dissabte, de setembre 10, 2011

Un nou vell conte de la Ventafocs



A tots aquells que encara no esteu prou convençuts, avui vigília de la Diada, us voldria explicar una versió pròpia de l'antic conte de la Ventafocs, una barreja del que m'havien explicat les àvies quan jo era petita i del que jo voldria explicar als meu néts quan encara no sigui massa gran, amb final feliç i sense prínceps, si pot ser.

   Vet aquí que una vegada hi havia una nena molt bonica que va néixer i créixer en un palau envoltada de totes les comoditats i luxes que us poguéssiu imaginar. Vivia feliç, cantant i ballant, fins que va tenir la mala sort de perdre la mare al cap de pocs anys d'haver nascut. El pare, amoïnat pel futur de la seva filleta, es va casar amb una parenta de lluny, de terres veïnes, que també havia quedat viuda amb una colla de filles. Pensava que així li donaria a la seva nineta una mare per poder-la criar com calia i unes germanes que li fessin companyia.
   Els primers dies, tot varen ser flors i violes, moixaines, abraçades i paraules boniques, però poc a poc la madrastra va començar a mostrar-se tal com era realment: malcarada, altiva i egoista. Emprant una llengua forana, que només entenien les seves filles, manava els criats i renyava la pobra nena, a qui obligava a anomenar-la mare. Les seves germanastres li prenien les joguines, els vestits, les llaminadures, la insultaven i pegaven. La madrastra malbaratava el patrimoni familiar i com més anava, més imposava el seu criteri. El pare es va anar esllanguint, penedit com estava d'haver-se casat amb aquella mala dona, fins que es va apagar, no se sap ben bé com, i així va ser com la madrastra va passar a ser la mestressa i senyora de cases i terres, de criats i jornalers i les germanastres les més tòtiles i entonades de la comarca.

   La noieta va anar creixent i com que cada dia que passava era més bonica, la madrastra la va fer anar a viure en una antiga carbonera que servia per desar els mals endreços, i li va donar un farcell amb quatre parracs aprofitats i espardenyes foradades, tot el que tenia seu. Les minyones i criats havien marxat farts de la nova mestressa i la pobra vaileta tota sola havia d'esterrejar, fer la bugada, netejar la cort dels porcs i les gibrelletes de les truges de les seves germanastres, que feien qualsevol cosa per humiliar-la. Constantment la menyspreaven, la insultaven, la castigaven, fins al punt que només podia menjar les restes del plats que elles deixaven, si en deixaven. Dormia damunt una saca plena de llistó que li servia de jaç, abrigada amb una flassada vella de borró. Nit i dia havia de mantenir el foc encès per tenir escalfor i llum dins aquella estança atapeïda d'andròmines velles i polsoses. Mentre ventava el foc tenint cura de que no s'apagués, rumiava i plorava, no entenia com podia ser que una persona que es feia dir mare la pogués maltractar d'aquesta manera. Se sentia poca cosa, lletja i desgraciada. De mica en mica havia anat oblidant qui era, d'on venia, com es deia: la seva madrastra també li havia pres els records. Va arribar a creure que havia estat abandonada per la seva veritable mare i recollida per aquesta dona tan generosa que li donava aixopluc i menjar cada dia, encara gràcies. Se sentia tan miserable que s'havia acostumat a viure en la misèria: anava bruta, emmascarada i esperrucada, ella mateixa es feia basarda si es veia reflectida en les aigües tèrboles del safareig, quan feia la bugada. Tan avall havia anat a parar que ja no se n'aixecava, es creia que tot el que li passava s'ho mereixia, que la seva mare no l'havia volgut de tan lletja i maldestra com era. Constantment demanava perdó per tot el que feia, fins i tot per tenir gana.
   Va ser empaitant una cabra que havia fugit del ramat i saltat les bardisses del clos, quan va descobrir que a l'altra banda de la tanca hi havia un corriol envoltat de tota mena de plantes i arbres carregats de fruita deliciosa, que en els seu record no havia tastat mai. La fam que arrossegava la va fer menjar-ne a deler, tant que gairebé no es va adonar de la presència d'una velleta, tan arrugada i encorbada que amb prou feina podia caminar, que li va preguntar qui era i d'on venia tan afamada. Quan enmig de llàgrimes li va haver explicat les seves penes, la vella la va acompanyar fins un estany que hi havia allà prop i després de ben rentar-la, vestir-la amb roba neta i pentinar-la, li va dir que es mirés en aquelles aigües tan nítides que semblaven un mirall. Va descobrir que era molt més bonica del que mai s'hagués pogut imaginar. Llavors la vella li va donar una avellana, una ametlla i una nou i li va dir: Agafa aquest fruits de la terra que t'ha vist néixer i quan els necessitis et transmetran la seva energia. L'avellana és la clau del cor: si vols saber qui ets, trenca-la i menja-te-la mastegant a poc a poc, ella et desvetllarà els teus sentiments i t'ensenyarà el camí per estimar-te tal com ets. L'ametlla és la clau del coneixement, quan vulguis saber perquè et deixes tractar d'aquesta manera, ella t'obrira totes les portes perquè te n'adonis que tu no tens la culpa de res, que són altres que et volen humiliar i distreure't amb enganys. La nou és la clau de la saviesa, quan vulguis saber quin ha de ser el teu destí, t'ajudarà a garbellar els sentiments i coneixements amb la raó i et farà prendre la decisió més convenient per tu.

