IMMACULADA

Sense ni una taca, vol dir immaculada. Talment com jo amb aquest vestit fet de ganxet tan blanc i aquesta innocència que es reflecteix a les meves faccions. Què hi feia jo aquí, davant de la processó de Corpus?

Ben immaculada com totes les vailetes de tres anys que tot just han començat a trepitjar el món i encara no han après a embrutir-se ni a pelar-se els genolls. Amb un lliri a la mà, és un dir, expectant de cara al futur. Arrossegant darrera el passat de vestimentes resclosides i ampul·loses, de trajectòries marcades amb regles i cartabó. Trepitjant la catifa de flors i de fulles que la primavera ofereix a la deesa de la fecunditat per fer el niu on dipositar la seva descendència.

Lògicament, no me'n recordo de la meva concepció. Devia ser una cosa tan mínuscula, que ni cosa no era. Més petita que un gra de mill dins el ventre de la meva mare, un ouet gairebé imperceptible amb una mena de papau encastat. Hi havia brutícia quan el meu pare i la meva mare em varen fer? L'inici d'una vida sempre és net si no és forçat. Jo no crec pas que la concepció de la Maria, mare de Jesús, fós tant diferent de la meva, ni de la de les meves amigues, ni de la majoria de dones ni homes d'aquest món.

Altra cosa és l'opinió de l'església catòlica, apostòlica i romana, que tot i tenir nom femeni està governada per una colla de missògins, mascles mentalment capats i capadors mentals, que troben lletjor i brutícia en la millor expressió de la comunió: un acte d'amor amb dos cossos tan complementats que poden fer una cosa que segons ells només pot fer el seu déu: crear vida. Actualment hi ha molta gent que són fruit d'una concepció immaculada perquè els seus pares han hagut de recòrrer a la ciència i a la tècnica de la reproducció assistida. Dos mil anys enrere no devia ser gaire corrent i gens assequible, tot i que potser ja es feia servir allò del didal o el flascó intermediari, molt més net si no hi amor pel mig.

Senyors del govern: encara no ha arribat l'hora de ser un país laic en comptes de mantenir festes que no fomenten res més que la ignorància, la superstició i la incapacitat cognitiva?

De totes maneres, per molts anys Merino.

Ja tenim govern

Finalment ERC ha fet en Montilla president i suposo que les seves raons de pes deu tenir de cares al futur quan s'ha arriscat a fer president un espanyol espanyolista que no agrada a la majoria de catalans. Vull repetir i reafirmar que ha estat ERC qui l'ha fet president, a les bones i a les males, no fós cas que alguns perdessin la memòria com l'altra vegada, que al final van foragitar la mà que els havia dut al govern, que totes les atzagaiades eren d'esquerra mentre que el èxits eren seus. Aquest cop val més que comencem amb bon peu i recordem que no som pas un país presidencialista, que hi ha un govern de coalició i que les decisions es prenen per consens. Així que els mitjans de comunicació, per començar, s'haurien de desavesar a atribuir al president totes les decisions i accions de govern: en Montilla això, en Montilla allò. En Montilla res, perquè ni ell ni el seu partit, per més majoritari que sigui dins la coalició, no pot decidir res que no hagi estat consensuat pels tres socis. Ben segur que hi ha hagut i hi haurà estires i arronses de portes endins i ell es limitarà a presentar de portes enfora el coctail resultant. Parlem amb propietat d'ara endavant, senyors: el govern ha fet això o ha decidit allò.
Parlant del govern... O potser haurem de dir GOVER, tal com ho pronuncien dues terceres parts dels caps de la coalició? Ben bé que entre en Montilla, en Saura, en Carod i d'altres no tan perceptibles, el membres del govern necessiten un logopeda com el pa que mengen. A fe que aquest professional faria pela llarga.

Doncs això, tornem on erem: on són les dones en aquest govern?
A Esquerra, amb el coneixement que em donen els anys de rodatge, sé prou bé que hi ha una colla de masclistes arrapapats i arrapats a la cadira de fa temps i d'altres oportunistes més novells que han entrat amb una escala a sota el braç, que en sa vida mai no han fet ni un ou ferrat ni s'ha rentat els calçotets. Aquests solen xerrar molt a les assemblees per fer-se veure i ocupar els càrrecs que sigui, mentre que les dones, normalment, pensem més i parlem menys i per això sovint solem passar desapercebudes. No m'estranya, doncs, que només hagin triat una consellera, un trist 20%, però segur que, discretament, farà més feina ella sola que el 80% restant.

Però què passa a cals/ca les de Iniciativa- Verds/Verdes que el 100% de consellers són homes? Tant predicar allò de si ets dona vota Iniciativa. És que han rentat la bandera tricolor amb llexiu i s'ha descolorit o és que consideren que les dones, igual que les mòres i les albergínies, han de passar una fase de verdor abans d'aconseguir la maduresa del seu color característic?
Parlant de Iniciativa i de dones: a mi tampoc no em fa peça en Saura dirigint la conselleria d'Interior. La Tura pot estar ressentida, però té raó. Tothom sap que en Xoan té la boca massa grossa i les paraules li vessen de tots costats. Ho hem comprovat no fa pas gaire quan va filtrar les propostes de govern a La Vanguardia a canvi d'un "publireportatge" per millorar la seva imatge. I no parlem del seu company, l'altre Joan , que no destaca precisament per la bona educació i tracte amable. Què voleu que us digui, els veig com aquell parell dels còmics: "Mortadelo i Filemon, agencia de información". Embolica, que fa fort. Si no provoquen un conflicte internacional és perquè no tenim competències, però temps a venir...

Qui sap com irà tot plegat. Els hem de donar un marge de confiança tot i l'escepticisme que hi pugui haver. Jo m'ho miraré de lluny i continuaré lluitant pels meus drets com a dona i com a catalana i per la recuperació de la identitat i la sobirania del meu país.

De corcs i altres plagues

Les últimes eleccions han portat al Parlament de Catalunya uns personatges que en un país normal mai no hi podrien haver entrat, per la senzilla raó que cap país civilitzat admetria un partit polític que defensés interessos foranis contraris als de la pròpia nació. No sé si són actors, titelles, mercenaris o sicaris: torracollons i botiflers sens dubte, llançamines i torpedes anticatalans ben segur. A mi no em fan cap gràcia: ni ells, ni la situació, ni els mitjans de comunicació que els segueixen la beta. Molt menys quan això pot accentuar la megalomania i paranoia del director operístic.
Com més es parli d'aquesta gent, més s'estarrufarà la gallina. Coneguent el personal, dia i nit busquen al Google les crítiques mundials de les seves actuacions i se'n van al llit ben satisfets de trobar reforçament a les seves provocacions. Si els volem minimitzar, és millor ignorar-los, deixar-los de banda, ja tenen el seus mitjans mediàtics que els amplifiquen i si no que plorin, brams d'ase no pugen al cel.
Si un corc us comença a foradar un armari antic i valuós, li preguntareu si és bona la fusta que rosega o quines raons l'han portat a destruir el moble? Si un ratinyol fa niu al vostre rebost, li oferireu les millors menges i jeies, perquè estigui satisfet? Si un parell de tèrmits es posen a devorar els fonaments de casa vostra, hi corrireu amb un carretó per ajudar-los a treure les runes?
Ni jo ni ningú amb un dit de seny no ho faria. Tampoc és qüestió d'agafar la màquina de flitar, la pala de mosques o foragitar-los a cops d'escombra, com haguéssin fet les meves àvies. Simplement construir una paret imperceptible que els mantingui aïllats de nosaltres, perquè no s'envalentonin ni ens facin cap mal. Podem començar per no anomenar-los mai pel seu nom, així no es trobaran quan es busquin. Encoratjo a tots els blocaires perquè us apunteu al carro. Per referir-nos a ells busquem sinònims que n'hi ha molts:
El cap visible podria ser "el cosí d'en José Antonio" , aquell de la Falange, soci d'en Franco, no? Si no son parents genèticament, fonètica i ideològicament són calcats, fins i tot tenen certa retirada en la mirada. Quan diu que no se sap l'himne de Catalunya, aquests periodistes tan predisposats a fer-li entrevistes també li haurien de preguntar si canta el cara el sol i les muntanyes nevades cada matí quan es lleva. Francament, estic farta de que sempre parli del mateix tema, sense arguments i amb un posat tan cínic. El trobo malaguanyat aquest xicot per anar vestit i encorbatat al Parlament, feia més goig tal com es presentava al cartell electoral: despulladet i tapant-se les vergonyes. Podria haver fet carrera cinematogràfica multilingüe de la mà del seu company de files, aquell professor tan groller de l'Autònoma, assetjador d'universitàries, productor de pel·lícules porno, el terrible babau.
L'instigador i director escènic, personatge envejós i mesquí, home ressentit amb els seus companys sociates perquè no li vàren donar un càrrec a l'altre tripartit, artista decadent que atribueix la causa del seu fracàs a la gent de tot un país en comptes de qüestionar-se la seva pròpia vàlua. Podria tenir tants noms com personatges ha interpretat a la seva vida pública, sense tenir en compte els de l'escenari, però en deixaré anar un : el caganer de la Corte ja que té tanta afició a eixugar-se el cul amb diaris nostres. Si no se li enceta la pell de tant fregar-se'l podria interpretar aquest paper en un pesebre vivent que segur que tindria més èxit. També triomfaria fent de torero de veritat, davant un brau autèntic amb banyes i collons, amb el nom de Bertín "la boa", però llavors segur que hauria de fer servir paper de vàter de qualitat amb tanta cagarrina, això si abans no quedés penjat per un ou de la cornamenta del pobre animal.
Per avui ja n'hi ha prou, però com que aquesta setmana farà 26 anys que un boig ( o un sicari) va matar en John Lennon, recordaré com sempre unes paraules d'ell sempre vigents:
Ja en tinc prou de contemplar escenes de "primma" dones esquizofrèniques, egocèntriques i paranoiques, només vull la veritat, una mica de veritat.

