De corcs i altres plagues

Les últimes eleccions han portat al Parlament de Catalunya uns personatges que en un país normal mai no hi podrien haver entrat, per la senzilla raó que cap país civilitzat admetria un partit polític que defensés interessos foranis contraris als de la pròpia nació. No sé si són actors, titelles, mercenaris o sicaris: torracollons i botiflers sens dubte, llançamines i torpedes anticatalans ben segur. A mi no em fan cap gràcia: ni ells, ni la situació, ni els mitjans de comunicació que els segueixen la beta. Molt menys quan això pot accentuar la megalomania i paranoia del director operístic.
Com més es parli d'aquesta gent, més s'estarrufarà la gallina. Coneguent el personal, dia i nit busquen al Google les crítiques mundials de les seves actuacions i se'n van al llit ben satisfets de trobar reforçament a les seves provocacions. Si els volem minimitzar, és millor ignorar-los, deixar-los de banda, ja tenen el seus mitjans mediàtics que els amplifiquen i si no que plorin, brams d'ase no pugen al cel.
Si un corc us comença a foradar un armari antic i valuós, li preguntareu si és bona la fusta que rosega o quines raons l'han portat a destruir el moble? Si un ratinyol fa niu al vostre rebost, li oferireu les millors menges i jeies, perquè estigui satisfet? Si un parell de tèrmits es posen a devorar els fonaments de casa vostra, hi corrireu amb un carretó per ajudar-los a treure les runes?
Ni jo ni ningú amb un dit de seny no ho faria. Tampoc és qüestió d'agafar la màquina de flitar, la pala de mosques o foragitar-los a cops d'escombra, com haguéssin fet les meves àvies. Simplement construir una paret imperceptible que els mantingui aïllats de nosaltres, perquè no s'envalentonin ni ens facin cap mal. Podem començar per no anomenar-los mai pel seu nom, així no es trobaran quan es busquin. Encoratjo a tots els blocaires perquè us apunteu al carro. Per referir-nos a ells busquem sinònims que n'hi ha molts:
El cap visible podria ser "el cosí d'en José Antonio" , aquell de la Falange, soci d'en Franco, no? Si no son parents genèticament, fonètica i ideològicament són calcats, fins i tot tenen certa retirada en la mirada. Quan diu que no se sap l'himne de Catalunya, aquests periodistes tan predisposats a fer-li entrevistes també li haurien de preguntar si canta el cara el sol i les muntanyes nevades cada matí quan es lleva. Francament, estic farta de que sempre parli del mateix tema, sense arguments i amb un posat tan cínic. El trobo malaguanyat aquest xicot per anar vestit i encorbatat al Parlament, feia més goig tal com es presentava al cartell electoral: despulladet i tapant-se les vergonyes. Podria haver fet carrera cinematogràfica multilingüe de la mà del seu company de files, aquell professor tan groller de l'Autònoma, assetjador d'universitàries, productor de pel·lícules porno, el terrible babau.
L'instigador i director escènic, personatge envejós i mesquí, home ressentit amb els seus companys sociates perquè no li vàren donar un càrrec a l'altre tripartit, artista decadent que atribueix la causa del seu fracàs a la gent de tot un país en comptes de qüestionar-se la seva pròpia vàlua. Podria tenir tants noms com personatges ha interpretat a la seva vida pública, sense tenir en compte els de l'escenari, però en deixaré anar un : el caganer de la Corte ja que té tanta afició a eixugar-se el cul amb diaris nostres. Si no se li enceta la pell de tant fregar-se'l podria interpretar aquest paper en un pesebre vivent que segur que tindria més èxit. També triomfaria fent de torero de veritat, davant un brau autèntic amb banyes i collons, amb el nom de Bertín "la boa", però llavors segur que hauria de fer servir paper de vàter de qualitat amb tanta cagarrina, això si abans no quedés penjat per un ou de la cornamenta del pobre animal.
Per avui ja n'hi ha prou, però com que aquesta setmana farà 26 anys que un boig ( o un sicari) va matar en John Lennon, recordaré com sempre unes paraules d'ell sempre vigents:
Ja en tinc prou de contemplar escenes de "primma" dones esquizofrèniques, egocèntriques i paranoiques, només vull la veritat, una mica de veritat.

