PINTADES

Fan córrer per la xarxa que els vailets de les JNC, cadells de CiU, volen empastifar les parets de Catalunya amb pintades com aquesta: "Votar ERC és votar Montilla". Jo no em pensava pas que nois assenyats, ben educats, de casa bona, també es dediquessin a fer les bretolades que critiquen dels nois passotes, marginals, de barris baixos. A vegades algunes situacions et sorprenen, realment, però llavors te n'adones que tot lliga.

No us recordeu pas de l'amo d'aquella botiga d'arròs i fideus, que va anar ampliant l'oferta de productes per anar-se acoblant a la demanda dels forans i va acabar venent des de butifarres i porrons fins a toros i sevillanesl? L'heu hagut de conèixer per força. I d'aquell jove veí seu que fent de pagès es fotia de gana fins que es va vendre les terres i va muntar una botiga de productes artesanals, un xic més amont de casa seva? Alguns dels seus clients habituals vàren començar a tastar el pa, la coca, les confitures, els paltrucs i formatges que duia aquell xicot i, com que eren naturals i conservaven el gust autèntic, varen fer-ho saber als seus amics i la parada cada dia tenia més clients. Al vell comerciant se li regiraven els budells quan veia aquella corrua de gent fent cua a la parada. Tant, tant, que al final li va dir al seu fill: "Noi, ara que aquest està atrafegat, vés al seu magatzem i pixa't a la saca de farina i a la cantina de llet, punxa-li els ous i descargola el tap de les confitures...

Sort que el noi, que era un xic més instruït que el seu pare, li va dir: pixa't-hi tu, si vols. No veus que a la cantonada hi estan muntant un supermercat els mateixos que fins ara et subministraven els productes de la teva botiga, aquells que et vàren prometre l'oro i el moro? Si fas fora aquest xicot, ja no hi haurà mai més ni botifarres ni paltrucs, tot seran "xistorres i morcilles" i tu hauràs de tornar anar a cavar l'hort.

Vailets de la JNC, ara que ja us he explicat el conte, anéu a dormir ben tranquil·lets i somieu amb els angelets. I demà, quan us desperteu, pregunteu-li al vostre papa què li va vendre en ZP i quant en va pagar, no fós que us equivoquéssiu de parada...

Arrels 1

Quan jo era petita vivia en un poble no gaire gran. De fet era una vila, però tant és, era més gran que els pobles dels voltants i més petita que les altres viles de la comarca, així que tothom es coneixia. La gent parlava en català pels carrers i botigues, però a les escoles i amb la guàrdia civil s'havia de parlar en castellà, com a les pel·lícules. Hi havia nens i nenes que a casa seva també parlaven en castellà, però no pas al carrer. Els seus pares, el català, el xapurrejaven una mica i s'hi esforçaven, perquè volien estar bé amb la gent. El castellà no era gaire ben vist popularment, era la llengua imposada d'en Franco, que ens prohibia aprendre la nostra, i la llengua d'algunes famílies catalanes riques que ni es diganven mirar-nos.

Les famílies que vàren arribar a Catalunya després de la guerra, empeses per la necessitat, vàren respectar el país que els acollia. Els seus fills vàren voler ser catalans i ho varen ser, sense cap diferència amb l'altra gent del poble. La gent els anomenva xarnegos o castellans, però ni ells ni els altres en feien escarafalls. Fins i tot, quan arribaven nous andalusos, ells mateixos els anomenaven xarnegos.

Perquè abans, ser d'un poble tenia les seves normes, la gent es classificava segons el grau d'arrelament:

- Els de tota la vida, amb casa de moltes generacions i pedigree. "De quina casa ets?" et preguntaven. "Ah, ja t'hi retires, mare cagada, però el geni és del teu avi...".Tenies tots els drets, però també arrossegaves totes les tares del teu llinatge de per vida.
- Els sobrevinguts, sobretot dones casades amb hereus, però també homes casats amb pubilles locals. Normalment ningú sabia quin era el seu cognom, aixi que prenien el de la casa adaptat o el motiu: la Maria Marçala, la Paquita Pujola, la Carmeta Esperrucada...
- Els nascuts als pobles veïns, més o menys coneguts, que afegien el nom del seu poble al cognom, per no confondre ningú: en Serra de Fonteta, en Joan de Palamós...
- Els forasters que, tal com el seu nom indica, eren de fora, sense cap vincle ni coneixença del poble, però catalans. Si eren de Barcelona ciutat eren anomenats "xaves" i normalment no eren gaire ben vistos, perquè solien voler donar lliçons a la gent del poble o pretenien entendre-hi de tot.
- Els castellans eren tots els espanyols que parlaven en la seva llengua. En aquest grup hi havia els xarnegos que eren els andalusos de bona fe, treballadors de la construcció o de les fàbriques, i els castellans de mala fe: guàrdies, carrabiners, policies, notaris, jutges, funcionaris, monges, etc. Aquests, més aviat feien por i la gent, a davant els ensabonava però darrera en fugia.
- Els estrangers, turistes que parlaven llengües que no enteniem, amb molts diners per gastar i vestimenta estrafolària. No es ficaven amb ningú.