Nota: No és pas que m'hagi despistat en el temps, és que el blog m'ha sortit en data del dia que el vaig començar. Avui és el dia 6 de desembre.

Gens

Aixís em vaig quedar fa una setmana quan vaig veure i sentir en Carod a la televisió dient que pactaven amb en Montilla. Aixís, però amb una mica més d'anys, és clar. Guaitant la situació de lluny, gairebé d'escallimpantes, amb un xic de basarda, agafant-me fort a la basseta que em permet veure les coses amb una certa alçada sense perill de caure.
Sempre de lluny, rumiant i rumiant que coi devia haver passat per córrer tant a fer el pacte. Recelosa pel consell dels avis: "depressa i bé, mai s'avingué". La meva proposta era molt més bona, no?

Aixís m'he passat tota la setmana. Empassant-me per força moltes coses que em feien bola. Jo a la meva basseta ja hi estava bé: ni boja acceptaria tractes amb CiU després de les mentides, difamacions, prepotència que han mostrat envers ERC, però fer president un espanyol... Que s'ho facin ells i els temps ho dirà. Al cap i a la fi, jo sóc una vaileta rasa que no compta per res, mig anarquista, això sí, a dalt d'una basseta. No hi perdo ni hi guanyo res. Ningú no m'ha preguntat què en penso. Ja s'ho trobaran...

Avui les ganes de gitar m'han fet baixar de la basseta. Aquesta gent de CiU tenen un mal perdre: s'han begut l'enteniment, desvariegen, deixen anar animalades a tort i a dret... Esquerra és el dimoni pelut, la culpable de tots els mals d'aquí i d'allà. Resulta que en Montilla era bo per ells, però no per ERC, resulta que en Zapatero no pot ficar-se a la política catalana però són ells qui li volen ficar. Traspuen ràbia per tots els forats del cos, no pas pel que pugui passar a Catalunya, més aviat pel que no podran fer ells Ai, ai, que se'ls veu el llautó, senyor Duran...

Per això he baixat de la basseta i he anat a buscar els meus gens a l'internet, per si de cas. He arribat fins més enllà del meus besavis i no n'hi ha cap que marxi gaire de quinze quilometres a la rodona, tres hores en carro com a màxim, vaja. No n'he descobert cap que hagués desestabilitzat res, al menys de portes enfora. Més aviat eren gent tranquil·la i normal: pastors de cabres, sabaters, pagesos...

Francament m'he quedat molts satisfeta de tenir unes arrels tan profondes al meu poble, però jo sóc una persona com una altra, com tantes n'hi ha al país. Un bon fotimer n'hi ha que no hi tenen arrels i la seva genètica serà una altra, però s'estimen més aquesta terra que no pas el contingut de la cartera.

És una evidència científica que la genètica determina els trets físics, conductuals, patològics, etc de les persones, però fins ara cap savi havia descobert que també regeix el funcionament dels partits polítics. Barret, senyor Duran! Si ja ho dic jo: al final resultarà que tota la gent d'Esquerra som parents i venim del càtars. Dels pocs que varen poder fugir dels vostres avantpassats inquisidors, catòlics de bé, amb una impecable genètica estabilitzadora, quan els varen cremar a la foguera de Montsegur.

PROPOSTA DE GOVERN

L'endemà de les eleccions, davant l'evidència que cap partit pot governar tot sol, tothom s'aventura a dir la seva sobre quin pacte és el més probable o el millor per Catalunya. Ha guanyat CiU, que de fet són dos, així que els socialistes s'afanyen a dir que si sumem els seus vots amb els de Iniciativa els guanyen d'un, per tant el dret a formar govern tant és dels uns com dels altres. Ben cert, però el President no ha pas de ser necessàriament el cap de la llista més votada, pot ser-ho qui obtingui més vots a la investidura. Dic això perquè jo considero que en Carod, de tots ells, és l'home que més s'ajusta al perfil ideal d'un President de Catalunya. És una persona que sempre ha lluitat per les nostres llibertats, ara i quan anaven maldades, i coneix amb escreix la llengua, la cultura i la història del nostre país, molt més que qualsevol dels altres candidats. Ara bé, tots sabem que a Espanya el tenen com un dimoni, com l'encarnació de tot els mals terribles que els hi poden arribar a venir. Els seus companys del tripartit, expulsant-lo del govern, callant o criticant-lo, hi han contribuït. Vàren demanar el seu cap pel bé del país i el vàren obtenir. Per això sé que proposar en Carod com a president seria com demanar la lluna en un cove, però demanar un sacrifici semblant als companys socialistes seria de justícia i contribuiria a tenir un govern catalanista i d'esquerres de debó.
Jo proposo que el President de la Generalitat sigui en Castells, el número dos de la llista i conseller en funcions, un socialista català molt més ben preparat i adient que en Pepe Montilla. El fracàs de voler fer president de Catalunya un espanyolista, que no coneix bé ni la llengua del país que vol governar, ja s'ha vist a les urnes. Ell no ha guanyat, ni de vots ni d'escons, se n'haurien d'adonar tots plegats. A la gent sobiranista o mínimament catalanista li fa pànic la possibilitat de que sigui ERC qui el faci president. Si fos així, no li perdonarien ni la majoria de militants i molt menys l'electorat. No oblidem que queden les ferides de l'expulsió d'Esquerra del govern i seria de benèits tornar a entrar-hi sense contrapartides fortes a canvi.
Pel bé de tots i principalment del país, el senyor Montilla hauria de plegar "voluntàriament", com ho va fer en Carod, com en Maragall... Seria normal que ara, amb el disgust, tingués un episodi reactiu, estrés o depressió, que li impedís fer-se càrrec de les responsabilitats de govern. Sempre li queda l'escó de Madrid per entretenir-se, no? Diria molt a favor d'ell si deixés la via lliure a un govern d'esquerres catalanista com cal.

Si tal com volen a Madrid els socialistes pacten amb CiU, en Montilla tampoc no serà el president i possiblement, per orgull, també renuncii a ser conseller en cap i se'n torni a Madrid. No és més fàcil sacrificar-se abans i deixar el càrrec i l'oportunitat de governar als seus companys de partit i de llista? Els tercers socis del tripartit ben segur que hi estarien d'acord. I la gent progressista de Catalunya també li ho agrairia.

