XOIADES

Un nou vell conte de la Ventafocs

2011-09-10T17:31:00.001+02:00

A tots aquells que encara no esteuprou convençuts, avui vigília de la Diada, us voldria explicar una versiópròpia de l'antic conte de la Ventafocs, una barreja del quem'havien explicat les àvies quan jo era petita i del que jo voldriaexplicar als meu néts quan encara no sigui massa gran, amb finalfeliç i sense prínceps, si pot ser.

Vet aquí que una vegada hi havia unanena molt bonica que va néixer i créixer en un palau envoltada detotes les comoditats i luxes que us poguéssiu imaginar. Vivia feliç,cantant i ballant, fins que va tenir la mala sort de perdre la mareal cap de pocs anys d'haver nascut. El pare, amoïnat pel futur de laseva filleta, es va casar amb una parenta de lluny, de terres veïnes, que també havia quedat viuda amb una colla de filles. Pensava queaixí li donaria a la seva nineta una mare per poder-la criar comcalia i unes germanes que li fessin companyia.

Els primers dies, tot varen ser flors ivioles, moixaines, abraçades i paraules boniques, però poc a poc lamadrastra va començar a mostrar-se tal com era realment: malcarada,altiva i egoista. Emprant una llengua forana, que només entenienles seves filles, manava els criats i renyava la pobra nena, a quiobligava a anomenar-la mare. Les seves germanastres li prenien lesjoguines, els vestits, les llaminadures, la insultaven i pegaven. Lamadrastra malbaratava el patrimoni familiar i com més anava, mésimposava el seu criteri. El pare es va anar esllanguint, penedit comestava d'haver-se casat amb aquella mala dona, fins que es va apagar,no se sap ben bé com, i així va ser com la madrastra va passar aser la mestressa i senyora de cases i terres, de criats i jornalers iles germanastres les més tòtiles i entonades de la comarca.

La noieta va anar creixent i com quecada dia que passava era més bonica, la madrastra la va fer anar aviure en una antiga carbonera que servia per desar els mals endreços,i li va donar un farcell amb quatre parracs aprofitats i espardenyesforadades, tot el que tenia seu. Les minyones i criats havien marxatfarts de la nova mestressa i la pobra vaileta tota sola haviad'esterrejar, fer la bugada, netejar la cort dels porcs i lesgibrelletes de les truges de les seves germanastres, que feienqualsevol cosa per humiliar-la. Constantment la menyspreaven, lainsultaven, la castigaven, fins al punt que només podia menjar lesrestes del plats que elles deixaven, si en deixaven. Dormia damuntuna saca plena de llistó que li servia de jaç, abrigada amb unaflassada vella de borró. Nit i dia havia de mantenir el foc encèsper tenir escalfor i llum dins aquella estança atapeïdad'andròmines velles i polsoses. Mentre ventava el foc tenint curade que no s'apagués, rumiava i plorava, no entenia com podia ser queuna persona que es feia dir mare la pogués maltractar d'aquestamanera. Se sentia poca cosa, lletja i desgraciada. De mica en micahavia anat oblidant qui era, d'on venia, com es deia: la sevamadrastra també li havia pres els records. Va arribar a creure quehavia estat abandonada per la seva veritable mare i recollida peraquesta dona tan generosa que li donava aixopluc i menjar cada dia,encara gràcies. Se sentia tan miserable que s'havia acostumat aviure en la misèria: anava bruta, emmascarada i esperrucada, ellamateixa es feia basarda si es veia reflectida en les aigües tèrbolesdel safareig, quan feia la bugada. Tan avall havia anat a parar queja no se n'aixecava, es creia que tot el que li passava s'homereixia, que la seva mare no l'havia volgut de tan lletja imaldestra com era. Constantment demanava perdó per tot el que feia,fins i tot per tenir gana.

Va ser empaitant una cabra que haviafugit del ramat i saltat les bardisses del clos, quan va descobrirque a l'altra banda de la tanca hi havia un corriol envoltat de totamena de plantes i arbres carregats de fruita deliciosa, que en elsseu record no havia tastat mai. La fam que arrossegava la va fermenjar-ne a deler, tant que gairebé no es va adonar de la presènciad'una velleta, tan arrugada i encorbada que amb prou feina podiacaminar, que li va preguntar qui era i d'on venia tan afamada. Quanenmig de llàgrimes li va haver explicat les seves penes, la vella lava acompanyar fins un estany que hi havia allà prop i després deben rentar-la, vestir-la amb roba neta i pentinar-la, li va dir quees mirés en aquelles aigües tan nítides que semblaven un mirall.Va descobrir que era molt més bonica del que mai s'hagués pogutimaginar. Llavors la vella li va donar una avellana, una ametlla iuna nou i li va dir: Agafa aquest fruits de la terra que t'ha vistnéixer i quan els necessitis et transmetran la seva energia.L'avellana és la clau del cor: si vols saber qui ets, trenca-la imenja-te-la mastegant a poc a poc, ella et desvetllarà els teussentiments i t'ensenyarà el camí per estimar-te tal com ets.L'ametlla és la clau del coneixement, quan vulguis saber perquè etdeixes tractar d'aquesta manera, ella t'obrira totes les portesperquè te n'adonis que tu no tens la culpa de res, que són altresque et volen humiliar i distreure't amb enganys. La nou és la claude la saviesa, quan vulguis saber quin ha de ser el teu destí,t'ajudarà a garbellar els sentiments i coneixements amb la raó i etfarà prendre la decisió més convenient per tu.

Així ho va fer. Tornada a la sevacavorca, abans d'anar a dormir va trencar l'avellana i mentre lamastegava i assaboria a poc a poc va sentir una escalforeta que lisortia del pit i s'escampava per tot el seu cos, els records amagatsvaren començar a bellugar-se dins el seu cap, es va veure ella depetita alegre i feliç, va sentir les abraçades de la seva mare, vareviure els moments de goig i els de dolor, va poder sospesar tots icadascun dels sentiments que havia amagat durant tots aquells anys.Potser sí, potser no, potser sí que era jo!

En llençar les cloves al foc, un raigde llum la va guiar fins aquella pila d'andròmines polsoses i allàva trobar una capsa plena de fotografies, munts de llibres illibretes, documents notarials, de tot...No sabia per on començar,així que va decidir menjar-se l'ametlla. De mica en mica, semblavaque el seu cap xuclés tota la informació dels voltants. Quan vatirar les cloves al foc, cada guspira li encenia una llumeta al seucervell que li mostrava imatges endreçades de fa temps i així esva anar adonant que les dolentes, eren aquelles que l'havienhumiliada, robada, segrestada, enganyada fins al punt d'haver-laconvertit en una esclava submisa sense dignitat. Potser sí, potserno, potser sí que era jo!

Va agafar la nou amb tota laparsimònia, li va donar dues o tres giravoltes abans de trencar-la ila va començar a llepar, a rosegar suaument metre les clovesespetegaven al caliu i deixaven anar petites espurnes que formavenxarxes multidireccionals amb fils de llum que l'envoltaven, cadavegada que feia un mossec la xarxa creixia i s'engruixia fins que esva acabar la nou i la xarxa va quedar reduïda a tres cabdells defil rogenc sobre la cendra. Tots pampalluguejaven dient: tria'm a mi!Tria'm a mi! Tria'm a mi! Quan es varen haver apagat un era negre comla nit sense lluna, l'altre era gris com la cendra de cada vespre il'altra era blanc com la llum de l'alba que anuncia el nou dia.

Les emocions, sentiments, coneixements,raons havien pogut dir la seva. La Ventafocs sabia qui era ella iqui eren les altres. Ara havia de prendre una decisió per encarar elseu futur. Semblava decidida: es va ajupir, s'apropà al caliu i ambel seu bufet revifà el petit cabdell que havia triat, agafà elventall i...

Conte contat, aquest cop encara no s'haacabat. Ara ets tu, pacient lector, qui l'ha d'acabar segons et dictiel teu seny.

Vols continuar sent la Ventafocs de laMadrastra perquè en el fons ets masoquista i t'agrada que etmaltractin? Bufa el cabdell negre i penja el ventall a la vora delfoc.

Vols intentar dialogar amb ella a canvid'una estufa, un llit nou i un uniforme de minyona? Bufa el cabdellgris, llença el ventall i demana-li una manxa.

Vols ser mestressa de tu mateixa, perpoder anar allà on vulguis i amb qui vulguis? Bufa el cabdell blanci fes servir el ventall per última vegada per revifar l'espurna dela llibertat, engega la madrastra i les germanastres cap a les sevesterres de ponent i crema el ventall per recuperar el teu nomautèntic.

Potser sí, potser no, potser sí quetornaré a ser jo.

Adéu, Esquerra

2009-09-30T18:30:00.005+02:00

Estimada Esquerra,

Em sap molt de greu haver-t’ho de dir per carta, però últimament no ens hem pas vist gaire de prop per poder-ne parlar mirant-nos els ulls. La nostra relació s’ha anat refredant des de fa alguns anys, els punts de vista i els interessos de cadascú ens han mogut per camins diferents, allunyant-nos l’una de l’altra.
Dimecres passat va fer vint anys que vaig acceptar venir amb tu per compartir un mateix projecte, amb les mateixes il·lusions, les mateixes ambicions, el mateix entusiasme, les mateixes fites... Durant molts anys ha estat així, juntes hem treballat honestament per tirar endavant el nostre projecte amb uns objectius molt clars i hem hagut de lluitar contra molts adversaris per intentar aconseguir-los. De mica en mica ens hem anat guanyant la vida i hem anat engrandint la família tal com desitjàvem i això ha anat comportant canvis en la nostra relació.
Mentre jo em quedava a casa per mantenir-la neta i ordenada, procurant que no et faltés mai el plat a taula, rentant tota la roba que tu anaves embrutint, tu en sorties perquè no en tenies prou amb el que teníem i en volies més i més. Has viatjat a altres terres i has conegut gent que t’han afalagat quan et necessitaven i tu, innocent com eres, t’has deixat entabanar, enlluernada per la seva arrogància.
Mentre jo menava el burro a les pastures i li raspallava el pelatge i la crin cada dia perquè fes goig, tu malbarataves el nostre patrimoni intentant convèncer quatre toreros perquè canviessin de tancat, però ells, poc a poc, t’han convidat a entrar al seu, oferint-te un cavall de bona raça que et raspallen cada dia els teus fidels lacais llepaculs. Vares renunciar al teus cognoms i amb ells has perdut els orígens i la identitat.
Mentre a casa el burro i jo ens fotem de gana i de fred, perquè els toros han arranat prats i camps i els seus amos el rebost i la llenyera, tu et passeges orgullosa dalt del cavall amb quatre bitllets a la butxaca que t’han donat els seus representants, sense adonar-te dels pedaços recosits a la meva roba. Gairebé no em mires, ni m’escoltes quan et parlo de fidelitat, d’honradesa, de dignitat, de llibertat. Em repeteixes una i altra vegada que ara no és hora, que tot arribarà, que he d’estar contenta que ens hagin tornat quatre rals per anar tirant, tot gràcies a tu.
Tenim la casa hipotecada, hem perdut els amics de debó i, cada cop més, la família et gira l’esquena perquè se senten traïts, però tu continues entestada a mantenir-te dalt del cavall, mudada com una princesa a la cort de porcs, deixant que aquests teus socis ens insultin, ens menyspreïn i ens prenguin el poc que ens queda.
No et pensis pas que no em sàpiga greu prendre aquesta decisió: he tingut prou temps per rumiar-la i tu has tingut prou temps per rectificar i t’has estimat més viure la teva vida, encara que ens facis mal a mi i al nostre país. He cregut en tu tots aquests anys, confiant que aviat tornaries a trobar el bon camí i continuaríem junts fins arribar al nostre destí, però veig que tu t’estimes més anar fent esses i aturades a cada revolt, per tenir contents aquesta trepa i no haver de baixar del cavall. Qualsevol torna a anar en burro, fa?
Esquerra estimada, amb llàgrimes als ulls, ha arribat l’hora que cadascú segueixi el seu camí, tu a dalt del teu cavall, jo a cavall del meu burro, potser un dia ens tornarem a trobar i començarem a caminar junts altra vegada, tant de bo!

Xoia

GALLINES

2009-05-06T22:54:00.004+02:00

Fa tant de temps que no escric al bloc que ara no sé pas com posar-m’hi, perquè me’n donc vergonya. Els que em llegiu de lluny us preguntareu si el porquet es va engreixar prou per poder anar a Brussel·les i us diré que sí, però no us parlaré pas del viatge ni de la manifestació que, tot i que va ser un èxit, només és un final d’etapa cap a la independència. Us vull parlar de les gallines.
Per reis, la meva filla Aida em va regalar dues gallines, més ben dit, dues polles jovenetes. L’Eduard va fer un galliner de disseny, amb caseta i pati, i allà vivien i creixien fins que varen començar a pondre ous. Tenien nom: una Catic i l’altra Catasques. Jo, contenta, cada dia els donava aigua, gra i verd i recollia els dos ous. Havent dinat, les deixava anar a passejar un parell d’hores per tot el jardí, així podien picotejar i gratar tot el què volien, explorant cada racó, amb les gosses tancades a dins de casa, és clar. Quan jo sortia m’anaven al darrera i les amanyagava i donava panses perquè tornessin entrar a casa seva. Llavors obria les gosses que se n’anaven corrents a flairar el rastre per on havien passat les gallines. Així cada dia, fins que vàrem marxar a Brussel·les.
Un cop acabada la manifestació, a mig dinar, em truca en Pol i em diu que les gosses havien matat les gallines. Encara no es devia haver enlairat l’avió, de ràbia i gelos, varen obrir el llisquet de fusta del galliner a cops de pota, les gallines varen sortir confiades i ai festa! Per les gosses, és clar, perquè jo vaig tenir treballs a acabar-me la broqueta de pollastre quan ho vaig saber l’endemà: el meus fills no em varen voler enterbolir l’objectiu del viatge.
Avui fa dos mesos d’això i ja torno a tenir dues gallines. Les vàrem anar a buscar de seguida perquè les gosses sabessin que no s’havien sortit amb la seva i ara ni s’acosten al galliner, de totes maneres hi ha doble llisquet, per si de cas. Fa poc que han començat a pondre i tot i que porten la mateixa vida que les altres, m’he adonat que són diferents: són més porugues, més llameques, fan pocs ous, no s’esforcen, són més dòcils... Potser, sense adonar-me’n els hi he fet tornar jo sobreprotegint-les o potser és que no han passat la fred i la penúries de l’hivern com les seves predecessores.
I avui, casualitats de la vida, també es presenta al Parlament la ILP ( iniciativa legislativa popular ) avalada per una comissió promotora de 10.000 persones per demanar que convoquin un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. Jo aquest cop no he pas pogut anar a Barcelona a acompanyar-les, però sé que si vàrem aconseguir el primer objectiu, també aconseguirem el segon, i el tercer i els que calguin fins arribar al final. Es tracta d’anar teixint una gran xarxa, convencent la gent que l’única sortida és la independència.
Només espero que la gent que ens pot ajudar a arribar-hi, perquè nosaltres els hem ajudat a ser on són, no es comporti com les meves gallines: que no es refiin massa d’alguns que semblen manyacs ni que amaguin el cap sota l’ala per por de perdre privilegis.

Cap a Brussel·les!

2008-12-17T22:08:00.004+01:00

Dissabte vaig anar a Barcelona a la presentació dels 10.000 catalans a Brussel·les per l’autodeterminació i l’endemà mateix vaig començar a fer guardiola per pagar-me el viatge, si més no una part, que no m’ho trobi tot de cop. Remenant pel garatge vaig trobar un porquet d’aquells amb una ranura per tirar-hi monedes i el vaig posar en circulació. Devia ser un regal que algú havia fet a la mainada i, com que més aviat anaven mancats de recursos, el varen desar en una capsa per si venien temps millors. Un garrí ben bufó, amb cara i ulls, orelles i morro, a punt per ser engreixat, sense cap tap a sota per poder buidar-lo abans d’hora. Perfecte!
Diumenge, amb la fred que feia, no vaig sortir de casa així que els diners del vermut de migdia i de la cervesa del vespre, cap a la panxa del porc. Dilluns, amb l’escombrada general necessària després del cap de setmana de repòs, quatre monedes caigudes per aquí per allà em varen fer pensar en els calaixos de les tauletes de nit. Déu n’hi do la mà de diners que cauen de les butxaques i es van acumulant allà dins!
Ben pensat, també hi afegiré cada setmana els diners que em gastaria en tabac, encara que ja fa gairebé quatre anys que ho vaig deixar, però eren una bona picossada. I els dels cubalibres dels caps de setmana que no faig, ara que ja no tanco a les petites... Potser també renunciaré a comprar rampoines inútils per regals de festes, intentaré reduir algunes exquisiteses de la taula o a fer la decoració més sòbria amb galindaines de l’any passat, tot sigui per anar engreixant el porc. Passat festes menjarem capellans en comptes de llenguado, bistecs russos en comptes de mitjana i torrades amb alls per estalviar el pernil. Així de mica, en mica no me n’adonaré que tindré un petit feix. Bé, és un dir, una bona pila de metall.
Diuen que a tots els porcs els arriba els seu Sant Martí i al meu li arribarà al febrer en comptes del novembre. Però, per més que em mirin els seus ullets demanant clemència, hauré d’agafar un martell i esbardellar-li la panxa per poder assumir una petita part del projecte més important pel futur del meu país: anar a reclamar els nostres drets a la capital d’Europa, perquè Espanya mai no ens els reconeixerà. Ho he de fer perquè jo hi vull ser el dia que declarem la independència de Catalunya, però també perquè no em conformo que els meus fills heretin la casa on visc, també vull que la terra de sota sigui seva i el carrer i les carreteres i els hospitals i les escoles i els trens i els aeroports, i tantes altres coses que tindrien en un país lliure. Aquesta és la millor inversió de futur i el millor regal que els podem fer, no us sembla?

APRENENTATGE (I)

2008-12-04T22:51:00.002+01:00

Quan una criatura neix arriba amb una càrrega genètica que pot predeterminar uns trets físics visibles i una predisposició a desenvolupar-ne uns altres que no són tan aparents i que poden variar en funció del contacte amb l’ambient on creixi. A dins del seu caparró hi porta un cervell amagat que, com una nou feta de plecs i arrugues, té una part a cada banda amb una comissura que les uneix. Cada una d’aquestes meitats anomenades hemisferis cerebrals s’encarrega d’una manera determinada de fer les coses. La banda esquerra, excepte en alguns esquerrans, processa la informació de manera analítica i seqüencial, capta els estímuls auditius i així es formen les àrees de llenguatge, mentre la banda dreta processa la informació de manera sintètica i global, elabora els estímuls visuals i dona lloc a les àrees que s’ocupen de la percepció visual i de l’estructuració i orientació espacial, de bona part de la música i de la manifestació de les emocions. El gruix de la capa externa de cada un d’aquests plecs del cervell està formada per unes cèl·lules anomenades neurones que determinen la funció que ha de fer aquesta zona. Cada una d’aquestes neurones és com un plançó: té un nucli i unes ramificacions que van creixent a mida que les anem alimentant amb estímuls i que es van empalmant amb les neurones del costat per passar la informació rebuda, formant una xarxa de connexions que constitueix el còrtex cerebral: quantes més n’hi hagi més gran serà la capacitat funcional.
Aquest procés no és il·limitat: de mica en mica aquestes fibres nervioses es van recobrint d’unes altres cèl·lules de substància blanca anomenada mielina, que actua com a aïllant per fer més ràpida la transmissió d’informació, semblant al plàstic que cobreix els fils elèctrics i que impedeix que es facin noves ramificacions. La maduració no és igual en totes les cèl·lules, ni en totes les àrees del cervell, ni comença simultàniament, ni dura els mateixos anys, ni s’acaba al mateix temps, sinó que són processos sobreposats que necessiten la maduració prèvia d’uns circuits perquè puguin completar-se els altres i així succesivament fins a acabar de teixir aquesta gran xarxa complexa que és el cervell humà. Això significa que quan unes àrees i circuits han madurat ja no creen estructures noves, sinó que es limiten a passar-se informació entre elles o a unes altres que encara estan madurant.
Les connexions no només es fan amb les estructures del còrtex cerebral: sense les estructures subcorticals, l’anomenat cervell primitiu, no podríem aprendre res. Aquestes estructures s’encarreguen de la memòria, l’atenció, les emocions, l’activació, etc. Per simplificar podríem dir que la maduració i l’evolució van de dins a fora i de darrera a davant, essent les àrees del lòbul frontal les últimes de finalitzar el procés, aproximadament per sobre els 20 anys d’edat, justament quan algunes ja comencen el declivi.
El funcionament òptim del cervell s’aconsegueix quan totes les estructures estan ben formades i interconnectades entre elles, però a la pràctica és difícil d’arribar-hi. Hi ha molts factors interns i externs que provoquen que unes àrees és desenvolupin més que les altres, donant lloc a les anomenades habilitats o dishabilitats específiques, que fan que unes persones puguin ser molt brillants en alguns aspectes i maldestres en d’altres. L’anomenada intel·ligència és el conjunt d’aquestes capacitats funcionals, és la manera com actuen aquestes estructures cerebrals per resoldre situacions diverses. Hi ha persones que utilitzen més estratègies sintètiques i en un moment copsen la situació global mentre que d’altres la divideixen en seqüències i n’obtenen una anàlisi de tots els elements, com hi ha persones que tenen un gran domini del llenguatge i en canvi no són capaces de trobar on han aparcat el cotxe o muntar un moble de l’Ikea o joves que poden aprendre’s de memòria els noms d’un equip sencer de futbolistes i es queden bloquejats quan han de fer servir el raonament lògic o la deducció per resoldre un problema bàsic o nens que malgrat tenir un nivell intel·lectual millor que els altres de la classe quan llegeixen s’entrebanquen, confonen les paraules i no entenen el significat del text. En alguns casos es pot considerar com un tret característic o familiar, en d’altres és probable que hi hagi una disfunció cerebral que pot afectar greument i de per vida l’aprenentatge i abocar la criatura directament al fracàs escolar i emocional.
Quan la part encarregada d’aquesta funció ja ha madurat, poca cosa hi podem fer, però justament per això és important detectar-ho com més aviat millor i no esperar que el cervell de la criatura maduri amb els aires del cel com si es tractés d’una nou, perquè de nous també n’hi ha moltes que cauen abans d’hora o surten corcades si no s’hi posa remei quan toca.

EDUCACIÓ (II)

2008-11-20T11:52:00.005+01:00

A la societat actual la majoria de pares estan massa enfeinats per ocupar-se dels seus fills i deleguen en altres la tasca educativa. Dediquen la major part del temps a guanyar diners per poder pagar-li les activitats extraescolars, les classes particulars, la cangur, la roba de marca, el mòbil o la consola, a més de la hipoteca, de les lletres del cotxe i del crèdit de les vacances. Quan arriben a casa estan massa cansats per discutir, l’única cosa que volen és tranquil·litat i la mainada al llit, per poder veure qualsevol programa dolent de la televisió que no els faci pensar gaire i on s’hi vegin reflectits. Els caps de setmana poca cosa més, amb l’única diferència que els nens tenen més temps per jugar a la Play o per mirar la seva televisió sense cap mena de control. Comptat i debatut, potser dediquen vint hores a la setmana a suportar-los i d’aquestes una quarta part, això tirant llarg, a jugar amb ells, a explicar-los històries o a parlar com caldria; la resta a consentir-los per estalviar problemes o a escridassar-los quan els nens s’han sortit amb la seva o els han tret de polleguera.
De xiquet es cria l’arbre dret: si no es rega, no s’adoba i no s’esporga adequadament, pots comptar quins fruits donarà quan sigui gran. Una criatura, com un plançó, és una barreja genètica dels seus progenitors però se’n diferencia perquè té la predisposició a imitar-ne els comportaments que li siguin més beneficiosos i a intentar treure de cada situació el màxim profit amb el mínim esforç. Si sap que quan els seus pares li manen una cosa i ell es fa els sord, després de tres vegades, acaben fent-ho ells mateixos, val la pena obeir? Si veu que els seus pares no tenen el més mínim interès en ajudar-lo a fer els deures, que no agafen mai un llibre, que s’encanten davant la televisió empassant-se programes fastigosos de trapasseries, de riure fàcil o de violència , val la pena sacrificar-se a estudiar? Si capta que el principal interès dels seus pares és guanyar diners per aconseguir tot allò que surt a la pantalla, es conformarà amb unes esportives comprades a mercat o uns pantalons que no siguin de bona marca? Deixo de banda la violència que puguin presenciar o rebre en pròpia pell, perquè això ja entraria en un altre camp, però cal recalcar que el principal model de comportament pels fills són els pares.
Molts pares creuen que evitant frustracions als seus fills i resolent els seus problemes els faran la vida més fàcil i més feliç. Així es dediquen a sobreprotegir-los, a tractar-los com si fossin de vidre, sense fer cas de la saviesa del refranyer que fa anys que ho diu: la mare valenta fa la filla dolenta. Quan un altre vailet baralla o insulta el seu fill, corren ells cap a l’escola a barallar els mestres o a barallar els altres pares, en comptes de parlar del tema i reforçar-li l’autoestima. No s’adonen que aplanant-li el camí, tapant els clots i traient les pedres, només li fomenten la inutilitat o l’avorriment, que cada cop que ell mateix supera un obstacle o resol una situació el fa madurar més com a persona? Tampoc s’imaginen que la rutina i l’avorriment d’una vida tan fàcil, sense conseqüències negatives per les errades o mal comportament, pot portar-lo a buscar experiències més divertides, emocionants que poden ser perilloses per als altres i per a ell mateix?
Això no vol dir que els nens només aprenguin dels entrebancs, dels errors i les decepcions, ans al contrari. El reforçament i suport dels pares és imprescindible per fer-los arribar a l’èxit i, evidentment, han de procurar que la quantitat d’èxits aconseguits amb esforç sigui superior a la de fracassos i tenir present que la valoració positiva de les conductes adequades és molt més necessària que els càstigs o retrets per les inadequades perquè el nen creixi emocionalment equilibrat. Les normes són imprescindibles per una bona educació i a l’hora de posar-les en pràctica no s’hi val repartir-se els papers del dolent i el bo, del dur i del tou, de l’intransigent i el permissiu: tots dos pares les han de decidir i aplicar amb la mateixa fermesa, sense rebaixar plantejaments ni desautoritzar l’altre, perquè actuar amb diferent criteri equival a inutilitzar la norma mateixa i les que vindran després.
Quants pares de nens problemàtics donarien el que fos per fer anar la pel·lícula enrere i tornar a començar de nou per esmenar els errors comesos? Però la realitat no és ciència ficció i sovint ja és massa tard: tots els estalvis obtinguts per haver treballat massa hauran de servir per pagar els psicòlegs o advocats que necessitarà el seu fill.

