dimecres, de setembre 20, 2006

De ponent, ni vent ni gent...



Senyor Rodriguez Zapatero, no és pas del meu tarannà fer el que em diuen els altres i molt menys si em volen fer passar gat per llebre, però ara li faré cas i no expressaré la meva indignació contra aquest senyor defensor del poble espanyol. Me n'alegro que d'una vegada s'hagi tret la pell d'ovella i ens ensenyi les urpes i les dents obertament, tal com fan els altres fatxes del país veí. És una persona que compleix rigorosament les funcions del seu càrrec, al servei dels ciutadans espanyols, tal com han fet històricament els seus sobirans des d'abans de Felip V fins a Franco. O és que encara hi ha catalans que es pensaven que aquest senyor els representava? Defensar els drets dels espanyols sempre ha estat i serà anul·lar els drets dels catalans. Nosaltres no en tenim de drets, ens els vàren arrabassar amb les armes el 1714 i varen tornar a escriure la història a la seva manera. Segons ells, Catalunya no és ni ha estat mai una nació i el català és un dialecte que ha de desaparèixer. Aquesta edició castellana del llibre d'Ausiàs Marc "cavallero valeciano de nacion Catalan" no ha existit mai, segurament jo me l'he tret de la màniga.

Ja ho dèien abans: "De ponent, ni vent ni gent ni casament". Voler canviar la mentalitat dels castellans és una feina inútil. Tant és que siguin de dretes com d'esquerres, monàrquics o republicans: abans que res són espanyols i la "unidad de la patria" està per damunt de totes les ideologies. Mai no han estat ni seran democràtics, mai no acceptaran que els catalans i els bascos decidim recuperar els nostres drets lliurement í pacífica. Garbellant la terra espanyola, ben segur que trobaríem més diamants que no pas persones que respectessin la nostra decisió. Però el més sorprenent és que no tenen cap més argument que no sigui la seva sagrada constitució, que tot just té quatre dies i que té més manaments que la Bíblia. Si no, ja tenen l'exèrcit, com sempre. D'una manera o de l'altre seguiran intentant aconseguir que a Catalunya no quedin catalans.

dimarts, de setembre 19, 2006

Assetjaments escolars

Gairebé un quart de milió dels alumnes catalans pateix "bullying" o assetjament, llegeixo als diaris. Això significa gairebé una quarta part dels alumnes i segons diuen, la majoria es dona entre vailets de 7 i 8 anys, més que no pas a Secundària, com es creia fins ara. Jo no he llegit l'estudi ni sé qui l'ha fet, però fa anys que conec un xic el comportament de la mainada i penso que potser en fan un gra massa, no? Incloure en el "bullying" el fet de posar motius o malnoms, les burles, els insults, les bromes, les trapelleries és passar-se de rosca, sobretot amb nens d'aquesta edat, que ho fan com la cosa més normal del món. És la llei del galliner i de la majoria d'animals que viuen en comunitat: cada un ha de trobar el seu lloc dins la jerarquia del grup, des del més fort al més feble. Encara no tenen els lòbuls frontals prou desenvolupats i, per tant, la conducta no està regulada i actuen impulsivament sense preveure'n les conseqüències. És a dir, volen humiliar o ferir en aquell precís moment, bàsicament per autoreforçar-se i envalentonar-se, però no pas per fer mal a llarg termini. Això no vol dir que no hi hagi nens problemàtics que utilitzen l'agressivitat com una manera normal de relacionar-se. Tampoc no em refereixo pas als alumnes de Secundària, que sí que saben prou bé el que fan.
No és pas d'ara que els grassos, prims, miops, maldestres, fluixets, etc. siguin rebatejats amb els adjectius i motius més variats, en podríem escriure un llibre: el llenguatge adult n'és ple i no parlem del món esportiu on també l'insult és la reacció impulsiva més habitual. La qualitat de foteta o sorneguer també és molt valorada entre la societat adulta. I si parlem de fer l'encamalleta, quantes vegades no ho hem pensat nosaltres mateixos si hi ha algú que no ens cau gaire bé? Si els comparem amb els nens d'abans gairebé són uns sants: al meu temps ens tiravem terrosses, rocs, ganxets de ferro amb tiragomes, fins i tot algun balí... Les baralles a l'escola o al carrer acabaven amb la roba estripada i sang a mitja cama. Els mestres repartien insults i òsties només per no saber-te la lliçó. No vull justifuicar de cap manera aquella violència. Algú pot haver-ne quedat traumatitzat psicològicament, potser ja devia ser una mica especial, d'altres n'hem passat de seques i de verdes i se'ns ha fet la pell dura.
Actualment, molts pares intenten protegir tant els seu fills amb carn i ungles, que els tanquen en campanes de vidre, sense saber que els priven d'aprendre a defensar-se i a enfrontar-se a la vida real, molt més dura que la de l'escola. Molts deleguen l'educació dels seus fills als mestres i n'exigeixen responsabilitats si no es comportem com cal. Aquesta mainada, quan arribin a adults, tindran tots els números per patir menyspreu, humiliacions i assetjaments, però no tindran pas els seu pares per anar a esbardufar els seus caps i companys de feina.

