dilluns, d’octubre 30, 2006

EL MEU VOT

Escric avui, així demà qui em llegeixi podrà reflexionar com cal. Jo dimecres, si no hi ha res de mal, iré a votar i en Panxo, el meu mico, si pogués també hi iria, perquè li agradava fer com els seus companys més evolucionats. Sabeu on està feta aquesta fotografia que encapçala el meu blog? Doncs justament a la placeta on vivia en Panxo, davant del convent que ara serveix de col·legi electoral i abans de col·legi nacional de la mainada. En Panxo hi anava a fer cua quan repartien la ració de llet a les criatures i ara seguiria la gent fins a les urnes ben cofoi.
Jo votaré ERC perquè tinc memòria. Em recordo perfectament d'aquell temps que a les escoles et feien cantar himnes feixistes amb el braç enlaire i que no et deixaven parlar en català. Que et feien aprendre lliçons d'història falsejada i les virtuts d'una colla de personatges dantescs. Que t'obligaven a ser catòlica i practicar la religió a força d'amenaces. Que la guàrdia civil no tan sols agafava els que no pensaven com ells sinó que també controlava l'entrada del cine per fer cantar els himnes, per vigilar qui se saltava el No-Do i perquè els menors no veiéssim biquinis. Vaig trigar gairebé vint anys després d'aquesta fotografia a veure reconeguts alguns dels meus drets i la història amagada. Així vaig saber que ERC havia estat el un partit d'esquerres català i que va governar fins que Catalunya va ser ocupada pels feixistes.
Jo votaré ERC perquè estimo la llibertat. En Panxo em va ensenyar a enfilar-me als arbres d'aquesta placeta i a veure el món d'una altra manera des d'àllà al cim. Vaig aprendre que tenia els mateixos drets que els vailets, a jugar a futbol i a fer baralles. De mica en mica, vaig aprendre que ni les mestres, ni les monges, ni els capellans tenien cap dret a inflar-me el cap amb bajanades, mentides i coaccions, que jo podia pensar tota soleta. També vaig aprendre que per pensar diferent et fotien cops de porra i et tancaven a la garjola. La llibertat és poder ser com es vol, sense estar supeditat als capricis dels altres. Jo sóc catalana i no vull ser espanyola, no ho he pas triat i si ells són demòcrates no em poden retenir per força. ERC és l'únic partit que ens garanteix i lluita per la llibertat de Catalunya.
Jo votaré ERC perquè treballo i pago els meus impostos, com la majoria de catalans. Em rebenta que gairebé una quarta part del meu esforç serveixi per pagar les autopistes, les escoles, la sanitat, els aeroports, etc. dels espanyols quan a Catalunya ens falta de tot. Vull tenir el dret a decidir a qui li poden fer més falta els meus diners i no vull que serveixin per subvencionar les religions, ni les empreses privades, ni l'exèrcit, ni les associacions franquistes, ni les famílies reials.
Jo votaré ERC perquè sóc catalana i vull continuar sent-ne. La llengua pròpia de Catalunya és el català i cap més. A Catalunya hi viu gent que en parla d'altres i està bé que les continuin parlant en privat, però la llengua comuna ha de ser el català. No m'agrada que moltes caixeres de supermercats pretenguin fer-me canviar de llengua en el meu propi país. Estic farta d'engegar telefonistes emprenyadors que em volen vendre alguna cosa i encara em reclamen que parli en castellà. Trobo escandalós l'ínfim percentatge d'immigrants que entenen el català i no diem que el parlin. És vergonyós la quantitat d'establiments retolats en castellà i d'empreses que l'utilitzen per a comunicar-se. Buf, no continuo perquè demà encara hi seria...
Jo votaré ERC perquè estic farta de mentides, com deia en John Lennon, farta de polítics tarats i porcs, només vull la veritat, just give me some truth. CiU no estima Catalunya, té el cor a la butxaca, només procura pels seus interessos i està al servei dels poders econòmics i religiosos. Són de dretes i no ho volen reconèixer, diuen que són catalanistes per enganyar la gent, però no s'ho creuen ni ells. El PSC vol una Catalunya espanyolitzada, cada cop més indiferenciada de les regions autònomes, amb una figura que faci més les funcions de governador civil que no pas de President d'una nació, diuen que són d'esquerres però els seus dirigents viuen en xalets en zones residencials i només pensen en acapoarar diners per escurçar la distància amb els seus "rivals" de CiU.
Jo votaré ERC perquè és l'únic partit catalanista i d'esquerres, que no depen de Madrid ni dels poders fàctics i que no ha de donar cap explicació a ningú més que a la gent de Catalunya com jo. I sé que, siguin quin siguin els resultats, faran el millor pel nostre país.

