PASCA GRANADA

Diumenge vinent és Pasca Granada o Cincogesma. Deixeu-m’ho dir aixís, en empordanès perquè, amb tanta normativa i centralització, aviat no quedarà ningú més, a la nostra comarca, que el parli intencionadament amb tot l’orgull del món. També hi ha qui en diu la segona Pasqua o Pentecosta i se celebra set setmanes després de la Pasca Florida. I ara pensareu: “Amb què ens surt avui aquesta, parlant de festes catòliques si tot el dia predica contra les religions?”
Doncs justament per això. Tinc entès que la paraula pasqua o pasca ( pascha-ae llatí/ páskha grec) vol dir pastura, bona teca, afartar-se més o menys. Sabem que des que les dones són dones i no pas costelles dels homes, les persones d’aquest món han celebrat els cicles naturals de la terra, del sol, de la lluna, dels astres. Quan arribava el solstici d’hivern feien grans festes perquè la foscor de la nit minvés i els arbres fessin brots i fulles amb la llum del sol. En arribar l’equinocci de primavera, quan la nit i el dia s’igualaven, feien grans àpats per celebrar les noves fulles i flors de les plantes, esperant que la potència del sol les fes fructificar. Quan el dia arribava a la màxima llargada, agraïen els fruits que els havia donat la terra amb rituals de foc i d’aigua. Quan la nit tornava a igualar el dia, devien procurar un bon rebost per reposar amb tranquil·litat a la vora del foc mentre la fred i la foscor envoltaven la terra i els arbres s’adormien. Així varen néixer les pasques: grans banquets i celebracions que s’allargaven durant tota la setmana per acabar amb les anomenades pasquetes.
Quan les religions monoteistes, especialment la cristiana, van imposar les seves creences als pobles “infidels” o “bàrbars” no varen poder eliminar aquestes festes ancestrals, així que les varen disfressar, barrejant-les amb les seves. La primera pasca és Nadal que encara conserva aquestes reminiscències de rituals amb els arbres: el tió català o els avets nòrdics que donen fruits, les rabasses de massapà empordaneses o el tronc de xocolata francès, la llum de les espelmes, etc. La segona pasca, la florida, és la més coneguda: la que els cristians anomenen de resurrecció, però que encara voleia pel calendari regint-se amb la lluna. Antigament devia tenir relació amb la festa del ram, amb rituals de llorer i palmes i les enramades a diferents pobles i els pastissos fets amb ous, tortells o mones molt diferents a les d’ara. La tercera pasca, la granada, anomenada Pentecosta perquè la llegenda cristiana diu que cinquanta dies després de la resurrecció va arribar un esperit sant en forma de llengues de foc i els va fer a tots savis de cop. Segurament se celebrava més tard, quan havien segat i batut, i devia tenir relació amb la foguera de sant Joan.
Tota aquesta xerrameca és només per recordar que, de tota una setmana de grans celebracions, les nacions més civilitzades d’Europa, entre elles els Països Catalans, encara en conserven un dia, potser per estar menys influenciades per la repressió de l’església catòlica. Així, l’endemà de Nadal, de Pasca Florida i de Pasca Granada, també és o ha estat festa a molts països com Anglaterra, França, Alemanya, Holanda, Àustria, etc. i per influència seva a Estats Units o Austràlia. En canvi no ha estat mai festa a Espanya, Portugal, ni als països de la seva àrea de domini a les Amèriques. Un fet més que ens diferencia d’aquest estat opressor i repressor que ens controla i ens imposa fins i tot les seves festes.
Tristament ara, el dilluns de Pasca Granada, només és festiu als municipis que l’agafen com a local, per vergonya nostra. Va començar Barcelona i la varen seguir d’altres ciutats. Així, com que eren majoria, mai més ningú l’ha tornat a reivindicar i els pobles amb massa patrons, que es fotin ... Però aquest any, com que coincidia amb les eleccions municipals, l’Ajuntament de la capital ha tingut por que el personal, seguint el sol, se n’anés de cap de setmana llarg i no els votés, per això l’ha traspassada a l’altra dilluns.
Ja seria hora que ens deixéssim de dies de la hispanitat i la tornéssim tenir com a festa nacional a tot el territori. Per això espero que reflexioneu bé i voteu Esquerra que és l’únic partit que ens la pot tornar. Jo ja he posat el xampany en fresc per celebrar una bona pasca tot dilluns.