Això passava a la majoria de pobles i gairebé tothom hi estava d'acord. Una dona sobrevinguda podia fer seixanta anys que visqués al poble, tenir-hi fills i néts, però mai ni per ella ni pels altres en seria, ella no n'era filla i ja tenia el seu. Molts xarnegos també tenien el cor a Andalusia, tot i viure aquí, no se sentien catalans i somiaven fer diners i tornar al seu país. Però mai no et feien canviar de llengua, ja ens enteniem. Els xaves solien ser presumits, fatxendes. Tot i parlar tan malament, amb cantarella, volien ser del poble tant sí com no, doncs a la seva ciutat no eren més que un número i ningú no els coneixia. Els castellans dolents no se sentien del poble: el poble era seu, se'n sentien amos i senyors i volien que nosaltres fossim com ells i que canviessim el país per fer-lo espanyol. Sempre et feien girar la llengua perquè ells mai no afluixaven.

Això era abans, ja es veu no? Ara sembla ser que és més català qui menys ho és. De fora vingueren i de casa et tragueren. No sé pas què en pensaria el meu mico de tot això... Per cert, es deia Panxo i era de la Guinea, no parlava cap llengua i com que no n'hi havia cap més, no entrava a la classificació.

A en López Bulla l'olla li bull...

Xipollejant per aquí a la xarxa -això de navegar ho deixo pels entesos- , bogant d'un illot a l'altre, terra ferma i coneguda per petita que sigui, he anat a parar a la cova del llop sense voler, per trapassera.

Quan veig el tema Montilla en un titular, au, cap allà de pet, sense encomanar-me ni a déu ni al dimoni. Doncs això, jo era al Racó Català ben tranquil·la i de cop em trobo a can López Bulla. Començo a llegir en castellà, per força, per saber els arguments dels fans d'en Montilla. Mentre anava llegint, el cor se m'anava accelerant, una sensació d'ofec em cobria el pit i el coll, i la suor em regalimava fins als ulls, enterbolint-me la lectura. Gairebé perdo el món de vista. He hagut d'anar a remullar-me el cap sota l'aixeta de l'aigüera, la més propera que he trobat. Quan m'he refet, m'he adonat que no era pas per la calor infernal que feia al pic del migdia ni pels fogots menopàusics reglamentaris, gairebé em ve un cobriment d'indignació per culpa d'aquest senyor.

Aquest home, que fins ara em mereixia força respecte pel que deien que havia fet pels treballadors d'aquest país, es veu que ara es dedica a fumar i a carregar contra Catalunya. Jo no sé què fuma que li faci veure les coses d'aquesta manera, jo sóc una exfumadora empedreïda i puc ben assegurar que el tabac pot fer tot el mal que vulguis però no provoca al·lucinacions. Si el que fumava quan va escriure el seu comentari era herba o xocolata, aquesta matèria tampoc no et fa dir o fer coses que no tinguis a dins, que no creguis o no puguis fer, només et potencia allò que els frontals et censuren o et reprimeixen normalment.

Així que si ell pensa tot això, jo el ben planyo. Vol viure la seva vellesa feliç a la seva Catalunya amb enya, sense nacionalistes catalans incults i analfebets, que no saben escriure ni llegir. Suposo que als catalans sense enya ja ens passaran per l'adreçador, avesats com hi estem poc ens ve d'aquí ...

Sort que ell té tanta cultura que encara no se n'ha adonat que això que predica i practica és el nacionalisme espanyol, cosi germà de tots els nacionalismes perniciosos. Vostè, senyor, fa el que durant segles han fet i continuen fent la gent del seu país Espanya: envair, conquerir amb armes o sense, dominar el nostre país i trepitjar els nostres drets.

Per això només li desitjo tota la infelicitat del món i que no fumi, pel seu bé. Si vol ser feliç, que es foti un trip i potser veurà les coses d'una altra manera.