EL MEU VOT

Escric avui, així demà qui em llegeixi podrà reflexionar com cal. Jo dimecres, si no hi ha res de mal, iré a votar i en Panxo, el meu mico, si pogués també hi iria, perquè li agradava fer com els seus companys més evolucionats. Sabeu on està feta aquesta fotografia que encapçala el meu blog? Doncs justament a la placeta on vivia en Panxo, davant del convent que ara serveix de col·legi electoral i abans de col·legi nacional de la mainada. En Panxo hi anava a fer cua quan repartien la ració de llet a les criatures i ara seguiria la gent fins a les urnes ben cofoi.
Jo votaré ERC perquè tinc memòria. Em recordo perfectament d'aquell temps que a les escoles et feien cantar himnes feixistes amb el braç enlaire i que no et deixaven parlar en català. Que et feien aprendre lliçons d'història falsejada i les virtuts d'una colla de personatges dantescs. Que t'obligaven a ser catòlica i practicar la religió a força d'amenaces. Que la guàrdia civil no tan sols agafava els que no pensaven com ells sinó que també controlava l'entrada del cine per fer cantar els himnes, per vigilar qui se saltava el No-Do i perquè els menors no veiéssim biquinis. Vaig trigar gairebé vint anys després d'aquesta fotografia a veure reconeguts alguns dels meus drets i la història amagada. Així vaig saber que ERC havia estat el un partit d'esquerres català i que va governar fins que Catalunya va ser ocupada pels feixistes.
Jo votaré ERC perquè estimo la llibertat. En Panxo em va ensenyar a enfilar-me als arbres d'aquesta placeta i a veure el món d'una altra manera des d'àllà al cim. Vaig aprendre que tenia els mateixos drets que els vailets, a jugar a futbol i a fer baralles. De mica en mica, vaig aprendre que ni les mestres, ni les monges, ni els capellans tenien cap dret a inflar-me el cap amb bajanades, mentides i coaccions, que jo podia pensar tota soleta. També vaig aprendre que per pensar diferent et fotien cops de porra i et tancaven a la garjola. La llibertat és poder ser com es vol, sense estar supeditat als capricis dels altres. Jo sóc catalana i no vull ser espanyola, no ho he pas triat i si ells són demòcrates no em poden retenir per força. ERC és l'únic partit que ens garanteix i lluita per la llibertat de Catalunya.
Jo votaré ERC perquè treballo i pago els meus impostos, com la majoria de catalans. Em rebenta que gairebé una quarta part del meu esforç serveixi per pagar les autopistes, les escoles, la sanitat, els aeroports, etc. dels espanyols quan a Catalunya ens falta de tot. Vull tenir el dret a decidir a qui li poden fer més falta els meus diners i no vull que serveixin per subvencionar les religions, ni les empreses privades, ni l'exèrcit, ni les associacions franquistes, ni les famílies reials.
Jo votaré ERC perquè sóc catalana i vull continuar sent-ne. La llengua pròpia de Catalunya és el català i cap més. A Catalunya hi viu gent que en parla d'altres i està bé que les continuin parlant en privat, però la llengua comuna ha de ser el català. No m'agrada que moltes caixeres de supermercats pretenguin fer-me canviar de llengua en el meu propi país. Estic farta d'engegar telefonistes emprenyadors que em volen vendre alguna cosa i encara em reclamen que parli en castellà. Trobo escandalós l'ínfim percentatge d'immigrants que entenen el català i no diem que el parlin. És vergonyós la quantitat d'establiments retolats en castellà i d'empreses que l'utilitzen per a comunicar-se. Buf, no continuo perquè demà encara hi seria...
Jo votaré ERC perquè estic farta de mentides, com deia en John Lennon, farta de polítics tarats i porcs, només vull la veritat, just give me some truth. CiU no estima Catalunya, té el cor a la butxaca, només procura pels seus interessos i està al servei dels poders econòmics i religiosos. Són de dretes i no ho volen reconèixer, diuen que són catalanistes per enganyar la gent, però no s'ho creuen ni ells. El PSC vol una Catalunya espanyolitzada, cada cop més indiferenciada de les regions autònomes, amb una figura que faci més les funcions de governador civil que no pas de President d'una nació, diuen que són d'esquerres però els seus dirigents viuen en xalets en zones residencials i només pensen en acapoarar diners per escurçar la distància amb els seus "rivals" de CiU.

Jo votaré ERC perquè és l'únic partit catalanista i d'esquerres, que no depen de Madrid ni dels poders fàctics i que no ha de donar cap explicació a ningú més que a la gent de Catalunya com jo. I sé que, siguin quin siguin els resultats, faran el millor pel nostre país.

Val més ser cap de moixó que cua de tauró

No us fa pensar en ningú aquest home tan trempat? Mireu-lo bé, aquest somriure universal amb les tres arrugues bilaterals, aquests ullets de flipat, la barbeta... Sempre disposat a fer la seva feina ben feta: tot net, polit i brillant. Gràcies a ell la casa està ordenada i tot funciona com cal.

Del matí al vespre procura que les atzagaiades del senyor i dels seus amics no traspassin la porta del casal, sort d'ell que ho té tot controlat! Un raig de Netol i tot torna a brillar com abans.

Se n'ha hagut d'empassar de grosses aquesta boca per eixamplar-se aixís... Però ell no aspira mai a ser amo, ja es nota que està prou content de viure a la casa gran, menjant les sobres a la taula petita, esborrant les ditades dels mobles, renegant dels seus companys moixons foragitats. Per l'amplada de la boca bé podria ser cap de rap, però s'estima més ser cua de tauró.

SOCIOVERGÈNCIA

Un company m'ha fet arribar aquesta il·lustració, llàstima que ha quedat un xic escapçada, però ja es veu. Així que avui res de xerrameca, guaiteu-la bé que ja ho diu tot...

Mas i Montilla: presidents de "pacotilla"

Fa més d'un mes que no escrivia al blog i no és pas que no en tingués ganes. Normalment, a la mínima punxada salto i la més petita guspira m'encen. Per apaivagar la coïssor vinc corrents a l'ordinador i picant les tecles em desfogo. Però és que últimament, amb les barbaritats que diuen i fan a la campanya electoral, no donc l'aviament: no tinc temps de refer-me d'una enxarinada que ja n'arreplego una altra. Recoi, que estic més foradada que un colador, més escalivada que un pebrot vermell. Estic tan saturada d'indignació que no puc ni reaccionar. Ara entenc que la gent acabi posant-hi pell morta, que no s'escalfi ni es refredi, que engegui a dida la política i els polítics.
Què està passant a Catalunya? Sembla que tots plegats comencem a perdre la xaveta. Els polítics desvariegen contínuament i no se n'avergonyeixen. D'un dia a l'altre es contradiuen i deixen anar mentides de l'alçada d'un campanar, confiant que la gent del poble és inculta, benèita i desmemoriada. La llista de promeses que fan és més llarga i fantàstica que la carta als Tres Reis d'una criatura de cinc anys. Senyors, que ja fa temps que sabem que els Reis són els pares i que si no hi ha diners no hi poden haver regals! Talment com criatures, alguns fan de l'insult i la desqualificació, l'argument principal per véncer i convéncer.
Tot plegat sembla un torneig preparat i adobat des de Madrid amb en Zapatero d'àrbitre. Ara en Mas fa un gol, ara li toca a en Montilla i quan en Carod xuta a porta és fora de joc, targeta groga, targeta vermella i expulsió. Mentrestant en Saura corre amb la farmaciola i la tovallola cap a revifar en Montilla cada cop que es fot de morros i en Piqué s'espera tranquil·lament a la banqueta amb la caixa d'eines per ajustar algun cargol de l'estructura d'en Mas quan li grinyoli. Tant és qui guanyi: quan s'acabi s'intercanviaran les samarretes i s'abraçaran, amb la satisfacció i els aplaudiments de tota Espanya. Deixaran en Carod per allà mig al camp amb pilotes sense pilota, de pèl a pèl sense pèl. En Saura, desvagat en un racó, llegint llibres vermells i verds, que els morats ja li vindran d'esterrajar i traginar andròmines quan es quedi a l'atur i les peles no li arribin per comprar-se ulleres de disseny. En Piqué és tornarà a posar la capa negra i vermella i es tancarà una temporada al seu bagul fins que arribi la primavera.

I els mitjans que transmeten el partit contents d'haver-hi contribuït: ha estat un èxit de la democràcia, tots dos han jugat tan bé, tots dos s'ho mereixen. En canvi en Carod només vol anar pel seu compte i ja se sap, tot ho esguerra. Un aficionat que ha de tornar a segona divisió.