Nota: No és pas que m'hagi despistat en el temps, és que el blog m'ha sortit en data del dia que el vaig començar. Avui és el dia 6 de desembre.

Gens

Aixís em vaig quedar fa una setmana quan vaig veure i sentir en Carod a la televisió dient que pactaven amb en Montilla. Aixís, però amb una mica més d'anys, és clar. Guaitant la situació de lluny, gairebé d'escallimpantes, amb un xic de basarda, agafant-me fort a la basseta que em permet veure les coses amb una certa alçada sense perill de caure.
Sempre de lluny, rumiant i rumiant que coi devia haver passat per córrer tant a fer el pacte. Recelosa pel consell dels avis: "depressa i bé, mai s'avingué". La meva proposta era molt més bona, no?

Aixís m'he passat tota la setmana. Empassant-me per força moltes coses que em feien bola. Jo a la meva basseta ja hi estava bé: ni boja acceptaria tractes amb CiU després de les mentides, difamacions, prepotència que han mostrat envers ERC, però fer president un espanyol... Que s'ho facin ells i els temps ho dirà. Al cap i a la fi, jo sóc una vaileta rasa que no compta per res, mig anarquista, això sí, a dalt d'una basseta. No hi perdo ni hi guanyo res. Ningú no m'ha preguntat què en penso. Ja s'ho trobaran...

Avui les ganes de gitar m'han fet baixar de la basseta. Aquesta gent de CiU tenen un mal perdre: s'han begut l'enteniment, desvariegen, deixen anar animalades a tort i a dret... Esquerra és el dimoni pelut, la culpable de tots els mals d'aquí i d'allà. Resulta que en Montilla era bo per ells, però no per ERC, resulta que en Zapatero no pot ficar-se a la política catalana però són ells qui li volen ficar. Traspuen ràbia per tots els forats del cos, no pas pel que pugui passar a Catalunya, més aviat pel que no podran fer ells Ai, ai, que se'ls veu el llautó, senyor Duran...

Per això he baixat de la basseta i he anat a buscar els meus gens a l'internet, per si de cas. He arribat fins més enllà del meus besavis i no n'hi ha cap que marxi gaire de quinze quilometres a la rodona, tres hores en carro com a màxim, vaja. No n'he descobert cap que hagués desestabilitzat res, al menys de portes enfora. Més aviat eren gent tranquil·la i normal: pastors de cabres, sabaters, pagesos...

Francament m'he quedat molts satisfeta de tenir unes arrels tan profondes al meu poble, però jo sóc una persona com una altra, com tantes n'hi ha al país. Un bon fotimer n'hi ha que no hi tenen arrels i la seva genètica serà una altra, però s'estimen més aquesta terra que no pas el contingut de la cartera.

És una evidència científica que la genètica determina els trets físics, conductuals, patològics, etc de les persones, però fins ara cap savi havia descobert que també regeix el funcionament dels partits polítics. Barret, senyor Duran! Si ja ho dic jo: al final resultarà que tota la gent d'Esquerra som parents i venim del càtars. Dels pocs que varen poder fugir dels vostres avantpassats inquisidors, catòlics de bé, amb una impecable genètica estabilitzadora, quan els varen cremar a la foguera de Montsegur.