EDUCACIÓ (I)

2008-10-31T17:43:00.005+01:00

Ahir vaig seguir, més o menys, el debat de TV3 organitzat i dirigit pel Sr. Cuní. Com que tenia altra feina, el sentia de fons i quan alguna intervenció m’interessava, m’aixecava i l’anava a veure. Quan hi arribava ja s’havia acabat i només veia el gran protagonista, estarrufat com un gall al seu galliner, envoltat per la majoria de gallines que solen anar als seus programes dels matins per xerrar molt i no dir res. Resumint, cadascú va dir una mica la seva, sense poder exposar tot el que volia i al final res de nou que no sapiguéssim de bon començament. Paraules com educació, ensenyament, formació, aprenentatge, disciplina, esforç, motivació, fracàs anaven fluint de les boques d’uns i altres, traspassant-se la pilota de la responsabilitat dels resultats com si es tractes d’un partit qualsevol i, com sempre, pilotes a fora, ningú no va ni guanyar ni perdre. En conclusió: els estudiants “catalans” estan entre els pitjors d’Europa i la responsabilitat no és ni dels pares, ni dels mestres, ni de la societat, ni del govern. La culpa és negra i ningú no la vol.
Aquest matí he reprès la feina que no vaig acabar ahir nit, asseguda davant l’ordinador, amb la televisió engegada a l’altre cap i com un miracle diví als ulls d’una atea, em torna la Veu del gran Cuní, omnipresent, omniscient, omnipotent. Jo morta de son, i aquest home que no para, nit i dia, xerra que xerra. És que no dorm com fan els altres mortals o és que potser té un llit a TV3? Qui ho sap. El que sí que deu tenir és una col·lecció de saques plenes de bitllets que li fan un bon matalàs, més dur que els de làtex, de tan atapeïdes com deuen estar. Però d’això ja en podem parlar un altre dia, avui diré la meva sobre educació, que també hi tinc dret encara que sigui una mare jubilada i una insignificant psicòloga de poble.
Seguint la dita "qui fa el cogombre que se’l posi a l’ombra", la màxima responsabilitat de l’educació d’un nen com a individu és només dels pares. Són ells qui li han de donar l’atenció i l’afecte necessaris perquè tingui un desenvolupament harmònic de totes les seves capacitats cognitives i emocionals i aprengui a comportar-se adequadament amb les persones que l’envolten. Són ells qui li han de marcar els límits des de petit, que li han d’ensenyar que les coses s’aconsegueixen amb esforç, que li han de demanar responsabilitats. Són ells qui li han d’ensenyar els codis morals o religiosos, si ho creuen convenient. Educar una criatura i preparar-lo per la vida és com ensenyar-li a caminar: han de deixar que caigui, donar-li la mà quan calgui i encoratjar-lo a tornar-ho provar. No s’han de deixar trepitjar i han d’aprendre a dir NO moltes vegades encara que sigui més fàcil cedir. Han de saber valorar les qualitats i defectes del seu fill en la mida justa, reforçant els aspectes positius i reprovant les actuacions negatives. Han de fer-li veure que ell no és el centre del món, que la seva llibertat s’acaba quan comença la dels altres, que ha d’assumir les conseqüències dels seus actes. Ja sabem que això vol paciència, temps, dedicació i potser sacrifici, però és una inversió a llarg termini.
A l’escola li hauria de correspondre la formació de la mainada i la seva integració a la pluralitat social, amb el respecte a les normes bàsiques de convivència i respecte mutu. Més que la transmissió de coneixement i informació, que actualment es pot trobar a qualsevol lloc, la funció dels mestres hauria de ser la d’ensenyar estratègies i sistemes perquè els nens “aprenguin a aprendre” i orientar-los en aquesta recerca, donar-los les eines i ensenyar-los a utilitzar-les. Els mestres i professors, en comptes d’ensinistrar lloros i micos, haurien de ser veritables entrenadors per fer pensar i raonar els seus alumnes, per activar-los la creativitat i fomentar la controvèrsia amb arguments vàlids, però tenint en compte que el potencial de cadascú pot ser diferent i les eines i les fites també ho haurien de ser. Haurien de fer veure als seus alumnes que el coneixement és un enriquiment personal, no pas una obligació quantificable. I sense cap mena de dubte, l’escola ha de ser laica per respectar la diversitat i igualtat de tots, però al mateix temps compromesa amb la defensa de la nostra llengua i el nostra país com a referent únic i comú.
Tristament la realitat ens demostra tot el contrari. El tema té molta corda, però per avui ja n’hi ha prou. Això només és la teoria, un altre dia continuaré amb la pràctica real, perquè entre una cosa i l’altra encara no he acabat la feina.

De porc i de senyor se n'ha de venir de mena

2008-10-16T03:16:00.008+02:00

Fa molts anys que vaig llegir “La granja dels animals” de George Orwell per primera vegada. La vaig tornar a llegir i rellegir amb tant de gust que quan la varen fer a TV3, amb dibuixos, la vaig gravar i la vaig passar una i altra vegada a la meva mainada fins que tots se la sabien de memòria. Si no heu llegit el llibre o no heu vist la pel·lícula, feu-ho, de debó, us agradarà. Ara jo no estic pas per explicar tota la història, d’allò de la granja on tots els animals es revolten contra el amos humans i acaben fent amos els porcs que eren més iguals que els altres animals i acaben sent pitjors que els humans, que quan van caure eren més porcs que els porcs.
No l’explicaré pas tota, perquè la història de voler girar la truita és més vella que anar a peu i les revoltes menades pels xais, els burros, les gallines, els ànecs i d’altres bestioles sense gaire enteniment o massa fam acaben posant porcs al poder.
He anat a sopar amb uns meus amics, celebrant molts quinzes d’octubre diferents, amb brindis de xampany català (jo mai cava). Quan hem arribat a casa el gat ens esperava a la porta, i ens ha rebut fent-nos manyagoies, tan enganxat a les nostres cames que gairebé em fot per terra quan he empassegat amb la gata que feia de catifa, ofuscada per la seva demència. Les gosses ens han vingut a rebre, saltant i fent cabrioles, enyorades de la nostra absència i orgulloses d’haver guardat tan bé la casa. Un cop a dins, els "periquitos" ens han interpretat una de les seves cançonetes i llavors m’he adonat que hi havia mitja dotzena de peixets nadons nous a l'aquari. Res d’extraordinari: una colla d’animals vivim en un mateix entorn, cadascú fa la seva funció, ens estimem i respectem mútuament i així anem aprenent uns dels altres.
He posat les notícies del 3-24 i feien un premi molt important de literatura espanyola, en directe des de Barcelona, tot en castellà. No he volgut pas mirar la gent de les taules per no trobar-hi cares conegudes, n'he tingut prou amb els que eren dalt de l’escenari. Massa mudats i massa distants. Això és el meu país?
Tot de cop he notat com una escanyada a la gargamella quan he sentit la locutora, ha estat com si em treguessin l’aire, no m'ho podia creure. He vist una colla de porcs, greixosos i fardassos, aplaudits per ànecs, xais, gallines, lloros, donant una picossada de milions per un escrit a un bordall que dubto que sàpiga posar una lletra darrera d’una altra si no hi ha un “firmes a formar” a davant i una agenollada dels altres a darrera. Idees desfasades-renovades que potser un dels seus negres ha posat en ordre. Un mediocre foraster que desprestigia la Filosofia, fent veure que ell sap pensar més i millor que la resta dels humans, quan la seva existència està exclusivament dedicada a destruir qualsevol pensament que sobrepassi la seva mentalitat devastadora i colonialista. Qui ho ha votat, qui ho ha permès, qui ho ha tolerat? Això pot passar acasa meva? Aquesta gent són del meu país?
No, no ho són, no ho haurien de ser, però hi són. Hi són per nosaltres. Algú ha decidit que aquest fals filòsof, que només fa servir els arguments dels conqueridors per sotmetre els pobles sense donar cap raó, és el millor que representa la seva causa, és el millor escriptor-pensador del món hispànic i Catalunya és Espanya perquè ho sàpiga el món. Per això ho fan i nosaltres ho acceptem i ells fan servir la nostra televisió perquè ho digui a vent obert. No en tenen prou amb tota la incertesa que ens han fent sentir fins ara. Botiflers i ocupants a casa, com sempre. Aquest home que vol manar i menar la cultura de casa nostra, rabassut i enrabiat per barreja de senglar i porc de granja, mai no tindrà la categoria de porc ibèric per més que ho vulgui, ni ell ni els seus companys, verros i truges que l’han acompanyat. Però la culpa la tenim nosaltres, perquè el respectem com a gran senyor, tot i saber que els porcs mai no tindran el seny d'una ment oberta com la nostra, com la que podríem tenir.

Sembla estrany que per anys que passin la història sempre és la mateixa, però no és pas perquè els porcs es puguin tornar homes, és que els homes sempre s’estimen més convertir-se en porcs.

La paella pel mànec

2008-10-01T15:20:00.004+02:00

Fer un arròs que estigui al punt no és pas una feina fàcil. Un bon sofregit amb oli d'oliva cuit a poc a poc: all i julivert, potser també ceba, pebrot, tomata; una mica de costelló de porc, pollastre trossejat, conill, salsitxes... La sèpia és fonamental i si hi afegim calamars encara millor, quatre musclos i cloïsses per fer bonic i la part més cobejada, la clova: llagostins, escamarlans o gambes. Tot ben rossejat, llavors hi tirem l’arròs (millor que sigui de Pals) i hi afegim l’aigua o un fumet de crancs, la mesura justa perquè no se’ns negui. És una feina entretinguda però no té cap secret si tenim paciència: es tracta de saber combinar tots els ingredients de manera equilibrada per tal que la fortor d’uns no rebaixi la dels altres, no es covi i n’hi hagi prou per a tothom. Si és així, l’arròs, que és la base principal del plat, pot ser molt més gustós que el tall, però si hi posem més tall que gra, l’àpat ens quedarà curt i la gent quedarà insatisfeta.
Dirigir el nostre partit és una tasca semblant. El repte que té ara el nostre cuiner principal, ajudat pels seus fidels marmitons, és utilitzar els diversos components necessaris, sense deixar-ne cap de banda, per poder assolir un bon resultat final, equilibrat i just. Si es gasten la major part del pressupost només amb clova, l’arròs quedarà aigualit i a l’hora de repartir-lo ja se sap com irà: uns es cruspiran les gambes i els altres hauran de llepar les cloves, fins que arribarà un dia que ja no caldrà tirar-hi l’arròs perquè ningú no en voldrà menjar i els que s’afartaven de marisc hauran de menjar ravebledes.
Dissabte passat, més del 60% dels militants gironins que varen participar al congrés van escollir els marmitons que ajudaran el xef a la nostra cuina, els més partidaris de la cuina selectiva que de l’arrossada popular. Val a dir que la gran majoria dels menjadors d’arròs es varen quedar a casa, mentre que els de la clova hi eren tots, temorencs de perdre els privilegis culinaris adquirits. Jo també hi era, però a mi només m’agrada l’arròs blanc i el marisc fresc, així que em vaig quedar acandida, com sempre.

Ara espero que aquests magnífics cuiners que remenen la paella d’Esquerra apliquin bé aquesta recepta (menys papaus i més tatai) i no s’oblidin de les espècies, tan necessàries com la sal i el pebre, per arrodonir el plat tradicional: la R dels valors republicans d’austeritat, igualtat i laïcitat i la C de Catalunya ( llegiu també Països Catalans ) que ens ha de fer recordar d’on venim, on som i on hem d’anar.

11 de setembre

2008-09-09T15:31:00.004+02:00

Si vols sortir de la "perplexitat" sigues valent i penja l'estelada al balcó i a les 5 de la tarda ens trobarem a la manifestació.

La cua del dragó

2008-08-20T15:46:00.003+02:00

Fa pocs dies vèiem el Conseller Saura fent de President, estarrufat ell com un paó mascle, exigint la compareixença de Zapatero per donar explicacions a Catalunya. Vaig pensar: “ Mira que bé, la cua del dragó socialista s’ha desenganxat i es comença a bellugar sola, amb criteri propi i tot”. Però la gent de poble experimentada com jo sap que un dragó escuat ho és per poc temps, que al cap de res li torna a créixer la cueta i la que corria tota sola perd el nervi i es va assecant fins a quedar en un fil esprimatxat.
Així ho devia veure el Conseller Saura quan, amb cara de rap hipnotitzat per una serp, ens va comunicar que d’allò que havia dit sobre en Zapatero, res de res, que havia fet un gran tracte pel finançament de Catalunya, ell solet. La cúpula d’Iniciativa Pròpia va posar fil a l’agulla i a cosir corrents la cua del dragó, abans que n’hi sortís una altra, no fos que es quedessin sense res.
He estat donant voltes a aquest somni real, arrapada al coixí tota la nit. Com es pot entendre que una persona que giri rodó canviï tan sovint de parer? Com podem estar segurs de que tots els polítics estan veritablement capacitats per fer anar endavant el país? Perquè és tan difícil donar prioritat als interessos generals d’una nació abans que als personals o partidistes? Sembla que no pugui ser però la història es repeteix: "el que no es cou per mi que es cremi". Quan no són uns són els altres i així la política de Catalunya sembla el conte d’aquell pare que volia lligar els fills però no tenia cordills i quan tenia cordills li havien fugit els fills i així anar fent, sense mai acabar, com la cançó enfadosa.
Parlant de cançons, n’hi una altra de força antiga que no em puc treure del cap des que m’he aixecat: En Perico, nas de mico, s’ha begut l’enteniment, s’ha venut la seva dona per cinc cèntims d’aiguardent. No us sona de res?

Mòbil

2008-07-11T17:37:00.007+02:00

Dijous de la setmana passada estàvem sopant amb uns companys i un d’ells, l'anomenarem JR, ens va ensenyar satisfet un mòbil nou de trinca: “Encara no sé pas com van aquests aparells perquè és el primer que tinc. Esperava que parlessin en català i ja pots veure si n’ha passat de temps...”. Un altre, en JV, mentrestant, comprovava i li ensenyava algunes qualitats de l’aparell i s’interessava per si havia estat difícil de trobar-lo. “Me l’ha comprat la dona, però em sembla que no n’hi havia gaire per triar...”. Jo, que era al seu costat, vaig afinar l’orella, perquè al meu ja li toca jubilar-se. Tot i que va ser un dels primers i únics que tenien el menú en català, ja fa força anys, i que vaig aconseguir que toqués Hey Jude quan algú em trucava, ara s’ha convertit en una andròmina entranyable, però poc funcional comparat amb els aparells joves de les últimes generacions, que fan de tot menys parlar la llengua que toca ( tota similitud amb la societat catalana actual deu ser pura casualitat ). Així que vaig posar fil a l’agulla i vaig estar més d’una hora informant-me per internet: a la pàgina http://www.elteumobil.cat/ en vaig trobar una dotzena, que garbellats i comparats amb els que realment tenia l’operador ( no vull dir el nom perquè tots fan igual ) es varen convertir en quatre o cinc. Com que per fer tractes a distància amb aquesta gent sóc desconfiada de mena, em vaig decidir a anar a la botiga directament i comprovar-ho. La noia, molt amable, en demanar-li un mòbil que parlés en català, va somriure i me’n va ensenyar un. “Només tenim aquest i no te l’aconsello perquè el números no es veuen gaire. En teníem un altre, un model d’una altra marca, però el vàrem vendre fa poc. N’hem demanat més, però ara mateix no en tenen”. Jo que li dic: “És que en JR en té un que això i allò..” “Sí, sí . Era aquest, va venir la seva dona...”. "I els altres models que diu el web?”. “Ui, res de res. Justament un dia d'aquesta mateixa setmana va venir en JV amb la mateixa llista i els vàrem estar comprovant un per un, tots els idiomes que vulguis, però el català no hi apareix”. “Bé doncs, què hem de fer? Paciència, esperarem que arribin, poc que vindrà d’aquí. El que no faré serà afluixar i que se surtin amb la seva.”
Us explico aquesta anècdota per què us adoneu de com es pot jugar la meva partida. En aquest cas, només tres persones ( fa gràcia i és trist que fóssim les mateixes ), sense posar-nos d’acord prèviament, ens hem convertit en tres peons i hem avançat un minúscul quadret. La noia de la botiga ha hagut de demanar a la companyia més aparells que parlin en català, perquè uns clients ho hem exigit, perquè no hem claudicat ni volem que el català sigui una característica sense importància dins el mòbil.
Ara rumieu una mica i repasseu-vos la consciència: us imagineu que en comptes de 3 haguéssim estat 30, 300, 3.000, 30.000, 300.000 o tres milions, el mínim per tombar una torre negra i poder aconseguir els nostres objectius? Quants de vosaltres teniu el mòbil català? Quants l’heu demanat com a primera condició a la botiga? Quants us heu estimat més tenir-lo immediatament encara que us parli en castellà? Quants aneu fent el fatxenda pel món amb una filigrana d’aparell que fa de tot menys el mínim essencial que és parlar la vostra llengua, que és la pròpia del vostre país?
Per tenir un país lliure és per aquestes petites coses que cal començar, si no ja podem anar predicant i brandant banderes. Ja us ho vaig dir abans de començar la partida: HEM DE FER COM SI JA HO FÓSSIM. Us imagineu què faria un francès, un espanyol o un italià - per dir països veïns- si el mòbil no inclogués la seva llengua?

Peó de cavall

2008-07-07T23:54:00.003+02:00

Ara comença la partida: han de jugar les blanques i, per tant, hem de moure una fitxa. Triarem el peó de cavall esquerre que avançarà dos quadres. Quina és la missió d’aquest petit peó? Aconseguir la força de tota la gent que se sent indignada pels constants esgarips nacionalistes espanyols i començar l’ofensiva contra tota aquesta colla de depredadors. Està molt bé aquest correu que es va reenviant demanant una “vaga” per no mirar Tele5, però no n’hi ha pas prou, perquè quan fem zapping encara pot ser que pitgem el piu sense voler. Hem de ser més valents i treure aquesta cadena i les seves filials digitals del menú del nostre televisor, desinstal·lar-la, dessintonitzar-la. Es més fàcil fer-ho que escriure aquestes paraules. Jo ho he fet aquesta tarda i després els he escrit un correu perquè se n’assabentin. Quan ho he acabat de fer m’he tret un gran pes de sobre i he respirat a gust. Però jo només en sóc una i hauríem de ser un milió perquè el moviment tingués efecte. Penseu que això no és només un acte simbòlic, pot tenir repercussions econòmiques per aquesta empresa enemiga i ens podem sortir amb la nostra si anem tots junts. Amb el moviment d’aquesta peça comencem a planejar el camí cap a la independència i obrim pas al cavall i a l’alfil perquè facin la seva feina. Per començar, demanaria als periodistes catalans, que juguen amb el cavall blanc, que quan parlin d’aquesta colla d’espanyolistes ignorants i curts de gambals no els anomenin intel·lectuals, si us plau, que si fessin servir l’intel·lecte no dirien les bajanades que diuen. Aquesta gent pensa amb el fetge i només traspua bilis i mala llet. Gota de cas no se’ls ha de fer, ni tan sols per fer servir els fulls dels seus llibres de paper de vàter, perquè encara hi hauria perill de tenir morenes. Nosaltres, els peons blancs, els considerarem persones “non grates” i endavant les atxes. Però les ràdios i televisions catalanes haurien de fer el contrari de Tele5 i vetar la seva presència sense cap mirament: als enemics ni aigua...
Els polítics catalans que juguen amb l’alfil blanc, tant els d’una banda com els de l’altra, haurien de presentar mocions a tots els ajuntaments per protestar per l’actitud de Tele5 i si no rectifiquen, tancar-los els repetidors perquè amb les seves emissions intentaran enverinar el nostre país. El govern català, que juga amb la dama, hauria de negar-se a fer cap declaració o entrevista en aquesta cadena, igual que totes les persones que juguen amb fitxes blanques. Les empreses catalanes que juguen amb la torre blanca haurien de retirar-ne tota la publicitat. Boicot català general a Tele5! I no iria pas malament que també s’hi afegissin els bascos i els gallecs.
Hem de pensar que una petita guspira pot encendre tot un bosc. Si cadascú que llegeixi aquest escrit s’afegeix a la partida eliminant aquesta televisió del seu aparell i convida una dotzena d’amics seus a participar-hi, crearem una xarxa d’energia que donarà tota la força necessària al petit peó que s’ha mogut.

FUTBOL

2008-07-04T18:28:00.006+02:00

Jo vaig ser futbolista quan era joveneta i no m’agradava el futbol. Només ho vaig fer per anar contracorrent, doncs el futbol, com el conyac, era considerat cosa d’homes.

Hi vaig començar a jugar de petita, al carrer, sense normes, perquè xutar pilotes era més divertit que jugar a nines, però també jugava a reis i reines, a indis i cavallers i a guerres de terrosses i ara sóc republicana, independentista i pacifista. Tots aquests jocs serveixen d’entreteniment a la mainada que encara no ha madurat. Es posen en el paper de personatges importants o mitificats, que no són i segurament que no seran mai, però que els anima a intentar ser-ho i sentir-se feliços una estona.

Em sembla bé que hi hagi joves i adults a qui els agradi fer esport i es dediquin a jugar a futbol quan són ells mateixos els que xuten o emparen la pilota, els que empasseguen, els que es cansen i, en definitiva, els que amb el seu esforç fan guanyar o perdre l’equip. Fins i tot puc entendre que hi hagi gent a qui li agradi mirar algun partit de tant en tant, quan es tracta de valorar les habilitats dels jugadors i el joc net.

El que no suporto és aquesta dependència creada al voltant del futbol, dependència fomentada i estimulada pels poders estatals i econòmics, igual que fan amb la religió, per tenir el personal adult entretingut i dòcil, no fos cas que l’avorriment els fes pensar més del compte i comencessin a qüestionar el perquè de cada cosa. Sento una barreja de llàstima i indignació quan contemplo i sento aquest seguidors i locutors fanàtics, que no s’adonen que tenen el cervell més net que la patena de missa, que justament fan i diuen el que els han programat els que manen: hem fet un gol, n’hem aturat un altre, hem passat la pilota, hem jugat bé... Hem, hem, hem. Qui és qui ho ha fet, colla de gamarusos? Heu estat vosaltres, des de casa vostra o del bar estant, escarxofats al sofà, vessant cervesa per les orelles? O ha estat un noi jove i àgil que se li’n foten els colors de la samarreta, un mercenari professional que cobra més en cinc minuts que cap de vosaltres en cinc mesos?
Però la tolerància té un límit i on s’acaba la racionalitat comença la irracionalitat. Com pot ser que gent catalanista, fins i tot independentista, celebressin la victòria de l'equip espanyol diumenge passat, amb l’excusa de que Espanya és un país foraster com un altre o que havien guanyat gràcies als jugadors catalans? No senyors, no. El meu cervell encara té neurones en comptes de pilotes i us recordo que pels catalans Espanya no és ni ha estat mai un país com un altre: és un país que ens ha envaït i dominat, que ens té retinguts per la força i que intenta amb tots els mitjans anul·lar-nos com a poble. Mai no ha estat ni serà un país amic de Catalunya. I això dels jugadors "catalans"! Els jugadors catalans de veritat, els que juguen la meva partida d’escacs amb el cavall blanc, es varen quedar a casa. Els que varen voler jugar aquest campionat representant un país que ens impedeix tenir selecció pròpia i varen jugar bé són uns cagats, uns mercenaris, uns botiflers o uns traïdors. Durant el meu temps de futbolista-portera totes tres defenses dels meus colors em varen marcar un gol, perquè tant es pot xutar endavant com endarrera, si només es tracta de fer el paper. Es pot jugar de moltes maneres. Podien haver triat el cavall blanc, si res més no meitat i meitat com la vestimenta del meu equip, però s’han decantat pel gris marengo, fins i tot algun directament pel cavall negre, tingueu-ho en compte ara que comença la partida. D'Oleguers en corren pocs.

LES FITXES

2008-06-30T18:02:00.005+02:00

Un cop triat el color, ara és l’hora de repartir les fitxes sobre el tauler, cadascuna a la seva posició de sortida segons la funció que tingui encomanada. Hem de tenir ben clar que, tot i que el nostre contrincant és Espanya, la partida és juga en territori català, no tenim cap interès en conquerir cap part del territori espanyol. El nostre objectiu és aconseguir l’alliberament de la nostra nació per arribar a ser una república catalana independent, així que haurem de canviar els papers d’algunes figures. Tingueu present, però, que al tauler, com a qualsevol país normal, hi ha figures al centre, a la dreta i a l’esquerra, unes més que altres, i totes i cadascuna són imprescindibles per guanyar la partida.
Els més importants són el rei i la reina, però és ella la que realment ho manega tot, perquè el rei és un estaquirot limitat de moviments. Com que nosaltres som republicans, farem que la figura del rei representi l’estructura de les institucions catalanes, principalment Generalitat i Parlament. La figura de la reina o dama és la més lleugera i flexible, pot anar allà on vol d’una tirada: endavant, endarrera, a la dreta, a l’esquerra, en línia recta o al biax, fins i tot quan la maten pot ser substituïda per un peó llest. Així que aquesta figura representarà l’acció del govern de Catalunya en totes les seves vessants: poder executiu i poder legislatiu.
Els dos alfils, com que no poden anar en línia recta i han d’anar esbiaixant, podrien representar els polítics catalans que no volen dependre d’Espanya, un a la dreta i l’altre a l’esquerra, ja sabeu més o menys qui poden ser. També us podeu imaginar qui jugarà amb els alfils negres, fa? Tots aquells polítics que s’anomenen catalans i que potser hi tenen el cognom però que volen una Catalunya espanyola.
El paper dels cavalls el donarem a totes aquelles persones que, d’una manera o l’altra, poden influir en les idees i comportament de la gent normal i corrent: periodistes, artistes, esportistes, científics, etc. Pel poder que tenen i la superioritat que es creuen fan cas de la dita i tant si van amont com si van avall, van sempre a cavall, poden saltar per sobre les altres figures o fer-les desaparèixer per importants que siguin.
Deixarem les dues torres com a representants dels poders econòmics i sindicals. Son estructures sòlides que es mouen en línia recta, en vertical o horitzontal i són fonamentals per la prosperitat d’un país, però ara per ara, al nostre bàndol n’estem una mica mancats, mentre que les torres negres són molt potents a Catalunya.
Finalment, queden els peons, els més nombrosos, que per petits que siguin són els més importants. Ells van avançant a poc a poc, obrint pas a les grans figures. Cada dia, amb la seva tasca quotidiana, van eliminant obstacles, superant dificultats, sempre endavant amb pas ferm, avançant per convicció i supervivència: si ells no es foten l’enemic, l’enemic se’ls fotrà a ells. Són la gent planera del poble que estima Catalunya i la seva llibertat per damunt de tot, gent de diversa ideologia i condició, amb un objectiu comú que els uneix i fa més forts. Aquests som nosaltres, els que ara hem de començar a moure peça...

BLANQUES O NEGRES?