I els amos dels mitjans, amb els amos de les grans empreses i dels sindicats, dels grans Jutjats i de les esglésies ho celebraran fent un gran banquet amb cava televisiu i es repartiran el pastís de la GENERALITAT: Govern per mi, Ensenyament per tu, Negocis per l'altre, Economia per mi, Religió per l'altre, Atur per tu, Laicisme per tu, Industria per mi, Turisme per tu, Afers exteriors per tu, Tinglados per mi. No ens hem d'amoïnar per res, seran la combinació perfecta: a un li sobren cabells i a l'altre n'hi falten, un té la mirada de l'aguilot i l'altre la d'un talp, un té la cara solcada de tant somriure en fals i l'altre el rictus de vetllador de tanatoris, un sembla el xicot de la Barbie i l'altre un "hermanu gabrielista", un parla un català exageradament pronunciat que ultrapassa la perfecció fonètica i sintàctica i l'altre no aconsegueix articular cap so ni construir cap frase que el pugui identificar com l'idioma propi de Catalunya, un és de dretes i l'altre d'esquerres, un ha nascut a Catalunya i l'altre ha nascut a Andalusia. Una cosa, al menys, tenen en comú: que tots dos són fills de la mateixa mare pàtria anomenada Espanya i que quan tenen el més petit problema corren a ploriquejar a la seva falda.

A mi no m'agrada el futbol i sóc del temps que als àrbitres venuts se'ls fotia a la branca, així que ni en Mas ni en Montilla, aspirants de "pacotilla". Amb Carod president Catalunya independent!

De ponent, ni vent ni gent...

Senyor Rodriguez Zapatero, no és pas del meu tarannà fer el que em diuen els altres i molt menys si em volen fer passar gat per llebre, però ara li faré cas i no expressaré la meva indignació contra aquest senyor defensor del poble espanyol. Me n'alegro que d'una vegada s'hagi tret la pell d'ovella i ens ensenyi les urpes i les dents obertament, tal com fan els altres fatxes del país veí. És una persona que compleix rigorosament les funcions del seu càrrec, al servei dels ciutadans espanyols, tal com han fet històricament els seus sobirans des d'abans de Felip V fins a Franco. O és que encara hi ha catalans que es pensaven que aquest senyor els representava? Defensar els drets dels espanyols sempre ha estat i serà anul·lar els drets dels catalans. Nosaltres no en tenim de drets, ens els vàren arrabassar amb les armes el 1714 i varen tornar a escriure la història a la seva manera. Segons ells, Catalunya no és ni ha estat mai una nació i el català és un dialecte que ha de desaparèixer. Aquesta edició castellana del llibre d'Ausiàs Marc "cavallero valeciano de nacion Catalan" no ha existit mai, segurament jo me l'he tret de la màniga.

Ja ho dèien abans: "De ponent, ni vent ni gent ni casament". Voler canviar la mentalitat dels castellans és una feina inútil. Tant és que siguin de dretes com d'esquerres, monàrquics o republicans: abans que res són espanyols i la "unidad de la patria" està per damunt de totes les ideologies. Mai no han estat ni seran democràtics, mai no acceptaran que els catalans i els bascos decidim recuperar els nostres drets lliurement í pacífica. Garbellant la terra espanyola, ben segur que trobaríem més diamants que no pas persones que respectessin la nostra decisió. Però el més sorprenent és que no tenen cap més argument que no sigui la seva sagrada constitució, que tot just té quatre dies i que té més manaments que la Bíblia. Si no, ja tenen l'exèrcit, com sempre. D'una manera o de l'altre seguiran intentant aconseguir que a Catalunya no quedin catalans.

Assetjaments escolars

Gairebé un quart de milió dels alumnes catalans pateix "bullying" o assetjament, llegeixo als diaris. Això significa gairebé una quarta part dels alumnes i segons diuen, la majoria es dona entre vailets de 7 i 8 anys, més que no pas a Secundària, com es creia fins ara. Jo no he llegit l'estudi ni sé qui l'ha fet, però fa anys que conec un xic el comportament de la mainada i penso que potser en fan un gra massa, no? Incloure en el "bullying" el fet de posar motius o malnoms, les burles, els insults, les bromes, les trapelleries és passar-se de rosca, sobretot amb nens d'aquesta edat, que ho fan com la cosa més normal del món. És la llei del galliner i de la majoria d'animals que viuen en comunitat: cada un ha de trobar el seu lloc dins la jerarquia del grup, des del més fort al més feble. Encara no tenen els lòbuls frontals prou desenvolupats i, per tant, la conducta no està regulada i actuen impulsivament sense preveure'n les conseqüències. És a dir, volen humiliar o ferir en aquell precís moment, bàsicament per autoreforçar-se i envalentonar-se, però no pas per fer mal a llarg termini. Això no vol dir que no hi hagi nens problemàtics que utilitzen l'agressivitat com una manera normal de relacionar-se. Tampoc no em refereixo pas als alumnes de Secundària, que sí que saben prou bé el que fan.

No és pas d'ara que els grassos, prims, miops, maldestres, fluixets, etc. siguin rebatejats amb els adjectius i motius més variats, en podríem escriure un llibre: el llenguatge adult n'és ple i no parlem del món esportiu on també l'insult és la reacció impulsiva més habitual. La qualitat de foteta o sorneguer també és molt valorada entre la societat adulta. I si parlem de fer l'encamalleta, quantes vegades no ho hem pensat nosaltres mateixos si hi ha algú que no ens cau gaire bé? Si els comparem amb els nens d'abans gairebé són uns sants: al meu temps ens tiravem terrosses, rocs, ganxets de ferro amb tiragomes, fins i tot algun balí... Les baralles a l'escola o al carrer acabaven amb la roba estripada i sang a mitja cama. Els mestres repartien insults i òsties només per no saber-te la lliçó. No vull justifuicar de cap manera aquella violència. Algú pot haver-ne quedat traumatitzat psicològicament, potser ja devia ser una mica especial, d'altres n'hem passat de seques i de verdes i se'ns ha fet la pell dura.

Actualment, molts pares intenten protegir tant els seu fills amb carn i ungles, que els tanquen en campanes de vidre, sense saber que els priven d'aprendre a defensar-se i a enfrontar-se a la vida real, molt més dura que la de l'escola. Molts deleguen l'educació dels seus fills als mestres i n'exigeixen responsabilitats si no es comportem com cal. Aquesta mainada, quan arribin a adults, tindran tots els números per patir menyspreu, humiliacions i assetjaments, però no tindran pas els seu pares per anar a esbardufar els seus caps i companys de feina.

ONADA

Fa dies que estic donant voltes al tema per veure com l'agafo. Com aquell qui va en barca i es troba amb una onada grandiosa que se li acosta. Si l'agafa directe, de cares, pot trencar l'onada i saltar enlaire amb perill de desnucar-se o pot bolcar la barca i anar parar a sota aigua amb perill de negar-se. Si no fa res i s'hi posa de costat, perdrà el domini de la barca i l'onada el portarà on ella vulgui. Si gira cap i s'hi posa de culs, tornarà enrere sense perill aparent, però haurà perdut una part considerable de temps i qui sap quan trigarà a tornar al lloc on estava. El meu pare deia que s'havia de saber tempestejar, agafar l'onada del biaix, trencar-la de costat, així la guanyaves, anaves endavant sense perill de bolcar.
Els poders terrenals de l'església catòlica són immensos i jo no sé be bé per què. La prova és que cap governant de l'anomenat món occidental no s'atreveix a tocar-la ni a qüestionar-li res. Els mitjans de comunicació tampoc gaire. Tant és que siguin de dretes, com d'esquerres, anglicans, luterans, evangelistes, ortodoxos o ateus: quan l'esglesia s'hi fica pel mig tothom a callar i marxa enrere, com si de l'onada amenaçadora es tractés. N'hi ha ben pocs que l'hagin saltat de cares i ho hagin aconseguit. La majoria es deixen engolir sense oferir resistència i els altres reculen renunciant a tot el que havien avançat, cagats de por. I l'onada grandiosa no els deixa sortir de port, de la platja, demostrant-los que ella és la mestressa de la immensitat del mar i dels seus secrets fins més enllà de l'horitzó.
La religió és la manera més eficaç que tenen els poders fàctics per entabanar el poble, perquè no protesti, perquè no s'esvaloti. L'esglèsia catòlica oficial és la representant dels agents econòmics i de les famílies poderoses del primer món que fan i desfan. Els capellans només són la cresta de l'onada. La potent massa d'aigua que la sosté la fa ballar com vol, com en una funció de titelles. Ben pocs dels de sota creuen alguna cosa de la que prediquen el seu ninots, ans al contrari.
Quan no hi havia divorci, bé que els ho arreglava l'esglèsia anul·lant el matrimoni a canvi d'una quantitat considerable de diners ( un milió de pessetes l'any 75, d'un cas que jo conec). Pagant, Sant pere canta. Els pobres, a aguantar i a cometre pecat d'adulteri. Pecat amagat és mig perdonat. Això em deia el meu cap, que saltava més que una granyota, perquè no m'havia vist a missa per la festa major: "Tant li fa si creus o no creus, la qüestió és anar a missa a primera fila i a combregar perquè tothom et vegi, llavors fes el que vulguis, et confesses i ja està..."
També dubto que els mateixos capellans es puguin creure totes les bajanades que diuen els seus manaires, si tenen un xic de senderi. Potser a força de repetir cada dia la mateixa comèdia, per fer fora els mals pensaments, el seu cervell acabi adormint-se...
Anys i anys enrera, els capellans eren de les poques persones "lletrades" que existien, perquè sabien llegir i escriure, una mica de filosofia, doctrina i parlaven llatí. Evidentment que n'hi havia de més llestos i savis, que varen fer grans aportacions a les lletres, la ciència i la gastronomia ( els frares principalment: Dom Perignon va descobrir el xampany!), però no hem d'oblidar les barrabassades que va fer la Inquisició en nom de Déu. Actualment, qualsevol vailet que hagi acabat l'ESO supera en coneixements a la majoria de rectors de parròquia. Així que no em facin riure quan el seu cap, un senyor que ha estudiat Teologia a la Universitat, per més llengües que parli, intenti reescriure el treball de milers de científics molt més ben instruïts que no pas ell, i encara en nom de la racionalitat, un tema que potser tocaré properament.
Els humans insignificants ens jubilem quan ens toca i més si comencem a repapiejar. La plana major de l'Ésglésia no s'adona que el seu cap ja comença a estar deixat de l'ala de l'esperit sant i si xerra massa pot provocar un conflicte internacional?
Ara puc respirar a fons, que ja he tempestajat la primera onada!

