Dualitat

Allò que determina l'anomenada racionalitat de les persones en front de la irracionalitat dels animals és la capacitat de raonar: organitzar, categoritzar, jutjar, sospesar, triar, preveure, decidir; funcions cognitives que estan regulades a la part frontal del cervell que en la espècie humana n'ocupa més de la meitat. Els frontals, a més, serveixen per a regular la conducta, frenant o modelant les funcions subcorticals que tenim en comú amb els altres animals, els anomenats instints. Per entendre'ns: la capacitat intel·lectual va estretament lligada al desenvolupament de les funcions frontals.
Si ens referim a la mesura clàsica de la intel·ligència basada ens els quocients intel·lectuals, l'estadística ens diu que la meitat de la població té una intel·ligència normal, una quarta part superior i una quarta part inferior. Simplificant: el 25% més intel·ligent, amb més capacitat frontal, no sol tenir problemes a l'hora de prendre decisions, al contrari que el 25% inferior que deixa que siguin els altres qui les prenguin per ells. Per això el gruix més important de població influenciable és aquest 50% de "gent normal", aquesta que pot marcar les tendències socials i polítiques.
Els polítics ho saben i per això totes les seves campanyes van adreçades a aquest grup de gent. No els interessa que les persones pensin massa i puguin prendre decisions pròpies. Per això simplifiquen els seus missatges per facilitar la feina als votants. Si hi ha cinc opcions que es presenten, la gent mediocre pot tenir dificultats a l'hora de decidir-se, pot descartar els que efectivament no satisfan cap de les seves expectatives, però pot dubtar entre dos o tres que n'hi satisfan alguna. La gent que és d'esquerres pèro és catalanista i la que és de dretes però és independentista o simplement la que no sap ben bé què és han de valorar moltes coses per prendre una decisió.
Per això, els qui creuen que tenen la paella pel mànec -avui faig jo la truita i demà la farà s tu- acaben sempre posant-se d'acord per mostrar la dualitat com a única realitat vàlida. Sempre és molt més fàcil triar entre dos suposadament oposats que entre cinc. Dues cares, dos missatges, dues sigles, dos noms sempre són de més bon recordar que cinc amb diverses combinacions. Jo sóc el blau i tu el vermell, però al final tots dos som blaugrana. Jo sóc català i tu ets andalús, però al final tots dos som espanyols. Quan acabem ens repartirem el pastís i tots contents cap a Madrid a donar comptes a qui realment ens mana.