Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell, bevia de bóta en bóta i no en deixava ni una gota. Així començava un conte molt popular que em ve a la memòria el dia que fa anys que un altre rei amb bigoti va haver de marxar cames ajudeu-me i Catalunya es va creure republicana i sobirana per moments.
Ara que hi penso, realment era un conte? Poc que me’n recordo de res més. Què passa després? Ah, sí! Agafa una escopeta i se’n va a caçar. Tira un “tiro”, mata un pardal... Vols dir que era un pardal? Si anava tan gat, segur que devia ser una peça força més grossa. Segur que era un llop, els contes en van plens. El fica a l’olla amb un gra de sal. No, dona, no. Eren els tres porquets els que varen fer perolada de llop, d’aquell que bufava tant que els feia caure les cases, fins que es varen decidir pel ciment. A més, el llop sempre és el dolent: mira la caputxeta, en Pere, el pastoret mentider... Vols dir? Bé hi ha un conte d’un llop casat i emmainadat que viu en una caseta al bosc, on hi ha tres llits, un de gran, un de mitjà i un de petit, tres cadires i tres plats de sopa. Ui, ui, ui, ara sí que et patinen les neurones! Era un ós, tros de soca, un ós molt trempat que vivia en família. Però és veu que s’hi va ficar pel mig una vaileta enrinxolada molt trapassera que el va ben engatussar, tant que es va beure l’enteniment.. Se n’havia d’haver adonat que aquella noieta necessitava massa matalassos per poder dormir, que fins i tot una engruna a sota la pila li feia sortir un blau. Era una princesa de bo de bo. Ara sí que he agafat el fil! Es veu que vivia al bosc perquè la reina, la seva madrastra, li volia fer arrencar el cor. De por que tenia, de tant en tant patia atacs de histèria i es desmaiava somiant truites, de gana que passava. Tan desesperada estava que un dia va prometre que es casaria amb el primer home que li fes un petó. Casualment va saltar-li un escalaput als llavis que resulta que era un rei encantat, que els follets havien castigat a viure al llot perquè es polia de franc tota la producció de vi del reialme sense pagar impostos. Va ser tant l’ensurt que va tenir en veure l’horrorosa figura humana en què es va convertir l’escalaput, que va córrer pel bosc fins que va trobar la caseta del tres óssos, malauradament.
I vet aquí la mala fi que va tenir la pobra bèstia, una ràfega de metralla li va foradar el cos i l’embolcall. Ni per fer una catifa es va poder aprofitar. Havia d’haver pensat abans que els reis i les princeses encara existeixen en alguns racons de món.
Bon 14 d'abril!
Ara que hi penso, realment era un conte? Poc que me’n recordo de res més. Què passa després? Ah, sí! Agafa una escopeta i se’n va a caçar. Tira un “tiro”, mata un pardal... Vols dir que era un pardal? Si anava tan gat, segur que devia ser una peça força més grossa. Segur que era un llop, els contes en van plens. El fica a l’olla amb un gra de sal. No, dona, no. Eren els tres porquets els que varen fer perolada de llop, d’aquell que bufava tant que els feia caure les cases, fins que es varen decidir pel ciment. A més, el llop sempre és el dolent: mira la caputxeta, en Pere, el pastoret mentider... Vols dir? Bé hi ha un conte d’un llop casat i emmainadat que viu en una caseta al bosc, on hi ha tres llits, un de gran, un de mitjà i un de petit, tres cadires i tres plats de sopa. Ui, ui, ui, ara sí que et patinen les neurones! Era un ós, tros de soca, un ós molt trempat que vivia en família. Però és veu que s’hi va ficar pel mig una vaileta enrinxolada molt trapassera que el va ben engatussar, tant que es va beure l’enteniment.. Se n’havia d’haver adonat que aquella noieta necessitava massa matalassos per poder dormir, que fins i tot una engruna a sota la pila li feia sortir un blau. Era una princesa de bo de bo. Ara sí que he agafat el fil! Es veu que vivia al bosc perquè la reina, la seva madrastra, li volia fer arrencar el cor. De por que tenia, de tant en tant patia atacs de histèria i es desmaiava somiant truites, de gana que passava. Tan desesperada estava que un dia va prometre que es casaria amb el primer home que li fes un petó. Casualment va saltar-li un escalaput als llavis que resulta que era un rei encantat, que els follets havien castigat a viure al llot perquè es polia de franc tota la producció de vi del reialme sense pagar impostos. Va ser tant l’ensurt que va tenir en veure l’horrorosa figura humana en què es va convertir l’escalaput, que va córrer pel bosc fins que va trobar la caseta del tres óssos, malauradament.
I vet aquí la mala fi que va tenir la pobra bèstia, una ràfega de metralla li va foradar el cos i l’embolcall. Ni per fer una catifa es va poder aprofitar. Havia d’haver pensat abans que els reis i les princeses encara existeixen en alguns racons de món.
Bon 14 d'abril!