Jo també vull un estat propi II (Banderes)

Acabo de llegir que els de CiU penjaran una bandera de 300 m2 al castell del Montgrí per la Diada. Es veurà de lluny, de tot l'Empordà, diuen, fins i tot des de mar (per cert, és estrany que no en pengin una de més grossa a les Medes). La gent conscienciada que visiti aquestes comarques pensarà: "Ostres, aquests sí que són catalanistes de veritat!" i algun guiri despistat es preguntarà: "Per què coi li posen bufanda de ratlles a a aquesta muntanya?"

Com que som una nació sense estat pengem les senyeres al balcó per mostrar la nostra identitat i reivindicar els nostres drets i ho fem en dates senyalades. Banderes llargues al balcó de davant, banderes petites a la finestra de darrera, banderes noves de trinca de colors vius, banderes descolorides pel pas dels anys, banderes de plàstic reciclades de Ciutat Pubilla, estelades vermelles, estelades blaves, col·locades horitzontals, verticals, enlairades en una asta damunt el teulat... Banderes per a tots els gustos que reflecteixen, en certa mesura, la manera de pensar de qui les posa: ostentació, covardia, orgull, reivindicació, prudència, etc. En cap cas, no és pas la mida de la bandera la que representa el grau de catalanitat (petit home, gros barret), sinó el sol fet de mostrar-la al carrer. Tristament, les cases sense senyera són la majoria: les dels espanyolistes que vàren guanyar la guerra el 1714 que són més dels que ens volen fer creure, les dels guiris i immigrants que no se senten identificats amb el nostre país perquè es pensen que són a Espanya i les dels catalans que tant se'ls en foten naps com cols i que fan decantar la balança a l'hora de les eleccions.

Està bé penjar la bandera l'11 de setembre per ensenyar la nostra catalanitat a fora, però és cada dia que l'hem d'exercir i recordar la nostra derrota. La lluita per la recuperació dels nostres drets tot just comença i tots hi hem de contribuir d'alguna manera. Les administracions, amb els recursos que calguin, han de fer que els immigrants sàpiguen on han anat a parar: la nostra llengua, els nostres costums, la nostra cultura, la nostra història, els nostres drets, les nostres lleis i les nostres reivindicacions com a nació sense estat. Nosaltres no afluixant, no canviant de llengua, no renunciant als nostres drets, ajudant-los a donar-se'n de que l'opció catalana és millor que l'espanyola per viure al nostre país. Potser així, de mica en mica, cada any anirem veient més senyeres penjades a les finestres, fins el dia que ja no calgui veure'n cap més que la que onegi, tota sola, sobre el balcó de l'ajuntament.

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI

Aquesta tarda ennuvolada m'he quedat a casa per por de pluja. En comptes d'anar a dar volts per aquí, per allà, he aprofitat per passejar-me una estona per la xarxa i m'he assabentat de la campanya "Jo també vull un estat propi" que un blocaire, en Xavier Mir, ha endagat fins al dia 11 a internet i als mitjans de comunicació. He comprovat que la iniciativa té molt d'èxit i jo també m'hi vull apuntar, per tant tots els escrits que faci aquesta setmana ( si és que estic inspirada i en faig algun) portaran aquest títol i us animo a tots els que em visiteu que també ho feu. També us hi podeu adherir per correu electrònic. De totes maneres, comenceu a espolsar les estelades i pengeu-les a les finestres i balcons i dilluns, cap a la manifestació.
Jo continuo les vacances així que agafo la saca i el fanal i me'n vaig a caçar cargols.

Setembre

Jo també faig vacances, eh? Sense moure'm gaire de casa ni dels voltants, però bé he de reposar un xic, agafar energies per encarar la tardor. Ara que no hi ha cues a les carreteres, que es pot veure la sorra de les platges, que les barques sobre rodes enfilen el camí de tornada i deixen la mar lliure. Ara és quan te n'adones que vius en un paradís, que no cal pas anar a l'altre cap de món per veure meravelles naturals.

És agradable anar a mar, resseguint la costa, cada punta, cada cala, cada cova. Sentint els esquitxos de les onades, la salabror a la pell, la calidesa del sol de la tarda. La quietud respectada fins i tot pels gavians. Res més a fer que jaure i somiar.

Que bé que se n'hagin anat a treballar! Les televisions i els diaris reprenen la seva normalitat. Els polítics tornen a portar americana i corbata i a dir mentides i els anuncis venen col·leccions de rampoines cada cop més estúpides. Tots plegats enfoquen la nova temporada com sempre, amb l'únic propòsit de tenir la gent collada i callada.

Un cop en terra, l'única notícia que m'ha sorprés agradablement és saber que la dona del President hagi anat a la seva. Ho comentàvem amb un noi anglès amic del meu fill: "T'imagines que la dona d'en Tony Blair deixi el partit laborista? Seria molt gros pel Regne Unit, la gent s'esveraria". És clar que sí, ells són un país de veritat. Aquí se li treu importància i la volen desqualificar.

Que diguin el que vulguin uns i altres. Per a mi, això és ser valenta i fa pensar... Tothom veu que en Montilla i els seus seguidors del sector espanyol espanyolista del PSOE s'està carregant el PSC i calla per no perdre posició. Ni en Maragall ni el PSC són sants de la meva devoció, prou que ho sabeu, però m'estimo més aquests que no pas els dimonis.

"Que Déu ens agafi confessats!" que deien les àvies creients. M'en torno a la barca.

Drets

Ahir nit, tot saltant canals de televisió, em vaig trobar d'escallimpantes amb un reportatge del 33 sobre dones iranianes. Només d'entrada, l'aspecte d'aquelles dones era esgarrifós. Tapades de cap a peus amb una roba massotera i un artilugi a la cara, una mena de màscara, que només deixava al descobert els forats de la boca i dels ulls. La boca per poder menjar, no pas per poder parlar, i els ulls per caminar endavant sense empassegar, no pas per mirar què passa al seu voltant. S'assamblaven més a un cavall de càrrega d'un carreter, amb regnes invisibles, que no pas a una persona. Quan parlaven, la por i la impotència, traspuaven dels seus ulls. Se sentien éssers inferiors, amb menys drets que els animals. Vivien infelices en la seva petitesa, treballant de sol a sol, per portar la casa, satisfer els homes i criar el fills, l'únic objectiu de la seva vida. Si tenen una filla, saben el destí que li espera: deixar l'escola als 7 anys per quedar-se tancada a casa fins als 12 o 13, quan un home desconegut la compri per casar-s'hi, obeir-lo, parir i criar fills fins que ell se'n cansi i es casi amb una altra de més jove que ocuparà el seu lloc.

Sense anar tan lluny, un paquistanès del Raval, en un programa de TV3, s'en feia creus (és un dir) de que les dones d'aquí caminessin al costat del seu home, no pas un metre al darrera com fan les seves. Aquí mateix, un petit empresari explicava que un treballador seu, marroquí, no acceptava de cap manera que fós la seva dona qui li pagués la setmanada, que se sentia humiliat...