dissabte, d’octubre 28, 2006

Val més ser cap de moixó que cua de tauró




No us fa pensar en ningú aquest home tan trempat? Mireu-lo bé, aquest somriure universal amb les tres arrugues bilaterals, aquests ullets de flipat, la barbeta... Sempre disposat a fer la seva feina ben feta: tot net, polit i brillant. Gràcies a ell la casa està ordenada i tot funciona com cal.

Del matí al vespre procura que les atzagaiades del senyor i dels seus amics no traspassin la porta del casal, sort d'ell que ho té tot controlat! Un raig de Netol i tot torna a brillar com abans.

Se n'ha hagut d'empassar de grosses aquesta boca per eixamplar-se aixís... Però ell no aspira mai a ser amo, ja es nota que està prou content de viure a la casa gran, menjant les sobres a la taula petita, esborrant les ditades dels mobles, renegant dels seus companys moixons foragitats. Per l'amplada de la boca bé podria ser cap de rap, però s'estima més ser cua de tauró.

divendres, d’octubre 27, 2006

SOCIOVERGÈNCIA


Un company m'ha fet arribar aquesta il·lustració, llàstima que ha quedat un xic escapçada, però ja es veu. Així que avui res de xerrameca, guaiteu-la bé que ja ho diu tot...

divendres, d’octubre 06, 2006

Mas i Montilla: presidents de "pacotilla"

