Drets

Ahir nit, tot saltant canals de televisió, em vaig trobar d'escallimpantes amb un reportatge del 33 sobre dones iranianes. Només d'entrada, l'aspecte d'aquelles dones era esgarrifós. Tapades de cap a peus amb una roba massotera i un artilugi a la cara, una mena de màscara, que només deixava al descobert els forats de la boca i dels ulls. La boca per poder menjar, no pas per poder parlar, i els ulls per caminar endavant sense empassegar, no pas per mirar què passa al seu voltant. S'assamblaven més a un cavall de càrrega d'un carreter, amb regnes invisibles, que no pas a una persona. Quan parlaven, la por i la impotència, traspuaven dels seus ulls. Se sentien éssers inferiors, amb menys drets que els animals. Vivien infelices en la seva petitesa, treballant de sol a sol, per portar la casa, satisfer els homes i criar el fills, l'únic objectiu de la seva vida. Si tenen una filla, saben el destí que li espera: deixar l'escola als 7 anys per quedar-se tancada a casa fins als 12 o 13, quan un home desconegut la compri per casar-s'hi, obeir-lo, parir i criar fills fins que ell se'n cansi i es casi amb una altra de més jove que ocuparà el seu lloc.

Sense anar tan lluny, un paquistanès del Raval, en un programa de TV3, s'en feia creus (és un dir) de que les dones d'aquí caminessin al costat del seu home, no pas un metre al darrera com fan les seves. Aquí mateix, un petit empresari explicava que un treballador seu, marroquí, no acceptava de cap manera que fós la seva dona qui li pagués la setmanada, que se sentia humiliat...

A mi, francament, em faria una mica de basarda que alguns d'aquests homes poguessin triar el govern del meu poble. No crec pas que el seu vot coincidís amb el meu en cap aspecte, fins i tot l'opció més conservadora potser els semblaria massa tolerant i al cap de poc farien el seu propi partit islamista.

Les dones d'aquest país hem trigat molts anys a arribar on som i el que hem de procurar és que totes les dones que hi viuen tinguin els mateixos drets que nosaltres, els mateixos drets que els homes. Hem d'impedir que cap dona s'hagi d'ajupir davant d'un home i sotmetre's a la seva voluntat per força i menys en nom de la religió. Hem de fer saber a aquests homes que les dones no tan sols tenim ànima ( si és que algú en té) sinó que tenim un cervell que moltes vegades funciona millor que el seu. Per aquí s'ha de començar.

La torna

Alguns amics progressistes em diuen: "Òstia Xoia, què t'ha fet en Montilla que li tens el dit ficat a l'ull? Per què no et fiques amb en Mas, de tant en tant?"

Jo no sé què puc dir d'en Mas que no sigui conegut. És un fatxenda que mai no s'esperruca, que sembla un figurí, que vol parlar tan bé el català que s'ultrapassa amb els sons consonàntics. Un Ken de la Barbie robotitzat que fins i tot, quan gira, fa petar una clavilla contra l'altra, com els soldats anglesos. Va per feina i no té sentit de l'humor, sobretot si li afecta a ell. Està programat per ser guanyador i no accepta els adversaris, per això intenta reduir-los. Cada matí, quan s'acaba de raspallar les seves blanquíssimes dents, engega el somriure i la pregunta: "Mirall, mirallet bufó, oi que de tots els polítics el més ben plantat sóc jo?". I llavors surt satisfet al carrer, a menjar-se el món amb totes les intringulis que calguin.

És una persona de dretes i juga al joc de la dreta, tots ho sabem. Jo sóc d'esquerres i el considero el meu adversari natural. Va anar a Madrid a fer un pacte: es va vendre Catalunya a canvi de ser-ne ell el president i fer fora ERC del panorama polític. Ell sap que ERC quedaria molt mal parada si fes president un espanyol, així que els deixa lligats de mans i peus. Deu tenir el celler ple de caixes de cava (ho dic expressament, Codorniu i Freixenet, no pas xampany català) per celebrar el final del boicot amb tots els seus amics del sant sopar.

