ELS NOUS DEU MANAMENTS

Feia massa dies que els grans capellans no garlaven, però ja es veia a venir que la tranquil·litat no podia durar gaire. Després d’unes vacances gens profitoses per terres americanes, el cap de la piràmide catòlica, apostòlica i romana ha convocat una reunió dels burots principals per decidir ampliar la llista de pecats i prohibicions, perquè no pot ser que la gent se’n rigui d’ell quan la renya i tothom continuï cardant, amb condons o sense, com aquell qui res. En vistes que la majoria de joves, sense prou peles per pagar una habitació d’hotel, practiquen el sexe dins el seu cotxe, i constatant la presència de noies fent autostop a les carreteres assegudes en una cadira, sense voler anar gaire lluny, l’esperit sant li ha encès la bombeta halògena que du al mig del cervell entre cella i cella i ha cridat: "Eureka! Ja tinc la solució! M’inventaré uns manaments nous per què la gent faci servir el cotxe com cal, i hi ficaré aquest per allà mig, dissimuladament, entre altres mals costums que també seran pecat: conduir massa depressa o borratxo, esbardufar els altres, presumir de cotxe, etc." Pecats, d’altra banda, que fa molt de temps que estan regulats pels governants en forma de normes, infraccions i sancions del codi de circulació.
A l’Amèrica llatina cada cop hi ha menys governants de la seva corda, els bisbes i capellans catòlics que tenen seny se li tornen dissidents i la gent descontenta es fa protestant, així que ara ha centrat tots els seus esforços en la vella Europa, que cada dia es torna més conservadora. Un terreny ben adobat perquè hi arrelin les seves llavors reaccionàries. La història ens ensenya que l’església catòlica sempre s’ha decantat cap a la dreta, no només per anar de bracet amb els seus representants i beneir els dictadors amb aquesta mà. La mà esquerra, sinistra, ha simbolitzat sempre la mà del dimoni. I la dreta, ja se sap: a cop de cartera fa cantar Sant Pere. De negociants, governants, reis, bisbes i papes addictes a la pràctica sexual variada fora de casa n’hi ha hagut sempre, però no ho feien pas a dins el cotxe...
Però, ai las! La cavorca espanyola encara és pitjor. Aquesta colla de corbs pla en són de savis! Qui es pensen que són ell per decidir què s’ha d’ensenyar a l’escola pública i laica i sortir a la televisió amb tot el cinisme i l’arrogància possible, per donar lliçons de moralitat? I tot, altra vegada, per no voler acceptar les opcions sexuals de la gent normal. Ja ho sabem que a ells no els agraden les dones, potser a alguns tampoc els homes, potser a la majoria tampoc els nens, i que a tots els agrada déu, que ningú no sap què és. Però ja fa massa temps que amb aquesta excusa es dediquen a tocar a la gent allò que no sona i a ficar el fiblot on no pertoca, quan valdria més que s’arromanguessin la sotana per veure que hi duen a sota i deixar cardar en pau a l’altra gent, sense convertir-los en estàtues de sal.

