GALLINES

Fa tant de temps que no escric al bloc que ara no sé pas com posar-m’hi, perquè me’n donc vergonya. Els que em llegiu de lluny us preguntareu si el porquet es va engreixar prou per poder anar a Brussel·les i us diré que sí, però no us parlaré pas del viatge ni de la manifestació que, tot i que va ser un èxit, només és un final d’etapa cap a la independència. Us vull parlar de les gallines.
Per reis, la meva filla Aida em va regalar dues gallines, més ben dit, dues polles jovenetes. L’Eduard va fer un galliner de disseny, amb caseta i pati, i allà vivien i creixien fins que varen començar a pondre ous. Tenien nom: una Catic i l’altra Catasques. Jo, contenta, cada dia els donava aigua, gra i verd i recollia els dos ous. Havent dinat, les deixava anar a passejar un parell d’hores per tot el jardí, així podien picotejar i gratar tot el què volien, explorant cada racó, amb les gosses tancades a dins de casa, és clar. Quan jo sortia m’anaven al darrera i les amanyagava i donava panses perquè tornessin entrar a casa seva. Llavors obria les gosses que se n’anaven corrents a flairar el rastre per on havien passat les gallines. Així cada dia, fins que vàrem marxar a Brussel·les.
Un cop acabada la manifestació, a mig dinar, em truca en Pol i em diu que les gosses havien matat les gallines. Encara no es devia haver enlairat l’avió, de ràbia i gelos, varen obrir el llisquet de fusta del galliner a cops de pota, les gallines varen sortir confiades i ai festa! Per les gosses, és clar, perquè jo vaig tenir treballs a acabar-me la broqueta de pollastre quan ho vaig saber l’endemà: el meus fills no em varen voler enterbolir l’objectiu del viatge.
Avui fa dos mesos d’això i ja torno a tenir dues gallines. Les vàrem anar a buscar de seguida perquè les gosses sabessin que no s’havien sortit amb la seva i ara ni s’acosten al galliner, de totes maneres hi ha doble llisquet, per si de cas. Fa poc que han començat a pondre i tot i que porten la mateixa vida que les altres, m’he adonat que són diferents: són més porugues, més llameques, fan pocs ous, no s’esforcen, són més dòcils... Potser, sense adonar-me’n els hi he fet tornar jo sobreprotegint-les o potser és que no han passat la fred i la penúries de l’hivern com les seves predecessores.
I avui, casualitats de la vida, també es presenta al Parlament la ILP ( iniciativa legislativa popular ) avalada per una comissió promotora de 10.000 persones per demanar que convoquin un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. Jo aquest cop no he pas pogut anar a Barcelona a acompanyar-les, però sé que si vàrem aconseguir el primer objectiu, també aconseguirem el segon, i el tercer i els que calguin fins arribar al final. Es tracta d’anar teixint una gran xarxa, convencent la gent que l’única sortida és la independència.
Només espero que la gent que ens pot ajudar a arribar-hi, perquè nosaltres els hem ajudat a ser on són, no es comporti com les meves gallines: que no es refiin massa d’alguns que semblen manyacs ni que amaguin el cap sota l’ala per por de perdre privilegis.

Cap a Brussel·les!

