dijous, de desembre 04, 2008

APRENENTATGE (I)

Quan una criatura neix arriba amb una càrrega genètica que pot predeterminar uns trets físics visibles i una predisposició a desenvolupar-ne uns altres que no són tan aparents i que poden variar en funció del contacte amb l’ambient on creixi. A dins del seu caparró hi porta un cervell amagat que, com una nou feta de plecs i arrugues, té una part a cada banda amb una comissura que les uneix. Cada una d’aquestes meitats anomenades hemisferis cerebrals s’encarrega d’una manera determinada de fer les coses. La banda esquerra, excepte en alguns esquerrans, processa la informació de manera analítica i seqüencial, capta els estímuls auditius i així es formen les àrees de llenguatge, mentre la banda dreta processa la informació de manera sintètica i global, elabora els estímuls visuals i dona lloc a les àrees que s’ocupen de la percepció visual i de l’estructuració i orientació espacial, de bona part de la música i de la manifestació de les emocions. El gruix de la capa externa de cada un d’aquests plecs del cervell està formada per unes cèl·lules anomenades neurones que determinen la funció que ha de fer aquesta zona. Cada una d’aquestes neurones és com un plançó: té un nucli i unes ramificacions que van creixent a mida que les anem alimentant amb estímuls i que es van empalmant amb les neurones del costat per passar la informació rebuda, formant una xarxa de connexions que constitueix el còrtex cerebral: quantes més n’hi hagi més gran serà la capacitat funcional.
Aquest procés no és il·limitat: de mica en mica aquestes fibres nervioses es van recobrint d’unes altres cèl·lules de substància blanca anomenada mielina, que actua com a aïllant per fer més ràpida la transmissió d’informació, semblant al plàstic que cobreix els fils elèctrics i que impedeix que es facin noves ramificacions. La maduració no és igual en totes les cèl·lules, ni en totes les àrees del cervell, ni comença simultàniament, ni dura els mateixos anys, ni s’acaba al mateix temps, sinó que són processos sobreposats que necessiten la maduració prèvia d’uns circuits perquè puguin completar-se els altres i així succesivament fins a acabar de teixir aquesta gran xarxa complexa que és el cervell humà. Això significa que quan unes àrees i circuits han madurat ja no creen estructures noves, sinó que es limiten a passar-se informació entre elles o a unes altres que encara estan madurant.
Les connexions no només es fan amb les estructures del còrtex cerebral: sense les estructures subcorticals, l’anomenat cervell primitiu, no podríem aprendre res. Aquestes estructures s’encarreguen de la memòria, l’atenció, les emocions, l’activació, etc. Per simplificar podríem dir que la maduració i l’evolució van de dins a fora i de darrera a davant, essent les àrees del lòbul frontal les últimes de finalitzar el procés, aproximadament per sobre els 20 anys d’edat, justament quan algunes ja comencen el declivi.
El funcionament òptim del cervell s’aconsegueix quan totes les estructures estan ben formades i interconnectades entre elles, però a la pràctica és difícil d’arribar-hi. Hi ha molts factors interns i externs que provoquen que unes àrees és desenvolupin més que les altres, donant lloc a les anomenades habilitats o dishabilitats específiques, que fan que unes persones puguin ser molt brillants en alguns aspectes i maldestres en d’altres. L’anomenada intel·ligència és el conjunt d’aquestes capacitats funcionals, és la manera com actuen aquestes estructures cerebrals per resoldre situacions diverses. Hi ha persones que utilitzen més estratègies sintètiques i en un moment copsen la situació global mentre que d’altres la divideixen en seqüències i n’obtenen una anàlisi de tots els elements, com hi ha persones que tenen un gran domini del llenguatge i en canvi no són capaces de trobar on han aparcat el cotxe o muntar un moble de l’Ikea o joves que poden aprendre’s de memòria els noms d’un equip sencer de futbolistes i es queden bloquejats quan han de fer servir el raonament lògic o la deducció per resoldre un problema bàsic o nens que malgrat tenir un nivell intel·lectual millor que els altres de la classe quan llegeixen s’entrebanquen, confonen les paraules i no entenen el significat del text. En alguns casos es pot considerar com un tret característic o familiar, en d’altres és probable que hi hagi una disfunció cerebral que pot afectar greument i de per vida l’aprenentatge i abocar la criatura directament al fracàs escolar i emocional.
Quan la part encarregada d’aquesta funció ja ha madurat, poca cosa hi podem fer, però justament per això és important detectar-ho com més aviat millor i no esperar que el cervell de la criatura maduri amb els aires del cel com si es tractés d’una nou, perquè de nous també n’hi ha moltes que cauen abans d’hora o surten corcades si no s’hi posa remei quan toca.



Cap comentari: