’hora que cadascú segueixi el seu camí, tu a dalt del teu cavall, jo a cavall del meu burro, potser un dia ens tornarem a trobar i començarem a caminar junts altra vegada, tant de bo!

Xoia

dimecres, de maig 06, 2009

GALLINES

Fa tant de temps que no escric al bloc que ara no sé pas com posar-m’hi, perquè me’n donc vergonya. Els que em llegiu de lluny us preguntareu si el porquet es va engreixar prou per poder anar a Brussel·les i us diré que sí, però no us parlaré pas del viatge ni de la manifestació que, tot i que va ser un èxit, només és un final d’etapa cap a la independència. Us vull parlar de les gallines.
Per reis, la meva filla Aida em va regalar dues gallines, més ben dit, dues polles jovenetes. L’Eduard va fer un galliner de disseny, amb caseta i pati, i allà vivien i creixien fins que varen començar a pondre ous. Tenien nom: una Catic i l’altra Catasques. Jo, contenta, cada dia els donava aigua, gra i verd i recollia els dos ous. Havent dinat, les deixava anar a passejar un parell d’hores per tot el jardí, així podien picotejar i gratar tot el què volien, explorant cada racó, amb les gosses tancades a dins de casa, és clar. Quan jo sortia m’anaven al darrera i les amanyagava i donava panses perquè tornessin entrar a casa seva. Llavors obria les gosses que se n’anaven corrents a flairar el rastre per on havien passat les gallines. Així cada dia, fins que vàrem marxar a Brussel·les.
Un cop acabada la manifestació, a mig dinar, em truca en Pol i em diu que les gosses havien matat les gallines. Encara no es devia haver enlairat l’avió, de ràbia i gelos, varen obrir el llisquet de fusta del galliner a cops de pota, les gallines varen sortir confiades i ai festa! Per les gosses, és clar, perquè jo vaig tenir treballs a acabar-me la broqueta de pollastre quan ho vaig saber l’endemà: el meus fills no em varen voler enterbolir l’objectiu del viatge.
Avui fa dos mesos d’això i ja torno a tenir dues gallines. Les vàrem anar a buscar de seguida perquè les gosses sabessin que no s’havien sortit amb la seva i ara ni s’acosten al galliner, de totes maneres hi ha doble llisquet, per si de cas. Fa poc que han començat a pondre i tot i que porten la mateixa vida que les altres, m’he adonat que són diferents: són més porugues, més llameques, fan pocs ous, no s’esforcen, són més dòcils... Potser, sense adonar-me’n els hi he fet tornar jo sobreprotegint-les o potser és que no han passat la fred i la penúries de l’hivern com les seves predecessores.
I avui, casualitats de la vida, també es presenta al Parlament la ILP ( iniciativa legislativa popular ) avalada per una comissió promotora de 10.000 persones per demanar que convoquin un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. Jo aquest cop no he pas pogut anar a Barcelona a acompanyar-les, però sé que si vàrem aconseguir el primer objectiu, també aconseguirem el segon, i el tercer i els que calguin fins arribar al final. Es tracta d’anar teixint una gran xarxa, convencent la gent que l’única sortida és la independència.
Només espero que la gent que ens pot ajudar a arribar-hi, perquè nosaltres els hem ajudat a ser on són, no es comporti com les meves gallines: que no es refiin massa d’alguns que semblen manyacs ni que amaguin el cap sota l’ala per por de perdre privilegis.