BLANQUES O NEGRES?

Abans de començar la partida cal triar el bàndol i repartir les fitxes. Davant els dèficits econòmics, estructurals, socials i polítics i que pateix Catalunya i el desànim generalitzat dels catalans potser el color més adient seria el negre, però precisament per això escollirem el blanc: ja n’hi ha prou de pessimisme i victimisme, per guanyar ara ens cal agafar confiança, pujar l’autoestima i pensar positivament. Ja tenim els equips: Catalunya blanques, Espanya negres, només cal anar col·locant les fitxes a un costat o l’altre del tauler.
Qui juga amb les blanques? Doncs senzillament tothom qui es vulgui sentir plenament català, tant li fa que sigui nascut aquí o hagi vingut de fora, el més important és que estimi la nostra terra i respecti la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Tothom qui vulgui viure plenament en llibertat per decidir què volem fer, on volem anar i amb qui volem tenir tractes, sense el llast i les cadenes imposades que ens retenen lligats a Espanya, a sol i serena, treballant com a esclaus en nom d’una pretesa solidaritat i d’una unitat forçada.
Qui juga amb les negres? Tota aquella gent que se sent principalment espanyola encara que visqui a Catalunya, que considera aquesta terra com una propietat, que vol ignorar la nostra història, que ridiculitza la nostra cultura i menysprea la nostra llengua, substituint-les per les seves. Tota aquella gent que fa prevaler el dret de conquesta, que ens intenta arrabassar la identitat i que ens tracta com una reserva indígena que cal explotar i sotmetre contínuament. Tota aquella gent que, havent nascut aquí, per mala fe o per ignorància, es fa còmplice dels dominadors, renegant dels seus orígens per diners, per poder, per pretesa modernitat o simplement per formar part del bàndol dels vencedors.
Qui són els espectadors? Aquells que per dubtes, per por, per mandra o per conformisme no es decideixen per cap dels dos oponents. Els qui per origen, per inèrcia o per educació se senten catalans i espanyols en més o menys grau. Tots plegats conformen tota la gamma de grisos, des del gris perla al marengo i es poden anar aclarint o enfosquint segons com es vagi desenvolupant la partida. Aquest grup és el més nombrós i de moment, potser per necessitat, sembla decantar-se cap a les blanques.
Del nostre joc depèn la seva alineació per la victòria final.

BALL DE BASTONS

Jo no hi era i no ho vaig veure. M’havia quedat tranquil·lament a casa perquè, com tothom sap, el Sr. Montilla no és un sant de la meva devoció i jo no visc pas de la política per haver-li d’anar a fer reverències. M’ho varen explicar al vespre uns vilatans ben indignats: “Avui hi ha hagut sardanes a plaça i ball de bastons. Han començat a arribar furgons plens de policies armats de cap a peus i han ocupat el centre de la vila. Aixecaven les tapes de les clavegueres, repassaven reixes i forats i han pres posicions amb gest amenaçador per barrar el pas a la pobra gent que pretenia fer la rutina diària, així que molts s’han quedat sense diners per no poder arribar a les caixes i d’altres sense dinar perquè no han pogut comprar verdures o carn a la seva botiga habitual. La plaça de la vila era plena de pagesos tocant el xiulet per protestar per la política de l’aigua i quan el President ha sortit de l’Ajuntament l’han ben esbardufat. A la cantonada de can Sidro han començat a repartir la “comunió” amb acompanyament d’orquestra i càntics gloriosos dirigits a les autoritats. Cadires volant i gent per terra, un espectacle denigrant.”
Aquest matí he pogut veure un tall de la pel·lícula dels fets a You Tube i m’he quedat glaçada. M’he hagut de fregar els ulls i pessigar-me la galta per comprovar que estava desperta , perquè em feia l’efecte d’un “dejà-vu” o una pel·lícula dels anys 70. Les mateixes maneres, la mateixa violència repressiva, fins i tot la mateixa llengua, m’ha semblat, que utilitzaven aquells homes foscos sense cara. Un estat de setge, un país ocupat, mostrava la filmació. I això va passar realment divendres al meu poble? Seria difícil de creure si no fos perquè he reconegut els rètols de les botigues i la fesomia de la gent.
Amics meus que esteu en el govern, em podríeu dir qui ha estat el responsable de tota aquesta parafernàlia? Us sembla que aquestes actuacions policials són pròpies d’un govern catalanista i d’esquerres mínimament democràtic? Quan el President Pujol i el President Maragall havien visitat la nostra vila mai no hi havia hagut un desplegament policial semblant. Tan poc estimat se sent el Sr. Montilla que quan surt de Barcelona per visitar el territori ha d’anar acompanyat per tot un exèrcit? Tan perillosos són quatre pagesos amb un xiulet a la boca? O és que algun dels seus companys assessors, que no coneixen ni estimen la nostra terra, tenien por que hi vinguessin amb la falç? http://www.youtube.com/watch?v=qtFpAFiXxRw

INICI

Avui m’he aixecat amb el peu dret, he obert el balcó de bat a bat per deixar entrar l’aire fresc i l’olor de roses. M’he tret la mandra del cos i he pensat que no calia córrer: no hi ha res que pugui esperar més que la feina de casa: per temps que trigui a tornar la trobaré esperant-me.