LLENGÜES I LLENGOTS

Fa pocs dies, una persona va anar al CAP del meu poble, d’urgència, perquè patia un fort dolor. Després d’esperar-se més d’una hora i mitja, envoltat majoritàriament de persones hispanoparlants que ocupaven les butaques d’espera, el va atendre una metgessa que també parlava en un castellà de les Amèriques i que no entenia ni un borrall de català. Així que aquest pacient, mai més ben dit, va haver de canviar la seva llengua per una de forastera, no fos cas que es quedés allà plantat sense remei. Un cop es va haver pujat els pantalons, després de la injecció calmant, no gaire tranquil de consciència, va donar una ullada a la recepta per conèixer el nom d’aquella dona tan poc respectuosa amb la gent del país on viu i treballa. Però, sorpresa: no hi figurava cap nom femení, sinó que portava el mateix nom i número de col·legiat d’un altre metge del CAP, fet que ens va fer sospitar que a més de no tenir ni el nivell A de català no devia tenir ni el títol homologat ni els requisits reglamentaris per poder exercir. Però aquest és un altre tema que ja tocarem un altre dia.
La meva fòbia als metges i hospitals fa que no m’hi acosti gaire sovint, per sort. No m’imagino arribar allà fotuda i que encara em facin parlar per força en la llengua del "Imperio", quina barra! Només de pensar-hi, la indignació que sento és tan forta que se’m regira l’estómac, em puja un fogarada coll amont fins a les galtes, el cor se m’esvera, la suor em regalima cara avall i no trobo aire per respirar, fins que el cap se m’enterbolina. Vaig allà perquè em curin i en puc sortir en cadira de rodes o directament al canyet.
Ben segur que, acostumat a abaixar el cap, hi ha qui dirà: “No passa res, tu saps la seva llengua, ella acaba d’arribar, deixa-li temps...”. Contínuament la mateixa cançó: ells engatussats amb la història de la "madre patria" no necessiten fer cap esforç per què els entenguin i sempre hem de ser els catalans els que hem d’afluixar. Per fer aquesta feina, els seus companys d'aquí han de tenir el nivell C de català, com tants altres treballadors públics i és la cosa més normal del món. Aquesta situació seria impensable en qualsevol país del món. Us imagineu un metge espanyol atenent pacients a la sanitat anglesa sense tenir cap coneixement d’aquesta llegua? O un metge anglès, acabat d'arribar, treballant en un consultori d'Extremadura? Ni en una pel·lícula de riure muda dels anys 20!
Motius com aquests fan que avui, per primera vegada a la meva vida, després de més de quaranta anys de guerra desfermada de fan dels BEATLES contra els Rollings, proclamo una treva indefinida en reconeixement del gest important que han fet els Stones per la nostra llengua quan han parlat en català (encara que només sigui per vendre el seu concert) i espero que serveixin de model a molta gent pel bé del país.

NOTA: Acabo de comprovar a TV3 que han parlat millor que en Montilla, potser més estona i tot, això que tot just comencen...

LA CLAU

La pasca pagana, plena de celebracions inacabables, la que jo somiava l’altre dia, me fa que va quedar un xic aigalida. Després dels resultats electorals unes copetes de xampany a cop calent sempre van bé: ja sigui perquè no n’hem perdut més, perquè no sigui dit, perquè ja el teníem en remull, perquè els altres també ho fan, perquè val més riure que plorar, a les penes punyalades... En acabat, trico-trico, sense fer gaire fressa ni voler esclafar ningú, cap a fer nones, a rumiar amb el coixí.
Dilluns, a casa, quieta, a reposar. Qualsevol se’n va a mercat! Tothom dient la seva. Els uns que han guanyat per pocs vots, però empatats en regidors amb els rivals, així que no poden tornar a formar govern amb els seus socis. Aquests que sempre queden igual: ni perden ni guanyen. Els que han empatat han guanyat en regidors en vist fa quatre anys, però sols tampoc no poden fer res. I Esquerra, que en té un més que fa quatre anys, però no ha aconseguit igualar els vots de vuit anys enrera, té la clau. Sempre la maleïda clau, ni que fos sant Pere! De què serveix tenir la clau, si has de fer reverència als amos? Només per poder-los triar: vosaltres podeu entrar a la casa gran i els altres us heu d’esperar al carrer durant quatre anys. Trist paper si sempre ens toca fer de majordoma i mai no podem ser nosaltres els qui entren per la portalada.
Dimarts, dimecres, dijous... Plouen notícies de fora, de la capital, és clar: altra vegada en Portabella és el protagonista, que n'ha perdut un i es vol quedar a l'oposició. A mi em sap molt de greu, perquè el noi sembla afectat de debó i crec que ha pres una decisió encertada deixant plantats l’hereu i la paparra verda. Al meu poble, ningú no sap res i tothom es pensa que en sap molt. Als pocs cafès que queden, als bancs del “si no fos”, a les botigues, fins i tot als blogs dels polítics locals, tots xerren més del compte: que si esquerra ha de fer això, o això altre, o no fer res, escombren cap a casa seva, amb arguments increïbles. Amb la mà de gent que pretén ficar cullerada pel sol fet d’haver-nos votat, si fos veritat poc hauríem de patir gens, tindríem majoria absoluta! I la barra que tenen altres d’aconsellar-nos, dient que no ens varen votar per por que sortís l’altre, però que són dels nostres... ja ho diuen: a port, tothom és bon mariner.
El meu pobre coixí ha quedat ben rebregat de tant voler treure-li el suc, però no pas per decidir què ha de fer ERC, que això jo ho tinc ben clar, poc més o menys. La manca de confiança generalitzada cap al nostre partit és el que m’amoïna. I no m’estranya: la indecisió, la indefinició, la impaciència no l’afavoreixen gaire. Tampoc no és bo copiar els patrons dels altres, actuant amb distància, prepotència, superioritat, fatxenderia, favoritisme, insults, menyspreu. Per a mi ERC ha de continuar donant prioritat als valors que em varen fer decidir a apuntar-m’hi fa anys, quan eren la seva “marca”: Esquerra, República i Catalunya, que a la pràctica vol dir modèstia, humanitat, honestedat, sinceritat, igualtat, integritat, independència i servei al poble i al país, per sobre dels interessos o beneficis personals o partidistes. Aquests són els criteris que haurien de fer girar la clau.

