dijous, de juny 21, 2007

ELS NOUS DEU MANAMENTS



Feia massa dies que els grans capellans no garlaven, però ja es veia a venir que la tranquil·litat no podia durar gaire. Després d’unes vacances gens profitoses per terres americanes, el cap de la piràmide catòlica, apostòlica i romana ha convocat una reunió dels burots principals per decidir ampliar la llista de pecats i prohibicions, perquè no pot ser que la gent se’n rigui d’ell quan la renya i tothom continuï cardant, amb condons o sense, com aquell qui res. En vistes que la majoria de joves, sense prou peles per pagar una habitació d’hotel, practiquen el sexe dins el seu cotxe, i constatant la presència de noies fent autostop a les carreteres assegudes en una cadira, sense voler anar gaire lluny, l’esperit sant li ha encès la bombeta halògena que du al mig del cervell entre cella i cella i ha cridat: "Eureka! Ja tinc la solució! M’inventaré uns manaments nous per què la gent faci servir el cotxe com cal, i hi ficaré aquest per allà mig, dissimuladament, entre altres mals costums que també seran pecat: conduir massa depressa o borratxo, esbardufar els altres, presumir de cotxe, etc." Pecats, d’altra banda, que fa molt de temps que estan regulats pels governants en forma de normes, infraccions i sancions del codi de circulació.
A l’Amèrica llatina cada cop hi ha menys governants de la seva corda, els bisbes i capellans catòlics que tenen seny se li tornen dissidents i la gent descontenta es fa protestant, així que ara ha centrat tots els seus esforços en la vella Europa, que cada dia es torna més conservadora. Un terreny ben adobat perquè hi arrelin les seves llavors reaccionàries. La història ens ensenya que l’església catòlica sempre s’ha decantat cap a la dreta, no només per anar de bracet amb els seus representants i beneir els dictadors amb aquesta mà. La mà esquerra, sinistra, ha simbolitzat sempre la mà del dimoni. I la dreta, ja se sap: a cop de cartera fa cantar Sant Pere. De negociants, governants, reis, bisbes i papes addictes a la pràctica sexual variada fora de casa n’hi ha hagut sempre, però no ho feien pas a dins el cotxe...
Però, ai las! La cavorca espanyola encara és pitjor. Aquesta colla de corbs pla en són de savis! Qui es pensen que són ell per decidir què s’ha d’ensenyar a l’escola pública i laica i sortir a la televisió amb tot el cinisme i l’arrogància possible, per donar lliçons de moralitat? I tot, altra vegada, per no voler acceptar les opcions sexuals de la gent normal. Ja ho sabem que a ells no els agraden les dones, potser a alguns tampoc els homes, potser a la majoria tampoc els nens, i que a tots els agrada déu, que ningú no sap què és. Però ja fa massa temps que amb aquesta excusa es dediquen a tocar a la gent allò que no sona i a ficar el fiblot on no pertoca, quan valdria més que s’arromanguessin la sotana per veure que hi duen a sota i deixar cardar en pau a l’altra gent, sense convertir-los en estàtues de sal.

dimecres, de juny 20, 2007

LLENGÜES I LLENGOTS



Fa pocs dies, una persona va anar al CAP del meu poble, d’urgència, perquè patia un fort dolor. Després d’esperar-se més d’una hora i mitja, envoltat majoritàriament de persones hispanoparlants que ocupaven les butaques d’espera, el va atendre una metgessa que també parlava en un castellà de les Amèriques i que no entenia ni un borrall de català. Així que aquest pacient, mai més ben dit, va haver de canviar la seva llengua per una de forastera, no fos cas que es quedés allà plantat sense remei. Un cop es va haver pujat els pantalons, després de la injecció calmant, no gaire tranquil de consciència, va donar una ullada a la recepta per conèixer el nom d’aquella dona tan poc respectuosa amb la gent del país on viu i treballa. Però, sorpresa: no hi figurava cap nom femení, sinó que portava el mateix nom i número de col·legiat d’un altre metge del CAP, fet que ens va fer sospitar que a més de no tenir ni el nivell A de català no devia tenir ni el títol homologat ni els requisits reglamentaris per poder exercir. Però aquest és un altre tema que ja tocarem un altre dia.
La meva fòbia als metges i hospitals fa que no m’hi acosti gaire sovint, per sort. No m’imagino arribar allà fotuda i que encara em facin parlar per força en la llengua del "Imperio", quina barra! Només de pensar-hi, la indignació que sento és tan forta que se’m regira l’estómac, em puja un fogarada coll amont fins a les galtes, el cor se m’esvera, la suor em regalima cara avall i no trobo aire per respirar, fins que el cap se m’enterbolina. Vaig allà perquè em curin i en puc sortir en cadira de rodes o directament al canyet.
Ben segur que, acostumat a abaixar el cap, hi ha qui dirà: “No passa res, tu saps la seva llengua, ella acaba d’arribar, deixa-li temps...”. Contínuament la mateixa cançó: ells engatussats amb la història de la "madre patria" no necessiten fer cap esforç per què els entenguin i sempre hem de ser els catalans els que hem d’afluixar. Per fer aquesta feina, els seus companys d'aquí han de tenir el nivell C de català, com tants altres treballadors públics i és la cosa més normal del món. Aquesta situació seria impensable en qualsevol país del món. Us imagineu un metge espanyol atenent pacients a la sanitat anglesa sense tenir cap coneixement d’aquesta llegua? O un metge anglès, acabat d'arribar, treballant en un consultori d'Extremadura? Ni en una pel·lícula de riure muda dels anys 20!
Motius com aquests fan que avui, per primera vegada a la meva vida, després de més de quaranta anys de guerra desfermada de fan dels BEATLES contra els Rollings, proclamo una treva indefinida en reconeixement del gest important que han fet els Stones per la nostra llengua quan han parlat en català (encara que només sigui per vendre el seu concert) i espero que serveixin de model a molta gent pel bé del país.