   Així ho va fer. Tornada a la seva cavorca, abans d'anar a dormir va trencar l'avellana i mentre la mastegava i assaboria a poc a poc va sentir una escalforeta que li sortia del pit i s'escampava per tot el seu cos, els records amagats varen començar a bellugar-se dins el seu cap, es va veure ella de petita alegre i feliç, va sentir les abraçades de la seva mare, va reviure els moments de goig i els de dolor, va poder sospesar tots i cadascun dels sentiments que havia amagat durant tots aquells anys. Potser sí, potser no, potser sí que era jo!
   En llençar les cloves al foc, un raig de llum la va guiar fins aquella pila d'andròmines polsoses i allà va trobar una capsa plena de fotografies, munts de llibres i llibretes, documents notarials, de tot...No sabia per on començar, així que va decidir menjar-se l'ametlla. De mica en mica, semblava que el seu cap xuclés tota la informació dels voltants. Quan va tirar les cloves al foc, cada guspira li encenia una llumeta al seu cervell que li mostrava imatges endreçades de fa temps i així es va anar adonant que les dolentes, eren aquelles que l'havien humiliada, robada, segrestada, enganyada fins al punt d'haver-la convertit en una esclava submisa sense dignitat. Potser sí, potser no, potser sí que era jo!
   Va agafar la nou amb tota la parsimònia, li va donar dues o tres giravoltes abans de trencar-la i la va començar a llepar, a rosegar suaument metre les cloves espetegaven al caliu i deixaven anar petites espurnes que formaven xarxes multidireccionals amb fils de llum que l'envoltaven, cada vegada que feia un mossec la xarxa creixia i s'engruixia fins que es va acabar la nou i la xarxa va quedar reduïda a tres cabdells de fil rogenc sobre la cendra. Tots pampalluguejaven dient: tria'm a mi! Tria'm a mi! Tria'm a mi! Quan es varen haver apagat un era negre com la nit sense lluna, l'altre era gris com la cendra de cada vespre i l'altra era blanc com la llum de l'alba que anuncia el nou dia.
   Les emocions, sentiments, coneixements, raons havien pogut dir la seva. La Ventafocs sabia qui era ella i qui eren les altres. Ara havia de prendre una decisió per encarar el seu futur. Semblava decidida: es va ajupir, s'apropà al caliu i amb el seu bufet revifà el petit cabdell que havia triat, agafà el ventall i...
 
 

Conte contat, aquest cop encara no s'ha acabat. Ara ets tu, pacient lector, qui l'ha d'acabar segons et dicti el teu seny.
Vols continuar sent la Ventafocs de la Madrastra perquè en el fons ets masoquista i t'agrada que et maltractin? Bufa el cabdell negre i penja el ventall a la vora del foc.
Vols intentar dialogar amb ella a canvi d'una estufa, un llit nou i un uniforme de minyona? Bufa el cabdell gris, llença el ventall i demana-li una manxa.
Vols ser mestressa de tu mateixa, per poder anar allà on vulguis i amb qui vulguis? Bufa el cabdell blanc i fes servir el ventall per última vegada per revifar l'espurna de la llibertat, engega la madrastra i les germanastres cap a les seves terres de ponent i crema el ventall per recuperar el teu nom autèntic.
Potser sí, potser no, potser sí que tornaré a ser jo.

1 comentari:

filrosa ha dit...

tant debò tornem a ser nosaltres
rosa