Cap a Brussel·les!

Dissabte vaig anar a Barcelona a la presentació dels 10.000 catalans a Brussel·les per l’autodeterminació i l’endemà mateix vaig començar a fer guardiola per pagar-me el viatge, si més no una part, que no m’ho trobi tot de cop. Remenant pel garatge vaig trobar un porquet d’aquells amb una ranura per tirar-hi monedes i el vaig posar en circulació. Devia ser un regal que algú havia fet a la mainada i, com que més aviat anaven mancats de recursos, el varen desar en una capsa per si venien temps millors. Un garrí ben bufó, amb cara i ulls, orelles i morro, a punt per ser engreixat, sense cap tap a sota per poder buidar-lo abans d’hora. Perfecte!
Diumenge, amb la fred que feia, no vaig sortir de casa així que els diners del vermut de migdia i de la cervesa del vespre, cap a la panxa del porc. Dilluns, amb l’escombrada general necessària després del cap de setmana de repòs, quatre monedes caigudes per aquí per allà em varen fer pensar en els calaixos de les tauletes de nit. Déu n’hi do la mà de diners que cauen de les butxaques i es van acumulant allà dins!
Ben pensat, també hi afegiré cada setmana els diners que em gastaria en tabac, encara que ja fa gairebé quatre anys que ho vaig deixar, però eren una bona picossada. I els dels cubalibres dels caps de setmana que no faig, ara que ja no tanco a les petites... Potser també renunciaré a comprar rampoines inútils per regals de festes, intentaré reduir algunes exquisiteses de la taula o a fer la decoració més sòbria amb galindaines de l’any passat, tot sigui per anar engreixant el porc. Passat festes menjarem capellans en comptes de llenguado, bistecs russos en comptes de mitjana i torrades amb alls per estalviar el pernil. Així de mica, en mica no me n’adonaré que tindré un petit feix. Bé, és un dir, una bona pila de metall.
Diuen que a tots els porcs els arriba els seu Sant Martí i al meu li arribarà al febrer en comptes del novembre. Però, per més que em mirin els seus ullets demanant clemència, hauré d’agafar un martell i esbardellar-li la panxa per poder assumir una petita part del projecte més important pel futur del meu país: anar a reclamar els nostres drets a la capital d’Europa, perquè Espanya mai no ens els reconeixerà. Ho he de fer perquè jo hi vull ser el dia que declarem la independència de Catalunya, però també perquè no em conformo que els meus fills heretin la casa on visc, també vull que la terra de sota sigui seva i el carrer i les carreteres i els hospitals i les escoles i els trens i els aeroports, i tantes altres coses que tindrien en un país lliure. Aquesta és la millor inversió de futur i el millor regal que els podem fer, no us sembla?

APRENENTATGE (I)

Quan una criatura neix arriba amb una càrrega genètica que pot predeterminar uns trets físics visibles i una predisposició a desenvolupar-ne uns altres que no són tan aparents i que poden variar en funció del contacte amb l’ambient on creixi. A dins del seu caparró hi porta un cervell amagat que, com una nou feta de plecs i arrugues, té una part a cada banda amb una comissura que les uneix. Cada una d’aquestes meitats anomenades hemisferis cerebrals s’encarrega d’una manera determinada de fer les coses. La banda esquerra, excepte en alguns esquerrans, processa la informació de manera analítica i seqüencial, capta els estímuls auditius i així es formen les àrees de llenguatge, mentre la banda dreta processa la informació de manera sintètica i global, elabora els estímuls visuals i dona lloc a les àrees que s’ocupen de la percepció visual i de l’estructuració i orientació espacial, de bona part de la música i de la manifestació de les emocions. El gruix de la capa externa de cada un d’aquests plecs del cervell està formada per unes cèl·lules anomenades neurones que determinen la funció que ha de fer aquesta zona. Cada una d’aquestes neurones és com un plançó: té un nucli i unes ramificacions que van creixent a mida que les anem alimentant amb estímuls i que es van empalmant amb les neurones del costat per passar la informació rebuda, formant una xarxa de connexions que constitueix el còrtex cerebral: quantes més n’hi hagi més gran serà la capacitat funcional.
Aquest procés no és il·limitat: de mica en mica aquestes fibres nervioses es van recobrint d’unes altres cèl·lules de substància blanca anomenada mielina, que actua com a aïllant per fer més ràpida la transmissió d’informació, semblant al plàstic que cobreix els fils elèctrics i que impedeix que es facin noves ramificacions. La maduració no és igual en totes les cèl·lules, ni en totes les àrees del cervell, ni comença simultàniament, ni dura els mateixos anys, ni s’acaba al mateix temps, sinó que són processos sobreposats que necessiten la maduració prèvia d’uns circuits perquè puguin completar-se els altres i així succesivament fins a acabar de teixir aquesta gran xarxa complexa que és el cervell humà. Això significa que quan unes àrees i circuits han madurat ja no creen estructures noves, sinó que es limiten a passar-se informació entre elles o a unes altres que encara estan madurant.
Les connexions no només es fan amb les estructures del còrtex cerebral: sense les estructures subcorticals, l’anomenat cervell primitiu, no podríem aprendre res. Aquestes estructures s’encarreguen de la memòria, l’atenció, les emocions, l’activació, etc. Per simplificar podríem dir que la maduració i l’evolució van de dins a fora i de darrera a davant, essent les àrees del lòbul frontal les últimes de finalitzar el procés, aproximadament per sobre els 20 anys d’edat, justament quan algunes ja comencen el declivi.
El funcionament òptim del cervell s’aconsegueix quan totes les estructures estan ben formades i interconnectades entre elles, però a la pràctica és difícil d’arribar-hi. Hi ha molts factors interns i externs que provoquen que unes àrees és desenvolupin més que les altres, donant lloc a les anomenades habilitats o dishabilitats específiques, que fan que unes persones puguin ser molt brillants en alguns aspectes i maldestres en d’altres. L’anomenada intel·ligència és el conjunt d’aquestes capacitats funcionals, és la manera com actuen aquestes estructures cerebrals per resoldre situacions diverses. Hi ha persones que utilitzen més estratègies sintètiques i en un moment copsen la situació global mentre que d’altres la divideixen en seqüències i n’obtenen una anàlisi de tots els elements, com hi ha persones que tenen un gran domini del llenguatge i en canvi no són capaces de trobar on han aparcat el cotxe o muntar un moble de l’Ikea o joves que poden aprendre’s de memòria els noms d’un equip sencer de futbolistes i es queden bloquejats quan han de fer servir el raonament lògic o la deducció per resoldre un problema bàsic o nens que malgrat tenir un nivell intel·lectual millor que els altres de la classe quan llegeixen s’entrebanquen, confonen les paraules i no entenen el significat del text. En alguns casos es pot considerar com un tret característic o familiar, en d’altres és probable que hi hagi una disfunció cerebral que pot afectar greument i de per vida l’aprenentatge i abocar la criatura directament al fracàs escolar i emocional.
Quan la part encarregada d’aquesta funció ja ha madurat, poca cosa hi podem fer, però justament per això és important detectar-ho com més aviat millor i no esperar que el cervell de la criatura maduri amb els aires del cel com si es tractés d’una nou, perquè de nous també n’hi ha moltes que cauen abans d’hora o surten corcades si no s’hi posa remei quan toca.