De porc i de senyor se n'ha de venir de mena

Fa molts anys que vaig llegir “La granja dels animals” de George Orwell per primera vegada. La vaig tornar a llegir i rellegir amb tant de gust que quan la varen fer a TV3, amb dibuixos, la vaig gravar i la vaig passar una i altra vegada a la meva mainada fins que tots se la sabien de memòria. Si no heu llegit el llibre o no heu vist la pel·lícula, feu-ho, de debó, us agradarà. Ara jo no estic pas per explicar tota la història, d’allò de la granja on tots els animals es revolten contra el amos humans i acaben fent amos els porcs que eren més iguals que els altres animals i acaben sent pitjors que els humans, que quan van caure eren més porcs que els porcs.
No l’explicaré pas tota, perquè la història de voler girar la truita és més vella que anar a peu i les revoltes menades pels xais, els burros, les gallines, els ànecs i d’altres bestioles sense gaire enteniment o massa fam acaben posant porcs al poder.
He anat a sopar amb uns meus amics, celebrant molts quinzes d’octubre diferents, amb brindis de xampany català (jo mai cava). Quan hem arribat a casa el gat ens esperava a la porta, i ens ha rebut fent-nos manyagoies, tan enganxat a les nostres cames que gairebé em fot per terra quan he empassegat amb la gata que feia de catifa, ofuscada per la seva demència. Les gosses ens han vingut a rebre, saltant i fent cabrioles, enyorades de la nostra absència i orgulloses d’haver guardat tan bé la casa. Un cop a dins, els "periquitos" ens han interpretat una de les seves cançonetes i llavors m’he adonat que hi havia mitja dotzena de peixets nadons nous a l'aquari. Res d’extraordinari: una colla d’animals vivim en un mateix entorn, cadascú fa la seva funció, ens estimem i respectem mútuament i així anem aprenent uns dels altres.
He posat les notícies del 3-24 i feien un premi molt important de literatura espanyola, en directe des de Barcelona, tot en castellà. No he volgut pas mirar la gent de les taules per no trobar-hi cares conegudes, n'he tingut prou amb els que eren dalt de l’escenari. Massa mudats i massa distants. Això és el meu país?
Tot de cop he notat com una escanyada a la gargamella quan he sentit la locutora, ha estat com si em treguessin l’aire, no m'ho podia creure. He vist una colla de porcs, greixosos i fardassos, aplaudits per ànecs, xais, gallines, lloros, donant una picossada de milions per un escrit a un bordall que dubto que sàpiga posar una lletra darrera d’una altra si no hi ha un “firmes a formar” a davant i una agenollada dels altres a darrera. Idees desfasades-renovades que potser un dels seus negres ha posat en ordre. Un mediocre foraster que desprestigia la Filosofia, fent veure que ell sap pensar més i millor que la resta dels humans, quan la seva existència està exclusivament dedicada a destruir qualsevol pensament que sobrepassi la seva mentalitat devastadora i colonialista. Qui ho ha votat, qui ho ha permès, qui ho ha tolerat? Això pot passar acasa meva? Aquesta gent són del meu país?
No, no ho són, no ho haurien de ser, però hi són. Hi són per nosaltres. Algú ha decidit que aquest fals filòsof, que només fa servir els arguments dels conqueridors per sotmetre els pobles sense donar cap raó, és el millor que representa la seva causa, és el millor escriptor-pensador del món hispànic i Catalunya és Espanya perquè ho sàpiga el món. Per això ho fan i nosaltres ho acceptem i ells fan servir la nostra televisió perquè ho digui a vent obert. No en tenen prou amb tota la incertesa que ens han fent sentir fins ara. Botiflers i ocupants a casa, com sempre. Aquest home que vol manar i menar la cultura de casa nostra, rabassut i enrabiat per barreja de senglar i porc de granja, mai no tindrà la categoria de porc ibèric per més que ho vulgui, ni ell ni els seus companys, verros i truges que l’han acompanyat. Però la culpa la tenim nosaltres, perquè el respectem com a gran senyor, tot i saber que els porcs mai no tindran el seny d'una ment oberta com la nostra, com la que podríem tenir.

Sembla estrany que per anys que passin la història sempre és la mateixa, però no és pas perquè els porcs es puguin tornar homes, és que els homes sempre s’estimen més convertir-se en porcs.

