BLANQUES O NEGRES?

Abans de començar la partida cal triar el bàndol i repartir les fitxes. Davant els dèficits econòmics, estructurals, socials i polítics i que pateix Catalunya i el desànim generalitzat dels catalans potser el color més adient seria el negre, però precisament per això escollirem el blanc: ja n’hi ha prou de pessimisme i victimisme, per guanyar ara ens cal agafar confiança, pujar l’autoestima i pensar positivament. Ja tenim els equips: Catalunya blanques, Espanya negres, només cal anar col·locant les fitxes a un costat o l’altre del tauler.
Qui juga amb les blanques? Doncs senzillament tothom qui es vulgui sentir plenament català, tant li fa que sigui nascut aquí o hagi vingut de fora, el més important és que estimi la nostra terra i respecti la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Tothom qui vulgui viure plenament en llibertat per decidir què volem fer, on volem anar i amb qui volem tenir tractes, sense el llast i les cadenes imposades que ens retenen lligats a Espanya, a sol i serena, treballant com a esclaus en nom d’una pretesa solidaritat i d’una unitat forçada.
Qui juga amb les negres? Tota aquella gent que se sent principalment espanyola encara que visqui a Catalunya, que considera aquesta terra com una propietat, que vol ignorar la nostra història, que ridiculitza la nostra cultura i menysprea la nostra llengua, substituint-les per les seves. Tota aquella gent que fa prevaler el dret de conquesta, que ens intenta arrabassar la identitat i que ens tracta com una reserva indígena que cal explotar i sotmetre contínuament. Tota aquella gent que, havent nascut aquí, per mala fe o per ignorància, es fa còmplice dels dominadors, renegant dels seus orígens per diners, per poder, per pretesa modernitat o simplement per formar part del bàndol dels vencedors.
Qui són els espectadors? Aquells que per dubtes, per por, per mandra o per conformisme no es decideixen per cap dels dos oponents. Els qui per origen, per inèrcia o per educació se senten catalans i espanyols en més o menys grau. Tots plegats conformen tota la gamma de grisos, des del gris perla al marengo i es poden anar aclarint o enfosquint segons com es vagi desenvolupant la partida. Aquest grup és el més nombrós i de moment, potser per necessitat, sembla decantar-se cap a les blanques.
Del nostre joc depèn la seva alineació per la victòria final.

BALL DE BASTONS

Jo no hi era i no ho vaig veure. M’havia quedat tranquil·lament a casa perquè, com tothom sap, el Sr. Montilla no és un sant de la meva devoció i jo no visc pas de la política per haver-li d’anar a fer reverències. M’ho varen explicar al vespre uns vilatans ben indignats: “Avui hi ha hagut sardanes a plaça i ball de bastons. Han començat a arribar furgons plens de policies armats de cap a peus i han ocupat el centre de la vila. Aixecaven les tapes de les clavegueres, repassaven reixes i forats i han pres posicions amb gest amenaçador per barrar el pas a la pobra gent que pretenia fer la rutina diària, així que molts s’han quedat sense diners per no poder arribar a les caixes i d’altres sense dinar perquè no han pogut comprar verdures o carn a la seva botiga habitual. La plaça de la vila era plena de pagesos tocant el xiulet per protestar per la política de l’aigua i quan el President ha sortit de l’Ajuntament l’han ben esbardufat. A la cantonada de can Sidro han començat a repartir la “comunió” amb acompanyament d’orquestra i càntics gloriosos dirigits a les autoritats. Cadires volant i gent per terra, un espectacle denigrant.”
Aquest matí he pogut veure un tall de la pel·lícula dels fets a You Tube i m’he quedat glaçada. M’he hagut de fregar els ulls i pessigar-me la galta per comprovar que estava desperta , perquè em feia l’efecte d’un “dejà-vu” o una pel·lícula dels anys 70. Les mateixes maneres, la mateixa violència repressiva, fins i tot la mateixa llengua, m’ha semblat, que utilitzaven aquells homes foscos sense cara. Un estat de setge, un país ocupat, mostrava la filmació. I això va passar realment divendres al meu poble? Seria difícil de creure si no fos perquè he reconegut els rètols de les botigues i la fesomia de la gent.
Amics meus que esteu en el govern, em podríeu dir qui ha estat el responsable de tota aquesta parafernàlia? Us sembla que aquestes actuacions policials són pròpies d’un govern catalanista i d’esquerres mínimament democràtic? Quan el President Pujol i el President Maragall havien visitat la nostra vila mai no hi havia hagut un desplegament policial semblant. Tan poc estimat se sent el Sr. Montilla que quan surt de Barcelona per visitar el territori ha d’anar acompanyat per tot un exèrcit? Tan perillosos són quatre pagesos amb un xiulet a la boca? O és que algun dels seus companys assessors, que no coneixen ni estimen la nostra terra, tenien por que hi vinguessin amb la falç? http://www.youtube.com/watch?v=qtFpAFiXxRw

INICI

Avui m’he aixecat amb el peu dret, he obert el balcó de bat a bat per deixar entrar l’aire fresc i l’olor de roses. M’he tret la mandra del cos i he pensat que no calia córrer: no hi ha res que pugui esperar més que la feina de casa: per temps que trigui a tornar la trobaré esperant-me.

Feia un dia tan esplèndid que me n’he anat a esmorzar a fora, ben asseguda a la taula del jardí, tranquil·lament, com si fos festa, gaudint de l’escalfor dels primers rajos de sol, però desitjant que arribi la pluja que ha de reviscolar les plantes que m’envolten.
Mentre queixalava la llesca de pa amb tomata i pernil, he decidit que ja n'hi havia prou de posar-me pedres al fetge, que ja tenia una edat i corria el risc de patir un atac de feridura amb tantes emprenyades. Tranquil·litat i bons aliments... A partir d'ara començaria una nova etapa més positiva.
He anat a donar un cop d’ull a les plantes, amb un equip de primers auxilis per si fós cas. El pansiment de les hortènsies -(Maleïdes siguin!)- no m’ha pas fet pensar que les avionetes que trenquen els núvols de pluja tinguin res a veure amb la ràbia d’un país veí, déu mos en guard! Ells no tenen mai la culpa de res. Ens abossoguen el cap i van dient que ens ho hem fet nosaltres mateixos, tant que al final ens creiem que és veritat, que hem acabat ventant-nos cops de cap uns als altres per veure qui era el més valent o que l’hem repicat contra la paret enfollits per l’obsessió de marxar. Els assenyats de casa nostra ens fan creure que tot plegat és un cúmul de mala sort, de malastrugança, que ja vindran temps millors.

Les tiges vinclades de set m’han evocat la decadència, feblesa i submissió del meu país i he anat corrents a buscar una galleda d’aigua. Endarrera aquesta gent!
Llavors he decidit que avui comença el primer dia de la meva independència, i no necessito vestits d’Armani que m’engavanyin, ni depenc d'aparells o càrrecs que m’encotillin. Ho faig amb l’adolescència física perduda però amb la mateixa embranzida mental de vint anys enrere, amb una maduresa que m’impedeix despenjar banderes i córrer davant les porres, però que em fa recordar que en una partida d’escacs ni el rei ni la reina no poden fer res tots sols: necessiten totes i cadascuna de les altres peces, per petites que siguin.
Demà, quan m’aixequi, em començaré a deslligar d’Espanya. Faré com si el meu país fós independent: imaginaré, pensaré i actuaré com si així fós. Per difícil que sigui ho intentaré. Tenim sis anys per practicar.
Comença la partida. Qui hi vol jugar?