PROPOSTA DE GOVERN

L'endemà de les eleccions, davant l'evidència que cap partit pot governar tot sol, tothom s'aventura a dir la seva sobre quin pacte és el més probable o el millor per Catalunya. Ha guanyat CiU, que de fet són dos, així que els socialistes s'afanyen a dir que si sumem els seus vots amb els de Iniciativa els guanyen d'un, per tant el dret a formar govern tant és dels uns com dels altres. Ben cert, però el President no ha pas de ser necessàriament el cap de la llista més votada, pot ser-ho qui obtingui més vots a la investidura. Dic això perquè jo considero que en Carod, de tots ells, és l'home que més s'ajusta al perfil ideal d'un President de Catalunya. És una persona que sempre ha lluitat per les nostres llibertats, ara i quan anaven maldades, i coneix amb escreix la llengua, la cultura i la història del nostre país, molt més que qualsevol dels altres candidats. Ara bé, tots sabem que a Espanya el tenen com un dimoni, com l'encarnació de tot els mals terribles que els hi poden arribar a venir. Els seus companys del tripartit, expulsant-lo del govern, callant o criticant-lo, hi han contribuït. Vàren demanar el seu cap pel bé del país i el vàren obtenir. Per això sé que proposar en Carod com a president seria com demanar la lluna en un cove, però demanar un sacrifici semblant als companys socialistes seria de justícia i contribuiria a tenir un govern catalanista i d'esquerres de debó.
Jo proposo que el President de la Generalitat sigui en Castells, el número dos de la llista i conseller en funcions, un socialista català molt més ben preparat i adient que en Pepe Montilla. El fracàs de voler fer president de Catalunya un espanyolista, que no coneix bé ni la llengua del país que vol governar, ja s'ha vist a les urnes. Ell no ha guanyat, ni de vots ni d'escons, se n'haurien d'adonar tots plegats. A la gent sobiranista o mínimament catalanista li fa pànic la possibilitat de que sigui ERC qui el faci president. Si fos així, no li perdonarien ni la majoria de militants i molt menys l'electorat. No oblidem que queden les ferides de l'expulsió d'Esquerra del govern i seria de benèits tornar a entrar-hi sense contrapartides fortes a canvi.
Pel bé de tots i principalment del país, el senyor Montilla hauria de plegar "voluntàriament", com ho va fer en Carod, com en Maragall... Seria normal que ara, amb el disgust, tingués un episodi reactiu, estrés o depressió, que li impedís fer-se càrrec de les responsabilitats de govern. Sempre li queda l'escó de Madrid per entretenir-se, no? Diria molt a favor d'ell si deixés la via lliure a un govern d'esquerres catalanista com cal.

Si tal com volen a Madrid els socialistes pacten amb CiU, en Montilla tampoc no serà el president i possiblement, per orgull, també renuncii a ser conseller en cap i se'n torni a Madrid. No és més fàcil sacrificar-se abans i deixar el càrrec i l'oportunitat de governar als seus companys de partit i de llista? Els tercers socis del tripartit ben segur que hi estarien d'acord. I la gent progressista de Catalunya també li ho agrairia.

