LA MEMÒRIA DELS POLÍTICS

Tot sovint podem observar que la majoria de polítics prometen l’oro i el moro quan fan campanya electoral i al cap de ben poc, sobretot si governen, no fan res del que havien dit, això si no fan tot el contrari. Ja se sap, el prometre és llarg com una veta i de vegades es peta i, com més anem, la qualitat del fil de la veta és més dolenta i la gent il·lusa comença a estar farta de fer-hi nusos.
Un mentider ha de tenir bona memòria, ens adverteix la dita. Però els polítics són realment mentiders o és que tenen poca memòria? Una de les definicions de polític de l’Alcover diu “ Sagaç i que sap usar de gran discreció en el tracte de la gent” que traduït al llenguatge popular vindria a ser: “ Persona viva que sap dir el que no pensa”, o dit d'una altra manera: " Vividor que no diu el que pensa". Per tant un polític pot entrar en contradicció amb ell mateix i trair la veritat. Així podria ser un mentider que s’aniria professionalitzant: començant per amagar algunes veritats que podrien perjudicar la seva carrera, continuant per prometre tot allò que el poble desitja o necessita i acabant per deixar anar un estol de guàtlleres tan considerable que ni ell mateix pot controlar. I és aquí on li comença a fallar la memòria, perquè la memòria no es gaire compatible amb les mentides.
Imaginem-nos la gran quantitat d’estímuls sensorials que rep contínuament una persona cada segon, cada minut, cada hora, cada dia: imatges, sons, olors, moviments, sensacions... Milions i milions, tots simultàniament, però no els gravem pas tots, seria impossible guardar-los en el nostre petit cervell, així que en fem una tria i seleccionem els que ens són més rellevants. Quan intentem recordar vivències passades, les retrobem com a flaixos visuals acompanyats d’una emoció o d’una sensació, mai no recordem les paraules exactes d’aquella escena ni els detalls de les imatges, ni tampoc les escenes neutres o normals. Només queden arxivades les que tenen un gran component emocional: alegria, tristesa, por, dolor, sorpresa, etc. Les paraules d’aquestes escenes s'emmagatzemen en forma d’idea o concepte global. Evidentment que podem recordar llistes de reis o poesies estúpides que ens varen fer aprendre quan érem petits a força de repetir-les, però aquest tipus de memòria no té cap component emocional i no serveix per a res, perquè aquesta informació sempre la pots trobar arxivada en qualsevol lloc. Però és el tipus de memòria verbal que utilitzen els actors i els polítics: s’aprenen unes quantes frases ampul·loses acompanyades de quatre manejos d’acadèmia i les deixen anar en els seus discursos per arribar al cervell emocional dels pobres votants. Quan ha passat un cert temps, els polítics ja no es recorden de res, ells mateixos no es creien el que deien, però la gent de bona fe que els ha escoltat i se’ls ha cregut se’n recorda perfectament de l’incompliment d’aquestes promeses. Per a ells no eren paraules buides, les paraules se les endú el vent, sinó aspiracions reals insatisfetes. A sants i minyons, no els prometis si no els dons, així que no ens lamentem dels resultats electorals i comencem a fer concordar les paraules amb les emocions.

Si jo fos...