PASCA GRANADA

Diumenge vinent és Pasca Granada o Cincogesma. Deixeu-m’ho dir aixís, en empordanès perquè, amb tanta normativa i centralització, aviat no quedarà ningú més, a la nostra comarca, que el parli intencionadament amb tot l’orgull del món. També hi ha qui en diu la segona Pasqua o Pentecosta i se celebra set setmanes després de la Pasca Florida. I ara pensareu: “Amb què ens surt avui aquesta, parlant de festes catòliques si tot el dia predica contra les religions?”
Doncs justament per això. Tinc entès que la paraula pasqua o pasca ( pascha-ae llatí/ páskha grec) vol dir pastura, bona teca, afartar-se més o menys. Sabem que des que les dones són dones i no pas costelles dels homes, les persones d’aquest món han celebrat els cicles naturals de la terra, del sol, de la lluna, dels astres. Quan arribava el solstici d’hivern feien grans festes perquè la foscor de la nit minvés i els arbres fessin brots i fulles amb la llum del sol. En arribar l’equinocci de primavera, quan la nit i el dia s’igualaven, feien grans àpats per celebrar les noves fulles i flors de les plantes, esperant que la potència del sol les fes fructificar. Quan el dia arribava a la màxima llargada, agraïen els fruits que els havia donat la terra amb rituals de foc i d’aigua. Quan la nit tornava a igualar el dia, devien procurar un bon rebost per reposar amb tranquil·litat a la vora del foc mentre la fred i la foscor envoltaven la terra i els arbres s’adormien. Així varen néixer les pasques: grans banquets i celebracions que s’allargaven durant tota la setmana per acabar amb les anomenades pasquetes.
Quan les religions monoteistes, especialment la cristiana, van imposar les seves creences als pobles “infidels” o “bàrbars” no varen poder eliminar aquestes festes ancestrals, així que les varen disfressar, barrejant-les amb les seves. La primera pasca és Nadal que encara conserva aquestes reminiscències de rituals amb els arbres: el tió català o els avets nòrdics que donen fruits, les rabasses de massapà empordaneses o el tronc de xocolata francès, la llum de les espelmes, etc. La segona pasca, la florida, és la més coneguda: la que els cristians anomenen de resurrecció, però que encara voleia pel calendari regint-se amb la lluna. Antigament devia tenir relació amb la festa del ram, amb rituals de llorer i palmes i les enramades a diferents pobles i els pastissos fets amb ous, tortells o mones molt diferents a les d’ara. La tercera pasca, la granada, anomenada Pentecosta perquè la llegenda cristiana diu que cinquanta dies després de la resurrecció va arribar un esperit sant en forma de llengues de foc i els va fer a tots savis de cop. Segurament se celebrava més tard, quan havien segat i batut, i devia tenir relació amb la foguera de sant Joan.
Tota aquesta xerrameca és només per recordar que, de tota una setmana de grans celebracions, les nacions més civilitzades d’Europa, entre elles els Països Catalans, encara en conserven un dia, potser per estar menys influenciades per la repressió de l’església catòlica. Així, l’endemà de Nadal, de Pasca Florida i de Pasca Granada, també és o ha estat festa a molts països com Anglaterra, França, Alemanya, Holanda, Àustria, etc. i per influència seva a Estats Units o Austràlia. En canvi no ha estat mai festa a Espanya, Portugal, ni als països de la seva àrea de domini a les Amèriques. Un fet més que ens diferencia d’aquest estat opressor i repressor que ens controla i ens imposa fins i tot les seves festes.
Tristament ara, el dilluns de Pasca Granada, només és festiu als municipis que l’agafen com a local, per vergonya nostra. Va començar Barcelona i la varen seguir d’altres ciutats. Així, com que eren majoria, mai més ningú l’ha tornat a reivindicar i els pobles amb massa patrons, que es fotin ... Però aquest any, com que coincidia amb les eleccions municipals, l’Ajuntament de la capital ha tingut por que el personal, seguint el sol, se n’anés de cap de setmana llarg i no els votés, per això l’ha traspassada a l’altra dilluns.
Ja seria hora que ens deixéssim de dies de la hispanitat i la tornéssim tenir com a festa nacional a tot el territori. Per això espero que reflexioneu bé i voteu Esquerra que és l’únic partit que ens la pot tornar. Jo ja he posat el xampany en fresc per celebrar una bona pasca tot dilluns.