Dissabte vaig anar a Barcelona a la presentació dels 10.000 catalans a Brussel·les per l’autodeterminació i l’endemà mateix vaig començar a fer guardiola per pagar-me el viatge, si més no una part, que no m’ho trobi tot de cop. Remenant pel garatge vaig trobar un porquet d’aquells amb una ranura per tirar-hi monedes i el vaig posar en circulació. Devia ser un regal que algú havia fet a la mainada i, com que més aviat anaven mancats de recursos, el varen desar en una capsa per si venien temps millors. Un garrí ben bufó, amb cara i ulls, orelles i morro, a punt per ser engreixat, sense cap tap a sota per poder buidar-lo abans d’hora. Perfecte!
Diumenge, amb la fred que feia, no vaig sortir de casa així que els diners del vermut de migdia i de la cervesa del vespre, cap a la panxa del porc. Dilluns, amb l’escombrada general necessària després del cap de setmana de repòs, quatre monedes caigudes per aquí per allà em varen fer pensar en els calaixos de les tauletes de nit. Déu n’hi do la mà de diners que cauen de les butxaques i es van acumulant allà dins!
Ben pensat, també hi afegiré cada setmana els diners que em gastaria en tabac, encara que ja fa gairebé quatre anys que ho vaig deixar, però eren una bona picossada. I els dels cubalibres dels caps de setmana que no faig, ara que ja no tanco a les petites... Potser també renunciaré a comprar rampoines inútils per regals de festes, intentaré reduir algunes exquisiteses de la taula o a fer la decoració més sòbria amb galindaines de l’any passat, tot sigui per anar engreixant el porc. Passat festes menjarem capellans en comptes de llenguado, bistecs russos en comptes de mitjana i torrades amb alls per estalviar el pernil. Així de mica, en mica no me n’adonaré que tindré un petit feix. Bé, és un dir, una bona pila de metall.
Diuen que a tots els porcs els arriba els seu Sant Martí i al meu li arribarà al febrer en comptes del novembre. Però, per més que em mirin els seus ullets demanant clemència, hauré d’agafar un martell i esbardellar-li la panxa per poder assumir una petita part del projecte més important pel futur del meu país: anar a reclamar els nostres drets a la capital d’Europa, perquè Espanya mai no ens els reconeixerà. Ho he de fer perquè jo hi vull ser el dia que declarem la independència de Catalunya, però també perquè no em conformo que els meus fills heretin la casa on visc, també vull que la terra de sota sigui seva i el carrer i les carreteres i els hospitals i les escoles i els trens i els aeroports, i tantes altres coses que tindrien en un país lliure. Aquesta és la millor inversió de futur i el millor regal que els podem fer, no us sembla?

Mòbil

Dijous de la setmana passada estàvem sopant amb uns companys i un d’ells, l'anomenarem JR, ens va ensenyar satisfet un mòbil nou de trinca: “Encara no sé pas com van aquests aparells perquè és el primer que tinc. Esperava que parlessin en català i ja pots veure si n’ha passat de temps...”. Un altre, en JV, mentrestant, comprovava i li ensenyava algunes qualitats de l’aparell i s’interessava per si havia estat difícil de trobar-lo. “Me l’ha comprat la dona, però em sembla que no n’hi havia gaire per triar...”. Jo, que era al seu costat, vaig afinar l’orella, perquè al meu ja li toca jubilar-se. Tot i que va ser un dels primers i únics que tenien el menú en català, ja fa força anys, i que vaig aconseguir que toqués Hey Jude quan algú em trucava, ara s’ha convertit en una andròmina entranyable, però poc funcional comparat amb els aparells joves de les últimes generacions, que fan de tot menys parlar la llengua que toca ( tota similitud amb la societat catalana actual deu ser pura casualitat ). Així que vaig posar fil a l’agulla i vaig estar més d’una hora informant-me per internet: a la pàgina http://www.elteumobil.cat/ en vaig trobar una dotzena, que garbellats i comparats amb els que realment tenia l’operador ( no vull dir el nom perquè tots fan igual ) es varen convertir en quatre o cinc. Com que per fer tractes a distància amb aquesta gent sóc desconfiada de mena, em vaig decidir a anar a la botiga directament i comprovar-ho. La noia, molt amable, en demanar-li un mòbil que parlés en català, va somriure i me’n va ensenyar un. “Només tenim aquest i no te l’aconsello perquè el números no es veuen gaire. En teníem un altre, un model d’una altra marca, però el vàrem vendre fa poc. N’hem demanat més, però ara mateix no en tenen”. Jo que li dic: “És que en JR en té un que això i allò..” “Sí, sí . Era aquest, va venir la seva dona...”. "I els altres models que diu el web?”. “Ui, res de res. Justament un dia d'aquesta mateixa setmana va venir en JV amb la mateixa llista i els vàrem estar comprovant un per un, tots els idiomes que vulguis, però el català no hi apareix”. “Bé doncs, què hem de fer? Paciència, esperarem que arribin, poc que vindrà d’aquí. El que no faré serà afluixar i que se surtin amb la seva.”
Us explico aquesta anècdota per què us adoneu de com es pot jugar la meva partida. En aquest cas, només tres persones ( fa gràcia i és trist que fóssim les mateixes ), sense posar-nos d’acord prèviament, ens hem convertit en tres peons i hem avançat un minúscul quadret. La noia de la botiga ha hagut de demanar a la companyia més aparells que parlin en català, perquè uns clients ho hem exigit, perquè no hem claudicat ni volem que el català sigui una característica sense importància dins el mòbil.
Ara rumieu una mica i repasseu-vos la consciència: us imagineu que en comptes de 3 haguéssim estat 30, 300, 3.000, 30.000, 300.000 o tres milions, el mínim per tombar una torre negra i poder aconseguir els nostres objectius? Quants de vosaltres teniu el mòbil català? Quants l’heu demanat com a primera condició a la botiga? Quants us heu estimat més tenir-lo immediatament encara que us parli en castellà? Quants aneu fent el fatxenda pel món amb una filigrana d’aparell que fa de tot menys el mínim essencial que és parlar la vostra llengua, que és la pròpia del vostre país?
Per tenir un país lliure és per aquestes petites coses que cal començar, si no ja podem anar predicant i brandant banderes. Ja us ho vaig dir abans de començar la partida: HEM DE FER COM SI JA HO FÓSSIM. Us imagineu què faria un francès, un espanyol o un italià - per dir països veïns- si el mòbil no inclogués la seva llengua?