Si avui jo fos el president d’Espanya, cosa impensable ara mateix i en els propers cent anys com a mínim, no dubtaria ni un moment a prendre mesures urgents per engabiar tota aquesta colla de corbs, que enfundats en les seves rònegues sotanes, branden les seves creus per espantar els pobres ocellets que volen viure en llibertat i atraure’ls a la seva insaciable i tenebrosa gola.
Si jo ho fos, ordenaria als meus jutges la immediata il·legalització de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i l’empresonament dels seus màxims dirigents per pertinença a una banda terrorista que no acata ni respecta la Constitució, ni per imperatiu legal. Que s’aixeca contra el govern, que enalteix els símbols franquistes, que fomenta l’odi i l’exclusió i que provoca alteracions de l’ordre públic amb amenaces de tortures i captiveris eterns dins el foc de l’infern a tota la bona gent que no pensa com ells.
Si ho fos, clausuraria les seves ràdios, revistes i pamflets parroquials i castigaria als seus pseudoperiodistes, tantes vegades com pugui durar la seva llarga vida celestial, a escriure en un rull de paper de vàter: “En comptes d’escampar merda, val més ficar-se la llengua al cul”. Confiscaria els seus béns terrenals i els tornaria al poble a qui pertanyen de dret. Reconvertiria les seves seus catòlico-tavernes, veritables obres d'art, pastades i enlairades amb la suor i la misèria de la gent atemorida, en espais oberts a la cultura, la participació, la gresca i la llibertat ( Imagineu-vos quants locals polivalents s’estalviarien els ajuntaments ! )
Si fos jo, tancaria les seves escoles i en faria centres de rehabilitació, reciclatge i reinserció per a tots els seus representants locals, assistencials i educacionals en actiu fins ara, on personal docent acreditat del Fòrum Alsina, els impartissin cursos de: "Mitologia Universal", "Comprensió lectora dels Evangelis Oficials i els Verídics", "Orientació espacial dreta-esquerra: Déu no té ni hemiplegia ni hemiagnòsia perquè és omnipanoràmic", "El sexe com a influència en la fusteria del segle XX: evolució de l’armari tancat amb pany i clau a l’armari amb tanca bilateral", etc. Això i més fins que estiguessin prou preparats per la vida laboral i social normal.
Però jo no ho sóc, només sóc jo. Ni president ni creient. Malauradament només puc fer el que hauria d’haver fet fa anys i no he fet per mandra, apostatar i cardar el camp ja que ells no m’esborren. Mentrestant m’haig de conformar maleint les lleis que varen prohibir que les seves mares avortessin abans que el seus cervells es formessin tan eixorcs.

BONES FESTES

BONOS

Bonobo ( Pan Paniscus)

Individu de la família del homínids que comparteix un 99% de l'ADN de l'homo sapiens. És el més intel·ligent dels anomenats primats, te un vocabulari molt extens, sap escoltar i contestar preguntes, escriure amb un ordinador adaptat i obeir ordres complexes. Té consciència d'ell mateix i viu pacíficament en un grup propi, seguint els costums apresos dels seus avantpassats i avantpassades, respectant les espècies veïnes. Es caracteritza pel seu altruisme, empatia, amabilitat, paciència i sensibilitat. És una espècie amenaçada i el perill d'extinció és altíssim.

Bonobord ( Pan Troglodytes Hispanus)

Individu de l'espècie dels homo sàpiens, família dels Pongidae, que comparteix un 99% de l'ADN dels ximpanzés. És un dels més ignorants de les anomenades persones humanes, té un vocabulari limitat i mal articulat, no escolta ningú, contesta el que li rota, no escriu gaire i no obeeix ni els seus. No té consciència ni límits territorials, té problemes de lateralitat en confondre la dreta i l'esquerra, és agressiu i hostil amb les espècies veïnes, agrupa els mascles per fer guerres i caçarlos-los seguint els costums dels seus avantpassats falangistes. És una espècie depredadora i voraç que posa constantment en perill d'extinció els habitants de la nació catalana.

IMAGINA

Dimarts 9 d'octubre, 67è aniversari del naixement d'en John Lennon

Imagina't que no hi ha cel

és fàcil si ho intentes

que no hi ha infern sota nostre

i damunt només firmament

Imagina't tota la gent vivint el present...

Imagina't que no hi ha països

no costa gaire fer-ho

cap motiu per matar o morir

ni tampoc religió

Imagina't tota la gent vivint la vida en pau...

Imagina't que no hi ha propietats

em pregunto si pots

ni golafreria ni fam

fraternitat entre els homes

Imagina't tota la gent compartint tot el món...