2008-05-29T14:09:00.004+02:00

Abans de començar la partida cal triar el bàndol i repartir les fitxes. Davant els dèficits econòmics, estructurals, socials i polítics i que pateix Catalunya i el desànim generalitzat dels catalans potser el color més adient seria el negre, però precisament per això escollirem el blanc: ja n’hi ha prou de pessimisme i victimisme, per guanyar ara ens cal agafar confiança, pujar l’autoestima i pensar positivament. Ja tenim els equips: Catalunya blanques, Espanya negres, només cal anar col·locant les fitxes a un costat o l’altre del tauler.
Qui juga amb les blanques? Doncs senzillament tothom qui es vulgui sentir plenament català, tant li fa que sigui nascut aquí o hagi vingut de fora, el més important és que estimi la nostra terra i respecti la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Tothom qui vulgui viure plenament en llibertat per decidir què volem fer, on volem anar i amb qui volem tenir tractes, sense el llast i les cadenes imposades que ens retenen lligats a Espanya, a sol i serena, treballant com a esclaus en nom d’una pretesa solidaritat i d’una unitat forçada.
Qui juga amb les negres? Tota aquella gent que se sent principalment espanyola encara que visqui a Catalunya, que considera aquesta terra com una propietat, que vol ignorar la nostra història, que ridiculitza la nostra cultura i menysprea la nostra llengua, substituint-les per les seves. Tota aquella gent que fa prevaler el dret de conquesta, que ens intenta arrabassar la identitat i que ens tracta com una reserva indígena que cal explotar i sotmetre contínuament. Tota aquella gent que, havent nascut aquí, per mala fe o per ignorància, es fa còmplice dels dominadors, renegant dels seus orígens per diners, per poder, per pretesa modernitat o simplement per formar part del bàndol dels vencedors.
Qui són els espectadors? Aquells que per dubtes, per por, per mandra o per conformisme no es decideixen per cap dels dos oponents. Els qui per origen, per inèrcia o per educació se senten catalans i espanyols en més o menys grau. Tots plegats conformen tota la gamma de grisos, des del gris perla al marengo i es poden anar aclarint o enfosquint segons com es vagi desenvolupant la partida. Aquest grup és el més nombrós i de moment, potser per necessitat, sembla decantar-se cap a les blanques.
Del nostre joc depèn la seva alineació per la victòria final.

BALL DE BASTONS

2008-05-25T13:40:00.005+02:00

Jo no hi era i no ho vaig veure. M’havia quedat tranquil·lament a casa perquè, com tothom sap, el Sr. Montilla no és un sant de la meva devoció i jo no visc pas de la política per haver-li d’anar a fer reverències. M’ho varen explicar al vespre uns vilatans ben indignats: “Avui hi ha hagut sardanes a plaça i ball de bastons. Han començat a arribar furgons plens de policies armats de cap a peus i han ocupat el centre de la vila. Aixecaven les tapes de les clavegueres, repassaven reixes i forats i han pres posicions amb gest amenaçador per barrar el pas a la pobra gent que pretenia fer la rutina diària, així que molts s’han quedat sense diners per no poder arribar a les caixes i d’altres sense dinar perquè no han pogut comprar verdures o carn a la seva botiga habitual. La plaça de la vila era plena de pagesos tocant el xiulet per protestar per la política de l’aigua i quan el President ha sortit de l’Ajuntament l’han ben esbardufat. A la cantonada de can Sidro han començat a repartir la “comunió” amb acompanyament d’orquestra i càntics gloriosos dirigits a les autoritats. Cadires volant i gent per terra, un espectacle denigrant.”
Aquest matí he pogut veure un tall de la pel·lícula dels fets a You Tube i m’he quedat glaçada. M’he hagut de fregar els ulls i pessigar-me la galta per comprovar que estava desperta , perquè em feia l’efecte d’un “dejà-vu” o una pel·lícula dels anys 70. Les mateixes maneres, la mateixa violència repressiva, fins i tot la mateixa llengua, m’ha semblat, que utilitzaven aquells homes foscos sense cara. Un estat de setge, un país ocupat, mostrava la filmació. I això va passar realment divendres al meu poble? Seria difícil de creure si no fos perquè he reconegut els rètols de les botigues i la fesomia de la gent.
Amics meus que esteu en el govern, em podríeu dir qui ha estat el responsable de tota aquesta parafernàlia? Us sembla que aquestes actuacions policials són pròpies d’un govern catalanista i d’esquerres mínimament democràtic? Quan el President Pujol i el President Maragall havien visitat la nostra vila mai no hi havia hagut un desplegament policial semblant. Tan poc estimat se sent el Sr. Montilla que quan surt de Barcelona per visitar el territori ha d’anar acompanyat per tot un exèrcit? Tan perillosos són quatre pagesos amb un xiulet a la boca? O és que algun dels seus companys assessors, que no coneixen ni estimen la nostra terra, tenien por que hi vinguessin amb la falç? http://www.youtube.com/watch?v=qtFpAFiXxRw

INICI

2008-05-09T02:25:00.006+02:00

Avui m’he aixecat amb el peu dret, he obert el balcó de bat a bat per deixar entrar l’aire fresc i l’olor de roses. M’he tret la mandra del cos i he pensat que no calia córrer: no hi ha res que pugui esperar més que la feina de casa: per temps que trigui a tornar la trobaré esperant-me.

Feia un dia tan esplèndid que me n’he anat a esmorzar a fora, ben asseguda a la taula del jardí, tranquil·lament, com si fos festa, gaudint de l’escalfor dels primers rajos de sol, però desitjant que arribi la pluja que ha de reviscolar les plantes que m’envolten.
Mentre queixalava la llesca de pa amb tomata i pernil, he decidit que ja n'hi havia prou de posar-me pedres al fetge, que ja tenia una edat i corria el risc de patir un atac de feridura amb tantes emprenyades. Tranquil·litat i bons aliments... A partir d'ara començaria una nova etapa més positiva.
He anat a donar un cop d’ull a les plantes, amb un equip de primers auxilis per si fós cas. El pansiment de les hortènsies -(Maleïdes siguin!)- no m’ha pas fet pensar que les avionetes que trenquen els núvols de pluja tinguin res a veure amb la ràbia d’un país veí, déu mos en guard! Ells no tenen mai la culpa de res. Ens abossoguen el cap i van dient que ens ho hem fet nosaltres mateixos, tant que al final ens creiem que és veritat, que hem acabat ventant-nos cops de cap uns als altres per veure qui era el més valent o que l’hem repicat contra la paret enfollits per l’obsessió de marxar. Els assenyats de casa nostra ens fan creure que tot plegat és un cúmul de mala sort, de malastrugança, que ja vindran temps millors.

Les tiges vinclades de set m’han evocat la decadència, feblesa i submissió del meu país i he anat corrents a buscar una galleda d’aigua. Endarrera aquesta gent!
Llavors he decidit que avui comença el primer dia de la meva independència, i no necessito vestits d’Armani que m’engavanyin, ni depenc d'aparells o càrrecs que m’encotillin. Ho faig amb l’adolescència física perduda però amb la mateixa embranzida mental de vint anys enrere, amb una maduresa que m’impedeix despenjar banderes i córrer davant les porres, però que em fa recordar que en una partida d’escacs ni el rei ni la reina no poden fer res tots sols: necessiten totes i cadascuna de les altres peces, per petites que siguin.
Demà, quan m’aixequi, em començaré a deslligar d’Espanya. Faré com si el meu país fós independent: imaginaré, pensaré i actuaré com si així fós. Per difícil que sigui ho intentaré. Tenim sis anys per practicar.
Comença la partida. Qui hi vol jugar?

LA MEMÒRIA DELS POLÍTICS

2008-04-18T13:20:00.002+02:00

Tot sovint podem observar que la majoria de polítics prometen l’oro i el moro quan fan campanya electoral i al cap de ben poc, sobretot si governen, no fan res del que havien dit, això si no fan tot el contrari. Ja se sap, el prometre és llarg com una veta i de vegades es peta i, com més anem, la qualitat del fil de la veta és més dolenta i la gent il·lusa comença a estar farta de fer-hi nusos.
Un mentider ha de tenir bona memòria, ens adverteix la dita. Però els polítics són realment mentiders o és que tenen poca memòria? Una de les definicions de polític de l’Alcover diu “ Sagaç i que sap usar de gran discreció en el tracte de la gent” que traduït al llenguatge popular vindria a ser: “ Persona viva que sap dir el que no pensa”, o dit d'una altra manera: " Vividor que no diu el que pensa". Per tant un polític pot entrar en contradicció amb ell mateix i trair la veritat. Així podria ser un mentider que s’aniria professionalitzant: començant per amagar algunes veritats que podrien perjudicar la seva carrera, continuant per prometre tot allò que el poble desitja o necessita i acabant per deixar anar un estol de guàtlleres tan considerable que ni ell mateix pot controlar. I és aquí on li comença a fallar la memòria, perquè la memòria no es gaire compatible amb les mentides.
Imaginem-nos la gran quantitat d’estímuls sensorials que rep contínuament una persona cada segon, cada minut, cada hora, cada dia: imatges, sons, olors, moviments, sensacions... Milions i milions, tots simultàniament, però no els gravem pas tots, seria impossible guardar-los en el nostre petit cervell, així que en fem una tria i seleccionem els que ens són més rellevants. Quan intentem recordar vivències passades, les retrobem com a flaixos visuals acompanyats d’una emoció o d’una sensació, mai no recordem les paraules exactes d’aquella escena ni els detalls de les imatges, ni tampoc les escenes neutres o normals. Només queden arxivades les que tenen un gran component emocional: alegria, tristesa, por, dolor, sorpresa, etc. Les paraules d’aquestes escenes s'emmagatzemen en forma d’idea o concepte global. Evidentment que podem recordar llistes de reis o poesies estúpides que ens varen fer aprendre quan érem petits a força de repetir-les, però aquest tipus de memòria no té cap component emocional i no serveix per a res, perquè aquesta informació sempre la pots trobar arxivada en qualsevol lloc. Però és el tipus de memòria verbal que utilitzen els actors i els polítics: s’aprenen unes quantes frases ampul·loses acompanyades de quatre manejos d’acadèmia i les deixen anar en els seus discursos per arribar al cervell emocional dels pobres votants. Quan ha passat un cert temps, els polítics ja no es recorden de res, ells mateixos no es creien el que deien, però la gent de bona fe que els ha escoltat i se’ls ha cregut se’n recorda perfectament de l’incompliment d’aquestes promeses. Per a ells no eren paraules buides, les paraules se les endú el vent, sinó aspiracions reals insatisfetes. A sants i minyons, no els prometis si no els dons, així que no ens lamentem dels resultats electorals i comencem a fer concordar les paraules amb les emocions.

Si jo fos...

2008-02-01T02:00:00.000+01:00

Si avui jo fos el president d’Espanya, cosa impensable ara mateix i en els propers cent anys com a mínim, no dubtaria ni un moment a prendre mesures urgents per engabiar tota aquesta colla de corbs, que enfundats en les seves rònegues sotanes, branden les seves creus per espantar els pobres ocellets que volen viure en llibertat i atraure’ls a la seva insaciable i tenebrosa gola.
Si jo ho fos, ordenaria als meus jutges la immediata il·legalització de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i l’empresonament dels seus màxims dirigents per pertinença a una banda terrorista que no acata ni respecta la Constitució, ni per imperatiu legal. Que s’aixeca contra el govern, que enalteix els símbols franquistes, que fomenta l’odi i l’exclusió i que provoca alteracions de l’ordre públic amb amenaces de tortures i captiveris eterns dins el foc de l’infern a tota la bona gent que no pensa com ells.
Si ho fos, clausuraria les seves ràdios, revistes i pamflets parroquials i castigaria als seus pseudoperiodistes, tantes vegades com pugui durar la seva llarga vida celestial, a escriure en un rull de paper de vàter: “En comptes d’escampar merda, val més ficar-se la llengua al cul”. Confiscaria els seus béns terrenals i els tornaria al poble a qui pertanyen de dret. Reconvertiria les seves seus catòlico-tavernes, veritables obres d'art, pastades i enlairades amb la suor i la misèria de la gent atemorida, en espais oberts a la cultura, la participació, la gresca i la llibertat ( Imagineu-vos quants locals polivalents s’estalviarien els ajuntaments ! )
Si fos jo, tancaria les seves escoles i en faria centres de rehabilitació, reciclatge i reinserció per a tots els seus representants locals, assistencials i educacionals en actiu fins ara, on personal docent acreditat del Fòrum Alsina, els impartissin cursos de: "Mitologia Universal", "Comprensió lectora dels Evangelis Oficials i els Verídics", "Orientació espacial dreta-esquerra: Déu no té ni hemiplegia ni hemiagnòsia perquè és omnipanoràmic", "El sexe com a influència en la fusteria del segle XX: evolució de l’armari tancat amb pany i clau a l’armari amb tanca bilateral", etc. Això i més fins que estiguessin prou preparats per la vida laboral i social normal.
Però jo no ho sóc, només sóc jo. Ni president ni creient. Malauradament només puc fer el que hauria d’haver fet fa anys i no he fet per mandra, apostatar i cardar el camp ja que ells no m’esborren. Mentrestant m’haig de conformar maleint les lleis que varen prohibir que les seves mares avortessin abans que el seus cervells es formessin tan eixorcs.

BONES FESTES

2007-12-24T18:13:00.000+01:00

BONOS

2007-12-13T15:53:00.000+01:00

Bonobo ( Pan Paniscus)

Individu de la família del homínids que comparteix un 99% de l'ADN de l'homo sapiens. És el més intel·ligent dels anomenats primats, te un vocabulari molt extens, sap escoltar i contestar preguntes, escriure amb un ordinador adaptat i obeir ordres complexes. Té consciència d'ell mateix i viu pacíficament en un grup propi, seguint els costums apresos dels seus avantpassats i avantpassades, respectant les espècies veïnes. Es caracteritza pel seu altruisme, empatia, amabilitat, paciència i sensibilitat. És una espècie amenaçada i el perill d'extinció és altíssim.

Bonobord ( Pan Troglodytes Hispanus)

Individu de l'espècie dels homo sàpiens, família dels Pongidae, que comparteix un 99% de l'ADN dels ximpanzés. És un dels més ignorants de les anomenades persones humanes, té un vocabulari limitat i mal articulat, no escolta ningú, contesta el que li rota, no escriu gaire i no obeeix ni els seus. No té consciència ni límits territorials, té problemes de lateralitat en confondre la dreta i l'esquerra, és agressiu i hostil amb les espècies veïnes, agrupa els mascles per fer guerres i caçarlos-los seguint els costums dels seus avantpassats falangistes. És una espècie depredadora i voraç que posa constantment en perill d'extinció els habitants de la nació catalana.

IMAGINA

2007-10-08T15:42:00.000+02:00

Dimarts 9 d'octubre, 67è aniversari del naixement d'en John Lennon

Imagina't que no hi ha cel

és fàcil si ho intentes

que no hi ha infern sota nostre

i damunt només firmament

Imagina't tota la gent vivint el present...

Imagina't que no hi ha països

no costa gaire fer-ho

cap motiu per matar o morir

ni tampoc religió

Imagina't tota la gent vivint la vida en pau...

Imagina't que no hi ha propietats

em pregunto si pots

ni golafreria ni fam

fraternitat entre els homes

Imagina't tota la gent compartint tot el món...

Podeu dir que sóc un somiador

però no sóc l'únic

espero que un dia t'hi afegeixis

i el món serà tot un

http://www.youtube.com/watch?v=_xjw-l673UI&mode=related&search=

Ni creus ni mocadors

2007-10-04T11:46:00.000+02:00

He llegit al diari tot aquest rebombori que s’ha organitzat amb aquesta nena que “no volia” anar a l’escola sense el vel i que al final s’ha sortit amb la “seva”. Com pot ser que la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya s’atreveixi a desautoritzar la política educativa consensuada d’una escola per cedir al xantatge d’un pare, amb uns arguments que no s’aguanten ni pel cap ni pels peus? Com pot ser que tota una sèrie de persones que es diuen d’esquerres avalin aquesta postura amb uns arguments que no demostren res més que hipocresia i demagògia, que res tenen a veure amb alguns dels principis bàsics de la ideologia d’esquerres com són la igualtat, la llibertat i el laïcisme?
El Departament d’Ensenyament es justifica dient que primer és el dret a l’educació. Si senyors, tenen tota la raó, però no ha pas estat l’escola qui li ha negat aquest dret, han estat els seus pares, que han negligit el deure que tenen de portar la nena a l’escola, incomplint les lleis del nostre país. La majoria de nenes musulmanes van a l’escola o pel carrer sense vel, algunes noies amb un mocador senzill -la religió musulmana no obliga a portar-lo- i fins ara no havia passat res. La mare de la nena s’excusa dient que és la nena que no vol anar a l’escola sense aquest mocador. Bona manera d’educar una filla si deixa el criteri i les decisions ens mans d’una vaileta de 8 anys! Amb aquest argument tots els pares quan es trobin que el seus fills volen anar a l’escola vestits d’Spiderman perquè volen ser superherois els hauran de deixar fer. Una companya més jove que jo em comentava: “Què passaria si jo fes anar els meus fills a l’escola amb un mocador al coll amb l’estelada? Tinc el mateix dret, no? És la meva ideologia? Segur que el Sr. Maragall no ho toleraria de cap manera.”
Es queixava, la mare de la nena, que el curs passat, en una altra escola que li permetien dur el vel, els nens li treien i no la volien, que no tenia amics i per això encara no parlava català. I doncs què es pensa que passarà ara? Com pot jugar i córrer pel pati amb l’embalum de roba que porta a sobre? Els nens de tercer encara no tenen la maduresa suficient per fer raonaments complexos, es regeixen pel que senten i veuen i solen actuar amb espontaneïtat, tant per bé com per mal, fins i tot amb crueltat. L’educació en la igualtat vol dir que no hi ha d’haver cap diferència afegida entre uns nens i uns altres, els signes externs diferencials actuen com a desencadenant de rebuig, de no pertinença al grup, de marginació. La llibertat vol dir que els nens han d’aprendre a pensar i decidir per ells mateixos, sense prejudicis imposats. La religió i les creences personals s’han de deixar a casa, amb les creus, les medalles i els xadors. A l’escola no hi ha d’haver ni moros ni cristians, tots s’han de sentir catalans.
Senyors polítics, agafeu el toro per les banyes i no us amagueu darrere excuses de mal pagador, per políticament correctes que siguin. Es veu d’una hora lluny que no és la nena sinó el seu pare qui ha provocat tot aquest enrenou, perquè l’opinió de les nenes i de les dones musulmanes no se sol tenir en compte mai en la seva vida, ni per triar vestit ni per triar marit. Malauradament, me fa que aquesta nena té mal pronòstic: amb la vostra covardia mai no s’integrarà a l’escola, ni a la llengua ni al país. És molt probable que, amb qualsevol excusa, la tornin deixar a casa. Si no és ara, d’aquí a pocs anys, voluntàriament o obligada, deixarà els estudis i serà venuda al millor postor com si d’una peça de bestiar es tractés i vosaltres en sereu còmplices. Aquesta política que apliqueu no en té res de progressista: és discriminatòria, injusta i sotmesa a la religió, fomenta la desigualtat i la marginació i obstaculitza la integració. La llibertat d’un s’acaba quan comença la dels altres. En democràcia les normes es decideixen per majoria i, ens agradin o no, les hem de respectar, tant si som d'aquí com si som d'allà. Aneu en compte, encara hi sou a temps a regular la situació, ja heu claudicat una vegada i malauradament, com hem après a les pel·lícules, els xantatges mai no s’acaben: darrera el primer pagament en ve una altre i un altre ...

FOGUERES

2007-10-02T16:33:00.000+02:00

Fa molt de temps, quan entrava a l’adolescència, una monja em va requisar una carpeta plena de retalls de diaris i revistes, amb fotografies i notícies dels Beatles. M’havia costat mesos aconseguir tot aquell tresor, perquè a dins aquella gàbia les úniques revistes que podíem llegir eren les de monges i capellans engatussant “negritus” a l’Àfrica. Així que les bones amigues que vivien al món normal em retallaven les notícies i me les portaven i d’altres no tan amigues me les venien, a duro la peça. Normalment, si la carpeta era plena, quan anava a casa la buidava en una caixa de fusta que tenia al santuari dels Beatles, però aquell cop no hi vaig ser a temps i la mala bèstia me’ls va esparrecar. Em vaig enrabiar tant que quan vaig tornar a casa vaig agafar la pila de revistes musicals que tenia i en vaig arrencar totes les fotografies d’un cantant espanyol molt famós, protegit d’en Franco i ídol de les monges. Les vaig pujar al terrat i les vaig penjar als filferros amb les agulles d’estendre la roba. Vaig agafar l’escopeta de balins i pim pam pum, a fer punteria: ara l’ull dret, ara el nas, ara l’orella i anar fent, fins que la làmina quedava tan foradada com les vores de les estovalletes de paper que els confiters posaven sota els braços de gitano. Cada vegada que descarregava l’escopeta i encertava el tret, descarregava tota la ràbia que tenia a les monges i a la gent que representaven, opressors i repressors de les llibertats del meu país.
Tres anys més tard, quan els Beatles es van separar i vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida, vaig agafar els retalls de diaris de la caixa de fusta i vaig anar cremant la figura de la Yoko amb la punta d’un cigarret que fumava d’amagat al meu santuari. Havia d’afinar bé la cremada, no fos cas que em passés de la ratlla i socarrimés en John. Quan el forat de la guspireta anava creixent i la imatge d’aquella bruixa s’anava esvaint, jo m’anava tranquil·litzant, volent-me imaginar que així ella desapareixeria de veritat i els Beatles tornarien ser-ho per sempre més.
D’aquell temps ençà, si n’he arribat a cremar de coses que no em feien peça! Cada any, des que arriben les primeres freds de la tardor, havent sopat m’assec a la vora de l’escalfapanxes i vaig fent endreça de la meva bossa, dels calaixos, dels diaris acumulats durant l’estiu, tot alimentant la voracitat de la foguera. No m’entretinc pas a mirar qui cremo: segur que he incinerat papes, reis, polítics, artistes i de tot, indesitjables i gent de bona fe. Ara que de vegades també he cremat intencionadament fotografies de gent que ha passat per la meva vida i m’ha acabat fent mal. És una manera d’esborrar-los de la meva pel·lícula. I què si ho faig? Els ha passat res de dolent? El cantant aquell de la ph, la Yoko, els Rollings, en Bush, l’Aznar, en Zaplana, l’Acebes, els reis, el papa i tantes altres persones “non grates” que alguna vegada he convertit en cendra encara gaudeixen d’una salut incombustible lluny de mi. Mentrestant jo m’he desfogat amb aquests rituals tan innocus i he pogut agafar el son a la primera, estalviant-me giravolts i mals de panxa.
Però ara, malauradament, em comença a fer por aquesta gent poderosa que confon els símbols amb els seus referents, que vol convertir en delicte una forma d’expressió de les més antigues de la història de la humanitat i que encara perdura als Països Catalans la nit de Sant Joan: cremar les andròmines inútils, els mobles corcats, les branques seques i les males herbes. Em fa por perquè alguns avantpassats d’aquesta gent que ara es dedica a encalçar xicots i periodistes només perquè cremen fotocòpies dels reis d’Espanya, temps enrere també es dedicaven a perseguir persones que no pensaven com ells i les cremaven amb carn i ossos en una foguera al mig de plaça.

PINTEN BASTOS

2007-09-12T16:13:00.001+02:00

Avui cedeixo aquest espai a l’escrit que m’ha fet arribar la meva amiga Teresa Alabèrnia. Els fets que explica posen en evidència que dins el Cos dels Mossos d’Esquadra hi ha personal que no hi hauria d’haver entrat mai, que no coincideixen gens amb el model de policia catalana que tots volíem i que confonen els papers. Ja sabem que els requisits que es demanaven al principi s’han anat rebaixant, que han hagut de reciclar molts guàrdies i policies que venien de les Fuerzas de Seguridad del Estado i incorporar-hi gent que defensa els interessos d’una nació que no és la nostra i que tracta els legítims ciutadans de Catalunya com a enemics. Fins ara deien: “Compte, que l’única diferència entre els mossos i la policia nacional és que et peguen en català”. Doncs sembla que ara ja ni això, si els hi rota pels collons, et foten la garrotada amb la lengua del imperio. sense donar cap explicació. Per sort, jo tinc amics i amigues que són mossos i tenen molt clar en quin país treballen i a qui han de defensar, però potser aviat els que haurien de ser-ne el model en seran l’excepció.

AGREDITS COM A POBLE I COM A CIUTADANS (PREPOTÈNCIA I IMPUNITAT DELS MOSSOS)
Avui 11 de setembre a les 20'30h aprox. a la cantonada dels Jutjats de BCN, el meu company Josep M. Cadenas i jo, Teresa Alabèrnia, en sentir que dos Mossos d'Esquadra estaven parlant en castellà entre ells, ens hem comentat: "Ho sents?" "Si, és veritat el que ens havien dit, la majoria sembla ser que no utilitzen el català habitualment" "Quin mal exemple,no?" Un dels dos, el més baixet, ens increpa tot seguit: "Qué passa? parlem com ens dóna la gana". És aleshores quan li preguntem el motiu pel qual no parlen en català i textualment ens etziba un definitiu "No parlo català perqué no em passa pels collons" Li demanem el seu nº d'identificació tot fent-li saber que pensem donar a conèixer als seus superiors jeràrquics la mala educació mostrada . Es nega a identificar-se, afirmant que no està obligat a fer-ho. Prenem nota de la referència del seu vehicle: 1040 E121 i al moment ens veiem encerclats per altres Mossos que ens demanen la documentació. Evidentment no ens neguem a donar-la però sí que preguntem el motiu i alhora els fem saber que també volem que s'identifiquin. El motiu, diuen, és que ja que nosaltres hem estat anotant els números de la furgoneta ells tenen tot el dret de saber qui som, i referent a les identificacions professionals ningú els obliga a donar-les. Ens tenen uns vint minuts palplantats en mig del carrer esperant no sabem ben bé què -redactant alguna denúncia per "agrabio al idioma común de todos los españoles"? per "intolerancia al bilingüismo institucionalizado"? o simplement per actuar com a ciutadans lliures?
Quina defensa tenim davant les agressions als ciutadans i al País per part de funcionaris la missió dels quals seria precisament la de garantir-ne els seus drets? (Aquesta pregunta l'adrecem especialment al Sr Saura)
Teresa Alabèrnia i Domènech DI 36.893.750
Josep M. Cadenas i Sureda DI 40.231.342
Mas Genesta
Vall-llobrega (Baix Empordà)

Embolica, que fa fort!