A mi, francament, em faria una mica de basarda que alguns d'aquests homes poguessin triar el govern del meu poble. No crec pas que el seu vot coincidís amb el meu en cap aspecte, fins i tot l'opció més conservadora potser els semblaria massa tolerant i al cap de poc farien el seu propi partit islamista.

Les dones d'aquest país hem trigat molts anys a arribar on som i el que hem de procurar és que totes les dones que hi viuen tinguin els mateixos drets que nosaltres, els mateixos drets que els homes. Hem d'impedir que cap dona s'hagi d'ajupir davant d'un home i sotmetre's a la seva voluntat per força i menys en nom de la religió. Hem de fer saber a aquests homes que les dones no tan sols tenim ànima ( si és que algú en té) sinó que tenim un cervell que moltes vegades funciona millor que el seu. Per aquí s'ha de començar.

La torna

Alguns amics progressistes em diuen: "Òstia Xoia, què t'ha fet en Montilla que li tens el dit ficat a l'ull? Per què no et fiques amb en Mas, de tant en tant?"

Jo no sé què puc dir d'en Mas que no sigui conegut. És un fatxenda que mai no s'esperruca, que sembla un figurí, que vol parlar tan bé el català que s'ultrapassa amb els sons consonàntics. Un Ken de la Barbie robotitzat que fins i tot, quan gira, fa petar una clavilla contra l'altra, com els soldats anglesos. Va per feina i no té sentit de l'humor, sobretot si li afecta a ell. Està programat per ser guanyador i no accepta els adversaris, per això intenta reduir-los. Cada matí, quan s'acaba de raspallar les seves blanquíssimes dents, engega el somriure i la pregunta: "Mirall, mirallet bufó, oi que de tots els polítics el més ben plantat sóc jo?". I llavors surt satisfet al carrer, a menjar-se el món amb totes les intringulis que calguin.

És una persona de dretes i juga al joc de la dreta, tots ho sabem. Jo sóc d'esquerres i el considero el meu adversari natural. Va anar a Madrid a fer un pacte: es va vendre Catalunya a canvi de ser-ne ell el president i fer fora ERC del panorama polític. Ell sap que ERC quedaria molt mal parada si fes president un espanyol, així que els deixa lligats de mans i peus. Deu tenir el celler ple de caixes de cava (ho dic expressament, Codorniu i Freixenet, no pas xampany català) per celebrar el final del boicot amb tots els seus amics del sant sopar.

La història es repeteix, cadascú fa el que toca fer. La dreta és la dreta a tots els paisos del món que s'hi consideren. De ben petita, el meu pare em va ensenyar una versió dels segadors que es cantava als anys 30: " En Cambó va anar a Madrid a buscar l'autonomia i en comptes de l'estatut sols es va emplenar l'armilla. Bons cops de pals, bons cops de pals als traïdors de la lliga"

Ja està tot dit. Ara només cal esperar, encara que siguin vuit anys més, que el mirall li contesti: "No, rei, ja no. Als ulls de tothom i als meus ho és molt més la Blancaneus".

Quina hora és?

Aquest migdia, tornant de Palamós amb la meva germana, fastiguejada i mig adormida per la cua a la carretera, he tingut un ensurt de mort, em sembla que era entrant a Palafrugell. Mig obro els ulls i em trobo a davant un cartell immens amb el cap d'en Montilla escapçat i unes lletres que deien: "ARA ÉS L'HORA DELS CATALANS" o una cosa així. Òstia tu, quina hora és, he pensat jo, imaginat que encara era al llit enmig d'un malson. L'hora de fer el vermut, diu la meva germana. Bona idea per refer-te de la carretera i de l'espant.

Quatre olives i una cervesa al pic del migdia et fan veure les coses d'una altra manera. És l'hora dels catalans, no pas de les catalanes, així que nosaltres no tenim hora, que cuinin els homes. Quina mena de rellotge deu tenir aquest en Montilla que marca l'hora dels catalans? És de broques o és digital? Si és l'hora dels catalans deuen ser dos quarts de dues, no pas les tretze trenta. Ara, de quins catalans parla, dels catalans del burro o dels catalans del toro? Per aquests serien les "dos i mitxa" anant bé. Per cert, que no tenia el rellotge dels catalans, en Montilla, el dia del merder del Prat? En quin cau estava amagat? Tothom vinga demanar explicacions al President i a la pobra Tura, i ell que encara és ministre d'Espanya i per això mana molt i podia fer creure a les forces d'ocupació, ben desaparegut. Devia ser a fer un curset intensiu de català autòcton en un poblet on ningú no el coneix. Pots comptar! A Rupià segur que no hi era. Me fa que no deu pas ser gaire ben rebut. Vet aquí que ara els catalans tenen hora pròpia: "dos quartos de dos", hora del fino amontillado i la pescadilla. Arria vaileta, que ja són quarts de tres i és hora d'agafar la pedra tosca i esmolar bé les eines.

Agost

Som al mes d'agost i és costum que el país es trasbalsi. Com que a la majoria de gent de Barcelona, que és la majoria de la gent del país, se li acut de fer vacances els mitjans de comunicació funcionen amb els seveis mínims, com si només haguéssin d'atendre les urgències informatives. Els titulars dels diaris, i suposo que el gruix de paper, es redueixen a la meitat. La televisió aparca les sèries habituals fins al setembre i amortitza les velles que ja estem farts de veure. Els telenotícies parlen de dos o tres novetats importants i para de comptar. Com que la major part de la informació es basa en les bajanades establertes que diuen els polítics i aquests també fan vacances, els sobra espai i l'emplenen amb altres bajanades que fan altra gent quan fan vacances. La majoria de programes ensenyen això: gent que canta i balla tan malament com pot, gent que surt a sopar a fora o a fer copes, que navega, que neda, que es diverteix...

Mentre Barcelona queda buida els nostres pobles s'emplenen fins a vessar. Darrera tota aquesta gent que menja, beu i es diverteix hi ha una altra colla de gent que cuina, serveix, neteja i penca més hores de les que toquen. Gent que ha de collir les tomates, pescar les gambes, matar els xais i obrir les botigues. I d'altres que, com jo, fent vida normal, ens hem de quedar a casa a parar la fresca si no volem perdre hores fent cues per tot arreu. Això sí, pagant el peix més car.

Al setembre, quan nosaltres poguem fer vacances, els polítics es posaran l'americana i la corbata, i a veure qui la diu més grossa. Sortiran a la televisió, ocupant la meitat dels telenotícies, sense dir mai allò que pensen realment, el que voldríem saber nosaltres. Tornaran les sèries habituals, volent explicar en un dia l'absència de dos mesos dels personatges. Els magatzems i supermercats anunciaran la tornada a l'escola i haurem de comprar els llibres per la mainada. Començaran els ruixats i les tramuntanades i la tarda se'ns farà curta. Malgrat tot, potser podrem gaudir d'aguns dies de tranquil·litat.

Mentre Catalunya giri al voltant de Barcelona, mai no podrem ser un país normal.

PINTADES

Fan córrer per la xarxa que els vailets de les JNC, cadells de CiU, volen empastifar les parets de Catalunya amb pintades com aquesta: "Votar ERC és votar Montilla". Jo no em pensava pas que nois assenyats, ben educats, de casa bona, també es dediquessin a fer les bretolades que critiquen dels nois passotes, marginals, de barris baixos. A vegades algunes situacions et sorprenen, realment, però llavors te n'adones que tot lliga.

No us recordeu pas de l'amo d'aquella botiga d'arròs i fideus, que va anar ampliant l'oferta de productes per anar-se acoblant a la demanda dels forans i va acabar venent des de butifarres i porrons fins a toros i sevillanesl? L'heu hagut de conèixer per força. I d'aquell jove veí seu que fent de pagès es fotia de gana fins que es va vendre les terres i va muntar una botiga de productes artesanals, un xic més amont de casa seva? Alguns dels seus clients habituals vàren començar a tastar el pa, la coca, les confitures, els paltrucs i formatges que duia aquell xicot i, com que eren naturals i conservaven el gust autèntic, varen fer-ho saber als seus amics i la parada cada dia tenia més clients. Al vell comerciant se li regiraven els budells quan veia aquella corrua de gent fent cua a la parada. Tant, tant, que al final li va dir al seu fill: "Noi, ara que aquest està atrafegat, vés al seu magatzem i pixa't a la saca de farina i a la cantina de llet, punxa-li els ous i descargola el tap de les confitures...