Peó de cavall

Ara comença la partida: han de jugar les blanques i, per tant, hem de moure una fitxa. Triarem el peó de cavall esquerre que avançarà dos quadres. Quina és la missió d’aquest petit peó? Aconseguir la força de tota la gent que se sent indignada pels constants esgarips nacionalistes espanyols i començar l’ofensiva contra tota aquesta colla de depredadors. Està molt bé aquest correu que es va reenviant demanant una “vaga” per no mirar Tele5, però no n’hi ha pas prou, perquè quan fem zapping encara pot ser que pitgem el piu sense voler. Hem de ser més valents i treure aquesta cadena i les seves filials digitals del menú del nostre televisor, desinstal·lar-la, dessintonitzar-la. Es més fàcil fer-ho que escriure aquestes paraules. Jo ho he fet aquesta tarda i després els he escrit un correu perquè se n’assabentin. Quan ho he acabat de fer m’he tret un gran pes de sobre i he respirat a gust. Però jo només en sóc una i hauríem de ser un milió perquè el moviment tingués efecte. Penseu que això no és només un acte simbòlic, pot tenir repercussions econòmiques per aquesta empresa enemiga i ens podem sortir amb la nostra si anem tots junts. Amb el moviment d’aquesta peça comencem a planejar el camí cap a la independència i obrim pas al cavall i a l’alfil perquè facin la seva feina. Per començar, demanaria als periodistes catalans, que juguen amb el cavall blanc, que quan parlin d’aquesta colla d’espanyolistes ignorants i curts de gambals no els anomenin intel·lectuals, si us plau, que si fessin servir l’intel·lecte no dirien les bajanades que diuen. Aquesta gent pensa amb el fetge i només traspua bilis i mala llet. Gota de cas no se’ls ha de fer, ni tan sols per fer servir els fulls dels seus llibres de paper de vàter, perquè encara hi hauria perill de tenir morenes. Nosaltres, els peons blancs, els considerarem persones “non grates” i endavant les atxes. Però les ràdios i televisions catalanes haurien de fer el contrari de Tele5 i vetar la seva presència sense cap mirament: als enemics ni aigua...
Els polítics catalans que juguen amb l’alfil blanc, tant els d’una banda com els de l’altra, haurien de presentar mocions a tots els ajuntaments per protestar per l’actitud de Tele5 i si no rectifiquen, tancar-los els repetidors perquè amb les seves emissions intentaran enverinar el nostre país. El govern català, que juga amb la dama, hauria de negar-se a fer cap declaració o entrevista en aquesta cadena, igual que totes les persones que juguen amb fitxes blanques. Les empreses catalanes que juguen amb la torre blanca haurien de retirar-ne tota la publicitat. Boicot català general a Tele5! I no iria pas malament que també s’hi afegissin els bascos i els gallecs.
Hem de pensar que una petita guspira pot encendre tot un bosc. Si cadascú que llegeixi aquest escrit s’afegeix a la partida eliminant aquesta televisió del seu aparell i convida una dotzena d’amics seus a participar-hi, crearem una xarxa d’energia que donarà tota la força necessària al petit peó que s’ha mogut.