La paella pel mànec

Fer un arròs que estigui al punt no és pas una feina fàcil. Un bon sofregit amb oli d'oliva cuit a poc a poc: all i julivert, potser també ceba, pebrot, tomata; una mica de costelló de porc, pollastre trossejat, conill, salsitxes... La sèpia és fonamental i si hi afegim calamars encara millor, quatre musclos i cloïsses per fer bonic i la part més cobejada, la clova: llagostins, escamarlans o gambes. Tot ben rossejat, llavors hi tirem l’arròs (millor que sigui de Pals) i hi afegim l’aigua o un fumet de crancs, la mesura justa perquè no se’ns negui. És una feina entretinguda però no té cap secret si tenim paciència: es tracta de saber combinar tots els ingredients de manera equilibrada per tal que la fortor d’uns no rebaixi la dels altres, no es covi i n’hi hagi prou per a tothom. Si és així, l’arròs, que és la base principal del plat, pot ser molt més gustós que el tall, però si hi posem més tall que gra, l’àpat ens quedarà curt i la gent quedarà insatisfeta.
Dirigir el nostre partit és una tasca semblant. El repte que té ara el nostre cuiner principal, ajudat pels seus fidels marmitons, és utilitzar els diversos components necessaris, sense deixar-ne cap de banda, per poder assolir un bon resultat final, equilibrat i just. Si es gasten la major part del pressupost només amb clova, l’arròs quedarà aigualit i a l’hora de repartir-lo ja se sap com irà: uns es cruspiran les gambes i els altres hauran de llepar les cloves, fins que arribarà un dia que ja no caldrà tirar-hi l’arròs perquè ningú no en voldrà menjar i els que s’afartaven de marisc hauran de menjar ravebledes.
Dissabte passat, més del 60% dels militants gironins que varen participar al congrés van escollir els marmitons que ajudaran el xef a la nostra cuina, els més partidaris de la cuina selectiva que de l’arrossada popular. Val a dir que la gran majoria dels menjadors d’arròs es varen quedar a casa, mentre que els de la clova hi eren tots, temorencs de perdre els privilegis culinaris adquirits. Jo també hi era, però a mi només m’agrada l’arròs blanc i el marisc fresc, així que em vaig quedar acandida, com sempre.

Ara espero que aquests magnífics cuiners que remenen la paella d’Esquerra apliquin bé aquesta recepta (menys papaus i més tatai) i no s’oblidin de les espècies, tan necessàries com la sal i el pebre, per arrodonir el plat tradicional: la R dels valors republicans d’austeritat, igualtat i laïcitat i la C de Catalunya ( llegiu també Països Catalans ) que ens ha de fer recordar d’on venim, on som i on hem d’anar.

INICI

Avui m’he aixecat amb el peu dret, he obert el balcó de bat a bat per deixar entrar l’aire fresc i l’olor de roses. M’he tret la mandra del cos i he pensat que no calia córrer: no hi ha res que pugui esperar més que la feina de casa: per temps que trigui a tornar la trobaré esperant-me.

Feia un dia tan esplèndid que me n’he anat a esmorzar a fora, ben asseguda a la taula del jardí, tranquil·lament, com si fos festa, gaudint de l’escalfor dels primers rajos de sol, però desitjant que arribi la pluja que ha de reviscolar les plantes que m’envolten.
Mentre queixalava la llesca de pa amb tomata i pernil, he decidit que ja n'hi havia prou de posar-me pedres al fetge, que ja tenia una edat i corria el risc de patir un atac de feridura amb tantes emprenyades. Tranquil·litat i bons aliments... A partir d'ara començaria una nova etapa més positiva.
He anat a donar un cop d’ull a les plantes, amb un equip de primers auxilis per si fós cas. El pansiment de les hortènsies -(Maleïdes siguin!)- no m’ha pas fet pensar que les avionetes que trenquen els núvols de pluja tinguin res a veure amb la ràbia d’un país veí, déu mos en guard! Ells no tenen mai la culpa de res. Ens abossoguen el cap i van dient que ens ho hem fet nosaltres mateixos, tant que al final ens creiem que és veritat, que hem acabat ventant-nos cops de cap uns als altres per veure qui era el més valent o que l’hem repicat contra la paret enfollits per l’obsessió de marxar. Els assenyats de casa nostra ens fan creure que tot plegat és un cúmul de mala sort, de malastrugança, que ja vindran temps millors.

Les tiges vinclades de set m’han evocat la decadència, feblesa i submissió del meu país i he anat corrents a buscar una galleda d’aigua. Endarrera aquesta gent!
Llavors he decidit que avui comença el primer dia de la meva independència, i no necessito vestits d’Armani que m’engavanyin, ni depenc d'aparells o càrrecs que m’encotillin. Ho faig amb l’adolescència física perduda però amb la mateixa embranzida mental de vint anys enrere, amb una maduresa que m’impedeix despenjar banderes i córrer davant les porres, però que em fa recordar que en una partida d’escacs ni el rei ni la reina no poden fer res tots sols: necessiten totes i cadascuna de les altres peces, per petites que siguin.
Demà, quan m’aixequi, em començaré a deslligar d’Espanya. Faré com si el meu país fós independent: imaginaré, pensaré i actuaré com si així fós. Per difícil que sigui ho intentaré. Tenim sis anys per practicar.
Comença la partida. Qui hi vol jugar?