2007-09-07T12:44:00.000+02:00

Avui, després del repòs estacional i la desconnexió necessària i convenient, he buscat el programa dels actes de la Diada al meu poble per planificar les activitats dels últims dies de vacances, per decidir quedar-m'hi o anar cap a Barcelona. L’he trobat al web de l’Ajuntament en format PDF, tan reduït que a ull nu no es podia llegir res i tan atapeït que m’ha fet pensar: Òndia, si que en fan de coses aquest any, tres pàgines plenes! Quan he anat pitjant el piu del ratinyol per anar engrandint la lletra amb la lupa virtual, he pogut comprovar que d’actes ben pocs, que la meitat del paper l’ocupava un paràgraf d'informació repetit en diversos idiomes. Posats a voler mantenir aquesta pretesa capitalitat cultural comarcal no podia pas ser d’altra manera, no ens moquem pas amb mitja màniga. Poc en tenim prou amb l’imposat bilingüisme, nosaltres més llengües que els dracs dels contes de princeses, pentalingües, i encara perquè el paper no donava per més! Què en pensaran els holandesos i alemanys, part important de la nostra població, que s’han quedat fora amb la incorporació de l’àrab? I els amazighs, portuguesos, italians, romanesos, russos, grecs, xinesos, japonesos, gambians, senegalesos, etc ..?
Si el díptic va dirigit als turistes, no n’hi hauria prou d’editar-lo en català com a llengua del país i en anglès com a llengua internacional més coneguda? Seria la manera de no ofendre tanta gent i estalviar diners. Si va dirigit als residents al municipi, l’Estatut ( que és una llei encara que no s’apliqui ) diu que tothom que viu i treballa a Catalunya ha de saber el català, tant si és europeu, com americà, africà o asiàtic. Si n'hi ha que no el volen aprendre, això és una actitud de menyspreu cap a nosaltres i de cap manera hem de rebaixar-nos seguint les seves regles de joc.
He de suposar que la intenció de l’oficina de turisme era bona i pretenia donar a conèixer el significat de la Diada Nacional de Catalunya a la comunitat internacional que ens visita o que resideix aquí sense saber res de la terra que trepitja. És lògic que si s’han de repartir dues columnes d’un díptic en cinc parts, els espais corresponents no poden ser gaire extensos i que en quatre ratlles és impossible explicar tota la història de Catalunya, ni tan sols la que envolta l’11 de setembre de 1714. Però una cosa és fer lligar els fils històrics per teixir una idea i l’altra embolicar la troca. Per això demanaria a la persona que ha escrit aquest breu resum i als responsables que l’han editat que m’expliquessin quina relació hi veuen entre la commemoració de l’11 de setembre, la guerra del 1936 i l’afusellament del President Companys, ja que ho han acabat simplificant d’aquesta manera: Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes es manifesten per reclamar el reconeixement dels seus drets nacionals i així mateix es ret homenatge al President de la Generalitat Lluís Companys.
Amb les vegades que jo, com a catalana, m’he manifestat l'11 de setembre per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals, mai no he vist que es retés cap homenatge particular a Lluís Companys, més aviat se li ret simbòlicament a Rafel Casanova, Conseller en Cap de la Generalitat quan varen entrar les tropes invasores de Felip V a Barcelona el 1714 i aquest homenatge es fa extensiu a tots els patriotes que han mort o han lluitat per la recuperació dels drets de Catalunya durant aquests 293 anys d’ocupació espanyola del Principat, entre ells també el President Companys, però el dia que se li ret homenatge és el 15 d’octubre, dia en què fou afusellat.
Si ja costa que ens entenguin, al menys expliquem-nos bé.

TOT PAGAT

2007-08-07T16:59:00.000+02:00

Les persones de poca fe que no creiem en déu, si més no en un d’aquests déus que ens volen imposar els uns o els altres, solem buscar alguna mena d’explicació lògica o científica al funcionament de l’univers, de la vida, de la mort, del destí i de tot plegat. Ja fa temps que em vaig interessar pels escrits d’en Francesc Pujols i de l’Alexandre Deulofeu perquè intentaven, en certa manera, relacionar i predir esdeveniments relacionats amb el poble català utilitzant els símbols i les lleis de la llengua i la matemàtica, eines principals de la càbala.
Una de les prediccions més conegudes d’en Pujols era que arribaria un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat per tot arreu on anéssim. Això m’ha fet pensar molt aquests dies. No és pas que volti gaire però, malauradament, jo no m’hi he pas trobat mai: vagi on vagi sempre he d’obrir la cartera. Fins ara i cada cop més, els catalans, només pel sol fet de ser-ho, hem de pagar més que els altres en tots els àmbits de la nostra vida. Que potser un dia es farà justícia i les coses iran a l’inrevés? Potser sí, però és difícil de creure. Més aviat em fa l’efecte que a aquest senyor, quan remenava les lletres cabalístiques, li va caure una A per terra i en comptes de TOT PAGAT volia dir TOT APAGAT com podem comprovar últimament. Apagada la llum, apagats els trens, apagades les autopistes, apagats els aeroports, no hi ha res que funcioni... Sembla que els castellans se l’hagin cregut i per por que ens escapem, ens volen a tots els catalans tancats a casa i a les fosques, no fos cas que Europa ens donés allò que ells ens prenen.
Mentre anem afluixant la bossa esperarem que en Deulofeu, empordanès i republicà com jo, l’encerti més que en Pujols i d’aquí a dues dècades, amb diners o sense, tinguem la independència que va pronosticar matemàticament. Podria ser que els alemanys quedessin bocabadats de la nostra cultura i ens donessin un cop de mà per aconseguir-ho, però tal com van les coses, és més probable que d’aquí a vint anys siguem tan pobres que ni terra tinguem i els pocs catalans que quedin hagin d’anar a córrer món, pidolant per les cases i a l’auxili social. Llavors sí que potser ho tindrem tot pagat, de llàstima que farem.

SOUS POLÍTICS

2007-08-01T00:49:00.001+02:00

Acabo de veure al diari el llistat de sous que cobraran els polítics i els alts càrrecs de confiança de la Diputació de Girona i si no he caigut de culs és perquè estava asseguda. M’he indignat en llegir alguns noms de la llista i m’he avergonyit de ser d’Esquerra. Fa molts anys que milito a ERC, però encara tinc molt bona memòria. Per això us puc ben assegurar que 18 anys enrere, viure a cos de rei amb els diners del poble no formava part de la declaració ideològica del meu partit. i encara menys per ocupar càrrecs en una institució que tots consideràvem que havia de desaparèixer. He sentit molts d’aquest companys, quan eren a l’oposició o ni tant sols eren a cap ajuntament, dient les mils pestes de la gent que manava i vivia de la política. Però la memòria és selectiva i el rector mai no es recorda de quan era vicari. Llàstima, tot plegat sembla un aregat de boigs, a veure qui n’estira més.
Ja em varen semblar força generosos els sous i les compensacions que es varen assignar els regidors del meu poble, però no vaig escriure res perquè vaig veure que en alguns pobles veïns encara picaven més alt. Si els alcaldes i alguns regidors han d’estar pràcticament tot el dia a l’Ajuntament em sembla raonable que tinguin la dedicació exclusiva i cobrin un sou digne d’acord amb la seves capacitats i la seva tasca. És lògic que si aquestes persones han de deixar la feina que feien fins al moment d’ocupar el càrrec cobrin un xic més que el que cobraven fent el seu ofici, en proporció a les hores extres que hauran de fer i a la roba més bona que s’hauran de comprar. El que no és lògic és que qualsevol pixatinters que cobrava 1.200 € al mes passi a cobrar-ne 4.800 pel sol fet d’haver estat elegit alcalde, potser fins i tot sent el cap de llista menys votat o amb dubtoses aptituds per ocupar el càrrec. Al món laboral de la gent normal això no passa: abans de guanyar un bon sou s’ha de demostrar una bona vàlua i sempre hi sol haver algú superior que estableix els límits. En política no hi ha límits, és clar, perquè són ells mateixos que fan les lleis, s’adjudiquen els sous i les condicions i col·loquen els seus amics i parents. I ja se sap que tothom vol pujar de cop i anar endavant, que costa molt recular i tornar a baix, que ningú voluntàriament es tirarà pedres al seu teulat.
Al principi de la democràcia els primers alcaldes i regidors treballaven pel poble i la majoria hi perdien diners, perquè les hores que no anaven a la seva feina habitual les deixaven de cobrar. Com que aquesta situació era injusta es varen estipular pagues compensatòries, dedicacions parcials fins que va arribar la professionalització del càrrec. Un va començar a cobrar X, el seu succesor 2X, el següent 3X i així succesivament fins ara que la progressió ja és geomètrica.
No només als Ajuntaments: Consells Comarcals, Diputacions, Govern de la Generalitat amb les seves Delegacions, Gobierno de España amb les seves Delegacions, Parlament de Catalunya, Congrés i Senat de Madrid i segur que encara me’n deixo. Us podeu imaginar amuntegats tots els diners que cobra de més aquesta gent que tira de veta, moltes vegades amb més d’un sou, per no fer gaire res més que escalfar una cadira o gastar benzina anant amont i avall a lluir el càrrec? N’hi hauria un bon feix, més que suficient per millorar les condicions de vida de tota aquella gent que ha d’ajupir l’esquena per només guanyar el salari mínim.
És injust que alguns dels polítics i càrrecs d’aquesta Diputació anacrònica, que ni tan sols han estat escollits pel poble sinó que han estat designats per l’aparell del seu partit, cobrin dos, tres, quatre, cinc o sis vegades més que els joves becaris que es dediquen a la recerca, que els professors d’institut, que el personal sanitari o que els botiguers i petits empresaris, entre tants altres col·lectius, que són els que realment fan avançar el país. És indecent que aquests polítics es facin anomenar d’esquerres quan les seves actituds només afavoreixen la seva butxaca i la desigualtat social. És francament vergonyós que no tinguin la més mínima vergonya.
Llavors es queixen quan la gent no va a votar...

ELS NOUS DEU MANAMENTS

2007-06-21T17:32:00.001+02:00

Feia massa dies que els grans capellans no garlaven, però ja es veia a venir que la tranquil·litat no podia durar gaire. Després d’unes vacances gens profitoses per terres americanes, el cap de la piràmide catòlica, apostòlica i romana ha convocat una reunió dels burots principals per decidir ampliar la llista de pecats i prohibicions, perquè no pot ser que la gent se’n rigui d’ell quan la renya i tothom continuï cardant, amb condons o sense, com aquell qui res. En vistes que la majoria de joves, sense prou peles per pagar una habitació d’hotel, practiquen el sexe dins el seu cotxe, i constatant la presència de noies fent autostop a les carreteres assegudes en una cadira, sense voler anar gaire lluny, l’esperit sant li ha encès la bombeta halògena que du al mig del cervell entre cella i cella i ha cridat: "Eureka! Ja tinc la solució! M’inventaré uns manaments nous per què la gent faci servir el cotxe com cal, i hi ficaré aquest per allà mig, dissimuladament, entre altres mals costums que també seran pecat: conduir massa depressa o borratxo, esbardufar els altres, presumir de cotxe, etc." Pecats, d’altra banda, que fa molt de temps que estan regulats pels governants en forma de normes, infraccions i sancions del codi de circulació.
A l’Amèrica llatina cada cop hi ha menys governants de la seva corda, els bisbes i capellans catòlics que tenen seny se li tornen dissidents i la gent descontenta es fa protestant, així que ara ha centrat tots els seus esforços en la vella Europa, que cada dia es torna més conservadora. Un terreny ben adobat perquè hi arrelin les seves llavors reaccionàries. La història ens ensenya que l’església catòlica sempre s’ha decantat cap a la dreta, no només per anar de bracet amb els seus representants i beneir els dictadors amb aquesta mà. La mà esquerra, sinistra, ha simbolitzat sempre la mà del dimoni. I la dreta, ja se sap: a cop de cartera fa cantar Sant Pere. De negociants, governants, reis, bisbes i papes addictes a la pràctica sexual variada fora de casa n’hi ha hagut sempre, però no ho feien pas a dins el cotxe...
Però, ai las! La cavorca espanyola encara és pitjor. Aquesta colla de corbs pla en són de savis! Qui es pensen que són ell per decidir què s’ha d’ensenyar a l’escola pública i laica i sortir a la televisió amb tot el cinisme i l’arrogància possible, per donar lliçons de moralitat? I tot, altra vegada, per no voler acceptar les opcions sexuals de la gent normal. Ja ho sabem que a ells no els agraden les dones, potser a alguns tampoc els homes, potser a la majoria tampoc els nens, i que a tots els agrada déu, que ningú no sap què és. Però ja fa massa temps que amb aquesta excusa es dediquen a tocar a la gent allò que no sona i a ficar el fiblot on no pertoca, quan valdria més que s’arromanguessin la sotana per veure que hi duen a sota i deixar cardar en pau a l’altra gent, sense convertir-los en estàtues de sal.

LLENGÜES I LLENGOTS

2007-06-20T01:46:00.000+02:00

Fa pocs dies, una persona va anar al CAP del meu poble, d’urgència, perquè patia un fort dolor. Després d’esperar-se més d’una hora i mitja, envoltat majoritàriament de persones hispanoparlants que ocupaven les butaques d’espera, el va atendre una metgessa que també parlava en un castellà de les Amèriques i que no entenia ni un borrall de català. Així que aquest pacient, mai més ben dit, va haver de canviar la seva llengua per una de forastera, no fos cas que es quedés allà plantat sense remei. Un cop es va haver pujat els pantalons, després de la injecció calmant, no gaire tranquil de consciència, va donar una ullada a la recepta per conèixer el nom d’aquella dona tan poc respectuosa amb la gent del país on viu i treballa. Però, sorpresa: no hi figurava cap nom femení, sinó que portava el mateix nom i número de col·legiat d’un altre metge del CAP, fet que ens va fer sospitar que a més de no tenir ni el nivell A de català no devia tenir ni el títol homologat ni els requisits reglamentaris per poder exercir. Però aquest és un altre tema que ja tocarem un altre dia.
La meva fòbia als metges i hospitals fa que no m’hi acosti gaire sovint, per sort. No m’imagino arribar allà fotuda i que encara em facin parlar per força en la llengua del "Imperio", quina barra! Només de pensar-hi, la indignació que sento és tan forta que se’m regira l’estómac, em puja un fogarada coll amont fins a les galtes, el cor se m’esvera, la suor em regalima cara avall i no trobo aire per respirar, fins que el cap se m’enterbolina. Vaig allà perquè em curin i en puc sortir en cadira de rodes o directament al canyet.
Ben segur que, acostumat a abaixar el cap, hi ha qui dirà: “No passa res, tu saps la seva llengua, ella acaba d’arribar, deixa-li temps...”. Contínuament la mateixa cançó: ells engatussats amb la història de la "madre patria" no necessiten fer cap esforç per què els entenguin i sempre hem de ser els catalans els que hem d’afluixar. Per fer aquesta feina, els seus companys d'aquí han de tenir el nivell C de català, com tants altres treballadors públics i és la cosa més normal del món. Aquesta situació seria impensable en qualsevol país del món. Us imagineu un metge espanyol atenent pacients a la sanitat anglesa sense tenir cap coneixement d’aquesta llegua? O un metge anglès, acabat d'arribar, treballant en un consultori d'Extremadura? Ni en una pel·lícula de riure muda dels anys 20!
Motius com aquests fan que avui, per primera vegada a la meva vida, després de més de quaranta anys de guerra desfermada de fan dels BEATLES contra els Rollings, proclamo una treva indefinida en reconeixement del gest important que han fet els Stones per la nostra llengua quan han parlat en català (encara que només sigui per vendre el seu concert) i espero que serveixin de model a molta gent pel bé del país.

NOTA: Acabo de comprovar a TV3 que han parlat millor que en Montilla, potser més estona i tot, això que tot just comencen...

LA CLAU

2007-06-02T03:01:00.001+02:00

La pasca pagana, plena de celebracions inacabables, la que jo somiava l’altre dia, me fa que va quedar un xic aigalida. Després dels resultats electorals unes copetes de xampany a cop calent sempre van bé: ja sigui perquè no n’hem perdut més, perquè no sigui dit, perquè ja el teníem en remull, perquè els altres també ho fan, perquè val més riure que plorar, a les penes punyalades... En acabat, trico-trico, sense fer gaire fressa ni voler esclafar ningú, cap a fer nones, a rumiar amb el coixí.
Dilluns, a casa, quieta, a reposar. Qualsevol se’n va a mercat! Tothom dient la seva. Els uns que han guanyat per pocs vots, però empatats en regidors amb els rivals, així que no poden tornar a formar govern amb els seus socis. Aquests que sempre queden igual: ni perden ni guanyen. Els que han empatat han guanyat en regidors en vist fa quatre anys, però sols tampoc no poden fer res. I Esquerra, que en té un més que fa quatre anys, però no ha aconseguit igualar els vots de vuit anys enrera, té la clau. Sempre la maleïda clau, ni que fos sant Pere! De què serveix tenir la clau, si has de fer reverència als amos? Només per poder-los triar: vosaltres podeu entrar a la casa gran i els altres us heu d’esperar al carrer durant quatre anys. Trist paper si sempre ens toca fer de majordoma i mai no podem ser nosaltres els qui entren per la portalada.
Dimarts, dimecres, dijous... Plouen notícies de fora, de la capital, és clar: altra vegada en Portabella és el protagonista, que n'ha perdut un i es vol quedar a l'oposició. A mi em sap molt de greu, perquè el noi sembla afectat de debó i crec que ha pres una decisió encertada deixant plantats l’hereu i la paparra verda. Al meu poble, ningú no sap res i tothom es pensa que en sap molt. Als pocs cafès que queden, als bancs del “si no fos”, a les botigues, fins i tot als blogs dels polítics locals, tots xerren més del compte: que si esquerra ha de fer això, o això altre, o no fer res, escombren cap a casa seva, amb arguments increïbles. Amb la mà de gent que pretén ficar cullerada pel sol fet d’haver-nos votat, si fos veritat poc hauríem de patir gens, tindríem majoria absoluta! I la barra que tenen altres d’aconsellar-nos, dient que no ens varen votar per por que sortís l’altre, però que són dels nostres... ja ho diuen: a port, tothom és bon mariner.
El meu pobre coixí ha quedat ben rebregat de tant voler treure-li el suc, però no pas per decidir què ha de fer ERC, que això jo ho tinc ben clar, poc més o menys. La manca de confiança generalitzada cap al nostre partit és el que m’amoïna. I no m’estranya: la indecisió, la indefinició, la impaciència no l’afavoreixen gaire. Tampoc no és bo copiar els patrons dels altres, actuant amb distància, prepotència, superioritat, fatxenderia, favoritisme, insults, menyspreu. Per a mi ERC ha de continuar donant prioritat als valors que em varen fer decidir a apuntar-m’hi fa anys, quan eren la seva “marca”: Esquerra, República i Catalunya, que a la pràctica vol dir modèstia, humanitat, honestedat, sinceritat, igualtat, integritat, independència i servei al poble i al país, per sobre dels interessos o beneficis personals o partidistes. Aquests són els criteris que haurien de fer girar la clau.

PASCA GRANADA

2007-05-25T17:23:00.000+02:00

Diumenge vinent és Pasca Granada o Cincogesma. Deixeu-m’ho dir aixís, en empordanès perquè, amb tanta normativa i centralització, aviat no quedarà ningú més, a la nostra comarca, que el parli intencionadament amb tot l’orgull del món. També hi ha qui en diu la segona Pasqua o Pentecosta i se celebra set setmanes després de la Pasca Florida. I ara pensareu: “Amb què ens surt avui aquesta, parlant de festes catòliques si tot el dia predica contra les religions?”
Doncs justament per això. Tinc entès que la paraula pasqua o pasca ( pascha-ae llatí/ páskha grec) vol dir pastura, bona teca, afartar-se més o menys. Sabem que des que les dones són dones i no pas costelles dels homes, les persones d’aquest món han celebrat els cicles naturals de la terra, del sol, de la lluna, dels astres. Quan arribava el solstici d’hivern feien grans festes perquè la foscor de la nit minvés i els arbres fessin brots i fulles amb la llum del sol. En arribar l’equinocci de primavera, quan la nit i el dia s’igualaven, feien grans àpats per celebrar les noves fulles i flors de les plantes, esperant que la potència del sol les fes fructificar. Quan el dia arribava a la màxima llargada, agraïen els fruits que els havia donat la terra amb rituals de foc i d’aigua. Quan la nit tornava a igualar el dia, devien procurar un bon rebost per reposar amb tranquil·litat a la vora del foc mentre la fred i la foscor envoltaven la terra i els arbres s’adormien. Així varen néixer les pasques: grans banquets i celebracions que s’allargaven durant tota la setmana per acabar amb les anomenades pasquetes.
Quan les religions monoteistes, especialment la cristiana, van imposar les seves creences als pobles “infidels” o “bàrbars” no varen poder eliminar aquestes festes ancestrals, així que les varen disfressar, barrejant-les amb les seves. La primera pasca és Nadal que encara conserva aquestes reminiscències de rituals amb els arbres: el tió català o els avets nòrdics que donen fruits, les rabasses de massapà empordaneses o el tronc de xocolata francès, la llum de les espelmes, etc. La segona pasca, la florida, és la més coneguda: la que els cristians anomenen de resurrecció, però que encara voleia pel calendari regint-se amb la lluna. Antigament devia tenir relació amb la festa del ram, amb rituals de llorer i palmes i les enramades a diferents pobles i els pastissos fets amb ous, tortells o mones molt diferents a les d’ara. La tercera pasca, la granada, anomenada Pentecosta perquè la llegenda cristiana diu que cinquanta dies després de la resurrecció va arribar un esperit sant en forma de llengues de foc i els va fer a tots savis de cop. Segurament se celebrava més tard, quan havien segat i batut, i devia tenir relació amb la foguera de sant Joan.
Tota aquesta xerrameca és només per recordar que, de tota una setmana de grans celebracions, les nacions més civilitzades d’Europa, entre elles els Països Catalans, encara en conserven un dia, potser per estar menys influenciades per la repressió de l’església catòlica. Així, l’endemà de Nadal, de Pasca Florida i de Pasca Granada, també és o ha estat festa a molts països com Anglaterra, França, Alemanya, Holanda, Àustria, etc. i per influència seva a Estats Units o Austràlia. En canvi no ha estat mai festa a Espanya, Portugal, ni als països de la seva àrea de domini a les Amèriques. Un fet més que ens diferencia d’aquest estat opressor i repressor que ens controla i ens imposa fins i tot les seves festes.
Tristament ara, el dilluns de Pasca Granada, només és festiu als municipis que l’agafen com a local, per vergonya nostra. Va començar Barcelona i la varen seguir d’altres ciutats. Així, com que eren majoria, mai més ningú l’ha tornat a reivindicar i els pobles amb massa patrons, que es fotin ... Però aquest any, com que coincidia amb les eleccions municipals, l’Ajuntament de la capital ha tingut por que el personal, seguint el sol, se n’anés de cap de setmana llarg i no els votés, per això l’ha traspassada a l’altra dilluns.
Ja seria hora que ens deixéssim de dies de la hispanitat i la tornéssim tenir com a festa nacional a tot el territori. Per això espero que reflexioneu bé i voteu Esquerra que és l’únic partit que ens la pot tornar. Jo ja he posat el xampany en fresc per celebrar una bona pasca tot dilluns.

PAPERS

2007-05-19T02:37:00.001+02:00

Tant criticar-les i potser en treuré alguna cosa bona d’aquestes eleccions. L’exercici físic extraordinari que m’obliguen a fer, ben segur que em farà perdre alguna unça de greix. Quan arriba el vespre, estic ben allomada de tant traginar paper de la bústia a casa, de casa al contenidor del jardí, del contenidor del jardí al contenidor del carrer i tornem-hi. No hi ha manera de fer net, amb tant de paperam. Tots els partits s’emplenen la boca i els fulls de paper amb el respecte al medi ambient, la sostenibilitat, l’ecologia, el canvi climàtic i tot això, però a l’hora de la veritat, què? Sóc jo la que ha de reciclar tota la seva paperassa. I si només fos això... No heu pensat mai la quantitat d’arbres que han hagut de tallar per fabricar tota aquest fotimer de revistes, fullets, tríptics, quartilles, targetons, sobrets i sobrassos? Jo, només de pensar-hi, m’he d’asseure per por que la indignació em provoqui un cobriment. Així, reposada, m’atreveixo a donar un cop d’ull a algun de tant en tant. No vull ni saber la quantitat de diners malgastats que podrien haver servit per dur a terme qualsevol dels projectes que proposen. Llavors sí que em vindria la feridura!
Els "peperos", que no hi tenen gaire res a fer al meu poble, envien només un sobre amb una carta escrita en castellà i signada pel gran "jefe" feixista amb barba i una llista de gent que no em sona de res, però pels cognoms deuen ser tots parents i poc amics dels catalans. S’han estalviat el tríptic amb les fotografies, però segur que els és igual, només busquen el vot espanyolista. No hi ha sants, directe al reciclatge.
Tots els altres han enviat uns fulletons amb les fotografies i dades rellevants dels candidats i suplents de les seves llistes. Això sí que em distreu un xic (ai, la trapasseria!). Guaito els que s’han envellit, els que han canviat de paper, els que han sortit afavorits, els que fan cara de mala llet. Molt millor que les revistes del cor de les perruqueries, frustrants perquè no conec ningú. Sempre m’ha fet gràcia la mena de currículum que hi consta a sota: edat, naixença, titulació o professió i pertinença a algun teixit associatiu del poble. Em sorprèn que destaquin el simple fet de ser soci d’una entitat, quan la majoria de gent de les llistes en són o se’n fan a l’última hora. Jo, pel cap baix, en sóc de vuit o deu i n’he estat de moltes més. És com pagar un impost revolucionari perquè la vida cultural i esportiva d’un poble no s’aturi. Altra cosa és formar part de la junta: això sí que significa un esforç important no gaire compensat darrerament.
Aquest any, però, amb la novetat que han introduït alguns de fer autodefinir-se als candidats, he descobert un nou mèrit curricular: ser dels “hermanus” o per haver-hi estudiat o per treballar-hi. A totes les llistes n’hi ha, fins i tot a Esquerra, la segona i l’últim de la llista n’eren professors. Els socialistes, però, en fan gala, qui ho havia de dir, els que per ideologia haurien de defensar l’escola pública i laica. Són punts de vista. Per a alguns, deu ser un orgull haver-hi estudiat i se’n senten satisfets encara ara. Per altres, que tenim memòria, aquests senyors representen una part important de la història fosca i repressora del franquisme, que no es limitaven a educar els vailets dins l’escola sinó que els controlaven fins i tot l’entrada al cinema.
Deixem-ho estar, ja sabeu que jo no sóc pas gota amiga de monges ni capellans, que vaig rebre tan intensament els seus mètodes educatius que quan en vaig sortir semblava un cavall desbocat. I si no pregunteu-li a la segona dels socialistes, que per no anar a ensenyar als “hermanus” -sempre hi ha excepcions- li va tocar domesticar-me a mi durant dos anys de la meva adolescència i de la seva juventut. I això sí que per mi és un mèrit!