Sort que el noi, que era un xic més instruït que el seu pare, li va dir: pixa't-hi tu, si vols. No veus que a la cantonada hi estan muntant un supermercat els mateixos que fins ara et subministraven els productes de la teva botiga, aquells que et vàren prometre l'oro i el moro? Si fas fora aquest xicot, ja no hi haurà mai més ni botifarres ni paltrucs, tot seran "xistorres i morcilles" i tu hauràs de tornar anar a cavar l'hort.

Vailets de la JNC, ara que ja us he explicat el conte, anéu a dormir ben tranquil·lets i somieu amb els angelets. I demà, quan us desperteu, pregunteu-li al vostre papa què li va vendre en ZP i quant en va pagar, no fós que us equivoquéssiu de parada...

Arrels 1

Quan jo era petita vivia en un poble no gaire gran. De fet era una vila, però tant és, era més gran que els pobles dels voltants i més petita que les altres viles de la comarca, així que tothom es coneixia. La gent parlava en català pels carrers i botigues, però a les escoles i amb la guàrdia civil s'havia de parlar en castellà, com a les pel·lícules. Hi havia nens i nenes que a casa seva també parlaven en castellà, però no pas al carrer. Els seus pares, el català, el xapurrejaven una mica i s'hi esforçaven, perquè volien estar bé amb la gent. El castellà no era gaire ben vist popularment, era la llengua imposada d'en Franco, que ens prohibia aprendre la nostra, i la llengua d'algunes famílies catalanes riques que ni es diganven mirar-nos.

Les famílies que vàren arribar a Catalunya després de la guerra, empeses per la necessitat, vàren respectar el país que els acollia. Els seus fills vàren voler ser catalans i ho varen ser, sense cap diferència amb l'altra gent del poble. La gent els anomenva xarnegos o castellans, però ni ells ni els altres en feien escarafalls. Fins i tot, quan arribaven nous andalusos, ells mateixos els anomenaven xarnegos.

Perquè abans, ser d'un poble tenia les seves normes, la gent es classificava segons el grau d'arrelament:

- Els de tota la vida, amb casa de moltes generacions i pedigree. "De quina casa ets?" et preguntaven. "Ah, ja t'hi retires, mare cagada, però el geni és del teu avi...".Tenies tots els drets, però també arrossegaves totes les tares del teu llinatge de per vida.
- Els sobrevinguts, sobretot dones casades amb hereus, però també homes casats amb pubilles locals. Normalment ningú sabia quin era el seu cognom, aixi que prenien el de la casa adaptat o el motiu: la Maria Marçala, la Paquita Pujola, la Carmeta Esperrucada...
- Els nascuts als pobles veïns, més o menys coneguts, que afegien el nom del seu poble al cognom, per no confondre ningú: en Serra de Fonteta, en Joan de Palamós...
- Els forasters que, tal com el seu nom indica, eren de fora, sense cap vincle ni coneixença del poble, però catalans. Si eren de Barcelona ciutat eren anomenats "xaves" i normalment no eren gaire ben vistos, perquè solien voler donar lliçons a la gent del poble o pretenien entendre-hi de tot.
- Els castellans eren tots els espanyols que parlaven en la seva llengua. En aquest grup hi havia els xarnegos que eren els andalusos de bona fe, treballadors de la construcció o de les fàbriques, i els castellans de mala fe: guàrdies, carrabiners, policies, notaris, jutges, funcionaris, monges, etc. Aquests, més aviat feien por i la gent, a davant els ensabonava però darrera en fugia.
- Els estrangers, turistes que parlaven llengües que no enteniem, amb molts diners per gastar i vestimenta estrafolària. No es ficaven amb ningú.

Això passava a la majoria de pobles i gairebé tothom hi estava d'acord. Una dona sobrevinguda podia fer seixanta anys que visqués al poble, tenir-hi fills i néts, però mai ni per ella ni pels altres en seria, ella no n'era filla i ja tenia el seu. Molts xarnegos també tenien el cor a Andalusia, tot i viure aquí, no se sentien catalans i somiaven fer diners i tornar al seu país. Però mai no et feien canviar de llengua, ja ens enteniem. Els xaves solien ser presumits, fatxendes. Tot i parlar tan malament, amb cantarella, volien ser del poble tant sí com no, doncs a la seva ciutat no eren més que un número i ningú no els coneixia. Els castellans dolents no se sentien del poble: el poble era seu, se'n sentien amos i senyors i volien que nosaltres fossim com ells i que canviessim el país per fer-lo espanyol. Sempre et feien girar la llengua perquè ells mai no afluixaven.

Això era abans, ja es veu no? Ara sembla ser que és més català qui menys ho és. De fora vingueren i de casa et tragueren. No sé pas què en pensaria el meu mico de tot això... Per cert, es deia Panxo i era de la Guinea, no parlava cap llengua i com que no n'hi havia cap més, no entrava a la classificació.

A en López Bulla l'olla li bull...

Xipollejant per aquí a la xarxa -això de navegar ho deixo pels entesos- , bogant d'un illot a l'altre, terra ferma i coneguda per petita que sigui, he anat a parar a la cova del llop sense voler, per trapassera.

Quan veig el tema Montilla en un titular, au, cap allà de pet, sense encomanar-me ni a déu ni al dimoni. Doncs això, jo era al Racó Català ben tranquil·la i de cop em trobo a can López Bulla. Començo a llegir en castellà, per força, per saber els arguments dels fans d'en Montilla. Mentre anava llegint, el cor se m'anava accelerant, una sensació d'ofec em cobria el pit i el coll, i la suor em regalimava fins als ulls, enterbolint-me la lectura. Gairebé perdo el món de vista. He hagut d'anar a remullar-me el cap sota l'aixeta de l'aigüera, la més propera que he trobat. Quan m'he refet, m'he adonat que no era pas per la calor infernal que feia al pic del migdia ni pels fogots menopàusics reglamentaris, gairebé em ve un cobriment d'indignació per culpa d'aquest senyor.

Aquest home, que fins ara em mereixia força respecte pel que deien que havia fet pels treballadors d'aquest país, es veu que ara es dedica a fumar i a carregar contra Catalunya. Jo no sé què fuma que li faci veure les coses d'aquesta manera, jo sóc una exfumadora empedreïda i puc ben assegurar que el tabac pot fer tot el mal que vulguis però no provoca al·lucinacions. Si el que fumava quan va escriure el seu comentari era herba o xocolata, aquesta matèria tampoc no et fa dir o fer coses que no tinguis a dins, que no creguis o no puguis fer, només et potencia allò que els frontals et censuren o et reprimeixen normalment.

Així que si ell pensa tot això, jo el ben planyo. Vol viure la seva vellesa feliç a la seva Catalunya amb enya, sense nacionalistes catalans incults i analfebets, que no saben escriure ni llegir. Suposo que als catalans sense enya ja ens passaran per l'adreçador, avesats com hi estem poc ens ve d'aquí ...

Sort que ell té tanta cultura que encara no se n'ha adonat que això que predica i practica és el nacionalisme espanyol, cosi germà de tots els nacionalismes perniciosos. Vostè, senyor, fa el que durant segles han fet i continuen fent la gent del seu país Espanya: envair, conquerir amb armes o sense, dominar el nostre país i trepitjar els nostres drets.

Per això només li desitjo tota la infelicitat del món i que no fumi, pel seu bé. Si vol ser feliç, que es foti un trip i potser veurà les coses d'una altra manera.