Fa més d'un mes que no escrivia al blog i no és pas que no en tingués ganes. Normalment, a la mínima punxada salto i la més petita guspira m'encen. Per apaivagar la coïssor vinc corrents a l'ordinador i picant les tecles em desfogo. Però és que últimament, amb les barbaritats que diuen i fan a la campanya electoral, no donc l'aviament: no tinc temps de refer-me d'una enxarinada que ja n'arreplego una altra. Recoi, que estic més foradada que un colador, més escalivada que un pebrot vermell. Estic tan saturada d'indignació que no puc ni reaccionar. Ara entenc que la gent acabi posant-hi pell morta, que no s'escalfi ni es refredi, que engegui a dida la política i els polítics.
Què està passant a Catalunya? Sembla que tots plegats comencem a perdre la xaveta. Els polítics desvariegen contínuament i no se n'avergonyeixen. D'un dia a l'altre es contradiuen i deixen anar mentides de l'alçada d'un campanar, confiant que la gent del poble és inculta, benèita i desmemoriada. La llista de promeses que fan és més llarga i fantàstica que la carta als Tres Reis d'una criatura de cinc anys. Senyors, que ja fa temps que sabem que els Reis són els pares i que si no hi ha diners no hi poden haver regals! Talment com criatures, alguns fan de l'insult i la desqualificació, l'argument principal per véncer i convéncer.
Tot plegat sembla un torneig preparat i adobat des de Madrid amb en Zapatero d'àrbitre. Ara en Mas fa un gol, ara li toca a en Montilla i quan en Carod xuta a porta és fora de joc, targeta groga, targeta vermella i expulsió. Mentrestant en Saura corre amb la farmaciola i la tovallola cap a revifar en Montilla cada cop que es fot de morros i en Piqué s'espera tranquil·lament a la banqueta amb la caixa d'eines per ajustar algun cargol de l'estructura d'en Mas quan li grinyoli. Tant és qui guanyi: quan s'acabi s'intercanviaran les samarretes i s'abraçaran, amb la satisfacció i els aplaudiments de tota Espanya. Deixaran en Carod per allà mig al camp amb pilotes sense pilota, de pèl a pèl sense pèl. En Saura, desvagat en un racó, llegint llibres vermells i verds, que els morats ja li vindran d'esterrajar i traginar andròmines quan es quedi a l'atur i les peles no li arribin per comprar-se ulleres de disseny. En Piqué és tornarà a posar la capa negra i vermella i es tancarà una temporada al seu bagul fins que arribi la primavera.
I els mitjans que transmeten el partit contents d'haver-hi contribuït: ha estat un èxit de la democràcia, tots dos han jugat tan bé, tots dos s'ho mereixen. En canvi en Carod només vol anar pel seu compte i ja se sap, tot ho esguerra. Un aficionat que ha de tornar a segona divisió.
I els amos dels mitjans, amb els amos de les grans empreses i dels sindicats, dels grans Jutjats i de les esglésies ho celebraran fent un gran banquet amb cava televisiu i es repartiran el pastís de la GENERALITAT: Govern per mi, Ensenyament per tu, Negocis per l'altre, Economia per mi, Religió per l'altre, Atur per tu, Laicisme per tu, Industria per mi, Turisme per tu, Afers exteriors per tu, Tinglados per mi. No ens hem d'amoïnar per res, seran la combinació perfecta: a un li sobren cabells i a l'altre n'hi falten, un té la mirada de l'aguilot i l'altre la d'un talp, un té la cara solcada de tant somriure en fals i l'altre el rictus de vetllador de tanatoris, un sembla el xicot de la Barbie i l'altre un "hermanu gabrielista", un parla un català exageradament pronunciat que ultrapassa la perfecció fonètica i sintàctica i l'altre no aconsegueix articular cap so ni construir cap frase que el pugui identificar com l'idioma propi de Catalunya, un és de dretes i l'altre d'esquerres, un ha nascut a Catalunya i l'altre ha nascut a Andalusia. Una cosa, al menys, tenen en comú: que tots dos són fills de la mateixa mare pàtria anomenada Espanya i que quan tenen el més petit problema corren a ploriquejar a la seva falda.
A mi no m'agrada el futbol i sóc del temps que als àrbitres venuts se'ls fotia a la branca, així que ni en Mas ni en Montilla, aspirants de "pacotilla". Amb Carod president Catalunya independent!

dimecres, de setembre 20, 2006

De ponent, ni vent ni gent...



Senyor Rodriguez Zapatero, no és pas del meu tarannà fer el que em diuen els altres i molt menys si em volen fer passar gat per llebre, però ara li faré cas i no expressaré la meva indignació contra aquest senyor defensor del poble espanyol. Me n'alegro que d'una vegada s'hagi tret la pell d'ovella i ens ensenyi les urpes i les dents obertament, tal com fan els altres fatxes del país veí. És una persona que compleix rigorosament les funcions del seu càrrec, al servei dels ciutadans espanyols, tal com han fet històricament els seus sobirans des d'abans de Felip V fins a Franco. O és que encara hi ha catalans que es pensaven que aquest senyor els representava? Defensar els drets dels espanyols sempre ha estat i serà anul·lar els drets dels catalans. Nosaltres no en tenim de drets, ens els vàren arrabassar amb les armes el 1714 i varen tornar a escriure la història a la seva manera. Segons ells, Catalunya no és ni ha estat mai una nació i el català és un dialecte que ha de desaparèixer. Aquesta edició castellana del llibre d'Ausiàs Marc "cavallero valeciano de nacion Catalan" no ha existit mai, segurament jo me l'he tret de la màniga.