PAPERS

Tant criticar-les i potser en treuré alguna cosa bona d’aquestes eleccions. L’exercici físic extraordinari que m’obliguen a fer, ben segur que em farà perdre alguna unça de greix. Quan arriba el vespre, estic ben allomada de tant traginar paper de la bústia a casa, de casa al contenidor del jardí, del contenidor del jardí al contenidor del carrer i tornem-hi. No hi ha manera de fer net, amb tant de paperam. Tots els partits s’emplenen la boca i els fulls de paper amb el respecte al medi ambient, la sostenibilitat, l’ecologia, el canvi climàtic i tot això, però a l’hora de la veritat, què? Sóc jo la que ha de reciclar tota la seva paperassa. I si només fos això... No heu pensat mai la quantitat d’arbres que han hagut de tallar per fabricar tota aquest fotimer de revistes, fullets, tríptics, quartilles, targetons, sobrets i sobrassos? Jo, només de pensar-hi, m’he d’asseure per por que la indignació em provoqui un cobriment. Així, reposada, m’atreveixo a donar un cop d’ull a algun de tant en tant. No vull ni saber la quantitat de diners malgastats que podrien haver servit per dur a terme qualsevol dels projectes que proposen. Llavors sí que em vindria la feridura!
Els "peperos", que no hi tenen gaire res a fer al meu poble, envien només un sobre amb una carta escrita en castellà i signada pel gran "jefe" feixista amb barba i una llista de gent que no em sona de res, però pels cognoms deuen ser tots parents i poc amics dels catalans. S’han estalviat el tríptic amb les fotografies, però segur que els és igual, només busquen el vot espanyolista. No hi ha sants, directe al reciclatge.
Tots els altres han enviat uns fulletons amb les fotografies i dades rellevants dels candidats i suplents de les seves llistes. Això sí que em distreu un xic (ai, la trapasseria!). Guaito els que s’han envellit, els que han canviat de paper, els que han sortit afavorits, els que fan cara de mala llet. Molt millor que les revistes del cor de les perruqueries, frustrants perquè no conec ningú. Sempre m’ha fet gràcia la mena de currículum que hi consta a sota: edat, naixença, titulació o professió i pertinença a algun teixit associatiu del poble. Em sorprèn que destaquin el simple fet de ser soci d’una entitat, quan la majoria de gent de les llistes en són o se’n fan a l’última hora. Jo, pel cap baix, en sóc de vuit o deu i n’he estat de moltes més. És com pagar un impost revolucionari perquè la vida cultural i esportiva d’un poble no s’aturi. Altra cosa és formar part de la junta: això sí que significa un esforç important no gaire compensat darrerament.
Aquest any, però, amb la novetat que han introduït alguns de fer autodefinir-se als candidats, he descobert un nou mèrit curricular: ser dels “hermanus” o per haver-hi estudiat o per treballar-hi. A totes les llistes n’hi ha, fins i tot a Esquerra, la segona i l’últim de la llista n’eren professors. Els socialistes, però, en fan gala, qui ho havia de dir, els que per ideologia haurien de defensar l’escola pública i laica. Són punts de vista. Per a alguns, deu ser un orgull haver-hi estudiat i se’n senten satisfets encara ara. Per altres, que tenim memòria, aquests senyors representen una part important de la història fosca i repressora del franquisme, que no es limitaven a educar els vailets dins l’escola sinó que els controlaven fins i tot l’entrada al cinema.
Deixem-ho estar, ja sabeu que jo no sóc pas gota amiga de monges ni capellans, que vaig rebre tan intensament els seus mètodes educatius que quan en vaig sortir semblava un cavall desbocat. I si no pregunteu-li a la segona dels socialistes, que per no anar a ensenyar als “hermanus” -sempre hi ha excepcions- li va tocar domesticar-me a mi durant dos anys de la meva adolescència i de la seva juventut. I això sí que per mi és un mèrit!

