FUTBOL

Jo vaig ser futbolista quan era joveneta i no m’agradava el futbol. Només ho vaig fer per anar contracorrent, doncs el futbol, com el conyac, era considerat cosa d’homes.

Hi vaig començar a jugar de petita, al carrer, sense normes, perquè xutar pilotes era més divertit que jugar a nines, però també jugava a reis i reines, a indis i cavallers i a guerres de terrosses i ara sóc republicana, independentista i pacifista. Tots aquests jocs serveixen d’entreteniment a la mainada que encara no ha madurat. Es posen en el paper de personatges importants o mitificats, que no són i segurament que no seran mai, però que els anima a intentar ser-ho i sentir-se feliços una estona.

Em sembla bé que hi hagi joves i adults a qui els agradi fer esport i es dediquin a jugar a futbol quan són ells mateixos els que xuten o emparen la pilota, els que empasseguen, els que es cansen i, en definitiva, els que amb el seu esforç fan guanyar o perdre l’equip. Fins i tot puc entendre que hi hagi gent a qui li agradi mirar algun partit de tant en tant, quan es tracta de valorar les habilitats dels jugadors i el joc net.

El que no suporto és aquesta dependència creada al voltant del futbol, dependència fomentada i estimulada pels poders estatals i econòmics, igual que fan amb la religió, per tenir el personal adult entretingut i dòcil, no fos cas que l’avorriment els fes pensar més del compte i comencessin a qüestionar el perquè de cada cosa. Sento una barreja de llàstima i indignació quan contemplo i sento aquest seguidors i locutors fanàtics, que no s’adonen que tenen el cervell més net que la patena de missa, que justament fan i diuen el que els han programat els que manen: hem fet un gol, n’hem aturat un altre, hem passat la pilota, hem jugat bé... Hem, hem, hem. Qui és qui ho ha fet, colla de gamarusos? Heu estat vosaltres, des de casa vostra o del bar estant, escarxofats al sofà, vessant cervesa per les orelles? O ha estat un noi jove i àgil que se li’n foten els colors de la samarreta, un mercenari professional que cobra més en cinc minuts que cap de vosaltres en cinc mesos?
Però la tolerància té un límit i on s’acaba la racionalitat comença la irracionalitat. Com pot ser que gent catalanista, fins i tot independentista, celebressin la victòria de l'equip espanyol diumenge passat, amb l’excusa de que Espanya és un país foraster com un altre o que havien guanyat gràcies als jugadors catalans? No senyors, no. El meu cervell encara té neurones en comptes de pilotes i us recordo que pels catalans Espanya no és ni ha estat mai un país com un altre: és un país que ens ha envaït i dominat, que ens té retinguts per la força i que intenta amb tots els mitjans anul·lar-nos com a poble. Mai no ha estat ni serà un país amic de Catalunya. I això dels jugadors "catalans"! Els jugadors catalans de veritat, els que juguen la meva partida d’escacs amb el cavall blanc, es varen quedar a casa. Els que varen voler jugar aquest campionat representant un país que ens impedeix tenir selecció pròpia i varen jugar bé són uns cagats, uns mercenaris, uns botiflers o uns traïdors. Durant el meu temps de futbolista-portera totes tres defenses dels meus colors em varen marcar un gol, perquè tant es pot xutar endavant com endarrera, si només es tracta de fer el paper. Es pot jugar de moltes maneres. Podien haver triat el cavall blanc, si res més no meitat i meitat com la vestimenta del meu equip, però s’han decantat pel gris marengo, fins i tot algun directament pel cavall negre, tingueu-ho en compte ara que comença la partida. D'Oleguers en corren pocs.