Ja ho dèien abans: "De ponent, ni vent ni gent ni casament". Voler canviar la mentalitat dels castellans és una feina inútil. Tant és que siguin de dretes com d'esquerres, monàrquics o republicans: abans que res són espanyols i la "unidad de la patria" està per damunt de totes les ideologies. Mai no han estat ni seran democràtics, mai no acceptaran que els catalans i els bascos decidim recuperar els nostres drets lliurement í pacífica. Garbellant la terra espanyola, ben segur que trobaríem més diamants que no pas persones que respectessin la nostra decisió. Però el més sorprenent és que no tenen cap més argument que no sigui la seva sagrada constitució, que tot just té quatre dies i que té més manaments que la Bíblia. Si no, ja tenen l'exèrcit, com sempre. D'una manera o de l'altre seguiran intentant aconseguir que a Catalunya no quedin catalans.

dimarts, de setembre 19, 2006

Assetjaments escolars

Gairebé un quart de milió dels alumnes catalans pateix "bullying" o assetjament, llegeixo als diaris. Això significa gairebé una quarta part dels alumnes i segons diuen, la majoria es dona entre vailets de 7 i 8 anys, més que no pas a Secundària, com es creia fins ara. Jo no he llegit l'estudi ni sé qui l'ha fet, però fa anys que conec un xic el comportament de la mainada i penso que potser en fan un gra massa, no? Incloure en el "bullying" el fet de posar motius o malnoms, les burles, els insults, les bromes, les trapelleries és passar-se de rosca, sobretot amb nens d'aquesta edat, que ho fan com la cosa més normal del món. És la llei del galliner i de la majoria d'animals que viuen en comunitat: cada un ha de trobar el seu lloc dins la jerarquia del grup, des del més fort al més feble. Encara no tenen els lòbuls frontals prou desenvolupats i, per tant, la conducta no està regulada i actuen impulsivament sense preveure'n les conseqüències. És a dir, volen humiliar o ferir en aquell precís moment, bàsicament per autoreforçar-se i envalentonar-se, però no pas per fer mal a llarg termini. Això no vol dir que no hi hagi nens problemàtics que utilitzen l'agressivitat com una manera normal de relacionar-se. Tampoc no em refereixo pas als alumnes de Secundària, que sí que saben prou bé el que fan.
No és pas d'ara que els grassos, prims, miops, maldestres, fluixets, etc. siguin rebatejats amb els adjectius i motius més variats, en podríem escriure un llibre: el llenguatge adult n'és ple i no parlem del món esportiu on també l'insult és la reacció impulsiva més habitual. La qualitat de foteta o sorneguer també és molt valorada entre la societat adulta. I si parlem de fer l'encamalleta, quantes vegades no ho hem pensat nosaltres mateixos si hi ha algú que no ens cau gaire bé? Si els comparem amb els nens d'abans gairebé són uns sants: al meu temps ens tiravem terrosses, rocs, ganxets de ferro amb tiragomes, fins i tot algun balí... Les baralles a l'escola o al carrer acabaven amb la roba estripada i sang a mitja cama. Els mestres repartien insults i òsties només per no saber-te la lliçó. No vull justifuicar de cap manera aquella violència. Algú pot haver-ne quedat traumatitzat psicològicament, potser ja devia ser una mica especial, d'altres n'hem passat de seques i de verdes i se'ns ha fet la pell dura.
Actualment, molts pares intenten protegir tant els seu fills amb carn i ungles, que els tanquen en campanes de vidre, sense saber que els priven d'aprendre a defensar-se i a enfrontar-se a la vida real, molt més dura que la de l'escola. Molts deleguen l'educació dels seus fills als mestres i n'exigeixen responsabilitats si no es comportem com cal. Aquesta mainada, quan arribin a adults, tindran tots els números per patir menyspreu, humiliacions i assetjaments, però no tindran pas els seu pares per anar a esbardufar els seus caps i companys de feina.