JOC BRUT

2007-05-18T01:25:00.000+02:00

Una de les coses de les campanyes electorals que em treuen de polleguera és aquesta mena d’oració que resen els locutors dels telenotícies cada vegada que enfilen la crònica dels discursos i passejades dels candidats. A mi, particularment, se me’n fot si firmen o no els reportatges, si només hi posen la veu o si no en volen saber res. No dubto que siguin professionals i entenc que vulguin utilitzar els seu criteri a l’hora de seleccionar la qualitat o la rellevància de les bajanades de cada partit. Els periodistes, com en tots els gremis, procuren per ells i es defensen uns als altres amb carn i ungles, es pensen que tenen tota la raó del món i que en saben més que els altres. Però els periodistes, com tots els altres professionals, són persones amb ideologia pròpia i és molt fàcil que, sense adonar-se’n o amb tota la intencionalitat del món, es decantin per un candidat o per l’altre. La gent que no estem tan preparats com ells ho podem comprovar cada dia. Quan llegim el diari, escoltem la ràdio o veiem la televisió, podem parar bojos si volem saber com han anat realment les coses i anem contrastant la versió dels uns i dels altres.
Jo tampoc no considero just que els partits que tenen més representació hagin de tenir més temps, o seguir un ordre determinat: les oportunitats haurien de ser les mateixes per tothom. Prou que s’ho maneguen els seus aparells propagandístics per fer sonar les paraules més contundents del míting i l’entusiasme exagerat del públic just quan hi ha les càmeres de televisió gravant! Una posada en escena ben estudiada, per aprofitar al màxim els segons que els pertoquen. Prou que procuren que no enfoquin els locals buits, o les ganyotes del candidat. No trobeu ridícules aquestes escenografies amb gent a darrera, muntatges multimèdia, i pluja de flors?. Uns varen començar a fer-ho, copiant-s’ho dels americans, és clar, i ara ho fan tots. Fins que surti un nou il·luminat que digui que això es contraproduent i se n’inventi una altra. Us imagineu si els periodistes, seguint el seu criteri professional, valoressin més la imaginació, la sinceritat i el joc net, que la mediocritat, la farsa i el tot s’hi val?
Avui me n’han dit una de grossa, del meu poble. Es veu que l’altre dia, un paio es dedicava a estripar les pancartes i banderoles d’un partit que ara és a l’oposició, però que havia estat molts anys al govern. Una colla que ho varen veure el varen anar seguint i es varen adonar que anava camuflat darrera unes ulleres i una barba postissa, però resulta que no va disfressar el cotxe i el van reconèixer. Diuen que era un senyor important, molt vinculat al govern actual, ben conegut per les seves aventures de superheroi de còmic. Diuen que el varen poder retratar...
En aquest cas jo crec que els periodistes haurien d’exercir de professionals sense coacció i fer figurar aquesta suposada fotografia amb la notícia corresponent a la primera plana dels diaris comarcals. Però em sembla que no es refereixen pas a això els de TV3 quan deixen anar la cantarella de la cançó enfadosa ...

No m'utilitzis

2007-05-12T00:20:00.000+02:00

Finalment la Xoia torna a escriure! Farem repicar campanes i tocarem sardanes a plaça... Sabeu què passa? Que, com diu el refrany, l’escriure fa perdre el llegir i de tant en tant convé xarrupar les paraules dels altres. Ara tinc al cap tants de temes per descabdellar, tants de cabrots reprimits per alliberar, que no sé per on començar, però com que és el tema del dia criticaré les eleccions municipals.
M’imagino algú que jo sé que ara està pensant: “Ja era hora que parlés del seu poble!”. Doncs no, xicot, vas ben errat. No ho penso pas fer, cadascú que procuri per ell i jo per tots. Ja és molt que vagi a votar, perquè com més vella em faig, més escèptica em torno.
No us penseu pas que no hi hagi anat vegades a enganxar cartells i penjar pancartes, si més no, a mirar com ho feien els altres, amb bon temps i amb tramuntana. Però, ai las! Escombra nova, escombra net i a mi ja m’han fet servir prou quan anaven maldades i la brossa ens afogava. Ara em toca quedar-me en un racó del cobert envoltada de teranyines, esperant que em llencin a la foguera de Sant Joan.
No m’agrada aquest lema d’Esquerra: Utilitza’ns. Generalment, a ningú no li agrada que l’utilitzin i encara menys, sentir-se utilitzat. Dic a ningú, però suposo que hauria de dir “a gairebé ningú, a poca gent, a mi i a un altre”... Fa, Albert? De fet, hi ha gent a qui li agrada ser manipulada, espremuda, explotada. Hi ha gent pobre d’esperit, massoquista, servil, llepaculs... Mentre n’hi hagi de burros els savis iran a cavall, ja se sap. Utilitzar, emprar, fer servir, usar i quan se’n cansin desar, arraconar, llençar... Les persones no som eines, perquè les eines les fan servir les persones. Aquesta llumenera que han llogat els companys manaires d’ERC com a assessor d’imatge s’hi llueix últimament. Segur que va anar a fer una incursió de postgrau als Estats Units, per anar a aprendre marqueting com cal, i es va afartar tant d’hamburgueses, que se li ha espesseït la sang del cervell i per això fa aquestes parides mentals tan massoteres.
Tampoc no m’agrada que ERC, com la resta de partits, confongui Barcelona amb Catalunya. Que hi ha centenars de candidats i candidates a tot el territori, per triar i remenar! Hi ha homes, dones, joves, vells, novells, repetidors, eixorits, lletjos, llestos, tanoques, malparits i innocents. En Jordi Portabella ja fa massa anys que el coneixem , sabem que és llest, guapo, trempat i altres coses, però el tenim massa vist, i als de comarques no ens escalfa ni ens refreda. No podia fer l’anunci la candidata de Verges, per exemple? Amb la feinada que va tenir organitzant i coordinant tota la parafernàlia d’en Llach, podeu ben creure que ha d’estar molt preparada ... O el candidat de Bellcaire, o el de Pals, o el de Palafrugell, per dir algú desconegut per la resta de Catalunya i que, ben segur, representen millor el tarannà de la gent votant d’esquerra.
La veritat és que només he vist l’anunci d’ERC un parell de vegades i els altres no els he volgut ni veure. Tampoc no he llegit cap dels programes electorals del meu poble, però deuen fer les mateixes propostes i les mateixes promeses, uns i altres, amb el propòsit d’entabanar quanta més gent millor. En acabat, quan governin, ja es veurà la diferència en la manera de dur-les a terme, però serà massa tard, com sempre.
Com cada quatre anys deu tocar prometre el pavelló firal i la piscina. Per cert, parlant de piscines, per casualitat no hi ha pas algun partit que contempli la possibilitat d’aïllar-ne una part per l’ús exclusiu de les dones musulmanes, com demanen a Lloret? Per què jo sé d’una colla de naturistes que, per no ser menys que elles, també en volen un altre tros per poder banyar-s’hi de pèl a pèl amb tota llibertat, tal com el seu déu mana.

Uuufff. D'això ja en parlarem un altre dia.

Hi havia una vegada

2007-04-14T19:17:00.000+02:00

Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell, bevia de bóta en bóta i no en deixava ni una gota. Així començava un conte molt popular que em ve a la memòria el dia que fa anys que un altre rei amb bigoti va haver de marxar cames ajudeu-me i Catalunya es va creure republicana i sobirana per moments.
Ara que hi penso, realment era un conte? Poc que me’n recordo de res més. Què passa després? Ah, sí! Agafa una escopeta i se’n va a caçar. Tira un “tiro”, mata un pardal... Vols dir que era un pardal? Si anava tan gat, segur que devia ser una peça força més grossa. Segur que era un llop, els contes en van plens. El fica a l’olla amb un gra de sal. No, dona, no. Eren els tres porquets els que varen fer perolada de llop, d’aquell que bufava tant que els feia caure les cases, fins que es varen decidir pel ciment. A més, el llop sempre és el dolent: mira la caputxeta, en Pere, el pastoret mentider... Vols dir? Bé hi ha un conte d’un llop casat i emmainadat que viu en una caseta al bosc, on hi ha tres llits, un de gran, un de mitjà i un de petit, tres cadires i tres plats de sopa. Ui, ui, ui, ara sí que et patinen les neurones! Era un ós, tros de soca, un ós molt trempat que vivia en família. Però és veu que s’hi va ficar pel mig una vaileta enrinxolada molt trapassera que el va ben engatussar, tant que es va beure l’enteniment.. Se n’havia d’haver adonat que aquella noieta necessitava massa matalassos per poder dormir, que fins i tot una engruna a sota la pila li feia sortir un blau. Era una princesa de bo de bo. Ara sí que he agafat el fil! Es veu que vivia al bosc perquè la reina, la seva madrastra, li volia fer arrencar el cor. De por que tenia, de tant en tant patia atacs de histèria i es desmaiava somiant truites, de gana que passava. Tan desesperada estava que un dia va prometre que es casaria amb el primer home que li fes un petó. Casualment va saltar-li un escalaput als llavis que resulta que era un rei encantat, que els follets havien castigat a viure al llot perquè es polia de franc tota la producció de vi del reialme sense pagar impostos. Va ser tant l’ensurt que va tenir en veure l’horrorosa figura humana en què es va convertir l’escalaput, que va córrer pel bosc fins que va trobar la caseta del tres óssos, malauradament.
I vet aquí la mala fi que va tenir la pobra bèstia, una ràfega de metralla li va foradar el cos i l’embolcall. Ni per fer una catifa es va poder aprofitar. Havia d’haver pensat abans que els reis i les princeses encara existeixen en alguns racons de món.
Bon 14 d'abril!

IGUALTAT DAVANT LA LLEI

2007-03-22T23:25:00.000+01:00

El PP, quan no practica l’esport de la manifestació, s’entesta, sigui com sigui, en voler impedir que Batasuna es presenti a les eleccions municipals emparant-se en la maleïda llei de partits. L’esquerra abertzale, es digui com es digui, no pot ser reconeguda com a partit democràtic fins que no condemni la violència, segons varen decidir els dos grans partits espanyols. Però vet aquí que l’Arnaldo Otegui ha decidit fer bondat perquè el deixin jugar als tornejos democràtics i ha reconegut que la violència no és el millor camí per aconseguir la llibertat d’un país. I sembla ser que els senyors del PP, en comptes d’estar contents i ballar per un peu, encara estan més enxarinats i piquen amb tots dos. Deu ser perquè tenen por que desaparegui la seva raó d’existir. No es cansen de dir que Batasuna i ETA són la mateixa colla, i ho deuen saber per pròpia experiència, és clar, si no amb boca de qui parlen els Guerrilleros de Cristo Rey, Fuerza Nueva i tota la patuleia de franquistes que emplenen les seves manifestacions amb banderes d’aguilots?
Però res, anem al gra, a veure si ho entenc: si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas la independència d’un país, no és democràtic i se l’ha de considerar il·legal. Fins aquí hi puc arribar. Però, i a l’inrevés? Si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas, evitar la independència d’un país contra la voluntat dels seus ciutadans, és legal i democràtic? Per lògica i justícia tampoc no ho hauria de ser. Doncs sembla ser que sí. Ja se sap que la llei no és igual per tothom, que només té una sola direcció: de dalt a baix o del mig enfora, no pas en sentit contrari. Si no, provem-ho.
Ho podem preguntar directament als membres de la plana major del PP i també a alguns del PSOE: “Senyors, vostès què farien si el poble de Catalunya, mitjançant referèndum i a través del Parlament de Catalunya, declarés la independència i marxés d’Espanya?” . La resposta la coneixem prou per experiència: “Ho impediríem amb les armes, només faltaria”. “Seria lícit i democràtic utilitzar la violència per mantenir la unitat d’Espanya, encara que anés contra la decisió pacífica d’una nació?”. “ És clar que sí. Perquè les nostres lleis ho diuen, perquè les regions no tenen ni veu ni vot i perquè a nosaltres ens rota pels collons, queda clar? .”.“Ben clar, senyor”.
I jo, innocenta de mi, que volia proposar en justícia la il·legalització del PP per practicar la kaleborroca i el terrorisme verbal i no condemnar la violència! Ai de nosaltres, els catalans, ja ens podem calçar si s’acosten els Blue Meanies*...

* Per a qui no ho sàpiga, són els dolents de la pel·lícula Yellow Submarine, com aquest que surt a la imatge. Curiosament són blaus i porten els mitjons vermells i grocs.

DONES TREBALLADORES

2007-03-07T23:48:00.000+01:00

Feia dies que no escrivia res al blog, no pas perquè no hi hagués temes calents, senzillament és que no he tingut temps, últimament no donc l’aviament. Demà és el dia de la dona treballadora i jo en sóc una que, a més de treballar de dia, a casa i a fora, com és normal, ara de nits ha de preparar exposicions, actes i festes perquè les altres companyes ho puguin celebrar com cal. Però una estoneta encara la tinc per dedicar-la a totes les dones enfeinades del meu país.
La Xixona, bona minyona, fa tres feines en un pic: fa filets i mena el carro i llegeix de xic en xic. Així cantaven antigament les nostres àvies per lloar la capacitat d’organització, planificació i disponibilitat de les dones per fer tres feines a l’hora: Una de “femenina”, una de “masculina” i una de “intel·lectual”. Tot això anant al camp, suposem, després d’haver fet endreça, rentat la bugada, preparat el dinar...
Curiosament, dissabte, durant la inauguració de l’exposició de fotografies sobre la maternitat se’ns va acudir la possibilitat de fer la mostra de l’any vinent amb retrats dels "nostres homes” fent feines casolanes que majoritàriament encara no fan. Mala pensada, vàrem reconèixer. Ben poques en recolliríem per poder emplenar els vint-i-sis plafons de la sala: algunes d’actuals, segurament, d’antigues cap ni una. Potser trobaríem algun home remenant la cassola heroicament, amb la mateixa ganyota que jo aquí al costat, durant algun tiberi d’aquells que es muntaven les colles de mascles del segle passat.
Penseu i regireu calaixos i capses, ninetes, i ho podreu comprovar vosaltres mateixes... Repasseu les imatges que teniu arxivades al cervell, encara que no hagin estat reflectides en paper: potser alguna vegada que heu estat enllitades, el vostre company s’ha decidit a fer arròs bullit, esterrejar o rentar el cul del "seu fill".
Bona part de la culpa és vostra, senyores. A casa hi viviu tots dos i hi embrutiu tots dos, és just que en gaudiu tots dos i us hi escarrasseu tots dos. No s’hi val a dir que ells no en saben o que arriben rebentats. Ningú no neix ensenyat i tothom que treballa es cansa.
Ja ho sabem que els cervells dels homes tenen algunes limitacions funcionals que els impedeixen fer dues feines de plegat, entre altres coses. Potser mai no podran fer com la Xixona però tot és posar-s’hi.

CARRETERO

2007-02-24T17:43:00.000+01:00

Fa poques setmanes, petita a dalt de la basseta, us deia que m’estimava més mirar-me el panorama de lluny, deixar temps al temps, un marge de confiança als membres del govern a veure com irien les coses. Així, un xic a l’aguait, des d’aquest mitjà independent i variat, procuro estar al cas de les coses que es couen a palau i de les que no es mengen fora muralla. Jo, aquí darrera la pantalla, com una beneita que passa el rosari demanant al seu déu que no vagin maldades, vaig desgranant el meu penjoll de raïms, triant el gra que més em convé menjar. Llençant els renyocs, eixuts, pansits, amargants i engolint els boteruts, sucosos, tendres, fins que només em queda un esquelet de branquillons buits. Abans, les velles t’ensenyaven a jugar una estona amb la situació: la del penjoll buit havia de començar: “Saps a l’hospital? Porta-hi aquest malalt”- “Porta-l’hi tu que li has fet el mal”.
De grandeta hi he pensat vegades: un espavilat que fa i desfà, tria i s’ho fot tot i encara té la barra de demanar al pobre company decandit que li netegi la consciència i les conseqüències de la seva golafreria. Si n’arriben a ser de sàvies les àvies! Això passa a casa meva i a totes les cases d’aquest món.
El món és una bola i roda, deia el meu pare. Ara són a sota, ara són al cim, relliscada cap aquí, patacada cap allà, ara cap a ponent, ara cap a llevant, però tots volen ser a dalt quan la bola s’aturi. Als de dintre la bola, tant se’ls en dóna si la bola gira com si no, al cap i a la fi ells sempre són allà mateix, conformant la bola, nodrint-la, reforçant-la. Alguns que toquen més cap a la superfície paren més xarbotats, n’hi ha que aconsegueixen incorporar-s’hi i d’altres que s’han de conformar veient un bocí de cel per una escletxa de tant en tant.
He escoltat i llegit les manifestacions d’en Carretero i m’he menjat el gra de raïm, mentre rumiava que res no era nou, que moltes de les seves aspiracions eren les mateixes que les meves. Les mateixes que tenia la gent que em va convèncer a fer-me d’ERC quan encara jo era força innocent, aviat farà 18 anys ( majoria d’edat política, fa?).
Amb tants d’anys de ser una petita molècula d’aquesta bola n’he vistes de tots colors i he coneguts molts personatges que, com les barques d’en Jaumet, pugen i baixen i fan un pet.
ERC, fins fa poc, era un petit món on tots ens coneixíem, tots podíem opinar, teníem els mateixos drets i compartíem els mateixos ideals. És veritat que ara jo gairebé no conec ni una quarta part de la cúpula i pocs càrrecs electes, que ha entrat molta gent nova que ha trobat el camí planer i la casa muntada, però he de suposar que la declaració ideològica és la mateixa, tot i que hagin canviat les sigles. Hi ha cap problema, doncs, si un militant que ha estat molt més que una simple molècula, digui el que pensa?
Tot i que no el conec personalment, a mi no m’amoïna gens en Carretero, ans al contrari. Penso que està fent un gran favor a ERC, des de dins, perquè pot fer retornar o afegir-hi força gent desencisada o descontenta amb el govern i la direcció actual. Pot ser bo incorporar al nostre projece gent castellanoparlant i de l’òrbita del PSC, si ells hi arriben a creure, però no hem pas de ser nosaltres qui hi hàgim de renunciar per adaptar-nos al seu. A veure si perdem bous i esquelles!
Podeu estar ben tranquils, Putxi. Jo penso continuar escarxofada aquí, mirant què passa al meu voltant. Atea com sóc, ningú no em farà combregar amb la seva hòstia, però he de reconèixer que m’agrada veure com algú es belluga i fa onades en aquesta bassa aparentment calmada, si més no perquè l’escuma ens porti oxigen i n’aclareixi aquesta aigua estancada, prou enterbolida.

SEMBLANCES

2007-02-19T14:56:00.000+01:00

No sé pas com ha estat, però casualment aquestes dues fotografies han vingut a parar a les meves mans. Són d'anyades diferents i de personatges políticament oposats, en teoria, però físicament hi he trobat una certa retirada, sobretot si els tapem els ulls: serà el nas, serà la boca... Totes dues fesomies traspuen un deix de cinisme extraordinari, de superioritat de classe.

Qui és fill de gat, el retira de la cua o del cap,

ja se sap. Dos nois de nissaga catalana de bona família, educats en castellà perquè fa més fi. Dos botiflers que han nascut a Catalunya i que prioritzen els interessos d'Espanya per damunt dels catalans.

Dos sords selectius, amb orelles semblants, que van pel carrer i només senten parlar català, que estan convençuts que el castellà està en perill perquè quatre vailets de pagès el parlin amb accent català. Dos atiadors incansables de la foguera iniciada per la brunete mediàtica. Dos demòcrates convençuts que només ells tenen la raó i que van pel seu cap com les carbasses sense comptar amb l'opinió dels seus companys. Dos bocamolls imparables que no tenen ni la particularitat de fer gràcia.

Si n'arribaríem a trobar de semblances! Però també hi ha una gran diferència entre ells: que un expressa obertament la seva aversió a la catalanitat de Catalunya i per això és difícil que mai arribi a ser conseller de la Generalitat, mentre que l'altre se l'ha mig amagada i a cops de colze i influències ha aconseguit ser-ne, per desgràcia nostra.

CORBATES

2007-02-16T02:01:00.000+01:00

Quan jo era petita només els homes fatxendes, poderosos o de casa bona duien corbata els dies de fener. La duien amb el traje ( adoneu-vos que no té traducció : ni “trajo” ni vestit ens serveixen ), el barret i la gavardina. Els homes normals, que eren la majoria, si tenien feina treballaven amb roba resistent que no els engavanyés. La corbata la guardaven per dates senyalades: el dia de la Festa Major, un casament, per anar a fer diligències importants o per lluir-la ajagut al bagul el dia del seu enterrament. Si un dia de cada dia veies homes amb corbata, malament: o havia passat una desgràcia o valia més que t’amaguessis que segur que venien per fotre’t.
Quan vaig començar a ser fan des Beatles, ells duien uniforme i jo també, allà a ca les monges. En Brian Epstein, el seu manager, els feia anar ben vestits i encorbatats per fer veure que eren nois com cal, per vendre una imatge falsa a la gent conservadora de calés. Quan es varen quedar sense manager ( vigila Putxi ), cada un d’ells es va vestir com va voler, més aviat en direcció oposada a les normes convencionals, i per sort jo també vaig poder estripar l’uniforme i canviar-lo per la faldilla curta i la camisa nuada al cim del llombrígol.
Mai no m’han agradat els uniformes i a hores d’ara encara en desconfio: ni monges, ni capellans, ni policies, ni soldats, ni jutges, ni toreros... Els metges i infermeres també em fan basarda pel sol fet d’associar la seva bata blanca amb el dolor i la malaltia. Racionalment, ja ho sé que darrera vestimenta igual hi ha persones diferents, però la gent de poder, com sempre, s’estima més simplificar les coses i etiquetar-nos en grups perquè la gent manipulable les identifiqui ràpidament sense haver de pensar. Per això trobo tan ridícul, carca i masclista obligar un home a vestir-se amb americana i corbata com fer posar vestit jaqueta i mitges a una dona
Vesteix un bastó i semblarà un senyor, agafa un inepte només perquè et fa la pilota o perquè es parent d’un peix gros, l’encabeixes en un “trajo” gris i una corbata de ratlles i el poses al costat d’un altre que ha cremat cera i ha suat sang per aconseguir el mateix nivell i que encara està pagant el vestit a terminis. De cares enfora tots dos semblaran iguals, però un dia o l’altre es veurà el llautó: l’hàbit no fa el monjo, i això ho haurien de saber els polítics novells que es deixen engatussar per aquesta patuleia d’assessors d’imatge que, calcant el model ianqui, es fan la barba d’or.
Jo no puc dir res, és clar, perquè sóc de poble, catalana independentista i d’esquerres i no hi dec entendre gaire de psicologia cosmopolita quan no em sento identificada amb aquest model de “beautiful people”. Per això m’agrada molt més seure’m a fer el vermut a qualsevol terrassa del país i veure la gent com passa, vestida com vol i poder imaginar-me com són realment. És clar que només ho puc fer els diumenges i no en solen passar gaire d’homes mudats. Si canvien les coses, com hi ha món!

JUTGES

2007-02-09T00:38:00.000+01:00

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat que encara penja. Si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han penjat.
La pronúncia correcta d’aquest famós embarbussament, per les dificultats fonètiques que comporta sobretot als castellans, ha estat utilitzat tradicionalment com a prova definitiva per poder obtenir el certificat de catalanitat. Si l’analitzem semànticament hi trobarem una sèrie de paraules que no tenen connotacions gaire agradables, justament: jutge, fetge, penjat... Són paraules tèrboles, que més aviat ens provoquen basarda.

Les vísceres apareixien a la majoria de llegendes i contes que ens atemorien quan érem petits: “Ànima negra, com una pega, sense fetge ni freixura ...”. Tant fort era l’impacte emocional que provocaven en la imaginació de la mainada, que quan et renyaven dient: “Te n’iràs al llit descalça i amb les tripes al ventre” et venien tots els tremolors del món, sense que se t’acudís mai de pensar que si no fos així, mal iria.
Doncs , imaginem-nos l’escena tan macabra que ens transmet l’embarbussament. Els sinistres jutges, vestits com cal, que no en tenen prou d’haver condemnat a mort al pobre penjat, han d’acabar la feina obrint-li les entranyes i cruspint-se-li el fetge de calent en calent... Si els devoradors tinguessin quatre potes amb urpes i ullals, portessin vestits de ratlles, estampats o perruca de lleó, ho trobaríem natural: un gran reportatge de National Geographic. En el món animal és corrent menjar-se les vísceres de les preses abans de devorar-les completament i també ha estat una creença dels pobles practicants del canibalisme, així s’apoderaven de les virtuts i de l’essència de vida dels vençuts morts. Però em fa que els nostres antecessors que es varen enxamar aquest embarbussament no podien veure gaire documentals de la selva i en canvi tenien un xic de coneixement del funcionament de la justícia i de l’antropofàgia d’alguns dels seus magistrats, majoritàriament castellans de bona família.
Ens hem d’estranyar doncs ara dels comportament dels jutges espanyols? Fins fa ben poc, per poder ser jutge calien molts diners per aguantar tants anys d’estudi i poder presentar-se a les oposicions a Madrid, tenir un bon pedigree familiar i ideològic i uns bons padrins dins el tribunal d’oposicions o encara més diners per aconseguir-los. Aquests privilegiats se n’han encarregat prou de perpetuar la seva nissaga i evitar per tots el mitjans que hi entressin rojos i separatistes. Vet aquí que, encara ara, tants d’aquests personatges foscos amb massa poder siguin carques franquistes carregats de diners que no volen deixar la maça ni “los sagrados principios del movimiento”. Poca cosa ha canviat durant aquesta llarguíssima transició que els jutges normals s’hagin d’anomenar “jutges per la democràcia!

Tant de bo aviat els destronin i els deixin a pa i aigua fins que es tornin vegetarians i no hàgim de patir més pel nostre fetge.