LES FITXES

Un cop triat el color, ara és l’hora de repartir les fitxes sobre el tauler, cadascuna a la seva posició de sortida segons la funció que tingui encomanada. Hem de tenir ben clar que, tot i que el nostre contrincant és Espanya, la partida és juga en territori català, no tenim cap interès en conquerir cap part del territori espanyol. El nostre objectiu és aconseguir l’alliberament de la nostra nació per arribar a ser una república catalana independent, així que haurem de canviar els papers d’algunes figures. Tingueu present, però, que al tauler, com a qualsevol país normal, hi ha figures al centre, a la dreta i a l’esquerra, unes més que altres, i totes i cadascuna són imprescindibles per guanyar la partida.
Els més importants són el rei i la reina, però és ella la que realment ho manega tot, perquè el rei és un estaquirot limitat de moviments. Com que nosaltres som republicans, farem que la figura del rei representi l’estructura de les institucions catalanes, principalment Generalitat i Parlament. La figura de la reina o dama és la més lleugera i flexible, pot anar allà on vol d’una tirada: endavant, endarrera, a la dreta, a l’esquerra, en línia recta o al biax, fins i tot quan la maten pot ser substituïda per un peó llest. Així que aquesta figura representarà l’acció del govern de Catalunya en totes les seves vessants: poder executiu i poder legislatiu.
Els dos alfils, com que no poden anar en línia recta i han d’anar esbiaixant, podrien representar els polítics catalans que no volen dependre d’Espanya, un a la dreta i l’altre a l’esquerra, ja sabeu més o menys qui poden ser. També us podeu imaginar qui jugarà amb els alfils negres, fa? Tots aquells polítics que s’anomenen catalans i que potser hi tenen el cognom però que volen una Catalunya espanyola.
El paper dels cavalls el donarem a totes aquelles persones que, d’una manera o l’altra, poden influir en les idees i comportament de la gent normal i corrent: periodistes, artistes, esportistes, científics, etc. Pel poder que tenen i la superioritat que es creuen fan cas de la dita i tant si van amont com si van avall, van sempre a cavall, poden saltar per sobre les altres figures o fer-les desaparèixer per importants que siguin.
Deixarem les dues torres com a representants dels poders econòmics i sindicals. Son estructures sòlides que es mouen en línia recta, en vertical o horitzontal i són fonamentals per la prosperitat d’un país, però ara per ara, al nostre bàndol n’estem una mica mancats, mentre que les torres negres són molt potents a Catalunya.
Finalment, queden els peons, els més nombrosos, que per petits que siguin són els més importants. Ells van avançant a poc a poc, obrint pas a les grans figures. Cada dia, amb la seva tasca quotidiana, van eliminant obstacles, superant dificultats, sempre endavant amb pas ferm, avançant per convicció i supervivència: si ells no es foten l’enemic, l’enemic se’ls fotrà a ells. Són la gent planera del poble que estima Catalunya i la seva llibertat per damunt de tot, gent de diversa ideologia i condició, amb un objectiu comú que els uneix i fa més forts. Aquests som nosaltres, els que ara hem de començar a moure peça...

BLANQUES O NEGRES?

