De corcs i altres plagues

Les últimes eleccions han portat al Parlament de Catalunya uns personatges que en un país normal mai no hi podrien haver entrat, per la senzilla raó que cap país civilitzat admetria un partit polític que defensés interessos foranis contraris als de la pròpia nació. No sé si són actors, titelles, mercenaris o sicaris: torracollons i botiflers sens dubte, llançamines i torpedes anticatalans ben segur. A mi no em fan cap gràcia: ni ells, ni la situació, ni els mitjans de comunicació que els segueixen la beta. Molt menys quan això pot accentuar la megalomania i paranoia del director operístic.
Com més es parli d'aquesta gent, més s'estarrufarà la gallina. Coneguent el personal, dia i nit busquen al Google les crítiques mundials de les seves actuacions i se'n van al llit ben satisfets de trobar reforçament a les seves provocacions. Si els volem minimitzar, és millor ignorar-los, deixar-los de banda, ja tenen el seus mitjans mediàtics que els amplifiquen i si no que plorin, brams d'ase no pugen al cel.
Si un corc us comença a foradar un armari antic i valuós, li preguntareu si és bona la fusta que rosega o quines raons l'han portat a destruir el moble? Si un ratinyol fa niu al vostre rebost, li oferireu les millors menges i jeies, perquè estigui satisfet? Si un parell de tèrmits es posen a devorar els fonaments de casa vostra, hi corrireu amb un carretó per ajudar-los a treure les runes?
Ni jo ni ningú amb un dit de seny no ho faria. Tampoc és qüestió d'agafar la màquina de flitar, la pala de mosques o foragitar-los a cops d'escombra, com haguéssin fet les meves àvies. Simplement construir una paret imperceptible que els mantingui aïllats de nosaltres, perquè no s'envalentonin ni ens facin cap mal. Podem començar per no anomenar-los mai pel seu nom, així no es trobaran quan es busquin. Encoratjo a tots els blocaires perquè us apunteu al carro. Per referir-nos a ells busquem sinònims que n'hi ha molts:
El cap visible podria ser "el cosí d'en José Antonio" , aquell de la Falange, soci d'en Franco, no? Si no son parents genèticament, fonètica i ideològicament són calcats, fins i tot tenen certa retirada en la mirada. Quan diu que no se sap l'himne de Catalunya, aquests periodistes tan predisposats a fer-li entrevistes també li haurien de preguntar si canta el cara el sol i les muntanyes nevades cada matí quan es lleva. Francament, estic farta de que sempre parli del mateix tema, sense arguments i amb un posat tan cínic. El trobo malaguanyat aquest xicot per anar vestit i encorbatat al Parlament, feia més goig tal com es presentava al cartell electoral: despulladet i tapant-se les vergonyes. Podria haver fet carrera cinematogràfica multilingüe de la mà del seu company de files, aquell professor tan groller de l'Autònoma, assetjador d'universitàries, productor de pel·lícules porno, el terrible babau.
L'instigador i director escènic, personatge envejós i mesquí, home ressentit amb els seus companys sociates perquè no li vàren donar un càrrec a l'altre tripartit, artista decadent que atribueix la causa del seu fracàs a la gent de tot un país en comptes de qüestionar-se la seva pròpia vàlua. Podria tenir tants noms com personatges ha interpretat a la seva vida pública, sense tenir en compte els de l'escenari, però en deixaré anar un : el caganer de la Corte ja que té tanta afició a eixugar-se el cul amb diaris nostres. Si no se li enceta la pell de tant fregar-se'l podria interpretar aquest paper en un pesebre vivent que segur que tindria més èxit. També triomfaria fent de torero de veritat, davant un brau autèntic amb banyes i collons, amb el nom de Bertín "la boa", però llavors segur que hauria de fer servir paper de vàter de qualitat amb tanta cagarrina, això si abans no quedés penjat per un ou de la cornamenta del pobre animal.
Per avui ja n'hi ha prou, però com que aquesta setmana farà 26 anys que un boig ( o un sicari) va matar en John Lennon, recordaré com sempre unes paraules d'ell sempre vigents:
Ja en tinc prou de contemplar escenes de "primma" dones esquizofrèniques, egocèntriques i paranoiques, només vull la veritat, una mica de veritat.

Nota: No és pas que m'hagi despistat en el temps, és que el blog m'ha sortit en data del dia que el vaig començar. Avui és el dia 6 de desembre.

Gens

Aixís em vaig quedar fa una setmana quan vaig veure i sentir en Carod a la televisió dient que pactaven amb en Montilla. Aixís, però amb una mica més d'anys, és clar. Guaitant la situació de lluny, gairebé d'escallimpantes, amb un xic de basarda, agafant-me fort a la basseta que em permet veure les coses amb una certa alçada sense perill de caure.
Sempre de lluny, rumiant i rumiant que coi devia haver passat per córrer tant a fer el pacte. Recelosa pel consell dels avis: "depressa i bé, mai s'avingué". La meva proposta era molt més bona, no?