JOC BRUT

Una de les coses de les campanyes electorals que em treuen de polleguera és aquesta mena d’oració que resen els locutors dels telenotícies cada vegada que enfilen la crònica dels discursos i passejades dels candidats. A mi, particularment, se me’n fot si firmen o no els reportatges, si només hi posen la veu o si no en volen saber res. No dubto que siguin professionals i entenc que vulguin utilitzar els seu criteri a l’hora de seleccionar la qualitat o la rellevància de les bajanades de cada partit. Els periodistes, com en tots els gremis, procuren per ells i es defensen uns als altres amb carn i ungles, es pensen que tenen tota la raó del món i que en saben més que els altres. Però els periodistes, com tots els altres professionals, són persones amb ideologia pròpia i és molt fàcil que, sense adonar-se’n o amb tota la intencionalitat del món, es decantin per un candidat o per l’altre. La gent que no estem tan preparats com ells ho podem comprovar cada dia. Quan llegim el diari, escoltem la ràdio o veiem la televisió, podem parar bojos si volem saber com han anat realment les coses i anem contrastant la versió dels uns i dels altres.
Jo tampoc no considero just que els partits que tenen més representació hagin de tenir més temps, o seguir un ordre determinat: les oportunitats haurien de ser les mateixes per tothom. Prou que s’ho maneguen els seus aparells propagandístics per fer sonar les paraules més contundents del míting i l’entusiasme exagerat del públic just quan hi ha les càmeres de televisió gravant! Una posada en escena ben estudiada, per aprofitar al màxim els segons que els pertoquen. Prou que procuren que no enfoquin els locals buits, o les ganyotes del candidat. No trobeu ridícules aquestes escenografies amb gent a darrera, muntatges multimèdia, i pluja de flors?. Uns varen començar a fer-ho, copiant-s’ho dels americans, és clar, i ara ho fan tots. Fins que surti un nou il·luminat que digui que això es contraproduent i se n’inventi una altra. Us imagineu si els periodistes, seguint el seu criteri professional, valoressin més la imaginació, la sinceritat i el joc net, que la mediocritat, la farsa i el tot s’hi val?
Avui me n’han dit una de grossa, del meu poble. Es veu que l’altre dia, un paio es dedicava a estripar les pancartes i banderoles d’un partit que ara és a l’oposició, però que havia estat molts anys al govern. Una colla que ho varen veure el varen anar seguint i es varen adonar que anava camuflat darrera unes ulleres i una barba postissa, però resulta que no va disfressar el cotxe i el van reconèixer. Diuen que era un senyor important, molt vinculat al govern actual, ben conegut per les seves aventures de superheroi de còmic. Diuen que el varen poder retratar...
En aquest cas jo crec que els periodistes haurien d’exercir de professionals sense coacció i fer figurar aquesta suposada fotografia amb la notícia corresponent a la primera plana dels diaris comarcals. Però em sembla que no es refereixen pas a això els de TV3 quan deixen anar la cantarella de la cançó enfadosa ...