dissabte, de setembre 16, 2006

ONADA

Fa dies que estic donant voltes al tema per veure com l'agafo. Com aquell qui va en barca i es troba amb una onada grandiosa que se li acosta. Si l'agafa directe, de cares, pot trencar l'onada i saltar enlaire amb perill de desnucar-se o pot bolcar la barca i anar parar a sota aigua amb perill de negar-se. Si no fa res i s'hi posa de costat, perdrà el domini de la barca i l'onada el portarà on ella vulgui. Si gira cap i s'hi posa de culs, tornarà enrere sense perill aparent, però haurà perdut una part considerable de temps i qui sap quan trigarà a tornar al lloc on estava. El meu pare deia que s'havia de saber tempestejar, agafar l'onada del biaix, trencar-la de costat, així la guanyaves, anaves endavant sense perill de bolcar.
Els poders terrenals de l'església catòlica són immensos i jo no sé be bé per què. La prova és que cap governant de l'anomenat món occidental no s'atreveix a tocar-la ni a qüestionar-li res. Els mitjans de comunicació tampoc gaire. Tant és que siguin de dretes, com d'esquerres, anglicans, luterans, evangelistes, ortodoxos o ateus: quan l'esglesia s'hi fica pel mig tothom a callar i marxa enrere, com si de l'onada amenaçadora es tractés. N'hi ha ben pocs que l'hagin saltat de cares i ho hagin aconseguit. La majoria es deixen engolir sense oferir resistència i els altres reculen renunciant a tot el que havien avançat, cagats de por. I l'onada grandiosa no els deixa sortir de port, de la platja, demostrant-los que ella és la mestressa de la immensitat del mar i dels seus secrets fins més enllà de l'horitzó.
La religió és la manera més eficaç que tenen els poders fàctics per entabanar el poble, perquè no protesti, perquè no s'esvaloti. L'esglèsia catòlica oficial és la representant dels agents econòmics i de les famílies poderoses del primer món que fan i desfan. Els capellans només són la cresta de l'onada. La potent massa d'aigua que la sosté la fa ballar com vol, com en una funció de titelles. Ben pocs dels de sota creuen alguna cosa de la que prediquen el seu ninots, ans al contrari.
Quan no hi havia divorci, bé que els ho arreglava l'esglèsia anul·lant el matrimoni a canvi d'una quantitat considerable de diners ( un milió de pessetes l'any 75, d'un cas que jo conec). Pagant, Sant pere canta. Els pobres, a aguantar i a cometre pecat d'adulteri. Pecat amagat és mig perdonat. Això em deia el meu cap, que saltava més que una granyota, perquè no m'havia vist a missa per la festa major: "Tant li fa si creus o no creus, la qüestió és anar a missa a primera fila i a combregar perquè tothom et vegi, llavors fes el que vulguis, et confesses i ja està..."
També dubto que els mateixos capellans es puguin creure totes les bajanades que diuen els seus manaires, si tenen un xic de senderi. Potser a força de repetir cada dia la mateixa comèdia, per fer fora els mals pensaments, el seu cervell acabi adormint-se...
Anys i anys enrera, els capellans eren de les poques persones "lletrades" que existien, perquè sabien llegir i escriure, una mica de filosofia, doctrina i parlaven llatí. Evidentment que n'hi havia de més llestos i savis, que varen fer grans aportacions a les lletres, la ciència i la gastronomia ( els frares principalment: Dom Perignon va descobrir el xampany!), però no hem d'oblidar les barrabassades que va fer la Inquisició en nom de Déu. Actualment, qualsevol vailet que hagi acabat l'ESO supera en coneixements a la majoria de rectors de parròquia. Així que no em facin riure quan el seu cap, un senyor que ha estudiat Teologia a la Universitat, per més llengües que parli, intenti reescriure el treball de milers de científics molt més ben instruïts que no pas ell, i encara en nom de la racionalitat, un tema que potser tocaré properament.
Els humans insignificants ens jubilem quan ens toca i més si comencem a repapiejar. La plana major de l'Ésglésia no s'adona que el seu cap ja comença a estar deixat de l'ala de l'esperit sant i si xerra massa pot provocar un conflicte internacional?
Ara puc respirar a fons, que ja he tempestajat la primera onada!

dijous, de setembre 07, 2006

Jo també vull un estat propi II (Banderes)