LES HORES DE CASTELLÀ

2007-01-31T11:02:00.000+01:00

Ja es veia a venir que poc en podíem esperar res de bo del nou conseller d’Educació ni dels seus companys de govern. Un cop més, els socialistes catalans han posat en evidència la servitud als seus superiors de Madrid, prioritzant els interessos espanyols i trepitjant els drets de Catalunya. I un cop més els socialistes espanyols han posat en evidència la seva prepotència, autoritarisme i manca de respecte per les institucions catalanes, prioritzant l’espanyolisme per damunt la ideologia democràtica d'esquerres. No hi ha pas res a fer, mani qui mani, sempre tindrem Espanya en contra nostra. La majoria d’espanyols, de dretes o d’esquerres, tenen en comú la prioritat de la defensa de la unitat d’Espanya i de la seva llengua i cultura, sense amagar l’odi que ens tenen als catalans i bascos perquè no volem ser els seus esclaus. Contínuament fan prevaler els seus drets de conquesta amb més o menys bones arts: ens donen un caramel i, mentre ens el mengem, ens buiden la nevera.
Ja poden anar parlant del desplegament del nou Estatut, si a Madrid s’hi eixuguen el cul. Ara, a cop de decret, tots els nens de Catalunya hauran de fer una hora més de castellà a la setmana. No en tenen prou de parlar-lo a casa seva, de sentir-lo a la televisió i al cine, d’utilitzar-lo al carrer i a les botigues, de llegir-lo en la majoria de jocs, entreteniments i productes comercials que arriben a la seves mans. Segons aquesta ministra els estudiants tenen un nivell baix en llengua castellana. Pot ser que sigui així, però no se li ha acudit de pensar que la riquesa de la llengua no s’aprèn a les escoles sinó practicant-la amb interlocutors que la dominin, llegint-la en llibres adients i escoltant-la en mitjans audiovisuals que no la destrueixin?
Per altra banda, no se li ha acudit al senyor Ernest Maragall de parar una mica l’orella quan va pel carrer, quan mira TV3 o fins i tot quan parla amb tota la claca dels seus amics de la “gauche divine” per adonar-se de quina llengua parlen majoritàriament? Si es neteja una mica el forat amb un bastonet de cotó, podrà afinar més i adonar-se’n del nivell de català que té la poca gent que el parla pel carrer, quin vocabulari, fonètica i sintaxi utilitzen molts dels actors i alguns presentadors de TV3 i la modalitat de catanyol que parlen certs personatges del seu entorn. També es pot acostar a un Institut de Secundària i comprovar objectivament el coneixement real d’ambdues llengües i quants podrien obtenir el nivell C de català.
Tants de diners que es gasta el Govern amb informes inútils, valdria més que els invertissin fent un estudi sobre el nivell real de coneixement del català dels alumnes de setze anys i que li enviessin els resultats a la ministra, perquè abans de fer decrets estudii una mica, que ja li convé.
Evidentment que els catalans, especialment pares i mestres, ens hauríem de rebel·lar contra aquest decret i no fotre'n ni cas, però si s’ha d’aplicar tal com diu el conseller, apa si ho tindria ben clar jo! Que comptin les hores de pati i encara en sobraran...

PIRATES DEL SEGLE XXI

2007-01-26T12:21:00.000+01:00

Darrera aquest portal hi ha la casa d’en Paul Mc Cartney, a Londres. Davant d’aquest portal hi han desfilat milers i milers de fans dels Beatles durant dècades, riuades de noies i nois fent guàrdia, esperant que ell sortís o entrés per veure’l de prop. Davant d’aquest portal jo també m’hi vaig passar més de dues hores sense decidir-me a tocar el timbre, aviat farà trenta anys. Un carter que arrossegava una bicicleta m’hi havia acompanyat, després d’intentar explicar-li d’on venia.: “From Catalonia, do you know Barcelona, Costa Brava? Not Spain”. Un cop allà, palplantada, volia i dolia. Vaig veure moviment darrera els vidres de les finestres, sabia que era la meva gran oportunitat per conèixer el meu ídol, però estava acollonida amb la possibilitat que sortís i me’l trobés allà davant. Potser em quedaria muda, potser em desmaiaria, potser ell m’engegaria...Jo estava embarassada de la Georgina i al final em va guanyar la por i me’n vaig anar amb recança, això sí. Ja me n’he arribat a penedir vegades de no haver tocat el timbre, dient-me com n’arribava a ser de tòtila !
Fa un any i mig hi vaig tornar, només per seguir el ritual, però ja no se’m va pas acudir de trucar a la porta. Havia tingut l’oportunitat de veure en Paul de molt a prop al Zeleste i al Palau Sant Jordi: ell d’estrella, jo de fan. Així que em vaig estimar més conservar aquesta imatge idíl·lica real que la possiblement patètica que hauria estat la trobada d’un home-avi en el seu rol casolà amb una admiradora granada que encara fantasieja.
Ara he llegit als diaris que aquesta casa ja no serà d’en Paul, després del divorci. Que se la vol quedar la mala puta de la seva dona juntament amb una part considerable de la seva fortuna. Mai no m’ha agradat aquesta dona, ni l’he reconeguda com a membre de la família dels Beatles, ni em vaig voler aprendre el seu nom fins ara. Ja es veia de lluny que no era aigua clara. La disfressa d’activista antimines i la comèdia de treure’s i posar-se la pota postissa li varen servir per entabanar un home, que podia ser el seu pare, fins fer-li caure la bava i perdre el món de vista, però per a mi no era res més que una versió actualitzada de la pirateria.
Ara estic indignada de veure com una dona, que no ha fet mai res de bo a la seva vida, pel sol fet de casar-se, tingui dret a endur-se’n una quarta part de la fortuna i pertinences que tenia altra persona des de molt abans de conèixer-la. Tan injustes són les lleis angleses?
També estic decebuda de veure com els meus déus són persones vulnerables que es deixen seduir pel cant de la sirena i engatussar per qualsevol harpia, amb més facilitat que els homes normals i corrents. La Yoko va trencar els Beatles i se’n va emportar una part important, aquesta ha acabat la feina i se’n vol emportar la resta.
Ai, estimat Paul, que n’has estat de beneit i tanoca, deixant-te fotre d’aquesta manera! De petit, no devies veure gaire pel·lícules de pirates, aquells que duien una cama de fusta i un ull tapat, i te n’has ficat una a casa, una dona avariciosa i tan falsa com la seva cama ortopèdica, que t’ha fotut el palau, els doblers i la salut ...
Ella es pot quedar la casa i viure-hi luxosament amb els diners dels Beatles, però no podrà estar mai tranquil·la. No crec pas que els fans la perdonin i no donarà l'aviament de fer netejar les boniques paraules que li escriuran en aquestes parets. Jo també hi tornaré, aquí davant algun dia, per afegir-hi algun renec català que li recordi que això no és casa seva, que per rica que sigui mai no es podrà apropiar de l’essència ni formar part de la història màgica dels Beatles.

Cultura catalana

2007-01-14T20:35:00.000+01:00

Alguns companys m'han dit que no gosaria dir-ho, però jo tinc un compromís amb el meu blog i ho dic. Si vaig dir que diria tot allò que pensava, fos o no políticament correcte, encara que afectés els meus, ho he de dir i tant me fot si algú s'emprenya: la meva intenció és dir netament allò que penso, agradi o no.
Anem al gra: quan jo tenia 10 anys, empresonada en un col·legi de monges espanyoles a Barcelona, escolaritzada i culturalitzada en castellà, martiritzada amb les històries de déus opressors, verges i santes resignades, falanges i dictadors salvadors, maltractada per ser una pobre vaileta ignorant de poble, vaig decidir crear-me els meus propis déus i conservar i ampliar tot el bagatge cultural que tenia emmagatzemat al meu cervell, de nena catalana de poble.
Cada cop que aquella gent em volia fer aprendre una paraula de les seves, jo en recuperava, d'amagat, vint de les meves, justament aquelles que ningú no entenia. Cada vegada que havia de jugar al pati amb aquelles cantarelles castellanes recordava i escrivia les que jo havia après al carrer de casa. Com més oracions em feien aprendre en castellà, més renecs catalans recopilava. I triar per triar, vaig escollir els Beatles com a déus i les seves cançons com a doctrina.
Un cop alliberada de les monges he lluitat sempre per l'alliberament del meu país sense deixar mai de ser una fan radical dels Beatles. Porto les sardanes als meus gens i m'agrada cantar-ne de tant en tant, més que ballar-ne, que em fa un xic de mandra. M'emociona sentir el so de la tenora, la gralla, el flabiol, la cornamusa... Però a mi m'agrada més la música dels Beatles i amb la seva influència he anat creixent i formant la meva pròpia cultura, com molta altra gent d'aquest país.

És evident que els Beatles no formen part de la cultura catalana i, tot i que es podrien englobar dins la cultura anglosaxona, és innegable que són patrimoni de la cultura universal. Igual com la Montserrat Caballé, en Pau Casals, en Dalí i tants altres catalans. Jo tinc molt clar que la majoria de manifestacions culturals són universals i per tant hauríem de parlar de Cultura en general sense etiquetes i quan hi afegim la de "Catalana" ens hem de referir únicament a aquelles expressions culturals que ens identifiquen com a poble, en relació a les cultures d'altres paísos: tradicions, festes populars, folklore, literatura, etc.

Si el meu amic Moreno munta un festival de concerts, conferències, exposicions, etc. al voltant del món dels Beatles, encara que es faci a l'Estartit, no crec pas que considerem que forma part de la cultura catalana. Igualment com si els andalusos que viuen a Catalunya munten una romeria, o una feria de abril, un concert de flamenc o una ballada de sevillanes. Aquestes manifestacions, ben respectables, formen part de la cultura andalusa i els que les practiquen prou que ho saben. Les mantenen perquè s'hi senten identificats i no volen perdre els seus orígens, com nosaltres amb les sardanes, amb el tió o amb el foc de Sant Joan. Suposo que si algú els digués que formen part de la cultura catalana, s'ofendrien d'allò més.

Les declaracions que feia ahir al Punt el senyor Conseller de Cultura sobre la catalanitat de la cultura de totes les persones que viuen aquí em semblen una bajanada demagògica. Si això fos així realment, d'aquí a tres dies hi hauríem d'incloure la festa del xai dels musulmans o la dansa del ventre. Potser vindria un sonat al meu poble a fotre una cabra daltabaix del campanar i l'any següent s'inclouria dins els actes de la Festa major, com ha passat amb les vaquilles. Prou en tenim d'haver substituït el Tió pel Papa Noël o la castanyada pel Halloween...

La cultura catalana és la cultura pròpia i autòctona de Catalunya, igual com el català n'és la llengua pròpia i la literatura catalana només és la escrita en la nostra llengua i no emboliquem més la troca. Que jo sàpiga en Tom Sharpe, el novel·lista anglès que ha viscut molts anys a Calella de Palafrugell, no té cap intenció d'enguixir el llistat d'autors catalans.

Ai senyor... Seré pessimista crònica, però poc anem pas bé.

Ja feia bé jo de creure els Beatles i malfiar-me dels homes que duen el cap pelat.

Any nou, projecte vell

2007-01-02T17:16:00.000+01:00

Ja era hora que s'acabessin les festes grosses i tornessim a la normalitat. Aquest any n'hem tingut una bona corrua: onze dies seguits de dinars i sopars familiars reglamentaris, empalmats amb els àpats estacionals amb els amics residents a fora que tornen a casa per Nadal. Onze dies menjant, bevent i xerrant, escarxofada de la butaca al sofà, fent les mínimes feines necessàries per a la supervivència, la majoria al voltant del menjar i després, una mica d'endreça. Sort que algú va inventar les màquines de rentar! És clar que s'han d'emplenar i buidar, però pitges el piu i quan t'aixeques de fer migdiada ja tens la bugada feta i la plateria neta i eixuta, a punt per tornar a parar taula. Els pius que no he tocat gaire són els de la televisió i de l'ordinador. Desconnectar del món que t'envolta va bé de tant en tant: t'estalvies patiments i emprenyades inútils. Això no vol dir que no m'hagi assabentat de les notícies importants, però no he permès que em trasbalsessin les festes.
He acabat l'any engolint dotze glopets de xampany al ritme de les campanades: he comprovat que empassar-se el raïm espremut ben elaborat és millor que engargussar-se amb la pela i els pinyols de la fruita. He començat l'any amb el peu dret trepitjant fort a terra i la mà esquerra tocant fusta mentre amb la dreta aixecava la copa desitjant la millor ventura per la família, pels amics i per la terra. He desitjat que el meu país, per més identitats personals que hi visquin, tingui una sola identitat nacional i pròpia, com fan tots els paísos del món que es valoren i totes les persones que conserven el seny. He desitjat que el meu país, per més llengües que s'hi parlin, tingui una sola llengua nacional i pròpia que és la vernacla de la terra i la que ens identifica com a poble davant les altres nacions. He desitjat que el meu país sàpiga avançar socialment de manera adequada fins que Catalunya sigui coneguda, estimada, valorada i respectada per tota la gent d'aquí que ha arribat de fora i admirada i envejada per la gent de fora que no té la necessitat de venir.
Tornada la normalitat, el primer dia de fener de l'any, he ignorat conscientment la bàscula i me n'he anat una estoneta al jardí a rebaixar panxa arrabassant herbes a cops de tràmec, fins que ha sonat el telèfon. Demanen per mi, en castellà, una empresa d'assegurances amb seu a Barcelona. Contesto: "En català, si us plau." La noia, amb accent llatinoamericà, encara gosa dir-me que li parli en espanyol, que no m'enten. M'he sentit pujar canyó amont tot el coragre residual de les festes nadalenques i l'he engegada a dida amb la recomanació d'esborrar el meu número de telèfon de la seva llista de possibles clients. He anat a comprar al supermercat i he pogut observar que la majoria de caixeres continuen parlant en castellà, que els cartells eventuals de les portes hi estan escrits, que poquíssims productes estan etiquetats en català. Me n'he adonat conscientement que pel carrer les llengües que més sonen són la castellana i l'àrab. Un cop a casa he pogut comprovar que la "nostra" televisió parla del meu país com si fos un altre, mentre preten que un altre sigui el meu. He pitjat el piu per fer callar l'aparell i m'he quedat en un agradable silenci, només enterbolit pels ronxets de la gossa vella, que m'ha fet reflexionar a l'hora de fer un dels clàssics propòsits de l'any nou, potser més díficil que perdre pes: he pres la decisió de no parlar ni una sola paraula en castellà en tot l'any. Tot és començar.

IMMACULADA

2006-12-07T00:12:00.000+01:00

Sense ni una taca, vol dir immaculada. Talment com jo amb aquest vestit fet de ganxet tan blanc i aquesta innocència que es reflecteix a les meves faccions. Què hi feia jo aquí, davant de la processó de Corpus?

Ben immaculada com totes les vailetes de tres anys que tot just han començat a trepitjar el món i encara no han après a embrutir-se ni a pelar-se els genolls. Amb un lliri a la mà, és un dir, expectant de cara al futur. Arrossegant darrera el passat de vestimentes resclosides i ampul·loses, de trajectòries marcades amb regles i cartabó. Trepitjant la catifa de flors i de fulles que la primavera ofereix a la deesa de la fecunditat per fer el niu on dipositar la seva descendència.

Lògicament, no me'n recordo de la meva concepció. Devia ser una cosa tan mínuscula, que ni cosa no era. Més petita que un gra de mill dins el ventre de la meva mare, un ouet gairebé imperceptible amb una mena de papau encastat. Hi havia brutícia quan el meu pare i la meva mare em varen fer? L'inici d'una vida sempre és net si no és forçat. Jo no crec pas que la concepció de la Maria, mare de Jesús, fós tant diferent de la meva, ni de la de les meves amigues, ni de la majoria de dones ni homes d'aquest món.

Altra cosa és l'opinió de l'església catòlica, apostòlica i romana, que tot i tenir nom femeni està governada per una colla de missògins, mascles mentalment capats i capadors mentals, que troben lletjor i brutícia en la millor expressió de la comunió: un acte d'amor amb dos cossos tan complementats que poden fer una cosa que segons ells només pot fer el seu déu: crear vida. Actualment hi ha molta gent que són fruit d'una concepció immaculada perquè els seus pares han hagut de recòrrer a la ciència i a la tècnica de la reproducció assistida. Dos mil anys enrere no devia ser gaire corrent i gens assequible, tot i que potser ja es feia servir allò del didal o el flascó intermediari, molt més net si no hi amor pel mig.

Senyors del govern: encara no ha arribat l'hora de ser un país laic en comptes de mantenir festes que no fomenten res més que la ignorància, la superstició i la incapacitat cognitiva?

De totes maneres, per molts anys Merino.

Ja tenim govern

2006-12-01T16:47:00.000+01:00

Finalment ERC ha fet en Montilla president i suposo que les seves raons de pes deu tenir de cares al futur quan s'ha arriscat a fer president un espanyol espanyolista que no agrada a la majoria de catalans. Vull repetir i reafirmar que ha estat ERC qui l'ha fet president, a les bones i a les males, no fós cas que alguns perdessin la memòria com l'altra vegada, que al final van foragitar la mà que els havia dut al govern, que totes les atzagaiades eren d'esquerra mentre que el èxits eren seus. Aquest cop val més que comencem amb bon peu i recordem que no som pas un país presidencialista, que hi ha un govern de coalició i que les decisions es prenen per consens. Així que els mitjans de comunicació, per començar, s'haurien de desavesar a atribuir al president totes les decisions i accions de govern: en Montilla això, en Montilla allò. En Montilla res, perquè ni ell ni el seu partit, per més majoritari que sigui dins la coalició, no pot decidir res que no hagi estat consensuat pels tres socis. Ben segur que hi ha hagut i hi haurà estires i arronses de portes endins i ell es limitarà a presentar de portes enfora el coctail resultant. Parlem amb propietat d'ara endavant, senyors: el govern ha fet això o ha decidit allò.
Parlant del govern... O potser haurem de dir GOVER, tal com ho pronuncien dues terceres parts dels caps de la coalició? Ben bé que entre en Montilla, en Saura, en Carod i d'altres no tan perceptibles, el membres del govern necessiten un logopeda com el pa que mengen. A fe que aquest professional faria pela llarga.

Doncs això, tornem on erem: on són les dones en aquest govern?
A Esquerra, amb el coneixement que em donen els anys de rodatge, sé prou bé que hi ha una colla de masclistes arrapapats i arrapats a la cadira de fa temps i d'altres oportunistes més novells que han entrat amb una escala a sota el braç, que en sa vida mai no han fet ni un ou ferrat ni s'ha rentat els calçotets. Aquests solen xerrar molt a les assemblees per fer-se veure i ocupar els càrrecs que sigui, mentre que les dones, normalment, pensem més i parlem menys i per això sovint solem passar desapercebudes. No m'estranya, doncs, que només hagin triat una consellera, un trist 20%, però segur que, discretament, farà més feina ella sola que el 80% restant.

Però què passa a cals/ca les de Iniciativa- Verds/Verdes que el 100% de consellers són homes? Tant predicar allò de si ets dona vota Iniciativa. És que han rentat la bandera tricolor amb llexiu i s'ha descolorit o és que consideren que les dones, igual que les mòres i les albergínies, han de passar una fase de verdor abans d'aconseguir la maduresa del seu color característic?
Parlant de Iniciativa i de dones: a mi tampoc no em fa peça en Saura dirigint la conselleria d'Interior. La Tura pot estar ressentida, però té raó. Tothom sap que en Xoan té la boca massa grossa i les paraules li vessen de tots costats. Ho hem comprovat no fa pas gaire quan va filtrar les propostes de govern a La Vanguardia a canvi d'un "publireportatge" per millorar la seva imatge. I no parlem del seu company, l'altre Joan , que no destaca precisament per la bona educació i tracte amable. Què voleu que us digui, els veig com aquell parell dels còmics: "Mortadelo i Filemon, agencia de información". Embolica, que fa fort. Si no provoquen un conflicte internacional és perquè no tenim competències, però temps a venir...

Qui sap com irà tot plegat. Els hem de donar un marge de confiança tot i l'escepticisme que hi pugui haver. Jo m'ho miraré de lluny i continuaré lluitant pels meus drets com a dona i com a catalana i per la recuperació de la identitat i la sobirania del meu país.

De corcs i altres plagues

2006-11-17T17:13:00.000+01:00

Les últimes eleccions han portat al Parlament de Catalunya uns personatges que en un país normal mai no hi podrien haver entrat, per la senzilla raó que cap país civilitzat admetria un partit polític que defensés interessos foranis contraris als de la pròpia nació. No sé si són actors, titelles, mercenaris o sicaris: torracollons i botiflers sens dubte, llançamines i torpedes anticatalans ben segur. A mi no em fan cap gràcia: ni ells, ni la situació, ni els mitjans de comunicació que els segueixen la beta. Molt menys quan això pot accentuar la megalomania i paranoia del director operístic.
Com més es parli d'aquesta gent, més s'estarrufarà la gallina. Coneguent el personal, dia i nit busquen al Google les crítiques mundials de les seves actuacions i se'n van al llit ben satisfets de trobar reforçament a les seves provocacions. Si els volem minimitzar, és millor ignorar-los, deixar-los de banda, ja tenen el seus mitjans mediàtics que els amplifiquen i si no que plorin, brams d'ase no pugen al cel.
Si un corc us comença a foradar un armari antic i valuós, li preguntareu si és bona la fusta que rosega o quines raons l'han portat a destruir el moble? Si un ratinyol fa niu al vostre rebost, li oferireu les millors menges i jeies, perquè estigui satisfet? Si un parell de tèrmits es posen a devorar els fonaments de casa vostra, hi corrireu amb un carretó per ajudar-los a treure les runes?
Ni jo ni ningú amb un dit de seny no ho faria. Tampoc és qüestió d'agafar la màquina de flitar, la pala de mosques o foragitar-los a cops d'escombra, com haguéssin fet les meves àvies. Simplement construir una paret imperceptible que els mantingui aïllats de nosaltres, perquè no s'envalentonin ni ens facin cap mal. Podem començar per no anomenar-los mai pel seu nom, així no es trobaran quan es busquin. Encoratjo a tots els blocaires perquè us apunteu al carro. Per referir-nos a ells busquem sinònims que n'hi ha molts:
El cap visible podria ser "el cosí d'en José Antonio" , aquell de la Falange, soci d'en Franco, no? Si no son parents genèticament, fonètica i ideològicament són calcats, fins i tot tenen certa retirada en la mirada. Quan diu que no se sap l'himne de Catalunya, aquests periodistes tan predisposats a fer-li entrevistes també li haurien de preguntar si canta el cara el sol i les muntanyes nevades cada matí quan es lleva. Francament, estic farta de que sempre parli del mateix tema, sense arguments i amb un posat tan cínic. El trobo malaguanyat aquest xicot per anar vestit i encorbatat al Parlament, feia més goig tal com es presentava al cartell electoral: despulladet i tapant-se les vergonyes. Podria haver fet carrera cinematogràfica multilingüe de la mà del seu company de files, aquell professor tan groller de l'Autònoma, assetjador d'universitàries, productor de pel·lícules porno, el terrible babau.
L'instigador i director escènic, personatge envejós i mesquí, home ressentit amb els seus companys sociates perquè no li vàren donar un càrrec a l'altre tripartit, artista decadent que atribueix la causa del seu fracàs a la gent de tot un país en comptes de qüestionar-se la seva pròpia vàlua. Podria tenir tants noms com personatges ha interpretat a la seva vida pública, sense tenir en compte els de l'escenari, però en deixaré anar un : el caganer de la Corte ja que té tanta afició a eixugar-se el cul amb diaris nostres. Si no se li enceta la pell de tant fregar-se'l podria interpretar aquest paper en un pesebre vivent que segur que tindria més èxit. També triomfaria fent de torero de veritat, davant un brau autèntic amb banyes i collons, amb el nom de Bertín "la boa", però llavors segur que hauria de fer servir paper de vàter de qualitat amb tanta cagarrina, això si abans no quedés penjat per un ou de la cornamenta del pobre animal.
Per avui ja n'hi ha prou, però com que aquesta setmana farà 26 anys que un boig ( o un sicari) va matar en John Lennon, recordaré com sempre unes paraules d'ell sempre vigents:
Ja en tinc prou de contemplar escenes de "primma" dones esquizofrèniques, egocèntriques i paranoiques, només vull la veritat, una mica de veritat.

Nota: No és pas que m'hagi despistat en el temps, és que el blog m'ha sortit en data del dia que el vaig començar. Avui és el dia 6 de desembre.

Gens

2006-11-12T18:07:00.000+01:00

Aixís em vaig quedar fa una setmana quan vaig veure i sentir en Carod a la televisió dient que pactaven amb en Montilla. Aixís, però amb una mica més d'anys, és clar. Guaitant la situació de lluny, gairebé d'escallimpantes, amb un xic de basarda, agafant-me fort a la basseta que em permet veure les coses amb una certa alçada sense perill de caure.
Sempre de lluny, rumiant i rumiant que coi devia haver passat per córrer tant a fer el pacte. Recelosa pel consell dels avis: "depressa i bé, mai s'avingué". La meva proposta era molt més bona, no?

Aixís m'he passat tota la setmana. Empassant-me per força moltes coses que em feien bola. Jo a la meva basseta ja hi estava bé: ni boja acceptaria tractes amb CiU després de les mentides, difamacions, prepotència que han mostrat envers ERC, però fer president un espanyol... Que s'ho facin ells i els temps ho dirà. Al cap i a la fi, jo sóc una vaileta rasa que no compta per res, mig anarquista, això sí, a dalt d'una basseta. No hi perdo ni hi guanyo res. Ningú no m'ha preguntat què en penso. Ja s'ho trobaran...

Avui les ganes de gitar m'han fet baixar de la basseta. Aquesta gent de CiU tenen un mal perdre: s'han begut l'enteniment, desvariegen, deixen anar animalades a tort i a dret... Esquerra és el dimoni pelut, la culpable de tots els mals d'aquí i d'allà. Resulta que en Montilla era bo per ells, però no per ERC, resulta que en Zapatero no pot ficar-se a la política catalana però són ells qui li volen ficar. Traspuen ràbia per tots els forats del cos, no pas pel que pugui passar a Catalunya, més aviat pel que no podran fer ells Ai, ai, que se'ls veu el llautó, senyor Duran...

Per això he baixat de la basseta i he anat a buscar els meus gens a l'internet, per si de cas. He arribat fins més enllà del meus besavis i no n'hi ha cap que marxi gaire de quinze quilometres a la rodona, tres hores en carro com a màxim, vaja. No n'he descobert cap que hagués desestabilitzat res, al menys de portes enfora. Més aviat eren gent tranquil·la i normal: pastors de cabres, sabaters, pagesos...

Francament m'he quedat molts satisfeta de tenir unes arrels tan profondes al meu poble, però jo sóc una persona com una altra, com tantes n'hi ha al país. Un bon fotimer n'hi ha que no hi tenen arrels i la seva genètica serà una altra, però s'estimen més aquesta terra que no pas el contingut de la cartera.

És una evidència científica que la genètica determina els trets físics, conductuals, patològics, etc de les persones, però fins ara cap savi havia descobert que també regeix el funcionament dels partits polítics. Barret, senyor Duran! Si ja ho dic jo: al final resultarà que tota la gent d'Esquerra som parents i venim del càtars. Dels pocs que varen poder fugir dels vostres avantpassats inquisidors, catòlics de bé, amb una impecable genètica estabilitzadora, quan els varen cremar a la foguera de Montsegur.