PAPERS

Tant criticar-les i potser en treuré alguna cosa bona d’aquestes eleccions. L’exercici físic extraordinari que m’obliguen a fer, ben segur que em farà perdre alguna unça de greix. Quan arriba el vespre, estic ben allomada de tant traginar paper de la bústia a casa, de casa al contenidor del jardí, del contenidor del jardí al contenidor del carrer i tornem-hi. No hi ha manera de fer net, amb tant de paperam. Tots els partits s’emplenen la boca i els fulls de paper amb el respecte al medi ambient, la sostenibilitat, l’ecologia, el canvi climàtic i tot això, però a l’hora de la veritat, què? Sóc jo la que ha de reciclar tota la seva paperassa. I si només fos això... No heu pensat mai la quantitat d’arbres que han hagut de tallar per fabricar tota aquest fotimer de revistes, fullets, tríptics, quartilles, targetons, sobrets i sobrassos? Jo, només de pensar-hi, m’he d’asseure per por que la indignació em provoqui un cobriment. Així, reposada, m’atreveixo a donar un cop d’ull a algun de tant en tant. No vull ni saber la quantitat de diners malgastats que podrien haver servit per dur a terme qualsevol dels projectes que proposen. Llavors sí que em vindria la feridura!
Els "peperos", que no hi tenen gaire res a fer al meu poble, envien només un sobre amb una carta escrita en castellà i signada pel gran "jefe" feixista amb barba i una llista de gent que no em sona de res, però pels cognoms deuen ser tots parents i poc amics dels catalans. S’han estalviat el tríptic amb les fotografies, però segur que els és igual, només busquen el vot espanyolista. No hi ha sants, directe al reciclatge.
Tots els altres han enviat uns fulletons amb les fotografies i dades rellevants dels candidats i suplents de les seves llistes. Això sí que em distreu un xic (ai, la trapasseria!). Guaito els que s’han envellit, els que han canviat de paper, els que han sortit afavorits, els que fan cara de mala llet. Molt millor que les revistes del cor de les perruqueries, frustrants perquè no conec ningú. Sempre m’ha fet gràcia la mena de currículum que hi consta a sota: edat, naixença, titulació o professió i pertinença a algun teixit associatiu del poble. Em sorprèn que destaquin el simple fet de ser soci d’una entitat, quan la majoria de gent de les llistes en són o se’n fan a l’última hora. Jo, pel cap baix, en sóc de vuit o deu i n’he estat de moltes més. És com pagar un impost revolucionari perquè la vida cultural i esportiva d’un poble no s’aturi. Altra cosa és formar part de la junta: això sí que significa un esforç important no gaire compensat darrerament.
Aquest any, però, amb la novetat que han introduït alguns de fer autodefinir-se als candidats, he descobert un nou mèrit curricular: ser dels “hermanus” o per haver-hi estudiat o per treballar-hi. A totes les llistes n’hi ha, fins i tot a Esquerra, la segona i l’últim de la llista n’eren professors. Els socialistes, però, en fan gala, qui ho havia de dir, els que per ideologia haurien de defensar l’escola pública i laica. Són punts de vista. Per a alguns, deu ser un orgull haver-hi estudiat i se’n senten satisfets encara ara. Per altres, que tenim memòria, aquests senyors representen una part important de la història fosca i repressora del franquisme, que no es limitaven a educar els vailets dins l’escola sinó que els controlaven fins i tot l’entrada al cinema.
Deixem-ho estar, ja sabeu que jo no sóc pas gota amiga de monges ni capellans, que vaig rebre tan intensament els seus mètodes educatius que quan en vaig sortir semblava un cavall desbocat. I si no pregunteu-li a la segona dels socialistes, que per no anar a ensenyar als “hermanus” -sempre hi ha excepcions- li va tocar domesticar-me a mi durant dos anys de la meva adolescència i de la seva juventut. I això sí que per mi és un mèrit!

JOC BRUT

Una de les coses de les campanyes electorals que em treuen de polleguera és aquesta mena d’oració que resen els locutors dels telenotícies cada vegada que enfilen la crònica dels discursos i passejades dels candidats. A mi, particularment, se me’n fot si firmen o no els reportatges, si només hi posen la veu o si no en volen saber res. No dubto que siguin professionals i entenc que vulguin utilitzar els seu criteri a l’hora de seleccionar la qualitat o la rellevància de les bajanades de cada partit. Els periodistes, com en tots els gremis, procuren per ells i es defensen uns als altres amb carn i ungles, es pensen que tenen tota la raó del món i que en saben més que els altres. Però els periodistes, com tots els altres professionals, són persones amb ideologia pròpia i és molt fàcil que, sense adonar-se’n o amb tota la intencionalitat del món, es decantin per un candidat o per l’altre. La gent que no estem tan preparats com ells ho podem comprovar cada dia. Quan llegim el diari, escoltem la ràdio o veiem la televisió, podem parar bojos si volem saber com han anat realment les coses i anem contrastant la versió dels uns i dels altres.
Jo tampoc no considero just que els partits que tenen més representació hagin de tenir més temps, o seguir un ordre determinat: les oportunitats haurien de ser les mateixes per tothom. Prou que s’ho maneguen els seus aparells propagandístics per fer sonar les paraules més contundents del míting i l’entusiasme exagerat del públic just quan hi ha les càmeres de televisió gravant! Una posada en escena ben estudiada, per aprofitar al màxim els segons que els pertoquen. Prou que procuren que no enfoquin els locals buits, o les ganyotes del candidat. No trobeu ridícules aquestes escenografies amb gent a darrera, muntatges multimèdia, i pluja de flors?. Uns varen començar a fer-ho, copiant-s’ho dels americans, és clar, i ara ho fan tots. Fins que surti un nou il·luminat que digui que això es contraproduent i se n’inventi una altra. Us imagineu si els periodistes, seguint el seu criteri professional, valoressin més la imaginació, la sinceritat i el joc net, que la mediocritat, la farsa i el tot s’hi val?
Avui me n’han dit una de grossa, del meu poble. Es veu que l’altre dia, un paio es dedicava a estripar les pancartes i banderoles d’un partit que ara és a l’oposició, però que havia estat molts anys al govern. Una colla que ho varen veure el varen anar seguint i es varen adonar que anava camuflat darrera unes ulleres i una barba postissa, però resulta que no va disfressar el cotxe i el van reconèixer. Diuen que era un senyor important, molt vinculat al govern actual, ben conegut per les seves aventures de superheroi de còmic. Diuen que el varen poder retratar...
En aquest cas jo crec que els periodistes haurien d’exercir de professionals sense coacció i fer figurar aquesta suposada fotografia amb la notícia corresponent a la primera plana dels diaris comarcals. Però em sembla que no es refereixen pas a això els de TV3 quan deixen anar la cantarella de la cançó enfadosa ...