Feia un dia tan esplèndid que me n’he anat a esmorzar a fora, ben asseguda a la taula del jardí, tranquil·lament, com si fos festa, gaudint de l’escalfor dels primers rajos de sol, però desitjant que arribi la pluja que ha de reviscolar les plantes que m’envolten.
Mentre queixalava la llesca de pa amb tomata i pernil, he decidit que ja n'hi havia prou de posar-me pedres al fetge, que ja tenia una edat i corria el risc de patir un atac de feridura amb tantes emprenyades. Tranquil·litat i bons aliments... A partir d'ara començaria una nova etapa més positiva.
He anat a donar un cop d’ull a les plantes, amb un equip de primers auxilis per si fós cas. El pansiment de les hortènsies -(Maleïdes siguin!)- no m’ha pas fet pensar que les avionetes que trenquen els núvols de pluja tinguin res a veure amb la ràbia d’un país veí, déu mos en guard! Ells no tenen mai la culpa de res. Ens abossoguen el cap i van dient que ens ho hem fet nosaltres mateixos, tant que al final ens creiem que és veritat, que hem acabat ventant-nos cops de cap uns als altres per veure qui era el més valent o que l’hem repicat contra la paret enfollits per l’obsessió de marxar. Els assenyats de casa nostra ens fan creure que tot plegat és un cúmul de mala sort, de malastrugança, que ja vindran temps millors.

Les tiges vinclades de set m’han evocat la decadència, feblesa i submissió del meu país i he anat corrents a buscar una galleda d’aigua. Endarrera aquesta gent!
Llavors he decidit que avui comença el primer dia de la meva independència, i no necessito vestits d’Armani que m’engavanyin, ni depenc d'aparells o càrrecs que m’encotillin. Ho faig amb l’adolescència física perduda però amb la mateixa embranzida mental de vint anys enrere, amb una maduresa que m’impedeix despenjar banderes i córrer davant les porres, però que em fa recordar que en una partida d’escacs ni el rei ni la reina no poden fer res tots sols: necessiten totes i cadascuna de les altres peces, per petites que siguin.
Demà, quan m’aixequi, em començaré a deslligar d’Espanya. Faré com si el meu país fós independent: imaginaré, pensaré i actuaré com si així fós. Per difícil que sigui ho intentaré. Tenim sis anys per practicar.
Comença la partida. Qui hi vol jugar?

LA MEMÒRIA DELS POLÍTICS

Tot sovint podem observar que la majoria de polítics prometen l’oro i el moro quan fan campanya electoral i al cap de ben poc, sobretot si governen, no fan res del que havien dit, això si no fan tot el contrari. Ja se sap, el prometre és llarg com una veta i de vegades es peta i, com més anem, la qualitat del fil de la veta és més dolenta i la gent il·lusa comença a estar farta de fer-hi nusos.
Un mentider ha de tenir bona memòria, ens adverteix la dita. Però els polítics són realment mentiders o és que tenen poca memòria? Una de les definicions de polític de l’Alcover diu “ Sagaç i que sap usar de gran discreció en el tracte de la gent” que traduït al llenguatge popular vindria a ser: “ Persona viva que sap dir el que no pensa”, o dit d'una altra manera: " Vividor que no diu el que pensa". Per tant un polític pot entrar en contradicció amb ell mateix i trair la veritat. Així podria ser un mentider que s’aniria professionalitzant: començant per amagar algunes veritats que podrien perjudicar la seva carrera, continuant per prometre tot allò que el poble desitja o necessita i acabant per deixar anar un estol de guàtlleres tan considerable que ni ell mateix pot controlar. I és aquí on li comença a fallar la memòria, perquè la memòria no es gaire compatible amb les mentides.
Imaginem-nos la gran quantitat d’estímuls sensorials que rep contínuament una persona cada segon, cada minut, cada hora, cada dia: imatges, sons, olors, moviments, sensacions... Milions i milions, tots simultàniament, però no els gravem pas tots, seria impossible guardar-los en el nostre petit cervell, així que en fem una tria i seleccionem els que ens són més rellevants. Quan intentem recordar vivències passades, les retrobem com a flaixos visuals acompanyats d’una emoció o d’una sensació, mai no recordem les paraules exactes d’aquella escena ni els detalls de les imatges, ni tampoc les escenes neutres o normals. Només queden arxivades les que tenen un gran component emocional: alegria, tristesa, por, dolor, sorpresa, etc. Les paraules d’aquestes escenes s'emmagatzemen en forma d’idea o concepte global. Evidentment que podem recordar llistes de reis o poesies estúpides que ens varen fer aprendre quan érem petits a força de repetir-les, però aquest tipus de memòria no té cap component emocional i no serveix per a res, perquè aquesta informació sempre la pots trobar arxivada en qualsevol lloc. Però és el tipus de memòria verbal que utilitzen els actors i els polítics: s’aprenen unes quantes frases ampul·loses acompanyades de quatre manejos d’acadèmia i les deixen anar en els seus discursos per arribar al cervell emocional dels pobres votants. Quan ha passat un cert temps, els polítics ja no es recorden de res, ells mateixos no es creien el que deien, però la gent de bona fe que els ha escoltat i se’ls ha cregut se’n recorda perfectament de l’incompliment d’aquestes promeses. Per a ells no eren paraules buides, les paraules se les endú el vent, sinó aspiracions reals insatisfetes. A sants i minyons, no els prometis si no els dons, així que no ens lamentem dels resultats electorals i comencem a fer concordar les paraules amb les emocions.