Dualitat

Allò que determina l'anomenada racionalitat de les persones en front de la irracionalitat dels animals és la capacitat de raonar: organitzar, categoritzar, jutjar, sospesar, triar, preveure, decidir; funcions cognitives que estan regulades a la part frontal del cervell que en la espècie humana n'ocupa més de la meitat. Els frontals, a més, serveixen per a regular la conducta, frenant o modelant les funcions subcorticals que tenim en comú amb els altres animals, els anomenats instints. Per entendre'ns: la capacitat intel·lectual va estretament lligada al desenvolupament de les funcions frontals.
Si ens referim a la mesura clàsica de la intel·ligència basada ens els quocients intel·lectuals, l'estadística ens diu que la meitat de la població té una intel·ligència normal, una quarta part superior i una quarta part inferior. Simplificant: el 25% més intel·ligent, amb més capacitat frontal, no sol tenir problemes a l'hora de prendre decisions, al contrari que el 25% inferior que deixa que siguin els altres qui les prenguin per ells. Per això el gruix més important de població influenciable és aquest 50% de "gent normal", aquesta que pot marcar les tendències socials i polítiques.
Els polítics ho saben i per això totes les seves campanyes van adreçades a aquest grup de gent. No els interessa que les persones pensin massa i puguin prendre decisions pròpies. Per això simplifiquen els seus missatges per facilitar la feina als votants. Si hi ha cinc opcions que es presenten, la gent mediocre pot tenir dificultats a l'hora de decidir-se, pot descartar els que efectivament no satisfan cap de les seves expectatives, però pot dubtar entre dos o tres que n'hi satisfan alguna. La gent que és d'esquerres pèro és catalanista i la que és de dretes però és independentista o simplement la que no sap ben bé què és han de valorar moltes coses per prendre una decisió.
Per això, els qui creuen que tenen la paella pel mànec -avui faig jo la truita i demà la farà s tu- acaben sempre posant-se d'acord per mostrar la dualitat com a única realitat vàlida. Sempre és molt més fàcil triar entre dos suposadament oposats que entre cinc. Dues cares, dos missatges, dues sigles, dos noms sempre són de més bon recordar que cinc amb diverses combinacions. Jo sóc el blau i tu el vermell, però al final tots dos som blaugrana. Jo sóc català i tu ets andalús, però al final tots dos som espanyols. Quan acabem ens repartirem el pastís i tots contents cap a Madrid a donar comptes a qui realment ens mana.

El perfil d'un president de Catalunya

No m'agradaria gens que en Montilla fos president de la Generalitat, però gens. Per a mi, que no sóc ningú, i pel meu mico que és una mica persona, aquest senyor no s'ajusta de cap manera al perfil que ha de tenir el president del meu país, tot i que li reconec els mèrits per ser el president d'Espanya.
Si me'l miro de part de fora no li trobo cap gràcia. Té una fesomia inexpressiva, un posat seriós, distant... Fa cara de capellà dels d'abans. Diuen que és molt intel·ligent, però jo diria, llegint el seu rostre, que és fred i calculador, que els seus frontals controlen tant les seves emocions que no deixen que traspui ni el més mínim somriure.
Quan obre la boca me n'adono que amb tants anys que fa que viu a Catalunya no s'ha pas esforçat gaire a aprendre la llengua del país. No em refereixo pas només a la pronuncia, dubto que pogués passar les proves de llengua catalana a la selectivitat. Els catalans no tan sols parlem, sinó que enraonem i raonem en català.
I el nom? Us imagineu un President de la Generalitat que es digui Pepe i a més Montilla? Em fa pensar en un vi andalús: aquell que té nom d'oncle, aquells "finos amontillados", una ampolla amb forma de guitarra i barret cordovès, amb en Pepe Botella que també era foraster i volia manar...
Ell diu que és català i segons l'estatut i allò políticament correcte però popularment hipòcrita ho és, no hi ha cap dubte. És tan català com els milers d'africans, llatinoamericans, assiàtics o europeus que viuen i treballen a Catalunya de fa anys, amb la gran diferència que aquests no poden presentar-se a les eleccions, ni tan sols votar. Per cert, tots aquests immigrants són espanyols? És espanyol tothom qui viu i treballa a Espanya?
No sé pas si als espanyols els agradaria gaire tenir un president del govern d'origen marroquí, però això sí, ben espanyol de sentiments i voluntat. Em fa que ni tan sols els agradaria un català... Per la mateixa regla de tres, per què els del PSC-PSOE, tan demòcrates i federalistes ells, no presenten en Pasqual Maragall de president d'Espanya ara que es quedarà a l'atur? Jo el votaria i tot! Iria perfecte: un espanyol espanyolitzant Catalunya i un català catalanitzant Espanya i visca l'harmonització del "territori"...
Seguint aquest nou concepte de catalanitat, per què ERC no presenta en Mathew Tree de cap de llista? Guapo, guapo, no és que ho sigui, però més simpàtic i més catalanista que en Montilla és evident i de la manera com parla segur que treuria matrícula a la selectivitat.
Quedem amb que en Montilla diu que és català, però és més català que espanyol o és més espanyol que català? Si hagués de triar, què triaria? Si hi hagués dos bàndols, en quin lluitaria?
I del seu currículum, què en sabem? Deixem de banda això d'haver estat alcalde i ministre. hauríem de saber què ha fet pels drets de Catalunya. On era als anys setanta? Quantes vegades ha estat tancat a la presó per defensar-los?
I de la seva formació? Què en sap de la història i cultura de Catalunya? Sap la real o la que expliquen els llibres de "Historia de España" i de "coros i danzas"? S'emociona quan sent els Segadors i el cant de la Senyera?
Pregunta estúpida perquè no s'emociona visiblement... Podrien detectar-ho amb tècniques de neuroimatge funcionals mentre escolta aquest himnes o el d'Espanya, sardanes o sevillanes, en Joan Petit com balla o el corro de la patata, la Maria del Mar o la Pantoja, Tirant lo Blanc o el Quijote, en Patufet o Pulgarcito, el rei en Jaume o els Catòlics, etc. La mesura de l'activitat cerebral comparada podria ser un bon índex per establir la catalanitat al marge del que diguin les lleis i la doctrina políticament correcte.

Monges

Sóc primerenca en això d'escriure aquí. No crec pas que ningú llegeixi res del que escric, però va bé per descarregar. Vaig parlar de la religió per trencar el gel, va bé ficar-se amb els capellans i monges, sobretot amb aquestes quan t'han malmenat cinc anys de la teva vida. A força de masegades, amb una creu a la mà i un fuet a l'altra, et fan empassar la religió i l'esclavatge, misses matineres i ous ferrats nials, humiliacions, pecats, inferns, monstres. Fins que te n'adones que justament elles són l'encarnació vivent del mal que havíem d'evitar.
Després de tants anys rumio, encara, qui o què els va menar a fer-se monges. La pobresa, la ignorància, l'homosexualitat, la lletjor, el sadisme... Una barreja de tot? Cap d'aquelles dones que vaig conèixer per força i que es varen guanyar a pols l'odi que encara em mereixen no tenia ni la més mínima idea del que havia estat el cristianisme, ans al contrari. Eren exemple de la repressió, la injustícia, la desconfiança, l'enveja, la supèrbia, la mesquinesa... Per sort, sense saber-ho, em varen ensenyar a no creure en Déu ( al menys en el seu ), a buscar la llibertat, a lluitar contra la injustícia i a estimar el meu país ( que no era el seu).
M'agradaria saber què han trobat després de mortes. Segurament res del que esperaven i predicaven. Potser a les acaballes de la seva miserable vida se'n varen adonar que havien errat el camí. Potser encara arrosseguen la culpa com l'ànima d'en Rosegacebes, de nits amunt i avall, amb els braços encadellats i aquell barret com una enorme crispeta.

Comencem a dir les coses pel seu nom

Després de la religió, la pitjor estafa a la humanitat és haver de parlar políticament correcte.
És una vergonya tota la parafernàlia al voltant de la visita a València d'aquest home anomenat papa. Jo no estic d'acord que amb diners meus hagin de contribuir a mantenir aquesta mentida. I em fa ràbia que la televisió pública li segueixi la veta.
Respecto les persones ingènues que es puguin creure aquestes històries, però les creences han de ser íntimes i no fotre comèdia a plaça. Els capellans i monges haurien de limitar-se a fer la seva feina i no a ficar-se en temes que no hi entenen. Que deixin la política pels governants, la ciència pels científics, el sexe i el matrimoni per qui els practiquen, Que resin per qui vuguin, però que callin. Que llegeixin els evangelis i ho donin tot als pobres i vagin a pasturar amb una saca i un bastó.
Jo conec alguns capellans que són molt bones persones, però no entenc com no han engegat a la merda aquesta patuleia de capellans espanyols feixistes protegits per la màfia vaticana.
Un estat laic no els hauria de donar ni un duro ni participar a les seves operetes. Per respecte als ciutadans no creient o que són d'una altra religió, els governants no haurien d'assistir oficialment a cap cerimònia religiosa: ni funerals, ni casaments, ni misses, ni res de tot això. A la seva vida privada que facin el que vulguin, com si volen participar en un aquelarre. I els diners val més que els inverteixin en ensenyar a pensar la mainada, perquè quan siguin grans engeguin a dida tota aquesta colla de farsants.

tothom amaga coses excepte jo i el meu mico