No m'utilitzis

Finalment la Xoia torna a escriure! Farem repicar campanes i tocarem sardanes a plaça... Sabeu què passa? Que, com diu el refrany, l’escriure fa perdre el llegir i de tant en tant convé xarrupar les paraules dels altres. Ara tinc al cap tants de temes per descabdellar, tants de cabrots reprimits per alliberar, que no sé per on començar, però com que és el tema del dia criticaré les eleccions municipals.
M’imagino algú que jo sé que ara està pensant: “Ja era hora que parlés del seu poble!”. Doncs no, xicot, vas ben errat. No ho penso pas fer, cadascú que procuri per ell i jo per tots. Ja és molt que vagi a votar, perquè com més vella em faig, més escèptica em torno.
No us penseu pas que no hi hagi anat vegades a enganxar cartells i penjar pancartes, si més no, a mirar com ho feien els altres, amb bon temps i amb tramuntana. Però, ai las! Escombra nova, escombra net i a mi ja m’han fet servir prou quan anaven maldades i la brossa ens afogava. Ara em toca quedar-me en un racó del cobert envoltada de teranyines, esperant que em llencin a la foguera de Sant Joan.
No m’agrada aquest lema d’Esquerra: Utilitza’ns. Generalment, a ningú no li agrada que l’utilitzin i encara menys, sentir-se utilitzat. Dic a ningú, però suposo que hauria de dir “a gairebé ningú, a poca gent, a mi i a un altre”... Fa, Albert? De fet, hi ha gent a qui li agrada ser manipulada, espremuda, explotada. Hi ha gent pobre d’esperit, massoquista, servil, llepaculs... Mentre n’hi hagi de burros els savis iran a cavall, ja se sap. Utilitzar, emprar, fer servir, usar i quan se’n cansin desar, arraconar, llençar... Les persones no som eines, perquè les eines les fan servir les persones. Aquesta llumenera que han llogat els companys manaires d’ERC com a assessor d’imatge s’hi llueix últimament. Segur que va anar a fer una incursió de postgrau als Estats Units, per anar a aprendre marqueting com cal, i es va afartar tant d’hamburgueses, que se li ha espesseït la sang del cervell i per això fa aquestes parides mentals tan massoteres.
Tampoc no m’agrada que ERC, com la resta de partits, confongui Barcelona amb Catalunya. Que hi ha centenars de candidats i candidates a tot el territori, per triar i remenar! Hi ha homes, dones, joves, vells, novells, repetidors, eixorits, lletjos, llestos, tanoques, malparits i innocents. En Jordi Portabella ja fa massa anys que el coneixem , sabem que és llest, guapo, trempat i altres coses, però el tenim massa vist, i als de comarques no ens escalfa ni ens refreda. No podia fer l’anunci la candidata de Verges, per exemple? Amb la feinada que va tenir organitzant i coordinant tota la parafernàlia d’en Llach, podeu ben creure que ha d’estar molt preparada ... O el candidat de Bellcaire, o el de Pals, o el de Palafrugell, per dir algú desconegut per la resta de Catalunya i que, ben segur, representen millor el tarannà de la gent votant d’esquerra.
La veritat és que només he vist l’anunci d’ERC un parell de vegades i els altres no els he volgut ni veure. Tampoc no he llegit cap dels programes electorals del meu poble, però deuen fer les mateixes propostes i les mateixes promeses, uns i altres, amb el propòsit d’entabanar quanta més gent millor. En acabat, quan governin, ja es veurà la diferència en la manera de dur-les a terme, però serà massa tard, com sempre.
Com cada quatre anys deu tocar prometre el pavelló firal i la piscina. Per cert, parlant de piscines, per casualitat no hi ha pas algun partit que contempli la possibilitat d’aïllar-ne una part per l’ús exclusiu de les dones musulmanes, com demanen a Lloret? Per què jo sé d’una colla de naturistes que, per no ser menys que elles, també en volen un altre tros per poder banyar-s’hi de pèl a pèl amb tota llibertat, tal com el seu déu mana.

Uuufff. D'això ja en parlarem un altre dia.