Dualitat

Allò que determina l'anomenada racionalitat de les persones en front de la irracionalitat dels animals és la capacitat de raonar: organitzar, categoritzar, jutjar, sospesar, triar, preveure, decidir; funcions cognitives que estan regulades a la part frontal del cervell que en la espècie humana n'ocupa més de la meitat. Els frontals, a més, serveixen per a regular la conducta, frenant o modelant les funcions subcorticals que tenim en comú amb els altres animals, els anomenats instints. Per entendre'ns: la capacitat intel·lectual va estretament lligada al desenvolupament de les funcions frontals.
Si ens referim a la mesura clàsica de la intel·ligència basada ens els quocients intel·lectuals, l'estadística ens diu que la meitat de la població té una intel·ligència normal, una quarta part superior i una quarta part inferior. Simplificant: el 25% més intel·ligent, amb més capacitat frontal, no sol tenir problemes a l'hora de prendre decisions, al contrari que el 25% inferior que deixa que siguin els altres qui les prenguin per ells. Per això el gruix més important de població influenciable és aquest 50% de "gent normal", aquesta que pot marcar les tendències socials i polítiques.
Els polítics ho saben i per això totes les seves campanyes van adreçades a aquest grup de gent. No els interessa que les persones pensin massa i puguin prendre decisions pròpies. Per això simplifiquen els seus missatges per facilitar la feina als votants. Si hi ha cinc opcions que es presenten, la gent mediocre pot tenir dificultats a l'hora de decidir-se, pot descartar els que efectivament no satisfan cap de les seves expectatives, però pot dubtar entre dos o tres que n'hi satisfan alguna. La gent que és d'esquerres pèro és catalanista i la que és de dretes però és independentista o simplement la que no sap ben bé què és han de valorar moltes coses per prendre una decisió.
Per això, els qui creuen que tenen la paella pel mànec -avui faig jo la truita i demà la farà s tu- acaben sempre posant-se d'acord per mostrar la dualitat com a única realitat vàlida. Sempre és molt més fàcil triar entre dos suposadament oposats que entre cinc. Dues cares, dos missatges, dues sigles, dos noms sempre són de més bon recordar que cinc amb diverses combinacions. Jo sóc el blau i tu el vermell, però al final tots dos som blaugrana. Jo sóc català i tu ets andalús, però al final tots dos som espanyols. Quan acabem ens repartirem el pastís i tots contents cap a Madrid a donar comptes a qui realment ens mana.

El perfil d'un president de Catalunya

No m'agradaria gens que en Montilla fos president de la Generalitat, però gens. Per a mi, que no sóc ningú, i pel meu mico que és una mica persona, aquest senyor no s'ajusta de cap manera al perfil que ha de tenir el president del meu país, tot i que li reconec els mèrits per ser el president d'Espanya.
Si me'l miro de part de fora no li trobo cap gràcia. Té una fesomia inexpressiva, un posat seriós, distant... Fa cara de capellà dels d'abans. Diuen que és molt intel·ligent, però jo diria, llegint el seu rostre, que és fred i calculador, que els seus frontals controlen tant les seves emocions que no deixen que traspui ni el més mínim somriure.
Quan obre la boca me n'adono que amb tants anys que fa que viu a Catalunya no s'ha pas esforçat gaire a aprendre la llengua del país. No em refereixo pas només a la pronuncia, dubto que pogués passar les proves de llengua catalana a la selectivitat. Els catalans no tan sols parlem, sinó que enraonem i raonem en català.
I el nom? Us imagineu un President de la Generalitat que es digui Pepe i a més Montilla? Em fa pensar en un vi andalús: aquell que té nom d'oncle, aquells "finos amontillados", una ampolla amb forma de guitarra i barret cordovès, amb en Pepe Botella que també era foraster i volia manar...
Ell diu que és català i segons l'estatut i allò políticament correcte però popularment hipòcrita ho és, no hi ha cap dubte. És tan català com els milers d'africans, llatinoamericans, assiàtics o europeus que viuen i treballen a Catalunya de fa anys, amb la gran diferència que aquests no poden presentar-se a les eleccions, ni tan sols votar. Per cert, tots aquests immigrants són espanyols? És espanyol tothom qui viu i treballa a Espanya?
No sé pas si als espanyols els agradaria gaire tenir un president del govern d'origen marroquí, però això sí, ben espanyol de sentiments i voluntat. Em fa que ni tan sols els agradaria un català... Per la mateixa regla de tres, per què els del PSC-PSOE, tan demòcrates i federalistes ells, no presenten en Pasqual Maragall de president d'Espanya ara que es quedarà a l'atur? Jo el votaria i tot! Iria perfecte: un espanyol espanyolitzant Catalunya i un català catalanitzant Espanya i visca l'harmonització del "territori"...
Seguint aquest nou concepte de catalanitat, per què ERC no presenta en Mathew Tree de cap de llista? Guapo, guapo, no és que ho sigui, però més simpàtic i més catalanista que en Montilla és evident i de la manera com parla segur que treuria matrícula a la selectivitat.
Quedem amb que en Montilla diu que és català, però és més català que espanyol o és més espanyol que català? Si hagués de triar, què triaria? Si hi hagués dos bàndols, en quin lluitaria?
I del seu currículum, què en sabem? Deixem de banda això d'haver estat alcalde i ministre. hauríem de saber què ha fet pels drets de Catalunya. On era als anys setanta? Quantes vegades ha estat tancat a la presó per defensar-los?
I de la seva formació? Què en sap de la història i cultura de Catalunya? Sap la real o la que expliquen els llibres de "Historia de España" i de "coros i danzas"? S'emociona quan sent els Segadors i el cant de la Senyera?
Pregunta estúpida perquè no s'emociona visiblement... Podrien detectar-ho amb tècniques de neuroimatge funcionals mentre escolta aquest himnes o el d'Espanya, sardanes o sevillanes, en Joan Petit com balla o el corro de la patata, la Maria del Mar o la Pantoja, Tirant lo Blanc o el Quijote, en Patufet o Pulgarcito, el rei en Jaume o els Catòlics, etc. La mesura de l'activitat cerebral comparada podria ser un bon índex per establir la catalanitat al marge del que diguin les lleis i la doctrina políticament correcte.

