dilluns, de juliol 24, 2006

Arrels 1

Quan jo era petita vivia en un poble no gaire gran. De fet era una vila, però tant és, era més gran que els pobles dels voltants i més petita que les altres viles de la comarca, així que tothom es coneixia. La gent parlava en català pels carrers i botigues, però a les escoles i amb la guàrdia civil s'havia de parlar en castellà, com a les pel·lícules. Hi havia nens i nenes que a casa seva també parlaven en castellà, però no pas al carrer. Els seus pares, el català, el xapurrejaven una mica i s'hi esforçaven, perquè volien estar bé amb la gent. El castellà no era gaire ben vist popularment, era la llengua imposada d'en Franco, que ens prohibia aprendre la nostra, i la llengua d'algunes famílies catalanes riques que ni es diganven mirar-nos.
Les famílies que vàren arribar a Catalunya després de la guerra, empeses per la necessitat, vàren respectar el país que els acollia. Els seus fills vàren voler ser catalans i ho varen ser, sense cap diferència amb l'altra gent del poble. La gent els anomenva xarnegos o castellans, però ni ells ni els altres en feien escarafalls. Fins i tot, quan arribaven nous andalusos, ells mateixos els anomenaven xarnegos.

Perquè abans, ser d'un poble tenia les seves normes, la gent es classificava segons el grau d'arrelament:

- Els de tota la vida, amb casa de moltes generacions i pedigree. "De quina casa ets?" et preguntaven. "Ah, ja t'hi retires, mare cagada, però el geni és del teu avi...".Tenies tots els drets, però també arrossegaves totes les tares del teu llinatge de per vida.
- Els sobrevinguts, sobretot dones casades amb hereus, però també homes casats amb pubilles locals. Normalment ningú sabia quin era el seu cognom, aixi que prenien el de la casa adaptat o el motiu: la Maria Marçala, la Paquita Pujola, la Carmeta Esperrucada...
- Els nascuts als pobles veïns, més o menys coneguts, que afegien el nom del seu poble al cognom, per no confondre ningú: en Serra de Fonteta, en Joan de Palamós...
- Els forasters que, tal com el seu nom indica, eren de fora, sense cap vincle ni coneixença del poble, però catalans. Si eren de Barcelona ciutat eren anomenats "xaves" i normalment no eren gaire ben vistos, perquè solien voler donar lliçons a la gent del poble o pretenien entendre-hi de tot.
- Els castellans eren tots els espanyols que parlaven en la seva llengua. En aquest grup hi havia els xarnegos que eren els andalusos de bona fe, treballadors de la construcció o de les fàbriques, i els castellans de mala fe: guàrdies, carrabiners, policies, notaris, jutges, funcionaris, monges, etc. Aquests, més aviat feien por i la gent, a davant els ensabonava però darrera en fugia.
- Els estrangers, turistes que parlaven llengües que no enteniem, amb molts diners per gastar i vestimenta estrafolària. No es ficaven amb ningú.

Això passava a la majoria de pobles i gairebé tothom hi estava d'acord. Una dona sobrevinguda podia fer seixanta anys que visqués al poble, tenir-hi fills i néts, però mai ni per ella ni pels altres en seria, ella no n'era filla i ja tenia el seu. Molts xarnegos també tenien el cor a Andalusia, tot i viure aquí, no se sentien catalans i somiaven fer diners i tornar al seu país. Però mai no et feien canviar de llengua, ja ens enteniem. Els xaves solien ser presumits, fatxendes. Tot i parlar tan malament, amb cantarella, volien ser del poble tant sí com no, doncs a la seva ciutat no eren més que un número i ningú no els coneixia. Els castellans dolents no se sentien del poble: el poble era seu, se'n sentien amos i senyors i volien que nosaltres fossim com ells i que canviessim el país per fer-lo espanyol. Sempre et feien girar la llengua perquè ells mai no afluixaven.

Això era abans, ja es veu no? Ara sembla ser que és més català qui menys ho és. De fora vingueren i de casa et tragueren. No sé pas què en pensaria el meu mico de tot això... Per cert, es deia Panxo i era de la Guinea, no parlava cap llengua i com que no n'hi havia cap més, no entrava a la classificació.