diumenge, de novembre 12, 2006

Gens

Aixís em vaig quedar fa una setmana quan vaig veure i sentir en Carod a la televisió dient que pactaven amb en Montilla. Aixís, però amb una mica més d'anys, és clar. Guaitant la situació de lluny, gairebé d'escallimpantes, amb un xic de basarda, agafant-me fort a la basseta que em permet veure les coses amb una certa alçada sense perill de caure.
Sempre de lluny, rumiant i rumiant que coi devia haver passat per córrer tant a fer el pacte. Recelosa pel consell dels avis: "depressa i bé, mai s'avingué". La meva proposta era molt més bona, no?
Aixís m'he passat tota la setmana. Empassant-me per força moltes coses que em feien bola. Jo a la meva basseta ja hi estava bé: ni boja acceptaria tractes amb CiU després de les mentides, difamacions, prepotència que han mostrat envers ERC, però fer president un espanyol... Que s'ho facin ells i els temps ho dirà. Al cap i a la fi, jo sóc una vaileta rasa que no compta per res, mig anarquista, això sí, a dalt d'una basseta. No hi perdo ni hi guanyo res. Ningú no m'ha preguntat què en penso. Ja s'ho trobaran...
Avui les ganes de gitar m'han fet baixar de la basseta. Aquesta gent de CiU tenen un mal perdre: s'han begut l'enteniment, desvariegen, deixen anar animalades a tort i a dret... Esquerra és el dimoni pelut, la culpable de tots els mals d'aquí i d'allà. Resulta que en Montilla era bo per ells, però no per ERC, resulta que en Zapatero no pot ficar-se a la política catalana però són ells qui li volen ficar. Traspuen ràbia per tots els forats del cos, no pas pel que pugui passar a Catalunya, més aviat pel que no podran fer ells Ai, ai, que se'ls veu el llautó, senyor Duran...
Per això he baixat de la basseta i he anat a buscar els meus gens a l'internet, per si de cas. He arribat fins més enllà del meus besavis i no n'hi ha cap que marxi gaire de quinze quilometres a la rodona, tres hores en carro com a màxim, vaja. No n'he descobert cap que hagués desestabilitzat res, al menys de portes enfora. Més aviat eren gent tranquil·la i normal: pastors de cabres, sabaters, pagesos...
Francament m'he quedat molts satisfeta de tenir unes arrels tan profondes al meu poble, però jo sóc una persona com una altra, com tantes n'hi ha al país. Un bon fotimer n'hi ha que no hi tenen arrels i la seva genètica serà una altra, però s'estimen més aquesta terra que no pas el contingut de la cartera.
És una evidència científica que la genètica determina els trets físics, conductuals, patològics, etc de les persones, però fins ara cap savi havia descobert que també regeix el funcionament dels partits polítics. Barret, senyor Duran! Si ja ho dic jo: al final resultarà que tota la gent d'Esquerra som parents i venim del càtars. Dels pocs que varen poder fugir dels vostres avantpassats inquisidors, catòlics de bé, amb una impecable genètica estabilitzadora, quan els varen cremar a la foguera de Montsegur.

1 comentari:

pompe1 ha dit...

A veure si resultarà q ets decendent d'una monja prenyada d'un capella tu q en fas tans fàstics, hahahaa.