EL MEU VOT

Escric avui, així demà qui em llegeixi podrà reflexionar com cal. Jo dimecres, si no hi ha res de mal, iré a votar i en Panxo, el meu mico, si pogués també hi iria, perquè li agradava fer com els seus companys més evolucionats. Sabeu on està feta aquesta fotografia que encapçala el meu blog? Doncs justament a la placeta on vivia en Panxo, davant del convent que ara serveix de col·legi electoral i abans de col·legi nacional de la mainada. En Panxo hi anava a fer cua quan repartien la ració de llet a les criatures i ara seguiria la gent fins a les urnes ben cofoi.
Jo votaré ERC perquè tinc memòria. Em recordo perfectament d'aquell temps que a les escoles et feien cantar himnes feixistes amb el braç enlaire i que no et deixaven parlar en català. Que et feien aprendre lliçons d'història falsejada i les virtuts d'una colla de personatges dantescs. Que t'obligaven a ser catòlica i practicar la religió a força d'amenaces. Que la guàrdia civil no tan sols agafava els que no pensaven com ells sinó que també controlava l'entrada del cine per fer cantar els himnes, per vigilar qui se saltava el No-Do i perquè els menors no veiéssim biquinis. Vaig trigar gairebé vint anys després d'aquesta fotografia a veure reconeguts alguns dels meus drets i la història amagada. Així vaig saber que ERC havia estat el un partit d'esquerres català i que va governar fins que Catalunya va ser ocupada pels feixistes.
Jo votaré ERC perquè estimo la llibertat. En Panxo em va ensenyar a enfilar-me als arbres d'aquesta placeta i a veure el món d'una altra manera des d'àllà al cim. Vaig aprendre que tenia els mateixos drets que els vailets, a jugar a futbol i a fer baralles. De mica en mica, vaig aprendre que ni les mestres, ni les monges, ni els capellans tenien cap dret a inflar-me el cap amb bajanades, mentides i coaccions, que jo podia pensar tota soleta. També vaig aprendre que per pensar diferent et fotien cops de porra i et tancaven a la garjola. La llibertat és poder ser com es vol, sense estar supeditat als capricis dels altres. Jo sóc catalana i no vull ser espanyola, no ho he pas triat i si ells són demòcrates no em poden retenir per força. ERC és l'únic partit que ens garanteix i lluita per la llibertat de Catalunya.
Jo votaré ERC perquè treballo i pago els meus impostos, com la majoria de catalans. Em rebenta que gairebé una quarta part del meu esforç serveixi per pagar les autopistes, les escoles, la sanitat, els aeroports, etc. dels espanyols quan a Catalunya ens falta de tot. Vull tenir el dret a decidir a qui li poden fer més falta els meus diners i no vull que serveixin per subvencionar les religions, ni les empreses privades, ni l'exèrcit, ni les associacions franquistes, ni les famílies reials.
Jo votaré ERC perquè sóc catalana i vull continuar sent-ne. La llengua pròpia de Catalunya és el català i cap més. A Catalunya hi viu gent que en parla d'altres i està bé que les continuin parlant en privat, però la llengua comuna ha de ser el català. No m'agrada que moltes caixeres de supermercats pretenguin fer-me canviar de llengua en el meu propi país. Estic farta d'engegar telefonistes emprenyadors que em volen vendre alguna cosa i encara em reclamen que parli en castellà. Trobo escandalós l'ínfim percentatge d'immigrants que entenen el català i no diem que el parlin. És vergonyós la quantitat d'establiments retolats en castellà i d'empreses que l'utilitzen per a comunicar-se. Buf, no continuo perquè demà encara hi seria...
Jo votaré ERC perquè estic farta de mentides, com deia en John Lennon, farta de polítics tarats i porcs, només vull la veritat, just give me some truth. CiU no estima Catalunya, té el cor a la butxaca, només procura pels seus interessos i està al servei dels poders econòmics i religiosos. Són de dretes i no ho volen reconèixer, diuen que són catalanistes per enganyar la gent, però no s'ho creuen ni ells. El PSC vol una Catalunya espanyolitzada, cada cop més indiferenciada de les regions autònomes, amb una figura que faci més les funcions de governador civil que no pas de President d'una nació, diuen que són d'esquerres però els seus dirigents viuen en xalets en zones residencials i només pensen en acapoarar diners per escurçar la distància amb els seus "rivals" de CiU.

Jo votaré ERC perquè és l'únic partit catalanista i d'esquerres, que no depen de Madrid ni dels poders fàctics i que no ha de donar cap explicació a ningú més que a la gent de Catalunya com jo. I sé que, siguin quin siguin els resultats, faran el millor pel nostre país.

Val més ser cap de moixó que cua de tauró

No us fa pensar en ningú aquest home tan trempat? Mireu-lo bé, aquest somriure universal amb les tres arrugues bilaterals, aquests ullets de flipat, la barbeta... Sempre disposat a fer la seva feina ben feta: tot net, polit i brillant. Gràcies a ell la casa està ordenada i tot funciona com cal.

Del matí al vespre procura que les atzagaiades del senyor i dels seus amics no traspassin la porta del casal, sort d'ell que ho té tot controlat! Un raig de Netol i tot torna a brillar com abans.

Se n'ha hagut d'empassar de grosses aquesta boca per eixamplar-se aixís... Però ell no aspira mai a ser amo, ja es nota que està prou content de viure a la casa gran, menjant les sobres a la taula petita, esborrant les ditades dels mobles, renegant dels seus companys moixons foragitats. Per l'amplada de la boca bé podria ser cap de rap, però s'estima més ser cua de tauró.

SOCIOVERGÈNCIA

Un company m'ha fet arribar aquesta il·lustració, llàstima que ha quedat un xic escapçada, però ja es veu. Així que avui res de xerrameca, guaiteu-la bé que ja ho diu tot...

Mas i Montilla: presidents de "pacotilla"

Fa més d'un mes que no escrivia al blog i no és pas que no en tingués ganes. Normalment, a la mínima punxada salto i la més petita guspira m'encen. Per apaivagar la coïssor vinc corrents a l'ordinador i picant les tecles em desfogo. Però és que últimament, amb les barbaritats que diuen i fan a la campanya electoral, no donc l'aviament: no tinc temps de refer-me d'una enxarinada que ja n'arreplego una altra. Recoi, que estic més foradada que un colador, més escalivada que un pebrot vermell. Estic tan saturada d'indignació que no puc ni reaccionar. Ara entenc que la gent acabi posant-hi pell morta, que no s'escalfi ni es refredi, que engegui a dida la política i els polítics.
Què està passant a Catalunya? Sembla que tots plegats comencem a perdre la xaveta. Els polítics desvariegen contínuament i no se n'avergonyeixen. D'un dia a l'altre es contradiuen i deixen anar mentides de l'alçada d'un campanar, confiant que la gent del poble és inculta, benèita i desmemoriada. La llista de promeses que fan és més llarga i fantàstica que la carta als Tres Reis d'una criatura de cinc anys. Senyors, que ja fa temps que sabem que els Reis són els pares i que si no hi ha diners no hi poden haver regals! Talment com criatures, alguns fan de l'insult i la desqualificació, l'argument principal per véncer i convéncer.
Tot plegat sembla un torneig preparat i adobat des de Madrid amb en Zapatero d'àrbitre. Ara en Mas fa un gol, ara li toca a en Montilla i quan en Carod xuta a porta és fora de joc, targeta groga, targeta vermella i expulsió. Mentrestant en Saura corre amb la farmaciola i la tovallola cap a revifar en Montilla cada cop que es fot de morros i en Piqué s'espera tranquil·lament a la banqueta amb la caixa d'eines per ajustar algun cargol de l'estructura d'en Mas quan li grinyoli. Tant és qui guanyi: quan s'acabi s'intercanviaran les samarretes i s'abraçaran, amb la satisfacció i els aplaudiments de tota Espanya. Deixaran en Carod per allà mig al camp amb pilotes sense pilota, de pèl a pèl sense pèl. En Saura, desvagat en un racó, llegint llibres vermells i verds, que els morats ja li vindran d'esterrajar i traginar andròmines quan es quedi a l'atur i les peles no li arribin per comprar-se ulleres de disseny. En Piqué és tornarà a posar la capa negra i vermella i es tancarà una temporada al seu bagul fins que arribi la primavera.

I els mitjans que transmeten el partit contents d'haver-hi contribuït: ha estat un èxit de la democràcia, tots dos han jugat tan bé, tots dos s'ho mereixen. En canvi en Carod només vol anar pel seu compte i ja se sap, tot ho esguerra. Un aficionat que ha de tornar a segona divisió.

I els amos dels mitjans, amb els amos de les grans empreses i dels sindicats, dels grans Jutjats i de les esglésies ho celebraran fent un gran banquet amb cava televisiu i es repartiran el pastís de la GENERALITAT: Govern per mi, Ensenyament per tu, Negocis per l'altre, Economia per mi, Religió per l'altre, Atur per tu, Laicisme per tu, Industria per mi, Turisme per tu, Afers exteriors per tu, Tinglados per mi. No ens hem d'amoïnar per res, seran la combinació perfecta: a un li sobren cabells i a l'altre n'hi falten, un té la mirada de l'aguilot i l'altre la d'un talp, un té la cara solcada de tant somriure en fals i l'altre el rictus de vetllador de tanatoris, un sembla el xicot de la Barbie i l'altre un "hermanu gabrielista", un parla un català exageradament pronunciat que ultrapassa la perfecció fonètica i sintàctica i l'altre no aconsegueix articular cap so ni construir cap frase que el pugui identificar com l'idioma propi de Catalunya, un és de dretes i l'altre d'esquerres, un ha nascut a Catalunya i l'altre ha nascut a Andalusia. Una cosa, al menys, tenen en comú: que tots dos són fills de la mateixa mare pàtria anomenada Espanya i que quan tenen el més petit problema corren a ploriquejar a la seva falda.

A mi no m'agrada el futbol i sóc del temps que als àrbitres venuts se'ls fotia a la branca, així que ni en Mas ni en Montilla, aspirants de "pacotilla". Amb Carod president Catalunya independent!