dijous, de setembre 07, 2006

Jo també vull un estat propi II (Banderes)

Acabo de llegir que els de CiU penjaran una bandera de 300 m2 al castell del Montgrí per la Diada. Es veurà de lluny, de tot l'Empordà, diuen, fins i tot des de mar (per cert, és estrany que no en pengin una de més grossa a les Medes). La gent conscienciada que visiti aquestes comarques pensarà: "Ostres, aquests sí que són catalanistes de veritat!" i algun guiri despistat es preguntarà: "Per què coi li posen bufanda de ratlles a a aquesta muntanya?"
Com que som una nació sense estat pengem les senyeres al balcó per mostrar la nostra identitat i reivindicar els nostres drets i ho fem en dates senyalades. Banderes llargues al balcó de davant, banderes petites a la finestra de darrera, banderes noves de trinca de colors vius, banderes descolorides pel pas dels anys, banderes de plàstic reciclades de Ciutat Pubilla, estelades vermelles, estelades blaves, col·locades horitzontals, verticals, enlairades en una asta damunt el teulat... Banderes per a tots els gustos que reflecteixen, en certa mesura, la manera de pensar de qui les posa: ostentació, covardia, orgull, reivindicació, prudència, etc. En cap cas, no és pas la mida de la bandera la que representa el grau de catalanitat (petit home, gros barret), sinó el sol fet de mostrar-la al carrer. Tristament, les cases sense senyera són la majoria: les dels espanyolistes que vàren guanyar la guerra el 1714 que són més dels que ens volen fer creure, les dels guiris i immigrants que no se senten identificats amb el nostre país perquè es pensen que són a Espanya i les dels catalans que tant se'ls en foten naps com cols i que fan decantar la balança a l'hora de les eleccions.
Està bé penjar la bandera l'11 de setembre per ensenyar la nostra catalanitat a fora, però és cada dia que l'hem d'exercir i recordar la nostra derrota. La lluita per la recuperació dels nostres drets tot just comença i tots hi hem de contribuir d'alguna manera. Les administracions, amb els recursos que calguin, han de fer que els immigrants sàpiguen on han anat a parar: la nostra llengua, els nostres costums, la nostra cultura, la nostra història, els nostres drets, les nostres lleis i les nostres reivindicacions com a nació sense estat. Nosaltres no afluixant, no canviant de llengua, no renunciant als nostres drets, ajudant-los a donar-se'n de que l'opció catalana és millor que l'espanyola per viure al nostre país. Potser així, de mica en mica, cada any anirem veient més senyeres penjades a les finestres, fins el dia que ja no calgui veure'n cap més que la que onegi, tota sola, sobre el balcó de l'ajuntament.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Serem feliços el dia que només hi hagi la bandera en el balcó de l' Ajuntament? Tampoc ens enganyem!Les banderes, la llengua ... són símbols de país. Però de la mateixa manera que la reivindicació no ha de ser només el dia 11 de setembre o el dia de sant Jordi sinó en el dia a dia,en el tarannà de la gent de casa implicada en la recerca continua de la nostra identitat , també és important que aquesta Diada Nacional de Catalunya sigui un dia de reivindicació, d’ afirmació, d’ identitat identificada com avenç nacional i com avenç social. El nostre model de país ha de ser plantejat en grau de cohesió social, de desenvolupament econòmic per a tothom. Cal avançar políticament però també socialment, de manera que el benestar sigui una de les identitats del nostre poble.
bona diada Xoia!