PROPOSTA DE GOVERN

2006-11-03T11:50:00.000+01:00

L'endemà de les eleccions, davant l'evidència que cap partit pot governar tot sol, tothom s'aventura a dir la seva sobre quin pacte és el més probable o el millor per Catalunya. Ha guanyat CiU, que de fet són dos, així que els socialistes s'afanyen a dir que si sumem els seus vots amb els de Iniciativa els guanyen d'un, per tant el dret a formar govern tant és dels uns com dels altres. Ben cert, però el President no ha pas de ser necessàriament el cap de la llista més votada, pot ser-ho qui obtingui més vots a la investidura. Dic això perquè jo considero que en Carod, de tots ells, és l'home que més s'ajusta al perfil ideal d'un President de Catalunya. És una persona que sempre ha lluitat per les nostres llibertats, ara i quan anaven maldades, i coneix amb escreix la llengua, la cultura i la història del nostre país, molt més que qualsevol dels altres candidats. Ara bé, tots sabem que a Espanya el tenen com un dimoni, com l'encarnació de tot els mals terribles que els hi poden arribar a venir. Els seus companys del tripartit, expulsant-lo del govern, callant o criticant-lo, hi han contribuït. Vàren demanar el seu cap pel bé del país i el vàren obtenir. Per això sé que proposar en Carod com a president seria com demanar la lluna en un cove, però demanar un sacrifici semblant als companys socialistes seria de justícia i contribuiria a tenir un govern catalanista i d'esquerres de debó.
Jo proposo que el President de la Generalitat sigui en Castells, el número dos de la llista i conseller en funcions, un socialista català molt més ben preparat i adient que en Pepe Montilla. El fracàs de voler fer president de Catalunya un espanyolista, que no coneix bé ni la llengua del país que vol governar, ja s'ha vist a les urnes. Ell no ha guanyat, ni de vots ni d'escons, se n'haurien d'adonar tots plegats. A la gent sobiranista o mínimament catalanista li fa pànic la possibilitat de que sigui ERC qui el faci president. Si fos així, no li perdonarien ni la majoria de militants i molt menys l'electorat. No oblidem que queden les ferides de l'expulsió d'Esquerra del govern i seria de benèits tornar a entrar-hi sense contrapartides fortes a canvi.
Pel bé de tots i principalment del país, el senyor Montilla hauria de plegar "voluntàriament", com ho va fer en Carod, com en Maragall... Seria normal que ara, amb el disgust, tingués un episodi reactiu, estrés o depressió, que li impedís fer-se càrrec de les responsabilitats de govern. Sempre li queda l'escó de Madrid per entretenir-se, no? Diria molt a favor d'ell si deixés la via lliure a un govern d'esquerres catalanista com cal.

Si tal com volen a Madrid els socialistes pacten amb CiU, en Montilla tampoc no serà el president i possiblement, per orgull, també renuncii a ser conseller en cap i se'n torni a Madrid. No és més fàcil sacrificar-se abans i deixar el càrrec i l'oportunitat de governar als seus companys de partit i de llista? Els tercers socis del tripartit ben segur que hi estarien d'acord. I la gent progressista de Catalunya també li ho agrairia.

EL MEU VOT

2006-10-30T11:53:00.000+01:00

Escric avui, així demà qui em llegeixi podrà reflexionar com cal. Jo dimecres, si no hi ha res de mal, iré a votar i en Panxo, el meu mico, si pogués també hi iria, perquè li agradava fer com els seus companys més evolucionats. Sabeu on està feta aquesta fotografia que encapçala el meu blog? Doncs justament a la placeta on vivia en Panxo, davant del convent que ara serveix de col·legi electoral i abans de col·legi nacional de la mainada. En Panxo hi anava a fer cua quan repartien la ració de llet a les criatures i ara seguiria la gent fins a les urnes ben cofoi.
Jo votaré ERC perquè tinc memòria. Em recordo perfectament d'aquell temps que a les escoles et feien cantar himnes feixistes amb el braç enlaire i que no et deixaven parlar en català. Que et feien aprendre lliçons d'història falsejada i les virtuts d'una colla de personatges dantescs. Que t'obligaven a ser catòlica i practicar la religió a força d'amenaces. Que la guàrdia civil no tan sols agafava els que no pensaven com ells sinó que també controlava l'entrada del cine per fer cantar els himnes, per vigilar qui se saltava el No-Do i perquè els menors no veiéssim biquinis. Vaig trigar gairebé vint anys després d'aquesta fotografia a veure reconeguts alguns dels meus drets i la història amagada. Així vaig saber que ERC havia estat el un partit d'esquerres català i que va governar fins que Catalunya va ser ocupada pels feixistes.
Jo votaré ERC perquè estimo la llibertat. En Panxo em va ensenyar a enfilar-me als arbres d'aquesta placeta i a veure el món d'una altra manera des d'àllà al cim. Vaig aprendre que tenia els mateixos drets que els vailets, a jugar a futbol i a fer baralles. De mica en mica, vaig aprendre que ni les mestres, ni les monges, ni els capellans tenien cap dret a inflar-me el cap amb bajanades, mentides i coaccions, que jo podia pensar tota soleta. També vaig aprendre que per pensar diferent et fotien cops de porra i et tancaven a la garjola. La llibertat és poder ser com es vol, sense estar supeditat als capricis dels altres. Jo sóc catalana i no vull ser espanyola, no ho he pas triat i si ells són demòcrates no em poden retenir per força. ERC és l'únic partit que ens garanteix i lluita per la llibertat de Catalunya.
Jo votaré ERC perquè treballo i pago els meus impostos, com la majoria de catalans. Em rebenta que gairebé una quarta part del meu esforç serveixi per pagar les autopistes, les escoles, la sanitat, els aeroports, etc. dels espanyols quan a Catalunya ens falta de tot. Vull tenir el dret a decidir a qui li poden fer més falta els meus diners i no vull que serveixin per subvencionar les religions, ni les empreses privades, ni l'exèrcit, ni les associacions franquistes, ni les famílies reials.
Jo votaré ERC perquè sóc catalana i vull continuar sent-ne. La llengua pròpia de Catalunya és el català i cap més. A Catalunya hi viu gent que en parla d'altres i està bé que les continuin parlant en privat, però la llengua comuna ha de ser el català. No m'agrada que moltes caixeres de supermercats pretenguin fer-me canviar de llengua en el meu propi país. Estic farta d'engegar telefonistes emprenyadors que em volen vendre alguna cosa i encara em reclamen que parli en castellà. Trobo escandalós l'ínfim percentatge d'immigrants que entenen el català i no diem que el parlin. És vergonyós la quantitat d'establiments retolats en castellà i d'empreses que l'utilitzen per a comunicar-se. Buf, no continuo perquè demà encara hi seria...
Jo votaré ERC perquè estic farta de mentides, com deia en John Lennon, farta de polítics tarats i porcs, només vull la veritat, just give me some truth. CiU no estima Catalunya, té el cor a la butxaca, només procura pels seus interessos i està al servei dels poders econòmics i religiosos. Són de dretes i no ho volen reconèixer, diuen que són catalanistes per enganyar la gent, però no s'ho creuen ni ells. El PSC vol una Catalunya espanyolitzada, cada cop més indiferenciada de les regions autònomes, amb una figura que faci més les funcions de governador civil que no pas de President d'una nació, diuen que són d'esquerres però els seus dirigents viuen en xalets en zones residencials i només pensen en acapoarar diners per escurçar la distància amb els seus "rivals" de CiU.

Jo votaré ERC perquè és l'únic partit catalanista i d'esquerres, que no depen de Madrid ni dels poders fàctics i que no ha de donar cap explicació a ningú més que a la gent de Catalunya com jo. I sé que, siguin quin siguin els resultats, faran el millor pel nostre país.

Val més ser cap de moixó que cua de tauró

2006-10-28T01:18:00.000+02:00

No us fa pensar en ningú aquest home tan trempat? Mireu-lo bé, aquest somriure universal amb les tres arrugues bilaterals, aquests ullets de flipat, la barbeta... Sempre disposat a fer la seva feina ben feta: tot net, polit i brillant. Gràcies a ell la casa està ordenada i tot funciona com cal.

Del matí al vespre procura que les atzagaiades del senyor i dels seus amics no traspassin la porta del casal, sort d'ell que ho té tot controlat! Un raig de Netol i tot torna a brillar com abans.

Se n'ha hagut d'empassar de grosses aquesta boca per eixamplar-se aixís... Però ell no aspira mai a ser amo, ja es nota que està prou content de viure a la casa gran, menjant les sobres a la taula petita, esborrant les ditades dels mobles, renegant dels seus companys moixons foragitats. Per l'amplada de la boca bé podria ser cap de rap, però s'estima més ser cua de tauró.

SOCIOVERGÈNCIA

2006-10-27T19:29:00.000+02:00

Un company m'ha fet arribar aquesta il·lustració, llàstima que ha quedat un xic escapçada, però ja es veu. Així que avui res de xerrameca, guaiteu-la bé que ja ho diu tot...

Mas i Montilla: presidents de "pacotilla"

2006-10-06T23:38:00.000+02:00

Fa més d'un mes que no escrivia al blog i no és pas que no en tingués ganes. Normalment, a la mínima punxada salto i la més petita guspira m'encen. Per apaivagar la coïssor vinc corrents a l'ordinador i picant les tecles em desfogo. Però és que últimament, amb les barbaritats que diuen i fan a la campanya electoral, no donc l'aviament: no tinc temps de refer-me d'una enxarinada que ja n'arreplego una altra. Recoi, que estic més foradada que un colador, més escalivada que un pebrot vermell. Estic tan saturada d'indignació que no puc ni reaccionar. Ara entenc que la gent acabi posant-hi pell morta, que no s'escalfi ni es refredi, que engegui a dida la política i els polítics.
Què està passant a Catalunya? Sembla que tots plegats comencem a perdre la xaveta. Els polítics desvariegen contínuament i no se n'avergonyeixen. D'un dia a l'altre es contradiuen i deixen anar mentides de l'alçada d'un campanar, confiant que la gent del poble és inculta, benèita i desmemoriada. La llista de promeses que fan és més llarga i fantàstica que la carta als Tres Reis d'una criatura de cinc anys. Senyors, que ja fa temps que sabem que els Reis són els pares i que si no hi ha diners no hi poden haver regals! Talment com criatures, alguns fan de l'insult i la desqualificació, l'argument principal per véncer i convéncer.
Tot plegat sembla un torneig preparat i adobat des de Madrid amb en Zapatero d'àrbitre. Ara en Mas fa un gol, ara li toca a en Montilla i quan en Carod xuta a porta és fora de joc, targeta groga, targeta vermella i expulsió. Mentrestant en Saura corre amb la farmaciola i la tovallola cap a revifar en Montilla cada cop que es fot de morros i en Piqué s'espera tranquil·lament a la banqueta amb la caixa d'eines per ajustar algun cargol de l'estructura d'en Mas quan li grinyoli. Tant és qui guanyi: quan s'acabi s'intercanviaran les samarretes i s'abraçaran, amb la satisfacció i els aplaudiments de tota Espanya. Deixaran en Carod per allà mig al camp amb pilotes sense pilota, de pèl a pèl sense pèl. En Saura, desvagat en un racó, llegint llibres vermells i verds, que els morats ja li vindran d'esterrajar i traginar andròmines quan es quedi a l'atur i les peles no li arribin per comprar-se ulleres de disseny. En Piqué és tornarà a posar la capa negra i vermella i es tancarà una temporada al seu bagul fins que arribi la primavera.

I els mitjans que transmeten el partit contents d'haver-hi contribuït: ha estat un èxit de la democràcia, tots dos han jugat tan bé, tots dos s'ho mereixen. En canvi en Carod només vol anar pel seu compte i ja se sap, tot ho esguerra. Un aficionat que ha de tornar a segona divisió.

I els amos dels mitjans, amb els amos de les grans empreses i dels sindicats, dels grans Jutjats i de les esglésies ho celebraran fent un gran banquet amb cava televisiu i es repartiran el pastís de la GENERALITAT: Govern per mi, Ensenyament per tu, Negocis per l'altre, Economia per mi, Religió per l'altre, Atur per tu, Laicisme per tu, Industria per mi, Turisme per tu, Afers exteriors per tu, Tinglados per mi. No ens hem d'amoïnar per res, seran la combinació perfecta: a un li sobren cabells i a l'altre n'hi falten, un té la mirada de l'aguilot i l'altre la d'un talp, un té la cara solcada de tant somriure en fals i l'altre el rictus de vetllador de tanatoris, un sembla el xicot de la Barbie i l'altre un "hermanu gabrielista", un parla un català exageradament pronunciat que ultrapassa la perfecció fonètica i sintàctica i l'altre no aconsegueix articular cap so ni construir cap frase que el pugui identificar com l'idioma propi de Catalunya, un és de dretes i l'altre d'esquerres, un ha nascut a Catalunya i l'altre ha nascut a Andalusia. Una cosa, al menys, tenen en comú: que tots dos són fills de la mateixa mare pàtria anomenada Espanya i que quan tenen el més petit problema corren a ploriquejar a la seva falda.

A mi no m'agrada el futbol i sóc del temps que als àrbitres venuts se'ls fotia a la branca, així que ni en Mas ni en Montilla, aspirants de "pacotilla". Amb Carod president Catalunya independent!

De ponent, ni vent ni gent...

2006-09-20T23:25:00.000+02:00

Senyor Rodriguez Zapatero, no és pas del meu tarannà fer el que em diuen els altres i molt menys si em volen fer passar gat per llebre, però ara li faré cas i no expressaré la meva indignació contra aquest senyor defensor del poble espanyol. Me n'alegro que d'una vegada s'hagi tret la pell d'ovella i ens ensenyi les urpes i les dents obertament, tal com fan els altres fatxes del país veí. És una persona que compleix rigorosament les funcions del seu càrrec, al servei dels ciutadans espanyols, tal com han fet històricament els seus sobirans des d'abans de Felip V fins a Franco. O és que encara hi ha catalans que es pensaven que aquest senyor els representava? Defensar els drets dels espanyols sempre ha estat i serà anul·lar els drets dels catalans. Nosaltres no en tenim de drets, ens els vàren arrabassar amb les armes el 1714 i varen tornar a escriure la història a la seva manera. Segons ells, Catalunya no és ni ha estat mai una nació i el català és un dialecte que ha de desaparèixer. Aquesta edició castellana del llibre d'Ausiàs Marc "cavallero valeciano de nacion Catalan" no ha existit mai, segurament jo me l'he tret de la màniga.

Ja ho dèien abans: "De ponent, ni vent ni gent ni casament". Voler canviar la mentalitat dels castellans és una feina inútil. Tant és que siguin de dretes com d'esquerres, monàrquics o republicans: abans que res són espanyols i la "unidad de la patria" està per damunt de totes les ideologies. Mai no han estat ni seran democràtics, mai no acceptaran que els catalans i els bascos decidim recuperar els nostres drets lliurement í pacífica. Garbellant la terra espanyola, ben segur que trobaríem més diamants que no pas persones que respectessin la nostra decisió. Però el més sorprenent és que no tenen cap més argument que no sigui la seva sagrada constitució, que tot just té quatre dies i que té més manaments que la Bíblia. Si no, ja tenen l'exèrcit, com sempre. D'una manera o de l'altre seguiran intentant aconseguir que a Catalunya no quedin catalans.

Assetjaments escolars

2006-09-19T23:31:00.000+02:00

Gairebé un quart de milió dels alumnes catalans pateix "bullying" o assetjament, llegeixo als diaris. Això significa gairebé una quarta part dels alumnes i segons diuen, la majoria es dona entre vailets de 7 i 8 anys, més que no pas a Secundària, com es creia fins ara. Jo no he llegit l'estudi ni sé qui l'ha fet, però fa anys que conec un xic el comportament de la mainada i penso que potser en fan un gra massa, no? Incloure en el "bullying" el fet de posar motius o malnoms, les burles, els insults, les bromes, les trapelleries és passar-se de rosca, sobretot amb nens d'aquesta edat, que ho fan com la cosa més normal del món. És la llei del galliner i de la majoria d'animals que viuen en comunitat: cada un ha de trobar el seu lloc dins la jerarquia del grup, des del més fort al més feble. Encara no tenen els lòbuls frontals prou desenvolupats i, per tant, la conducta no està regulada i actuen impulsivament sense preveure'n les conseqüències. És a dir, volen humiliar o ferir en aquell precís moment, bàsicament per autoreforçar-se i envalentonar-se, però no pas per fer mal a llarg termini. Això no vol dir que no hi hagi nens problemàtics que utilitzen l'agressivitat com una manera normal de relacionar-se. Tampoc no em refereixo pas als alumnes de Secundària, que sí que saben prou bé el que fan.

No és pas d'ara que els grassos, prims, miops, maldestres, fluixets, etc. siguin rebatejats amb els adjectius i motius més variats, en podríem escriure un llibre: el llenguatge adult n'és ple i no parlem del món esportiu on també l'insult és la reacció impulsiva més habitual. La qualitat de foteta o sorneguer també és molt valorada entre la societat adulta. I si parlem de fer l'encamalleta, quantes vegades no ho hem pensat nosaltres mateixos si hi ha algú que no ens cau gaire bé? Si els comparem amb els nens d'abans gairebé són uns sants: al meu temps ens tiravem terrosses, rocs, ganxets de ferro amb tiragomes, fins i tot algun balí... Les baralles a l'escola o al carrer acabaven amb la roba estripada i sang a mitja cama. Els mestres repartien insults i òsties només per no saber-te la lliçó. No vull justifuicar de cap manera aquella violència. Algú pot haver-ne quedat traumatitzat psicològicament, potser ja devia ser una mica especial, d'altres n'hem passat de seques i de verdes i se'ns ha fet la pell dura.

Actualment, molts pares intenten protegir tant els seu fills amb carn i ungles, que els tanquen en campanes de vidre, sense saber que els priven d'aprendre a defensar-se i a enfrontar-se a la vida real, molt més dura que la de l'escola. Molts deleguen l'educació dels seus fills als mestres i n'exigeixen responsabilitats si no es comportem com cal. Aquesta mainada, quan arribin a adults, tindran tots els números per patir menyspreu, humiliacions i assetjaments, però no tindran pas els seu pares per anar a esbardufar els seus caps i companys de feina.

ONADA

2006-09-16T18:24:00.000+02:00

Fa dies que estic donant voltes al tema per veure com l'agafo. Com aquell qui va en barca i es troba amb una onada grandiosa que se li acosta. Si l'agafa directe, de cares, pot trencar l'onada i saltar enlaire amb perill de desnucar-se o pot bolcar la barca i anar parar a sota aigua amb perill de negar-se. Si no fa res i s'hi posa de costat, perdrà el domini de la barca i l'onada el portarà on ella vulgui. Si gira cap i s'hi posa de culs, tornarà enrere sense perill aparent, però haurà perdut una part considerable de temps i qui sap quan trigarà a tornar al lloc on estava. El meu pare deia que s'havia de saber tempestejar, agafar l'onada del biaix, trencar-la de costat, així la guanyaves, anaves endavant sense perill de bolcar.
Els poders terrenals de l'església catòlica són immensos i jo no sé be bé per què. La prova és que cap governant de l'anomenat món occidental no s'atreveix a tocar-la ni a qüestionar-li res. Els mitjans de comunicació tampoc gaire. Tant és que siguin de dretes, com d'esquerres, anglicans, luterans, evangelistes, ortodoxos o ateus: quan l'esglesia s'hi fica pel mig tothom a callar i marxa enrere, com si de l'onada amenaçadora es tractés. N'hi ha ben pocs que l'hagin saltat de cares i ho hagin aconseguit. La majoria es deixen engolir sense oferir resistència i els altres reculen renunciant a tot el que havien avançat, cagats de por. I l'onada grandiosa no els deixa sortir de port, de la platja, demostrant-los que ella és la mestressa de la immensitat del mar i dels seus secrets fins més enllà de l'horitzó.
La religió és la manera més eficaç que tenen els poders fàctics per entabanar el poble, perquè no protesti, perquè no s'esvaloti. L'esglèsia catòlica oficial és la representant dels agents econòmics i de les famílies poderoses del primer món que fan i desfan. Els capellans només són la cresta de l'onada. La potent massa d'aigua que la sosté la fa ballar com vol, com en una funció de titelles. Ben pocs dels de sota creuen alguna cosa de la que prediquen el seu ninots, ans al contrari.
Quan no hi havia divorci, bé que els ho arreglava l'esglèsia anul·lant el matrimoni a canvi d'una quantitat considerable de diners ( un milió de pessetes l'any 75, d'un cas que jo conec). Pagant, Sant pere canta. Els pobres, a aguantar i a cometre pecat d'adulteri. Pecat amagat és mig perdonat. Això em deia el meu cap, que saltava més que una granyota, perquè no m'havia vist a missa per la festa major: "Tant li fa si creus o no creus, la qüestió és anar a missa a primera fila i a combregar perquè tothom et vegi, llavors fes el que vulguis, et confesses i ja està..."
També dubto que els mateixos capellans es puguin creure totes les bajanades que diuen els seus manaires, si tenen un xic de senderi. Potser a força de repetir cada dia la mateixa comèdia, per fer fora els mals pensaments, el seu cervell acabi adormint-se...
Anys i anys enrera, els capellans eren de les poques persones "lletrades" que existien, perquè sabien llegir i escriure, una mica de filosofia, doctrina i parlaven llatí. Evidentment que n'hi havia de més llestos i savis, que varen fer grans aportacions a les lletres, la ciència i la gastronomia ( els frares principalment: Dom Perignon va descobrir el xampany!), però no hem d'oblidar les barrabassades que va fer la Inquisició en nom de Déu. Actualment, qualsevol vailet que hagi acabat l'ESO supera en coneixements a la majoria de rectors de parròquia. Així que no em facin riure quan el seu cap, un senyor que ha estudiat Teologia a la Universitat, per més llengües que parli, intenti reescriure el treball de milers de científics molt més ben instruïts que no pas ell, i encara en nom de la racionalitat, un tema que potser tocaré properament.
Els humans insignificants ens jubilem quan ens toca i més si comencem a repapiejar. La plana major de l'Ésglésia no s'adona que el seu cap ja comença a estar deixat de l'ala de l'esperit sant i si xerra massa pot provocar un conflicte internacional?
Ara puc respirar a fons, que ja he tempestajat la primera onada!

Jo també vull un estat propi II (Banderes)

2006-09-07T11:34:00.000+02:00

Acabo de llegir que els de CiU penjaran una bandera de 300 m2 al castell del Montgrí per la Diada. Es veurà de lluny, de tot l'Empordà, diuen, fins i tot des de mar (per cert, és estrany que no en pengin una de més grossa a les Medes). La gent conscienciada que visiti aquestes comarques pensarà: "Ostres, aquests sí que són catalanistes de veritat!" i algun guiri despistat es preguntarà: "Per què coi li posen bufanda de ratlles a a aquesta muntanya?"

Com que som una nació sense estat pengem les senyeres al balcó per mostrar la nostra identitat i reivindicar els nostres drets i ho fem en dates senyalades. Banderes llargues al balcó de davant, banderes petites a la finestra de darrera, banderes noves de trinca de colors vius, banderes descolorides pel pas dels anys, banderes de plàstic reciclades de Ciutat Pubilla, estelades vermelles, estelades blaves, col·locades horitzontals, verticals, enlairades en una asta damunt el teulat... Banderes per a tots els gustos que reflecteixen, en certa mesura, la manera de pensar de qui les posa: ostentació, covardia, orgull, reivindicació, prudència, etc. En cap cas, no és pas la mida de la bandera la que representa el grau de catalanitat (petit home, gros barret), sinó el sol fet de mostrar-la al carrer. Tristament, les cases sense senyera són la majoria: les dels espanyolistes que vàren guanyar la guerra el 1714 que són més dels que ens volen fer creure, les dels guiris i immigrants que no se senten identificats amb el nostre país perquè es pensen que són a Espanya i les dels catalans que tant se'ls en foten naps com cols i que fan decantar la balança a l'hora de les eleccions.

Està bé penjar la bandera l'11 de setembre per ensenyar la nostra catalanitat a fora, però és cada dia que l'hem d'exercir i recordar la nostra derrota. La lluita per la recuperació dels nostres drets tot just comença i tots hi hem de contribuir d'alguna manera. Les administracions, amb els recursos que calguin, han de fer que els immigrants sàpiguen on han anat a parar: la nostra llengua, els nostres costums, la nostra cultura, la nostra història, els nostres drets, les nostres lleis i les nostres reivindicacions com a nació sense estat. Nosaltres no afluixant, no canviant de llengua, no renunciant als nostres drets, ajudant-los a donar-se'n de que l'opció catalana és millor que l'espanyola per viure al nostre país. Potser així, de mica en mica, cada any anirem veient més senyeres penjades a les finestres, fins el dia que ja no calgui veure'n cap més que la que onegi, tota sola, sobre el balcó de l'ajuntament.

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI

2006-09-06T19:57:00.000+02:00

Aquesta tarda ennuvolada m'he quedat a casa per por de pluja. En comptes d'anar a dar volts per aquí, per allà, he aprofitat per passejar-me una estona per la xarxa i m'he assabentat de la campanya "Jo també vull un estat propi" que un blocaire, en Xavier Mir, ha endagat fins al dia 11 a internet i als mitjans de comunicació. He comprovat que la iniciativa té molt d'èxit i jo també m'hi vull apuntar, per tant tots els escrits que faci aquesta setmana ( si és que estic inspirada i en faig algun) portaran aquest títol i us animo a tots els que em visiteu que també ho feu. També us hi podeu adherir per correu electrònic. De totes maneres, comenceu a espolsar les estelades i pengeu-les a les finestres i balcons i dilluns, cap a la manifestació.
Jo continuo les vacances així que agafo la saca i el fanal i me'n vaig a caçar cargols.

Setembre

2006-09-05T00:31:00.000+02:00

Jo també faig vacances, eh? Sense moure'm gaire de casa ni dels voltants, però bé he de reposar un xic, agafar energies per encarar la tardor. Ara que no hi ha cues a les carreteres, que es pot veure la sorra de les platges, que les barques sobre rodes enfilen el camí de tornada i deixen la mar lliure. Ara és quan te n'adones que vius en un paradís, que no cal pas anar a l'altre cap de món per veure meravelles naturals.

És agradable anar a mar, resseguint la costa, cada punta, cada cala, cada cova. Sentint els esquitxos de les onades, la salabror a la pell, la calidesa del sol de la tarda. La quietud respectada fins i tot pels gavians. Res més a fer que jaure i somiar.

Que bé que se n'hagin anat a treballar! Les televisions i els diaris reprenen la seva normalitat. Els polítics tornen a portar americana i corbata i a dir mentides i els anuncis venen col·leccions de rampoines cada cop més estúpides. Tots plegats enfoquen la nova temporada com sempre, amb l'únic propòsit de tenir la gent collada i callada.

Un cop en terra, l'única notícia que m'ha sorprés agradablement és saber que la dona del President hagi anat a la seva. Ho comentàvem amb un noi anglès amic del meu fill: "T'imagines que la dona d'en Tony Blair deixi el partit laborista? Seria molt gros pel Regne Unit, la gent s'esveraria". És clar que sí, ells són un país de veritat. Aquí se li treu importància i la volen desqualificar.

Que diguin el que vulguin uns i altres. Per a mi, això és ser valenta i fa pensar... Tothom veu que en Montilla i els seus seguidors del sector espanyol espanyolista del PSOE s'està carregant el PSC i calla per no perdre posició. Ni en Maragall ni el PSC són sants de la meva devoció, prou que ho sabeu, però m'estimo més aquests que no pas els dimonis.

