Jo també faig vacances, eh? Sense moure'm gaire de casa ni dels voltants, però bé he de reposar un xic, agafar energies per encarar la tardor. Ara que no hi ha cues a les carreteres, que es pot veure la sorra de les platges, que les barques sobre rodes enfilen el camí de tornada i deixen la mar lliure. Ara és quan te n'adones que vius en un paradís, que no cal pas anar a l'altre cap de món per veure meravelles naturals.
És agradable anar a mar, resseguint la costa, cada punta, cada cala, cada cova. Sentint els esquitxos de les onades, la salabror a la pell, la calidesa del sol de la tarda. La quietud respectada fins i tot pels gavians. Res més a fer que jaure i somiar.
Que bé que se n'hagin anat a treballar! Les televisions i els diaris reprenen la seva normalitat. Els polítics tornen a portar americana i corbata i a dir mentides i els anuncis venen col·leccions de rampoines cada cop més estúpides. Tots plegats enfoquen la nova temporada com sempre, amb l'únic propòsit de tenir la gent collada i callada.
Un cop en terra, l'única notícia que m'ha sorprés agradablement és saber que la dona del President hagi anat a la seva. Ho comentàvem amb un noi anglès amic del meu fill: "T'imagines que la dona d'en Tony Blair deixi el partit laborista? Seria molt gros pel Regne Unit, la gent s'esveraria". És clar que sí, ells són un país de veritat. Aquí se li treu importància i la volen desqualificar.
Que diguin el que vulguin uns i altres. Per a mi, això és ser valenta i fa pensar... Tothom veu que en Montilla i els seus seguidors del sector espanyol espanyolista del PSOE s'està carregant el PSC i calla per no perdre posició. Ni en Maragall ni el PSC són sants de la meva devoció, prou que ho sabeu, però m'estimo més aquests que no pas els dimonis.
"Que Déu ens agafi confessats!" que deien les àvies creients. M'en torno a la barca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada