Monges

Sóc primerenca en això d'escriure aquí. No crec pas que ningú llegeixi res del que escric, però va bé per descarregar. Vaig parlar de la religió per trencar el gel, va bé ficar-se amb els capellans i monges, sobretot amb aquestes quan t'han malmenat cinc anys de la teva vida. A força de masegades, amb una creu a la mà i un fuet a l'altra, et fan empassar la religió i l'esclavatge, misses matineres i ous ferrats nials, humiliacions, pecats, inferns, monstres. Fins que te n'adones que justament elles són l'encarnació vivent del mal que havíem d'evitar.
Després de tants anys rumio, encara, qui o què els va menar a fer-se monges. La pobresa, la ignorància, l'homosexualitat, la lletjor, el sadisme... Una barreja de tot? Cap d'aquelles dones que vaig conèixer per força i que es varen guanyar a pols l'odi que encara em mereixen no tenia ni la més mínima idea del que havia estat el cristianisme, ans al contrari. Eren exemple de la repressió, la injustícia, la desconfiança, l'enveja, la supèrbia, la mesquinesa... Per sort, sense saber-ho, em varen ensenyar a no creure en Déu ( al menys en el seu ), a buscar la llibertat, a lluitar contra la injustícia i a estimar el meu país ( que no era el seu).
M'agradaria saber què han trobat després de mortes. Segurament res del que esperaven i predicaven. Potser a les acaballes de la seva miserable vida se'n varen adonar que havien errat el camí. Potser encara arrosseguen la culpa com l'ànima d'en Rosegacebes, de nits amunt i avall, amb els braços encadellats i aquell barret com una enorme crispeta.