No m'utilitzis

Finalment la Xoia torna a escriure! Farem repicar campanes i tocarem sardanes a plaça... Sabeu què passa? Que, com diu el refrany, l’escriure fa perdre el llegir i de tant en tant convé xarrupar les paraules dels altres. Ara tinc al cap tants de temes per descabdellar, tants de cabrots reprimits per alliberar, que no sé per on començar, però com que és el tema del dia criticaré les eleccions municipals.
M’imagino algú que jo sé que ara està pensant: “Ja era hora que parlés del seu poble!”. Doncs no, xicot, vas ben errat. No ho penso pas fer, cadascú que procuri per ell i jo per tots. Ja és molt que vagi a votar, perquè com més vella em faig, més escèptica em torno.
No us penseu pas que no hi hagi anat vegades a enganxar cartells i penjar pancartes, si més no, a mirar com ho feien els altres, amb bon temps i amb tramuntana. Però, ai las! Escombra nova, escombra net i a mi ja m’han fet servir prou quan anaven maldades i la brossa ens afogava. Ara em toca quedar-me en un racó del cobert envoltada de teranyines, esperant que em llencin a la foguera de Sant Joan.
No m’agrada aquest lema d’Esquerra: Utilitza’ns. Generalment, a ningú no li agrada que l’utilitzin i encara menys, sentir-se utilitzat. Dic a ningú, però suposo que hauria de dir “a gairebé ningú, a poca gent, a mi i a un altre”... Fa, Albert? De fet, hi ha gent a qui li agrada ser manipulada, espremuda, explotada. Hi ha gent pobre d’esperit, massoquista, servil, llepaculs... Mentre n’hi hagi de burros els savis iran a cavall, ja se sap. Utilitzar, emprar, fer servir, usar i quan se’n cansin desar, arraconar, llençar... Les persones no som eines, perquè les eines les fan servir les persones. Aquesta llumenera que han llogat els companys manaires d’ERC com a assessor d’imatge s’hi llueix últimament. Segur que va anar a fer una incursió de postgrau als Estats Units, per anar a aprendre marqueting com cal, i es va afartar tant d’hamburgueses, que se li ha espesseït la sang del cervell i per això fa aquestes parides mentals tan massoteres.
Tampoc no m’agrada que ERC, com la resta de partits, confongui Barcelona amb Catalunya. Que hi ha centenars de candidats i candidates a tot el territori, per triar i remenar! Hi ha homes, dones, joves, vells, novells, repetidors, eixorits, lletjos, llestos, tanoques, malparits i innocents. En Jordi Portabella ja fa massa anys que el coneixem , sabem que és llest, guapo, trempat i altres coses, però el tenim massa vist, i als de comarques no ens escalfa ni ens refreda. No podia fer l’anunci la candidata de Verges, per exemple? Amb la feinada que va tenir organitzant i coordinant tota la parafernàlia d’en Llach, podeu ben creure que ha d’estar molt preparada ... O el candidat de Bellcaire, o el de Pals, o el de Palafrugell, per dir algú desconegut per la resta de Catalunya i que, ben segur, representen millor el tarannà de la gent votant d’esquerra.
La veritat és que només he vist l’anunci d’ERC un parell de vegades i els altres no els he volgut ni veure. Tampoc no he llegit cap dels programes electorals del meu poble, però deuen fer les mateixes propostes i les mateixes promeses, uns i altres, amb el propòsit d’entabanar quanta més gent millor. En acabat, quan governin, ja es veurà la diferència en la manera de dur-les a terme, però serà massa tard, com sempre.
Com cada quatre anys deu tocar prometre el pavelló firal i la piscina. Per cert, parlant de piscines, per casualitat no hi ha pas algun partit que contempli la possibilitat d’aïllar-ne una part per l’ús exclusiu de les dones musulmanes, com demanen a Lloret? Per què jo sé d’una colla de naturistes que, per no ser menys que elles, també en volen un altre tros per poder banyar-s’hi de pèl a pèl amb tota llibertat, tal com el seu déu mana.

Uuufff. D'això ja en parlarem un altre dia.