dissabte, de setembre 16, 2006

ONADA

Fa dies que estic donant voltes al tema per veure com l'agafo. Com aquell qui va en barca i es troba amb una onada grandiosa que se li acosta. Si l'agafa directe, de cares, pot trencar l'onada i saltar enlaire amb perill de desnucar-se o pot bolcar la barca i anar parar a sota aigua amb perill de negar-se. Si no fa res i s'hi posa de costat, perdrà el domini de la barca i l'onada el portarà on ella vulgui. Si gira cap i s'hi posa de culs, tornarà enrere sense perill aparent, però haurà perdut una part considerable de temps i qui sap quan trigarà a tornar al lloc on estava. El meu pare deia que s'havia de saber tempestejar, agafar l'onada del biaix, trencar-la de costat, així la guanyaves, anaves endavant sense perill de bolcar.
Els poders terrenals de l'església catòlica són immensos i jo no sé be bé per què. La prova és que cap governant de l'anomenat món occidental no s'atreveix a tocar-la ni a qüestionar-li res. Els mitjans de comunicació tampoc gaire. Tant és que siguin de dretes, com d'esquerres, anglicans, luterans, evangelistes, ortodoxos o ateus: quan l'esglesia s'hi fica pel mig tothom a callar i marxa enrere, com si de l'onada amenaçadora es tractés. N'hi ha ben pocs que l'hagin saltat de cares i ho hagin aconseguit. La majoria es deixen engolir sense oferir resistència i els altres reculen renunciant a tot el que havien avançat, cagats de por. I l'onada grandiosa no els deixa sortir de port, de la platja, demostrant-los que ella és la mestressa de la immensitat del mar i dels seus secrets fins més enllà de l'horitzó.
La religió és la manera més eficaç que tenen els poders fàctics per entabanar el poble, perquè no protesti, perquè no s'esvaloti. L'esglèsia catòlica oficial és la representant dels agents econòmics i de les famílies poderoses del primer món que fan i desfan. Els capellans només són la cresta de l'onada. La potent massa d'aigua que la sosté la fa ballar com vol, com en una funció de titelles. Ben pocs dels de sota creuen alguna cosa de la que prediquen el seu ninots, ans al contrari.
Quan no hi havia divorci, bé que els ho arreglava l'esglèsia anul·lant el matrimoni a canvi d'una quantitat considerable de diners ( un milió de pessetes l'any 75, d'un cas que jo conec). Pagant, Sant pere canta. Els pobres, a aguantar i a cometre pecat d'adulteri. Pecat amagat és mig perdonat. Això em deia el meu cap, que saltava més que una granyota, perquè no m'havia vist a missa per la festa major: "Tant li fa si creus o no creus, la qüestió és anar a missa a primera fila i a combregar perquè tothom et vegi, llavors fes el que vulguis, et confesses i ja està..."
També dubto que els mateixos capellans es puguin creure totes les bajanades que diuen els seus manaires, si tenen un xic de senderi. Potser a força de repetir cada dia la mateixa comèdia, per fer fora els mals pensaments, el seu cervell acabi adormint-se...
Anys i anys enrera, els capellans eren de les poques persones "lletrades" que existien, perquè sabien llegir i escriure, una mica de filosofia, doctrina i parlaven llatí. Evidentment que n'hi havia de més llestos i savis, que varen fer grans aportacions a les lletres, la ciència i la gastronomia ( els frares principalment: Dom Perignon va descobrir el xampany!), però no hem d'oblidar les barrabassades que va fer la Inquisició en nom de Déu. Actualment, qualsevol vailet que hagi acabat l'ESO supera en coneixements a la majoria de rectors de parròquia. Així que no em facin riure quan el seu cap, un senyor que ha estudiat Teologia a la Universitat, per més llengües que parli, intenti reescriure el treball de milers de científics molt més ben instruïts que no pas ell, i encara en nom de la racionalitat, un tema que potser tocaré properament.
Els humans insignificants ens jubilem quan ens toca i més si comencem a repapiejar. La plana major de l'Ésglésia no s'adona que el seu cap ja comença a estar deixat de l'ala de l'esperit sant i si xerra massa pot provocar un conflicte internacional?
Ara puc respirar a fons, que ja he tempestajat la primera onada!