Monges

Sóc primerenca en això d'escriure aquí. No crec pas que ningú llegeixi res del que escric, però va bé per descarregar. Vaig parlar de la religió per trencar el gel, va bé ficar-se amb els capellans i monges, sobretot amb aquestes quan t'han malmenat cinc anys de la teva vida. A força de masegades, amb una creu a la mà i un fuet a l'altra, et fan empassar la religió i l'esclavatge, misses matineres i ous ferrats nials, humiliacions, pecats, inferns, monstres. Fins que te n'adones que justament elles són l'encarnació vivent del mal que havíem d'evitar.
Després de tants anys rumio, encara, qui o què els va menar a fer-se monges. La pobresa, la ignorància, l'homosexualitat, la lletjor, el sadisme... Una barreja de tot? Cap d'aquelles dones que vaig conèixer per força i que es varen guanyar a pols l'odi que encara em mereixen no tenia ni la més mínima idea del que havia estat el cristianisme, ans al contrari. Eren exemple de la repressió, la injustícia, la desconfiança, l'enveja, la supèrbia, la mesquinesa... Per sort, sense saber-ho, em varen ensenyar a no creure en Déu ( al menys en el seu ), a buscar la llibertat, a lluitar contra la injustícia i a estimar el meu país ( que no era el seu).
M'agradaria saber què han trobat després de mortes. Segurament res del que esperaven i predicaven. Potser a les acaballes de la seva miserable vida se'n varen adonar que havien errat el camí. Potser encara arrosseguen la culpa com l'ànima d'en Rosegacebes, de nits amunt i avall, amb els braços encadellats i aquell barret com una enorme crispeta.

Comencem a dir les coses pel seu nom

Després de la religió, la pitjor estafa a la humanitat és haver de parlar políticament correcte.
És una vergonya tota la parafernàlia al voltant de la visita a València d'aquest home anomenat papa. Jo no estic d'acord que amb diners meus hagin de contribuir a mantenir aquesta mentida. I em fa ràbia que la televisió pública li segueixi la veta.
Respecto les persones ingènues que es puguin creure aquestes històries, però les creences han de ser íntimes i no fotre comèdia a plaça. Els capellans i monges haurien de limitar-se a fer la seva feina i no a ficar-se en temes que no hi entenen. Que deixin la política pels governants, la ciència pels científics, el sexe i el matrimoni per qui els practiquen, Que resin per qui vuguin, però que callin. Que llegeixin els evangelis i ho donin tot als pobres i vagin a pasturar amb una saca i un bastó.
Jo conec alguns capellans que són molt bones persones, però no entenc com no han engegat a la merda aquesta patuleia de capellans espanyols feixistes protegits per la màfia vaticana.
Un estat laic no els hauria de donar ni un duro ni participar a les seves operetes. Per respecte als ciutadans no creient o que són d'una altra religió, els governants no haurien d'assistir oficialment a cap cerimònia religiosa: ni funerals, ni casaments, ni misses, ni res de tot això. A la seva vida privada que facin el que vulguin, com si volen participar en un aquelarre. I els diners val més que els inverteixin en ensenyar a pensar la mainada, perquè quan siguin grans engeguin a dida tota aquesta colla de farsants.

tothom amaga coses excepte jo i el meu mico