"Que Déu ens agafi confessats!" que deien les àvies creients. M'en torno a la barca.

Drets

2006-08-19T18:58:00.000+02:00

Ahir nit, tot saltant canals de televisió, em vaig trobar d'escallimpantes amb un reportatge del 33 sobre dones iranianes. Només d'entrada, l'aspecte d'aquelles dones era esgarrifós. Tapades de cap a peus amb una roba massotera i un artilugi a la cara, una mena de màscara, que només deixava al descobert els forats de la boca i dels ulls. La boca per poder menjar, no pas per poder parlar, i els ulls per caminar endavant sense empassegar, no pas per mirar què passa al seu voltant. S'assamblaven més a un cavall de càrrega d'un carreter, amb regnes invisibles, que no pas a una persona. Quan parlaven, la por i la impotència, traspuaven dels seus ulls. Se sentien éssers inferiors, amb menys drets que els animals. Vivien infelices en la seva petitesa, treballant de sol a sol, per portar la casa, satisfer els homes i criar el fills, l'únic objectiu de la seva vida. Si tenen una filla, saben el destí que li espera: deixar l'escola als 7 anys per quedar-se tancada a casa fins als 12 o 13, quan un home desconegut la compri per casar-s'hi, obeir-lo, parir i criar fills fins que ell se'n cansi i es casi amb una altra de més jove que ocuparà el seu lloc.

Sense anar tan lluny, un paquistanès del Raval, en un programa de TV3, s'en feia creus (és un dir) de que les dones d'aquí caminessin al costat del seu home, no pas un metre al darrera com fan les seves. Aquí mateix, un petit empresari explicava que un treballador seu, marroquí, no acceptava de cap manera que fós la seva dona qui li pagués la setmanada, que se sentia humiliat...

A mi, francament, em faria una mica de basarda que alguns d'aquests homes poguessin triar el govern del meu poble. No crec pas que el seu vot coincidís amb el meu en cap aspecte, fins i tot l'opció més conservadora potser els semblaria massa tolerant i al cap de poc farien el seu propi partit islamista.

Les dones d'aquest país hem trigat molts anys a arribar on som i el que hem de procurar és que totes les dones que hi viuen tinguin els mateixos drets que nosaltres, els mateixos drets que els homes. Hem d'impedir que cap dona s'hagi d'ajupir davant d'un home i sotmetre's a la seva voluntat per força i menys en nom de la religió. Hem de fer saber a aquests homes que les dones no tan sols tenim ànima ( si és que algú en té) sinó que tenim un cervell que moltes vegades funciona millor que el seu. Per aquí s'ha de començar.

La torna

2006-08-10T15:55:00.000+02:00

Alguns amics progressistes em diuen: "Òstia Xoia, què t'ha fet en Montilla que li tens el dit ficat a l'ull? Per què no et fiques amb en Mas, de tant en tant?"

Jo no sé què puc dir d'en Mas que no sigui conegut. És un fatxenda que mai no s'esperruca, que sembla un figurí, que vol parlar tan bé el català que s'ultrapassa amb els sons consonàntics. Un Ken de la Barbie robotitzat que fins i tot, quan gira, fa petar una clavilla contra l'altra, com els soldats anglesos. Va per feina i no té sentit de l'humor, sobretot si li afecta a ell. Està programat per ser guanyador i no accepta els adversaris, per això intenta reduir-los. Cada matí, quan s'acaba de raspallar les seves blanquíssimes dents, engega el somriure i la pregunta: "Mirall, mirallet bufó, oi que de tots els polítics el més ben plantat sóc jo?". I llavors surt satisfet al carrer, a menjar-se el món amb totes les intringulis que calguin.

És una persona de dretes i juga al joc de la dreta, tots ho sabem. Jo sóc d'esquerres i el considero el meu adversari natural. Va anar a Madrid a fer un pacte: es va vendre Catalunya a canvi de ser-ne ell el president i fer fora ERC del panorama polític. Ell sap que ERC quedaria molt mal parada si fes president un espanyol, així que els deixa lligats de mans i peus. Deu tenir el celler ple de caixes de cava (ho dic expressament, Codorniu i Freixenet, no pas xampany català) per celebrar el final del boicot amb tots els seus amics del sant sopar.

La història es repeteix, cadascú fa el que toca fer. La dreta és la dreta a tots els paisos del món que s'hi consideren. De ben petita, el meu pare em va ensenyar una versió dels segadors que es cantava als anys 30: " En Cambó va anar a Madrid a buscar l'autonomia i en comptes de l'estatut sols es va emplenar l'armilla. Bons cops de pals, bons cops de pals als traïdors de la lliga"

Ja està tot dit. Ara només cal esperar, encara que siguin vuit anys més, que el mirall li contesti: "No, rei, ja no. Als ulls de tothom i als meus ho és molt més la Blancaneus".

Quina hora és?

2006-08-07T17:47:00.000+02:00

Aquest migdia, tornant de Palamós amb la meva germana, fastiguejada i mig adormida per la cua a la carretera, he tingut un ensurt de mort, em sembla que era entrant a Palafrugell. Mig obro els ulls i em trobo a davant un cartell immens amb el cap d'en Montilla escapçat i unes lletres que deien: "ARA ÉS L'HORA DELS CATALANS" o una cosa així. Òstia tu, quina hora és, he pensat jo, imaginat que encara era al llit enmig d'un malson. L'hora de fer el vermut, diu la meva germana. Bona idea per refer-te de la carretera i de l'espant.

Quatre olives i una cervesa al pic del migdia et fan veure les coses d'una altra manera. És l'hora dels catalans, no pas de les catalanes, així que nosaltres no tenim hora, que cuinin els homes. Quina mena de rellotge deu tenir aquest en Montilla que marca l'hora dels catalans? És de broques o és digital? Si és l'hora dels catalans deuen ser dos quarts de dues, no pas les tretze trenta. Ara, de quins catalans parla, dels catalans del burro o dels catalans del toro? Per aquests serien les "dos i mitxa" anant bé. Per cert, que no tenia el rellotge dels catalans, en Montilla, el dia del merder del Prat? En quin cau estava amagat? Tothom vinga demanar explicacions al President i a la pobra Tura, i ell que encara és ministre d'Espanya i per això mana molt i podia fer creure a les forces d'ocupació, ben desaparegut. Devia ser a fer un curset intensiu de català autòcton en un poblet on ningú no el coneix. Pots comptar! A Rupià segur que no hi era. Me fa que no deu pas ser gaire ben rebut. Vet aquí que ara els catalans tenen hora pròpia: "dos quartos de dos", hora del fino amontillado i la pescadilla. Arria vaileta, que ja són quarts de tres i és hora d'agafar la pedra tosca i esmolar bé les eines.

Agost

2006-08-04T18:53:00.000+02:00

Som al mes d'agost i és costum que el país es trasbalsi. Com que a la majoria de gent de Barcelona, que és la majoria de la gent del país, se li acut de fer vacances els mitjans de comunicació funcionen amb els seveis mínims, com si només haguéssin d'atendre les urgències informatives. Els titulars dels diaris, i suposo que el gruix de paper, es redueixen a la meitat. La televisió aparca les sèries habituals fins al setembre i amortitza les velles que ja estem farts de veure. Els telenotícies parlen de dos o tres novetats importants i para de comptar. Com que la major part de la informació es basa en les bajanades establertes que diuen els polítics i aquests també fan vacances, els sobra espai i l'emplenen amb altres bajanades que fan altra gent quan fan vacances. La majoria de programes ensenyen això: gent que canta i balla tan malament com pot, gent que surt a sopar a fora o a fer copes, que navega, que neda, que es diverteix...

Mentre Barcelona queda buida els nostres pobles s'emplenen fins a vessar. Darrera tota aquesta gent que menja, beu i es diverteix hi ha una altra colla de gent que cuina, serveix, neteja i penca més hores de les que toquen. Gent que ha de collir les tomates, pescar les gambes, matar els xais i obrir les botigues. I d'altres que, com jo, fent vida normal, ens hem de quedar a casa a parar la fresca si no volem perdre hores fent cues per tot arreu. Això sí, pagant el peix més car.

Al setembre, quan nosaltres poguem fer vacances, els polítics es posaran l'americana i la corbata, i a veure qui la diu més grossa. Sortiran a la televisió, ocupant la meitat dels telenotícies, sense dir mai allò que pensen realment, el que voldríem saber nosaltres. Tornaran les sèries habituals, volent explicar en un dia l'absència de dos mesos dels personatges. Els magatzems i supermercats anunciaran la tornada a l'escola i haurem de comprar els llibres per la mainada. Començaran els ruixats i les tramuntanades i la tarda se'ns farà curta. Malgrat tot, potser podrem gaudir d'aguns dies de tranquil·litat.

Mentre Catalunya giri al voltant de Barcelona, mai no podrem ser un país normal.

PINTADES

2006-07-29T16:23:00.000+02:00

Fan córrer per la xarxa que els vailets de les JNC, cadells de CiU, volen empastifar les parets de Catalunya amb pintades com aquesta: "Votar ERC és votar Montilla". Jo no em pensava pas que nois assenyats, ben educats, de casa bona, també es dediquessin a fer les bretolades que critiquen dels nois passotes, marginals, de barris baixos. A vegades algunes situacions et sorprenen, realment, però llavors te n'adones que tot lliga.

No us recordeu pas de l'amo d'aquella botiga d'arròs i fideus, que va anar ampliant l'oferta de productes per anar-se acoblant a la demanda dels forans i va acabar venent des de butifarres i porrons fins a toros i sevillanesl? L'heu hagut de conèixer per força. I d'aquell jove veí seu que fent de pagès es fotia de gana fins que es va vendre les terres i va muntar una botiga de productes artesanals, un xic més amont de casa seva? Alguns dels seus clients habituals vàren començar a tastar el pa, la coca, les confitures, els paltrucs i formatges que duia aquell xicot i, com que eren naturals i conservaven el gust autèntic, varen fer-ho saber als seus amics i la parada cada dia tenia més clients. Al vell comerciant se li regiraven els budells quan veia aquella corrua de gent fent cua a la parada. Tant, tant, que al final li va dir al seu fill: "Noi, ara que aquest està atrafegat, vés al seu magatzem i pixa't a la saca de farina i a la cantina de llet, punxa-li els ous i descargola el tap de les confitures...

Sort que el noi, que era un xic més instruït que el seu pare, li va dir: pixa't-hi tu, si vols. No veus que a la cantonada hi estan muntant un supermercat els mateixos que fins ara et subministraven els productes de la teva botiga, aquells que et vàren prometre l'oro i el moro? Si fas fora aquest xicot, ja no hi haurà mai més ni botifarres ni paltrucs, tot seran "xistorres i morcilles" i tu hauràs de tornar anar a cavar l'hort.

Vailets de la JNC, ara que ja us he explicat el conte, anéu a dormir ben tranquil·lets i somieu amb els angelets. I demà, quan us desperteu, pregunteu-li al vostre papa què li va vendre en ZP i quant en va pagar, no fós que us equivoquéssiu de parada...

Arrels 1

2006-07-24T23:54:00.000+02:00

Quan jo era petita vivia en un poble no gaire gran. De fet era una vila, però tant és, era més gran que els pobles dels voltants i més petita que les altres viles de la comarca, així que tothom es coneixia. La gent parlava en català pels carrers i botigues, però a les escoles i amb la guàrdia civil s'havia de parlar en castellà, com a les pel·lícules. Hi havia nens i nenes que a casa seva també parlaven en castellà, però no pas al carrer. Els seus pares, el català, el xapurrejaven una mica i s'hi esforçaven, perquè volien estar bé amb la gent. El castellà no era gaire ben vist popularment, era la llengua imposada d'en Franco, que ens prohibia aprendre la nostra, i la llengua d'algunes famílies catalanes riques que ni es diganven mirar-nos.

Les famílies que vàren arribar a Catalunya després de la guerra, empeses per la necessitat, vàren respectar el país que els acollia. Els seus fills vàren voler ser catalans i ho varen ser, sense cap diferència amb l'altra gent del poble. La gent els anomenva xarnegos o castellans, però ni ells ni els altres en feien escarafalls. Fins i tot, quan arribaven nous andalusos, ells mateixos els anomenaven xarnegos.

Perquè abans, ser d'un poble tenia les seves normes, la gent es classificava segons el grau d'arrelament:

- Els de tota la vida, amb casa de moltes generacions i pedigree. "De quina casa ets?" et preguntaven. "Ah, ja t'hi retires, mare cagada, però el geni és del teu avi...".Tenies tots els drets, però també arrossegaves totes les tares del teu llinatge de per vida.
- Els sobrevinguts, sobretot dones casades amb hereus, però també homes casats amb pubilles locals. Normalment ningú sabia quin era el seu cognom, aixi que prenien el de la casa adaptat o el motiu: la Maria Marçala, la Paquita Pujola, la Carmeta Esperrucada...
- Els nascuts als pobles veïns, més o menys coneguts, que afegien el nom del seu poble al cognom, per no confondre ningú: en Serra de Fonteta, en Joan de Palamós...
- Els forasters que, tal com el seu nom indica, eren de fora, sense cap vincle ni coneixença del poble, però catalans. Si eren de Barcelona ciutat eren anomenats "xaves" i normalment no eren gaire ben vistos, perquè solien voler donar lliçons a la gent del poble o pretenien entendre-hi de tot.
- Els castellans eren tots els espanyols que parlaven en la seva llengua. En aquest grup hi havia els xarnegos que eren els andalusos de bona fe, treballadors de la construcció o de les fàbriques, i els castellans de mala fe: guàrdies, carrabiners, policies, notaris, jutges, funcionaris, monges, etc. Aquests, més aviat feien por i la gent, a davant els ensabonava però darrera en fugia.
- Els estrangers, turistes que parlaven llengües que no enteniem, amb molts diners per gastar i vestimenta estrafolària. No es ficaven amb ningú.

Això passava a la majoria de pobles i gairebé tothom hi estava d'acord. Una dona sobrevinguda podia fer seixanta anys que visqués al poble, tenir-hi fills i néts, però mai ni per ella ni pels altres en seria, ella no n'era filla i ja tenia el seu. Molts xarnegos també tenien el cor a Andalusia, tot i viure aquí, no se sentien catalans i somiaven fer diners i tornar al seu país. Però mai no et feien canviar de llengua, ja ens enteniem. Els xaves solien ser presumits, fatxendes. Tot i parlar tan malament, amb cantarella, volien ser del poble tant sí com no, doncs a la seva ciutat no eren més que un número i ningú no els coneixia. Els castellans dolents no se sentien del poble: el poble era seu, se'n sentien amos i senyors i volien que nosaltres fossim com ells i que canviessim el país per fer-lo espanyol. Sempre et feien girar la llengua perquè ells mai no afluixaven.

Això era abans, ja es veu no? Ara sembla ser que és més català qui menys ho és. De fora vingueren i de casa et tragueren. No sé pas què en pensaria el meu mico de tot això... Per cert, es deia Panxo i era de la Guinea, no parlava cap llengua i com que no n'hi havia cap més, no entrava a la classificació.

A en López Bulla l'olla li bull...

2006-07-22T16:58:00.000+02:00

Xipollejant per aquí a la xarxa -això de navegar ho deixo pels entesos- , bogant d'un illot a l'altre, terra ferma i coneguda per petita que sigui, he anat a parar a la cova del llop sense voler, per trapassera.

Quan veig el tema Montilla en un titular, au, cap allà de pet, sense encomanar-me ni a déu ni al dimoni. Doncs això, jo era al Racó Català ben tranquil·la i de cop em trobo a can López Bulla. Començo a llegir en castellà, per força, per saber els arguments dels fans d'en Montilla. Mentre anava llegint, el cor se m'anava accelerant, una sensació d'ofec em cobria el pit i el coll, i la suor em regalimava fins als ulls, enterbolint-me la lectura. Gairebé perdo el món de vista. He hagut d'anar a remullar-me el cap sota l'aixeta de l'aigüera, la més propera que he trobat. Quan m'he refet, m'he adonat que no era pas per la calor infernal que feia al pic del migdia ni pels fogots menopàusics reglamentaris, gairebé em ve un cobriment d'indignació per culpa d'aquest senyor.

Aquest home, que fins ara em mereixia força respecte pel que deien que havia fet pels treballadors d'aquest país, es veu que ara es dedica a fumar i a carregar contra Catalunya. Jo no sé què fuma que li faci veure les coses d'aquesta manera, jo sóc una exfumadora empedreïda i puc ben assegurar que el tabac pot fer tot el mal que vulguis però no provoca al·lucinacions. Si el que fumava quan va escriure el seu comentari era herba o xocolata, aquesta matèria tampoc no et fa dir o fer coses que no tinguis a dins, que no creguis o no puguis fer, només et potencia allò que els frontals et censuren o et reprimeixen normalment.

Així que si ell pensa tot això, jo el ben planyo. Vol viure la seva vellesa feliç a la seva Catalunya amb enya, sense nacionalistes catalans incults i analfebets, que no saben escriure ni llegir. Suposo que als catalans sense enya ja ens passaran per l'adreçador, avesats com hi estem poc ens ve d'aquí ...

Sort que ell té tanta cultura que encara no se n'ha adonat que això que predica i practica és el nacionalisme espanyol, cosi germà de tots els nacionalismes perniciosos. Vostè, senyor, fa el que durant segles han fet i continuen fent la gent del seu país Espanya: envair, conquerir amb armes o sense, dominar el nostre país i trepitjar els nostres drets.

Per això només li desitjo tota la infelicitat del món i que no fumi, pel seu bé. Si vol ser feliç, que es foti un trip i potser veurà les coses d'una altra manera.

Dualitat

2006-07-20T09:09:00.000+02:00

Allò que determina l'anomenada racionalitat de les persones en front de la irracionalitat dels animals és la capacitat de raonar: organitzar, categoritzar, jutjar, sospesar, triar, preveure, decidir; funcions cognitives que estan regulades a la part frontal del cervell que en la espècie humana n'ocupa més de la meitat. Els frontals, a més, serveixen per a regular la conducta, frenant o modelant les funcions subcorticals que tenim en comú amb els altres animals, els anomenats instints. Per entendre'ns: la capacitat intel·lectual va estretament lligada al desenvolupament de les funcions frontals.
Si ens referim a la mesura clàsica de la intel·ligència basada ens els quocients intel·lectuals, l'estadística ens diu que la meitat de la població té una intel·ligència normal, una quarta part superior i una quarta part inferior. Simplificant: el 25% més intel·ligent, amb més capacitat frontal, no sol tenir problemes a l'hora de prendre decisions, al contrari que el 25% inferior que deixa que siguin els altres qui les prenguin per ells. Per això el gruix més important de població influenciable és aquest 50% de "gent normal", aquesta que pot marcar les tendències socials i polítiques.
Els polítics ho saben i per això totes les seves campanyes van adreçades a aquest grup de gent. No els interessa que les persones pensin massa i puguin prendre decisions pròpies. Per això simplifiquen els seus missatges per facilitar la feina als votants. Si hi ha cinc opcions que es presenten, la gent mediocre pot tenir dificultats a l'hora de decidir-se, pot descartar els que efectivament no satisfan cap de les seves expectatives, però pot dubtar entre dos o tres que n'hi satisfan alguna. La gent que és d'esquerres pèro és catalanista i la que és de dretes però és independentista o simplement la que no sap ben bé què és han de valorar moltes coses per prendre una decisió.
Per això, els qui creuen que tenen la paella pel mànec -avui faig jo la truita i demà la farà s tu- acaben sempre posant-se d'acord per mostrar la dualitat com a única realitat vàlida. Sempre és molt més fàcil triar entre dos suposadament oposats que entre cinc. Dues cares, dos missatges, dues sigles, dos noms sempre són de més bon recordar que cinc amb diverses combinacions. Jo sóc el blau i tu el vermell, però al final tots dos som blaugrana. Jo sóc català i tu ets andalús, però al final tots dos som espanyols. Quan acabem ens repartirem el pastís i tots contents cap a Madrid a donar comptes a qui realment ens mana.

El perfil d'un president de Catalunya

2006-07-16T11:48:00.000+02:00

No m'agradaria gens que en Montilla fos president de la Generalitat, però gens. Per a mi, que no sóc ningú, i pel meu mico que és una mica persona, aquest senyor no s'ajusta de cap manera al perfil que ha de tenir el president del meu país, tot i que li reconec els mèrits per ser el president d'Espanya.
Si me'l miro de part de fora no li trobo cap gràcia. Té una fesomia inexpressiva, un posat seriós, distant... Fa cara de capellà dels d'abans. Diuen que és molt intel·ligent, però jo diria, llegint el seu rostre, que és fred i calculador, que els seus frontals controlen tant les seves emocions que no deixen que traspui ni el més mínim somriure.
Quan obre la boca me n'adono que amb tants anys que fa que viu a Catalunya no s'ha pas esforçat gaire a aprendre la llengua del país. No em refereixo pas només a la pronuncia, dubto que pogués passar les proves de llengua catalana a la selectivitat. Els catalans no tan sols parlem, sinó que enraonem i raonem en català.
I el nom? Us imagineu un President de la Generalitat que es digui Pepe i a més Montilla? Em fa pensar en un vi andalús: aquell que té nom d'oncle, aquells "finos amontillados", una ampolla amb forma de guitarra i barret cordovès, amb en Pepe Botella que també era foraster i volia manar...
Ell diu que és català i segons l'estatut i allò políticament correcte però popularment hipòcrita ho és, no hi ha cap dubte. És tan català com els milers d'africans, llatinoamericans, assiàtics o europeus que viuen i treballen a Catalunya de fa anys, amb la gran diferència que aquests no poden presentar-se a les eleccions, ni tan sols votar. Per cert, tots aquests immigrants són espanyols? És espanyol tothom qui viu i treballa a Espanya?
No sé pas si als espanyols els agradaria gaire tenir un president del govern d'origen marroquí, però això sí, ben espanyol de sentiments i voluntat. Em fa que ni tan sols els agradaria un català... Per la mateixa regla de tres, per què els del PSC-PSOE, tan demòcrates i federalistes ells, no presenten en Pasqual Maragall de president d'Espanya ara que es quedarà a l'atur? Jo el votaria i tot! Iria perfecte: un espanyol espanyolitzant Catalunya i un català catalanitzant Espanya i visca l'harmonització del "territori"...
Seguint aquest nou concepte de catalanitat, per què ERC no presenta en Mathew Tree de cap de llista? Guapo, guapo, no és que ho sigui, però més simpàtic i més catalanista que en Montilla és evident i de la manera com parla segur que treuria matrícula a la selectivitat.
Quedem amb que en Montilla diu que és català, però és més català que espanyol o és més espanyol que català? Si hagués de triar, què triaria? Si hi hagués dos bàndols, en quin lluitaria?
I del seu currículum, què en sabem? Deixem de banda això d'haver estat alcalde i ministre. hauríem de saber què ha fet pels drets de Catalunya. On era als anys setanta? Quantes vegades ha estat tancat a la presó per defensar-los?
I de la seva formació? Què en sap de la història i cultura de Catalunya? Sap la real o la que expliquen els llibres de "Historia de España" i de "coros i danzas"? S'emociona quan sent els Segadors i el cant de la Senyera?
Pregunta estúpida perquè no s'emociona visiblement... Podrien detectar-ho amb tècniques de neuroimatge funcionals mentre escolta aquest himnes o el d'Espanya, sardanes o sevillanes, en Joan Petit com balla o el corro de la patata, la Maria del Mar o la Pantoja, Tirant lo Blanc o el Quijote, en Patufet o Pulgarcito, el rei en Jaume o els Catòlics, etc. La mesura de l'activitat cerebral comparada podria ser un bon índex per establir la catalanitat al marge del que diguin les lleis i la doctrina políticament correcte.

Monges

2006-07-15T01:39:00.000+02:00

Sóc primerenca en això d'escriure aquí. No crec pas que ningú llegeixi res del que escric, però va bé per descarregar. Vaig parlar de la religió per trencar el gel, va bé ficar-se amb els capellans i monges, sobretot amb aquestes quan t'han malmenat cinc anys de la teva vida. A força de masegades, amb una creu a la mà i un fuet a l'altra, et fan empassar la religió i l'esclavatge, misses matineres i ous ferrats nials, humiliacions, pecats, inferns, monstres. Fins que te n'adones que justament elles són l'encarnació vivent del mal que havíem d'evitar.
Després de tants anys rumio, encara, qui o què els va menar a fer-se monges. La pobresa, la ignorància, l'homosexualitat, la lletjor, el sadisme... Una barreja de tot? Cap d'aquelles dones que vaig conèixer per força i que es varen guanyar a pols l'odi que encara em mereixen no tenia ni la més mínima idea del que havia estat el cristianisme, ans al contrari. Eren exemple de la repressió, la injustícia, la desconfiança, l'enveja, la supèrbia, la mesquinesa... Per sort, sense saber-ho, em varen ensenyar a no creure en Déu ( al menys en el seu ), a buscar la llibertat, a lluitar contra la injustícia i a estimar el meu país ( que no era el seu).
M'agradaria saber què han trobat després de mortes. Segurament res del que esperaven i predicaven. Potser a les acaballes de la seva miserable vida se'n varen adonar que havien errat el camí. Potser encara arrosseguen la culpa com l'ànima d'en Rosegacebes, de nits amunt i avall, amb els braços encadellats i aquell barret com una enorme crispeta.

Comencem a dir les coses pel seu nom

2006-07-10T01:02:00.000+02:00

Després de la religió, la pitjor estafa a la humanitat és haver de parlar políticament correcte.
És una vergonya tota la parafernàlia al voltant de la visita a València d'aquest home anomenat papa. Jo no estic d'acord que amb diners meus hagin de contribuir a mantenir aquesta mentida. I em fa ràbia que la televisió pública li segueixi la veta.
Respecto les persones ingènues que es puguin creure aquestes històries, però les creences han de ser íntimes i no fotre comèdia a plaça. Els capellans i monges haurien de limitar-se a fer la seva feina i no a ficar-se en temes que no hi entenen. Que deixin la política pels governants, la ciència pels científics, el sexe i el matrimoni per qui els practiquen, Que resin per qui vuguin, però que callin. Que llegeixin els evangelis i ho donin tot als pobres i vagin a pasturar amb una saca i un bastó.
Jo conec alguns capellans que són molt bones persones, però no entenc com no han engegat a la merda aquesta patuleia de capellans espanyols feixistes protegits per la màfia vaticana.
Un estat laic no els hauria de donar ni un duro ni participar a les seves operetes. Per respecte als ciutadans no creient o que són d'una altra religió, els governants no haurien d'assistir oficialment a cap cerimònia religiosa: ni funerals, ni casaments, ni misses, ni res de tot això. A la seva vida privada que facin el que vulguin, com si volen participar en un aquelarre. I els diners val més que els inverteixin en ensenyar a pensar la mainada, perquè quan siguin grans engeguin a dida tota aquesta colla de farsants.

tothom amaga coses excepte jo i el meu mico

2006-07-10T00:53:00.000+02:00