Abans de començar la partida cal triar el bàndol i repartir les fitxes. Davant els dèficits econòmics, estructurals, socials i polítics i que pateix Catalunya i el desànim generalitzat dels catalans potser el color més adient seria el negre, però precisament per això escollirem el blanc: ja n’hi ha prou de pessimisme i victimisme, per guanyar ara ens cal agafar confiança, pujar l’autoestima i pensar positivament. Ja tenim els equips: Catalunya blanques, Espanya negres, només cal anar col·locant les fitxes a un costat o l’altre del tauler.
Qui juga amb les blanques? Doncs senzillament tothom qui es vulgui sentir plenament català, tant li fa que sigui nascut aquí o hagi vingut de fora, el més important és que estimi la nostra terra i respecti la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Tothom qui vulgui viure plenament en llibertat per decidir què volem fer, on volem anar i amb qui volem tenir tractes, sense el llast i les cadenes imposades que ens retenen lligats a Espanya, a sol i serena, treballant com a esclaus en nom d’una pretesa solidaritat i d’una unitat forçada.
Qui juga amb les negres? Tota aquella gent que se sent principalment espanyola encara que visqui a Catalunya, que considera aquesta terra com una propietat, que vol ignorar la nostra història, que ridiculitza la nostra cultura i menysprea la nostra llengua, substituint-les per les seves. Tota aquella gent que fa prevaler el dret de conquesta, que ens intenta arrabassar la identitat i que ens tracta com una reserva indígena que cal explotar i sotmetre contínuament. Tota aquella gent que, havent nascut aquí, per mala fe o per ignorància, es fa còmplice dels dominadors, renegant dels seus orígens per diners, per poder, per pretesa modernitat o simplement per formar part del bàndol dels vencedors.
Qui són els espectadors? Aquells que per dubtes, per por, per mandra o per conformisme no es decideixen per cap dels dos oponents. Els qui per origen, per inèrcia o per educació se senten catalans i espanyols en més o menys grau. Tots plegats conformen tota la gamma de grisos, des del gris perla al marengo i es poden anar aclarint o enfosquint segons com es vagi desenvolupant la partida. Aquest grup és el més nombrós i de moment, potser per necessitat, sembla decantar-se cap a les blanques.
Del nostre joc depèn la seva alineació per la victòria final.

INICI

Avui m’he aixecat amb el peu dret, he obert el balcó de bat a bat per deixar entrar l’aire fresc i l’olor de roses. M’he tret la mandra del cos i he pensat que no calia córrer: no hi ha res que pugui esperar més que la feina de casa: per temps que trigui a tornar la trobaré esperant-me.

Feia un dia tan esplèndid que me n’he anat a esmorzar a fora, ben asseguda a la taula del jardí, tranquil·lament, com si fos festa, gaudint de l’escalfor dels primers rajos de sol, però desitjant que arribi la pluja que ha de reviscolar les plantes que m’envolten.
Mentre queixalava la llesca de pa amb tomata i pernil, he decidit que ja n'hi havia prou de posar-me pedres al fetge, que ja tenia una edat i corria el risc de patir un atac de feridura amb tantes emprenyades. Tranquil·litat i bons aliments... A partir d'ara començaria una nova etapa més positiva.
He anat a donar un cop d’ull a les plantes, amb un equip de primers auxilis per si fós cas. El pansiment de les hortènsies -(Maleïdes siguin!)- no m’ha pas fet pensar que les avionetes que trenquen els núvols de pluja tinguin res a veure amb la ràbia d’un país veí, déu mos en guard! Ells no tenen mai la culpa de res. Ens abossoguen el cap i van dient que ens ho hem fet nosaltres mateixos, tant que al final ens creiem que és veritat, que hem acabat ventant-nos cops de cap uns als altres per veure qui era el més valent o que l’hem repicat contra la paret enfollits per l’obsessió de marxar. Els assenyats de casa nostra ens fan creure que tot plegat és un cúmul de mala sort, de malastrugança, que ja vindran temps millors.

Les tiges vinclades de set m’han evocat la decadència, feblesa i submissió del meu país i he anat corrents a buscar una galleda d’aigua. Endarrera aquesta gent!
Llavors he decidit que avui comença el primer dia de la meva independència, i no necessito vestits d’Armani que m’engavanyin, ni depenc d'aparells o càrrecs que m’encotillin. Ho faig amb l’adolescència física perduda però amb la mateixa embranzida mental de vint anys enrere, amb una maduresa que m’impedeix despenjar banderes i córrer davant les porres, però que em fa recordar que en una partida d’escacs ni el rei ni la reina no poden fer res tots sols: necessiten totes i cadascuna de les altres peces, per petites que siguin.
Demà, quan m’aixequi, em començaré a deslligar d’Espanya. Faré com si el meu país fós independent: imaginaré, pensaré i actuaré com si així fós. Per difícil que sigui ho intentaré. Tenim sis anys per practicar.
Comença la partida. Qui hi vol jugar?