Acabo de llegir que els de CiU penjaran una bandera de 300 m2 al castell del Montgrí per la Diada. Es veurà de lluny, de tot l'Empordà, diuen, fins i tot des de mar (per cert, és estrany que no en pengin una de més grossa a les Medes). La gent conscienciada que visiti aquestes comarques pensarà: "Ostres, aquests sí que són catalanistes de veritat!" i algun guiri despistat es preguntarà: "Per què coi li posen bufanda de ratlles a a aquesta muntanya?"
Com que som una nació sense estat pengem les senyeres al balcó per mostrar la nostra identitat i reivindicar els nostres drets i ho fem en dates senyalades. Banderes llargues al balcó de davant, banderes petites a la finestra de darrera, banderes noves de trinca de colors vius, banderes descolorides pel pas dels anys, banderes de plàstic reciclades de Ciutat Pubilla, estelades vermelles, estelades blaves, col·locades horitzontals, verticals, enlairades en una asta damunt el teulat... Banderes per a tots els gustos que reflecteixen, en certa mesura, la manera de pensar de qui les posa: ostentació, covardia, orgull, reivindicació, prudència, etc. En cap cas, no és pas la mida de la bandera la que representa el grau de catalanitat (petit home, gros barret), sinó el sol fet de mostrar-la al carrer. Tristament, les cases sense senyera són la majoria: les dels espanyolistes que vàren guanyar la guerra el 1714 que són més dels que ens volen fer creure, les dels guiris i immigrants que no se senten identificats amb el nostre país perquè es pensen que són a Espanya i les dels catalans que tant se'ls en foten naps com cols i que fan decantar la balança a l'hora de les eleccions.
Està bé penjar la bandera l'11 de setembre per ensenyar la nostra catalanitat a fora, però és cada dia que l'hem d'exercir i recordar la nostra derrota. La lluita per la recuperació dels nostres drets tot just comença i tots hi hem de contribuir d'alguna manera. Les administracions, amb els recursos que calguin, han de fer que els immigrants sàpiguen on han anat a parar: la nostra llengua, els nostres costums, la nostra cultura, la nostra història, els nostres drets, les nostres lleis i les nostres reivindicacions com a nació sense estat. Nosaltres no afluixant, no canviant de llengua, no renunciant als nostres drets, ajudant-los a donar-se'n de que l'opció catalana és millor que l'espanyola per viure al nostre país. Potser així, de mica en mica, cada any anirem veient més senyeres penjades a les finestres, fins el dia que ja no calgui veure'n cap més que la que onegi, tota sola, sobre el balcó de l'ajuntament.

dimecres, de setembre 06, 2006

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI

Aquesta tarda ennuvolada m'he quedat a casa per por de pluja. En comptes d'anar a dar volts per aquí, per allà, he aprofitat per passejar-me una estona per la xarxa i m'he assabentat de la campanya "Jo també vull un estat propi" que un blocaire, en Xavier Mir, ha endagat fins al dia 11 a internet i als mitjans de comunicació. He comprovat que la iniciativa té molt d'èxit i jo també m'hi vull apuntar, per tant tots els escrits que faci aquesta setmana ( si és que estic inspirada i en faig algun) portaran aquest títol i us animo a tots els que em visiteu que també ho feu. També us hi podeu adherir per correu electrònic. De totes maneres, comenceu a espolsar les estelades i pengeu-les a les finestres i balcons i dilluns, cap a la manifestació.
Jo continuo les vacances així que agafo la saca i el fanal i me'n vaig a caçar cargols.

dimarts, de setembre 05, 2006

Setembre

Jo també faig vacances, eh? Sense moure'm gaire de casa ni dels voltants, però bé he de reposar un xic, agafar energies per encarar la tardor. Ara que no hi ha cues a les carreteres, que es pot veure la sorra de les platges, que les barques sobre rodes enfilen el camí de tornada i deixen la mar lliure. Ara és quan te n'adones que vius en un paradís, que no cal pas anar a l'altre cap de món per veure meravelles naturals.
És agradable anar a mar, resseguint la costa, cada punta, cada cala, cada cova. Sentint els esquitxos de les onades, la salabror a la pell, la calidesa del sol de la tarda. La quietud respectada fins i tot pels gavians. Res més a fer que jaure i somiar.
Que bé que se n'hagin anat a treballar! Les televisions i els diaris reprenen la seva normalitat. Els polítics tornen a portar americana i corbata i a dir mentides i els anuncis venen col·leccions de rampoines cada cop més estúpides. Tots plegats enfoquen la nova temporada com sempre, amb l'únic propòsit de tenir la gent collada i callada.
Un cop en terra, l'única notícia que m'ha sorprés agradablement és saber que la dona del President hagi anat a la seva. Ho comentàvem amb un noi anglès amic del meu fill: "T'imagines que la dona d'en Tony Blair deixi el partit laborista? Seria molt gros pel Regne Unit, la gent s'esveraria". És clar que sí, ells són un país de veritat. Aquí se li treu importància i la volen desqualificar.
Que diguin el que vulguin uns i altres. Per a mi, això és ser valenta i fa pensar... Tothom veu que en Montilla i els seus seguidors del sector espanyol espanyolista del PSOE s'està carregant el PSC i calla per no perdre posició. Ni en Maragall ni el PSC són sants de la meva devoció, prou que ho sabeu, però m'estimo més aquests que no pas els dimonis.
"Que Déu ens agafi confessats!" que deien les àvies creients. M'en torno a la barca.