Podeu dir que sóc un somiador

però no sóc l'únic

espero que un dia t'hi afegeixis

i el món serà tot un

http://www.youtube.com/watch?v=_xjw-l673UI&mode=related&search=

Ni creus ni mocadors

He llegit al diari tot aquest rebombori que s’ha organitzat amb aquesta nena que “no volia” anar a l’escola sense el vel i que al final s’ha sortit amb la “seva”. Com pot ser que la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya s’atreveixi a desautoritzar la política educativa consensuada d’una escola per cedir al xantatge d’un pare, amb uns arguments que no s’aguanten ni pel cap ni pels peus? Com pot ser que tota una sèrie de persones que es diuen d’esquerres avalin aquesta postura amb uns arguments que no demostren res més que hipocresia i demagògia, que res tenen a veure amb alguns dels principis bàsics de la ideologia d’esquerres com són la igualtat, la llibertat i el laïcisme?
El Departament d’Ensenyament es justifica dient que primer és el dret a l’educació. Si senyors, tenen tota la raó, però no ha pas estat l’escola qui li ha negat aquest dret, han estat els seus pares, que han negligit el deure que tenen de portar la nena a l’escola, incomplint les lleis del nostre país. La majoria de nenes musulmanes van a l’escola o pel carrer sense vel, algunes noies amb un mocador senzill -la religió musulmana no obliga a portar-lo- i fins ara no havia passat res. La mare de la nena s’excusa dient que és la nena que no vol anar a l’escola sense aquest mocador. Bona manera d’educar una filla si deixa el criteri i les decisions ens mans d’una vaileta de 8 anys! Amb aquest argument tots els pares quan es trobin que el seus fills volen anar a l’escola vestits d’Spiderman perquè volen ser superherois els hauran de deixar fer. Una companya més jove que jo em comentava: “Què passaria si jo fes anar els meus fills a l’escola amb un mocador al coll amb l’estelada? Tinc el mateix dret, no? És la meva ideologia? Segur que el Sr. Maragall no ho toleraria de cap manera.”
Es queixava, la mare de la nena, que el curs passat, en una altra escola que li permetien dur el vel, els nens li treien i no la volien, que no tenia amics i per això encara no parlava català. I doncs què es pensa que passarà ara? Com pot jugar i córrer pel pati amb l’embalum de roba que porta a sobre? Els nens de tercer encara no tenen la maduresa suficient per fer raonaments complexos, es regeixen pel que senten i veuen i solen actuar amb espontaneïtat, tant per bé com per mal, fins i tot amb crueltat. L’educació en la igualtat vol dir que no hi ha d’haver cap diferència afegida entre uns nens i uns altres, els signes externs diferencials actuen com a desencadenant de rebuig, de no pertinença al grup, de marginació. La llibertat vol dir que els nens han d’aprendre a pensar i decidir per ells mateixos, sense prejudicis imposats. La religió i les creences personals s’han de deixar a casa, amb les creus, les medalles i els xadors. A l’escola no hi ha d’haver ni moros ni cristians, tots s’han de sentir catalans.
Senyors polítics, agafeu el toro per les banyes i no us amagueu darrere excuses de mal pagador, per políticament correctes que siguin. Es veu d’una hora lluny que no és la nena sinó el seu pare qui ha provocat tot aquest enrenou, perquè l’opinió de les nenes i de les dones musulmanes no se sol tenir en compte mai en la seva vida, ni per triar vestit ni per triar marit. Malauradament, me fa que aquesta nena té mal pronòstic: amb la vostra covardia mai no s’integrarà a l’escola, ni a la llengua ni al país. És molt probable que, amb qualsevol excusa, la tornin deixar a casa. Si no és ara, d’aquí a pocs anys, voluntàriament o obligada, deixarà els estudis i serà venuda al millor postor com si d’una peça de bestiar es tractés i vosaltres en sereu còmplices. Aquesta política que apliqueu no en té res de progressista: és discriminatòria, injusta i sotmesa a la religió, fomenta la desigualtat i la marginació i obstaculitza la integració. La llibertat d’un s’acaba quan comença la dels altres. En democràcia les normes es decideixen per majoria i, ens agradin o no, les hem de respectar, tant si som d'aquí com si som d'allà. Aneu en compte, encara hi sou a temps a regular la situació, ja heu claudicat una vegada i malauradament, com hem après a les pel·lícules, els xantatges mai no s’acaben: darrera el primer pagament en ve una altre i un altre ...