La història es repeteix, cadascú fa el que toca fer. La dreta és la dreta a tots els paisos del món que s'hi consideren. De ben petita, el meu pare em va ensenyar una versió dels segadors que es cantava als anys 30: " En Cambó va anar a Madrid a buscar l'autonomia i en comptes de l'estatut sols es va emplenar l'armilla. Bons cops de pals, bons cops de pals als traïdors de la lliga"

Ja està tot dit. Ara només cal esperar, encara que siguin vuit anys més, que el mirall li contesti: "No, rei, ja no. Als ulls de tothom i als meus ho és molt més la Blancaneus".

Quina hora és?

Aquest migdia, tornant de Palamós amb la meva germana, fastiguejada i mig adormida per la cua a la carretera, he tingut un ensurt de mort, em sembla que era entrant a Palafrugell. Mig obro els ulls i em trobo a davant un cartell immens amb el cap d'en Montilla escapçat i unes lletres que deien: "ARA ÉS L'HORA DELS CATALANS" o una cosa així. Òstia tu, quina hora és, he pensat jo, imaginat que encara era al llit enmig d'un malson. L'hora de fer el vermut, diu la meva germana. Bona idea per refer-te de la carretera i de l'espant.

Quatre olives i una cervesa al pic del migdia et fan veure les coses d'una altra manera. És l'hora dels catalans, no pas de les catalanes, així que nosaltres no tenim hora, que cuinin els homes. Quina mena de rellotge deu tenir aquest en Montilla que marca l'hora dels catalans? És de broques o és digital? Si és l'hora dels catalans deuen ser dos quarts de dues, no pas les tretze trenta. Ara, de quins catalans parla, dels catalans del burro o dels catalans del toro? Per aquests serien les "dos i mitxa" anant bé. Per cert, que no tenia el rellotge dels catalans, en Montilla, el dia del merder del Prat? En quin cau estava amagat? Tothom vinga demanar explicacions al President i a la pobra Tura, i ell que encara és ministre d'Espanya i per això mana molt i podia fer creure a les forces d'ocupació, ben desaparegut. Devia ser a fer un curset intensiu de català autòcton en un poblet on ningú no el coneix. Pots comptar! A Rupià segur que no hi era. Me fa que no deu pas ser gaire ben rebut. Vet aquí que ara els catalans tenen hora pròpia: "dos quartos de dos", hora del fino amontillado i la pescadilla. Arria vaileta, que ja són quarts de tres i és hora d'agafar la pedra tosca i esmolar bé les eines.

Agost

Som al mes d'agost i és costum que el país es trasbalsi. Com que a la majoria de gent de Barcelona, que és la majoria de la gent del país, se li acut de fer vacances els mitjans de comunicació funcionen amb els seveis mínims, com si només haguéssin d'atendre les urgències informatives. Els titulars dels diaris, i suposo que el gruix de paper, es redueixen a la meitat. La televisió aparca les sèries habituals fins al setembre i amortitza les velles que ja estem farts de veure. Els telenotícies parlen de dos o tres novetats importants i para de comptar. Com que la major part de la informació es basa en les bajanades establertes que diuen els polítics i aquests també fan vacances, els sobra espai i l'emplenen amb altres bajanades que fan altra gent quan fan vacances. La majoria de programes ensenyen això: gent que canta i balla tan malament com pot, gent que surt a sopar a fora o a fer copes, que navega, que neda, que es diverteix...

Mentre Barcelona queda buida els nostres pobles s'emplenen fins a vessar. Darrera tota aquesta gent que menja, beu i es diverteix hi ha una altra colla de gent que cuina, serveix, neteja i penca més hores de les que toquen. Gent que ha de collir les tomates, pescar les gambes, matar els xais i obrir les botigues. I d'altres que, com jo, fent vida normal, ens hem de quedar a casa a parar la fresca si no volem perdre hores fent cues per tot arreu. Això sí, pagant el peix més car.

Al setembre, quan nosaltres poguem fer vacances, els polítics es posaran l'americana i la corbata, i a veure qui la diu més grossa. Sortiran a la televisió, ocupant la meitat dels telenotícies, sense dir mai allò que pensen realment, el que voldríem saber nosaltres. Tornaran les sèries habituals, volent explicar en un dia l'absència de dos mesos dels personatges. Els magatzems i supermercats anunciaran la tornada a l'escola i haurem de comprar els llibres per la mainada. Començaran els ruixats i les tramuntanades i la tarda se'ns farà curta. Malgrat tot, potser podrem gaudir d'aguns dies de tranquil·litat.

Mentre Catalunya giri al voltant de Barcelona, mai no podrem ser un país normal.