Aixís m'he passat tota la setmana. Empassant-me per força moltes coses que em feien bola. Jo a la meva basseta ja hi estava bé: ni boja acceptaria tractes amb CiU després de les mentides, difamacions, prepotència que han mostrat envers ERC, però fer president un espanyol... Que s'ho facin ells i els temps ho dirà. Al cap i a la fi, jo sóc una vaileta rasa que no compta per res, mig anarquista, això sí, a dalt d'una basseta. No hi perdo ni hi guanyo res. Ningú no m'ha preguntat què en penso. Ja s'ho trobaran...

Avui les ganes de gitar m'han fet baixar de la basseta. Aquesta gent de CiU tenen un mal perdre: s'han begut l'enteniment, desvariegen, deixen anar animalades a tort i a dret... Esquerra és el dimoni pelut, la culpable de tots els mals d'aquí i d'allà. Resulta que en Montilla era bo per ells, però no per ERC, resulta que en Zapatero no pot ficar-se a la política catalana però són ells qui li volen ficar. Traspuen ràbia per tots els forats del cos, no pas pel que pugui passar a Catalunya, més aviat pel que no podran fer ells Ai, ai, que se'ls veu el llautó, senyor Duran...

Per això he baixat de la basseta i he anat a buscar els meus gens a l'internet, per si de cas. He arribat fins més enllà del meus besavis i no n'hi ha cap que marxi gaire de quinze quilometres a la rodona, tres hores en carro com a màxim, vaja. No n'he descobert cap que hagués desestabilitzat res, al menys de portes enfora. Més aviat eren gent tranquil·la i normal: pastors de cabres, sabaters, pagesos...

Francament m'he quedat molts satisfeta de tenir unes arrels tan profondes al meu poble, però jo sóc una persona com una altra, com tantes n'hi ha al país. Un bon fotimer n'hi ha que no hi tenen arrels i la seva genètica serà una altra, però s'estimen més aquesta terra que no pas el contingut de la cartera.

És una evidència científica que la genètica determina els trets físics, conductuals, patològics, etc de les persones, però fins ara cap savi havia descobert que també regeix el funcionament dels partits polítics. Barret, senyor Duran! Si ja ho dic jo: al final resultarà que tota la gent d'Esquerra som parents i venim del càtars. Dels pocs que varen poder fugir dels vostres avantpassats inquisidors, catòlics de bé, amb una impecable genètica estabilitzadora, quan els varen cremar a la foguera de Montsegur.

PROPOSTA DE GOVERN

L'endemà de les eleccions, davant l'evidència que cap partit pot governar tot sol, tothom s'aventura a dir la seva sobre quin pacte és el més probable o el millor per Catalunya. Ha guanyat CiU, que de fet són dos, així que els socialistes s'afanyen a dir que si sumem els seus vots amb els de Iniciativa els guanyen d'un, per tant el dret a formar govern tant és dels uns com dels altres. Ben cert, però el President no ha pas de ser necessàriament el cap de la llista més votada, pot ser-ho qui obtingui més vots a la investidura. Dic això perquè jo considero que en Carod, de tots ells, és l'home que més s'ajusta al perfil ideal d'un President de Catalunya. És una persona que sempre ha lluitat per les nostres llibertats, ara i quan anaven maldades, i coneix amb escreix la llengua, la cultura i la història del nostre país, molt més que qualsevol dels altres candidats. Ara bé, tots sabem que a Espanya el tenen com un dimoni, com l'encarnació de tot els mals terribles que els hi poden arribar a venir. Els seus companys del tripartit, expulsant-lo del govern, callant o criticant-lo, hi han contribuït. Vàren demanar el seu cap pel bé del país i el vàren obtenir. Per això sé que proposar en Carod com a president seria com demanar la lluna en un cove, però demanar un sacrifici semblant als companys socialistes seria de justícia i contribuiria a tenir un govern catalanista i d'esquerres de debó.
Jo proposo que el President de la Generalitat sigui en Castells, el número dos de la llista i conseller en funcions, un socialista català molt més ben preparat i adient que en Pepe Montilla. El fracàs de voler fer president de Catalunya un espanyolista, que no coneix bé ni la llengua del país que vol governar, ja s'ha vist a les urnes. Ell no ha guanyat, ni de vots ni d'escons, se n'haurien d'adonar tots plegats. A la gent sobiranista o mínimament catalanista li fa pànic la possibilitat de que sigui ERC qui el faci president. Si fos així, no li perdonarien ni la majoria de militants i molt menys l'electorat. No oblidem que queden les ferides de l'expulsió d'Esquerra del govern i seria de benèits tornar a entrar-hi sense contrapartides fortes a canvi.
Pel bé de tots i principalment del país, el senyor Montilla hauria de plegar "voluntàriament", com ho va fer en Carod, com en Maragall... Seria normal que ara, amb el disgust, tingués un episodi reactiu, estrés o depressió, que li impedís fer-se càrrec de les responsabilitats de govern. Sempre li queda l'escó de Madrid per entretenir-se, no? Diria molt a favor d'ell si deixés la via lliure a un govern d'esquerres catalanista com cal.

Si tal com volen a Madrid els socialistes pacten amb CiU, en Montilla tampoc no serà el president i possiblement, per orgull, també renuncii a ser conseller en cap i se'n torni a Madrid. No és més fàcil sacrificar-se abans i deixar el càrrec i l'oportunitat de governar als seus companys de partit i de llista? Els tercers socis del tripartit ben segur que hi estarien d'acord. I la gent progressista de Catalunya també li ho agrairia.