FOGUERES

Fa molt de temps, quan entrava a l’adolescència, una monja em va requisar una carpeta plena de retalls de diaris i revistes, amb fotografies i notícies dels Beatles. M’havia costat mesos aconseguir tot aquell tresor, perquè a dins aquella gàbia les úniques revistes que podíem llegir eren les de monges i capellans engatussant “negritus” a l’Àfrica. Així que les bones amigues que vivien al món normal em retallaven les notícies i me les portaven i d’altres no tan amigues me les venien, a duro la peça. Normalment, si la carpeta era plena, quan anava a casa la buidava en una caixa de fusta que tenia al santuari dels Beatles, però aquell cop no hi vaig ser a temps i la mala bèstia me’ls va esparrecar. Em vaig enrabiar tant que quan vaig tornar a casa vaig agafar la pila de revistes musicals que tenia i en vaig arrencar totes les fotografies d’un cantant espanyol molt famós, protegit d’en Franco i ídol de les monges. Les vaig pujar al terrat i les vaig penjar als filferros amb les agulles d’estendre la roba. Vaig agafar l’escopeta de balins i pim pam pum, a fer punteria: ara l’ull dret, ara el nas, ara l’orella i anar fent, fins que la làmina quedava tan foradada com les vores de les estovalletes de paper que els confiters posaven sota els braços de gitano. Cada vegada que descarregava l’escopeta i encertava el tret, descarregava tota la ràbia que tenia a les monges i a la gent que representaven, opressors i repressors de les llibertats del meu país.
Tres anys més tard, quan els Beatles es van separar i vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida, vaig agafar els retalls de diaris de la caixa de fusta i vaig anar cremant la figura de la Yoko amb la punta d’un cigarret que fumava d’amagat al meu santuari. Havia d’afinar bé la cremada, no fos cas que em passés de la ratlla i socarrimés en John. Quan el forat de la guspireta anava creixent i la imatge d’aquella bruixa s’anava esvaint, jo m’anava tranquil·litzant, volent-me imaginar que així ella desapareixeria de veritat i els Beatles tornarien ser-ho per sempre més.
D’aquell temps ençà, si n’he arribat a cremar de coses que no em feien peça! Cada any, des que arriben les primeres freds de la tardor, havent sopat m’assec a la vora de l’escalfapanxes i vaig fent endreça de la meva bossa, dels calaixos, dels diaris acumulats durant l’estiu, tot alimentant la voracitat de la foguera. No m’entretinc pas a mirar qui cremo: segur que he incinerat papes, reis, polítics, artistes i de tot, indesitjables i gent de bona fe. Ara que de vegades també he cremat intencionadament fotografies de gent que ha passat per la meva vida i m’ha acabat fent mal. És una manera d’esborrar-los de la meva pel·lícula. I què si ho faig? Els ha passat res de dolent? El cantant aquell de la ph, la Yoko, els Rollings, en Bush, l’Aznar, en Zaplana, l’Acebes, els reis, el papa i tantes altres persones “non grates” que alguna vegada he convertit en cendra encara gaudeixen d’una salut incombustible lluny de mi. Mentrestant jo m’he desfogat amb aquests rituals tan innocus i he pogut agafar el son a la primera, estalviant-me giravolts i mals de panxa.
Però ara, malauradament, em comença a fer por aquesta gent poderosa que confon els símbols amb els seus referents, que vol convertir en delicte una forma d’expressió de les més antigues de la història de la humanitat i que encara perdura als Països Catalans la nit de Sant Joan: cremar les andròmines inútils, els mobles corcats, les branques seques i les males herbes. Em fa por perquè alguns avantpassats d’aquesta gent que ara es dedica a encalçar xicots i periodistes només perquè cremen fotocòpies dels reis d’Espanya, temps enrere també es dedicaven a perseguir persones que no pensaven com ells i les cremaven amb carn i ossos en una foguera al mig de plaça.