IGUALTAT DAVANT LA LLEI

El PP, quan no practica l’esport de la manifestació, s’entesta, sigui com sigui, en voler impedir que Batasuna es presenti a les eleccions municipals emparant-se en la maleïda llei de partits. L’esquerra abertzale, es digui com es digui, no pot ser reconeguda com a partit democràtic fins que no condemni la violència, segons varen decidir els dos grans partits espanyols. Però vet aquí que l’Arnaldo Otegui ha decidit fer bondat perquè el deixin jugar als tornejos democràtics i ha reconegut que la violència no és el millor camí per aconseguir la llibertat d’un país. I sembla ser que els senyors del PP, en comptes d’estar contents i ballar per un peu, encara estan més enxarinats i piquen amb tots dos. Deu ser perquè tenen por que desaparegui la seva raó d’existir. No es cansen de dir que Batasuna i ETA són la mateixa colla, i ho deuen saber per pròpia experiència, és clar, si no amb boca de qui parlen els Guerrilleros de Cristo Rey, Fuerza Nueva i tota la patuleia de franquistes que emplenen les seves manifestacions amb banderes d’aguilots?
Però res, anem al gra, a veure si ho entenc: si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas la independència d’un país, no és democràtic i se l’ha de considerar il·legal. Fins aquí hi puc arribar. Però, i a l’inrevés? Si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas, evitar la independència d’un país contra la voluntat dels seus ciutadans, és legal i democràtic? Per lògica i justícia tampoc no ho hauria de ser. Doncs sembla ser que sí. Ja se sap que la llei no és igual per tothom, que només té una sola direcció: de dalt a baix o del mig enfora, no pas en sentit contrari. Si no, provem-ho.
Ho podem preguntar directament als membres de la plana major del PP i també a alguns del PSOE: “Senyors, vostès què farien si el poble de Catalunya, mitjançant referèndum i a través del Parlament de Catalunya, declarés la independència i marxés d’Espanya?” . La resposta la coneixem prou per experiència: “Ho impediríem amb les armes, només faltaria”. “Seria lícit i democràtic utilitzar la violència per mantenir la unitat d’Espanya, encara que anés contra la decisió pacífica d’una nació?”. “ És clar que sí. Perquè les nostres lleis ho diuen, perquè les regions no tenen ni veu ni vot i perquè a nosaltres ens rota pels collons, queda clar? .”.“Ben clar, senyor”.
I jo, innocenta de mi, que volia proposar en justícia la il·legalització del PP per practicar la kaleborroca i el terrorisme verbal i no condemnar la violència! Ai de nosaltres, els catalans, ja ens podem calçar si s’acosten els Blue Meanies*...

* Per a qui no ho sàpiga, són els dolents de la pel·lícula Yellow Submarine, com aquest que surt a la imatge. Curiosament són blaus i porten els mitjons vermells i grocs.

DONES TREBALLADORES

Feia dies que no escrivia res al blog, no pas perquè no hi hagués temes calents, senzillament és que no he tingut temps, últimament no donc l’aviament. Demà és el dia de la dona treballadora i jo en sóc una que, a més de treballar de dia, a casa i a fora, com és normal, ara de nits ha de preparar exposicions, actes i festes perquè les altres companyes ho puguin celebrar com cal. Però una estoneta encara la tinc per dedicar-la a totes les dones enfeinades del meu país.
La Xixona, bona minyona, fa tres feines en un pic: fa filets i mena el carro i llegeix de xic en xic. Així cantaven antigament les nostres àvies per lloar la capacitat d’organització, planificació i disponibilitat de les dones per fer tres feines a l’hora: Una de “femenina”, una de “masculina” i una de “intel·lectual”. Tot això anant al camp, suposem, després d’haver fet endreça, rentat la bugada, preparat el dinar...
Curiosament, dissabte, durant la inauguració de l’exposició de fotografies sobre la maternitat se’ns va acudir la possibilitat de fer la mostra de l’any vinent amb retrats dels "nostres homes” fent feines casolanes que majoritàriament encara no fan. Mala pensada, vàrem reconèixer. Ben poques en recolliríem per poder emplenar els vint-i-sis plafons de la sala: algunes d’actuals, segurament, d’antigues cap ni una. Potser trobaríem algun home remenant la cassola heroicament, amb la mateixa ganyota que jo aquí al costat, durant algun tiberi d’aquells que es muntaven les colles de mascles del segle passat.
Penseu i regireu calaixos i capses, ninetes, i ho podreu comprovar vosaltres mateixes... Repasseu les imatges que teniu arxivades al cervell, encara que no hagin estat reflectides en paper: potser alguna vegada que heu estat enllitades, el vostre company s’ha decidit a fer arròs bullit, esterrejar o rentar el cul del "seu fill".
Bona part de la culpa és vostra, senyores. A casa hi viviu tots dos i hi embrutiu tots dos, és just que en gaudiu tots dos i us hi escarrasseu tots dos. No s’hi val a dir que ells no en saben o que arriben rebentats. Ningú no neix ensenyat i tothom que treballa es cansa.
Ja ho sabem que els cervells dels homes tenen algunes limitacions funcionals que els impedeixen fer dues feines de plegat, entre altres coses. Potser mai no podran fer com la Xixona però tot és posar-s’hi.