NOTA: Acabo de comprovar a TV3 que han parlat millor que en Montilla, potser més estona i tot, això que tot just comencen...

dissabte, de juny 02, 2007

LA CLAU



La pasca pagana, plena de celebracions inacabables, la que jo somiava l’altre dia, me fa que va quedar un xic aigalida. Després dels resultats electorals unes copetes de xampany a cop calent sempre van bé: ja sigui perquè no n’hem perdut més, perquè no sigui dit, perquè ja el teníem en remull, perquè els altres també ho fan, perquè val més riure que plorar, a les penes punyalades... En acabat, trico-trico, sense fer gaire fressa ni voler esclafar ningú, cap a fer nones, a rumiar amb el coixí.
Dilluns, a casa, quieta, a reposar. Qualsevol se’n va a mercat! Tothom dient la seva. Els uns que han guanyat per pocs vots, però empatats en regidors amb els rivals, així que no poden tornar a formar govern amb els seus socis. Aquests que sempre queden igual: ni perden ni guanyen. Els que han empatat han guanyat en regidors en vist fa quatre anys, però sols tampoc no poden fer res. I Esquerra, que en té un més que fa quatre anys, però no ha aconseguit igualar els vots de vuit anys enrera, té la clau. Sempre la maleïda clau, ni que fos sant Pere! De què serveix tenir la clau, si has de fer reverència als amos? Només per poder-los triar: vosaltres podeu entrar a la casa gran i els altres us heu d’esperar al carrer durant quatre anys. Trist paper si sempre ens toca fer de majordoma i mai no podem ser nosaltres els qui entren per la portalada.
Dimarts, dimecres, dijous... Plouen notícies de fora, de la capital, és clar: altra vegada en Portabella és el protagonista, que n'ha perdut un i es vol quedar a l'oposició. A mi em sap molt de greu, perquè el noi sembla afectat de debó i crec que ha pres una decisió encertada deixant plantats l’hereu i la paparra verda. Al meu poble, ningú no sap res i tothom es pensa que en sap molt. Als pocs cafès que queden, als bancs del “si no fos”, a les botigues, fins i tot als blogs dels polítics locals, tots xerren més del compte: que si esquerra ha de fer això, o això altre, o no fer res, escombren cap a casa seva, amb arguments increïbles. Amb la mà de gent que pretén ficar cullerada pel sol fet d’haver-nos votat, si fos veritat poc hauríem de patir gens, tindríem majoria absoluta! I la barra que tenen altres d’aconsellar-nos, dient que no ens varen votar per por que sortís l’altre, però que són dels nostres... ja ho diuen: a port, tothom és bon mariner.
El meu pobre coixí ha quedat ben rebregat de tant voler treure-li el suc, però no pas per decidir què ha de fer ERC, que això jo ho tinc ben clar, poc més o menys. La manca de confiança generalitzada cap al nostre partit és el que m’amoïna. I no m’estranya: la indecisió, la indefinició, la impaciència no l’afavoreixen gaire. Tampoc no és bo copiar els patrons dels altres, actuant amb distància, prepotència, superioritat, fatxenderia, favoritisme, insults, menyspreu. Per a mi ERC ha de continuar donant prioritat als valors que em varen fer decidir a apuntar-m’hi fa anys, quan eren la seva “marca”: Esquerra, República i Catalunya, que a la pràctica vol dir modèstia, humanitat, honestedat, sinceritat, igualtat, integritat, independència i servei al poble i al país, per sobre dels interessos o beneficis personals o partidistes. Aquests són els criteris que haurien de fer girar la clau.