Si jo fos...

Si avui jo fos el president d’Espanya, cosa impensable ara mateix i en els propers cent anys com a mínim, no dubtaria ni un moment a prendre mesures urgents per engabiar tota aquesta colla de corbs, que enfundats en les seves rònegues sotanes, branden les seves creus per espantar els pobres ocellets que volen viure en llibertat i atraure’ls a la seva insaciable i tenebrosa gola.
Si jo ho fos, ordenaria als meus jutges la immediata il·legalització de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) i l’empresonament dels seus màxims dirigents per pertinença a una banda terrorista que no acata ni respecta la Constitució, ni per imperatiu legal. Que s’aixeca contra el govern, que enalteix els símbols franquistes, que fomenta l’odi i l’exclusió i que provoca alteracions de l’ordre públic amb amenaces de tortures i captiveris eterns dins el foc de l’infern a tota la bona gent que no pensa com ells.
Si ho fos, clausuraria les seves ràdios, revistes i pamflets parroquials i castigaria als seus pseudoperiodistes, tantes vegades com pugui durar la seva llarga vida celestial, a escriure en un rull de paper de vàter: “En comptes d’escampar merda, val més ficar-se la llengua al cul”. Confiscaria els seus béns terrenals i els tornaria al poble a qui pertanyen de dret. Reconvertiria les seves seus catòlico-tavernes, veritables obres d'art, pastades i enlairades amb la suor i la misèria de la gent atemorida, en espais oberts a la cultura, la participació, la gresca i la llibertat ( Imagineu-vos quants locals polivalents s’estalviarien els ajuntaments ! )
Si fos jo, tancaria les seves escoles i en faria centres de rehabilitació, reciclatge i reinserció per a tots els seus representants locals, assistencials i educacionals en actiu fins ara, on personal docent acreditat del Fòrum Alsina, els impartissin cursos de: "Mitologia Universal", "Comprensió lectora dels Evangelis Oficials i els Verídics", "Orientació espacial dreta-esquerra: Déu no té ni hemiplegia ni hemiagnòsia perquè és omnipanoràmic", "El sexe com a influència en la fusteria del segle XX: evolució de l’armari tancat amb pany i clau a l’armari amb tanca bilateral", etc. Això i més fins que estiguessin prou preparats per la vida laboral i social normal.
Però jo no ho sóc, només sóc jo. Ni president ni creient. Malauradament només puc fer el que hauria d’haver fet fa anys i no he fet per mandra, apostatar i cardar el camp ja que ells no m’esborren. Mentrestant m’haig de conformar maleint les lleis que varen prohibir que les seves mares avortessin abans que el seus cervells es formessin tan eixorcs.

BONES FESTES

BONOS

Bonobo ( Pan Paniscus)

Individu de la família del homínids que comparteix un 99% de l'ADN de l'homo sapiens. És el més intel·ligent dels anomenats primats, te un vocabulari molt extens, sap escoltar i contestar preguntes, escriure amb un ordinador adaptat i obeir ordres complexes. Té consciència d'ell mateix i viu pacíficament en un grup propi, seguint els costums apresos dels seus avantpassats i avantpassades, respectant les espècies veïnes. Es caracteritza pel seu altruisme, empatia, amabilitat, paciència i sensibilitat. És una espècie amenaçada i el perill d'extinció és altíssim.

Bonobord ( Pan Troglodytes Hispanus)

Individu de l'espècie dels homo sàpiens, família dels Pongidae, que comparteix un 99% de l'ADN dels ximpanzés. És un dels més ignorants de les anomenades persones humanes, té un vocabulari limitat i mal articulat, no escolta ningú, contesta el que li rota, no escriu gaire i no obeeix ni els seus. No té consciència ni límits territorials, té problemes de lateralitat en confondre la dreta i l'esquerra, és agressiu i hostil amb les espècies veïnes, agrupa els mascles per fer guerres i caçarlos-los seguint els costums dels seus avantpassats falangistes. És una espècie depredadora i voraç que posa constantment en perill d'extinció els habitants de la nació catalana.