dissabte, de febrer 24, 2007

CARRETERO



Fa poques setmanes, petita a dalt de la basseta, us deia que m’estimava més mirar-me el panorama de lluny, deixar temps al temps, un marge de confiança als membres del govern a veure com irien les coses. Així, un xic a l’aguait, des d’aquest mitjà independent i variat, procuro estar al cas de les coses que es couen a palau i de les que no es mengen fora muralla. Jo, aquí darrera la pantalla, com una beneita que passa el rosari demanant al seu déu que no vagin maldades, vaig desgranant el meu penjoll de raïms, triant el gra que més em convé menjar. Llençant els renyocs, eixuts, pansits, amargants i engolint els boteruts, sucosos, tendres, fins que només em queda un esquelet de branquillons buits. Abans, les velles t’ensenyaven a jugar una estona amb la situació: la del penjoll buit havia de començar: “Saps a l’hospital? Porta-hi aquest malalt”- “Porta-l’hi tu que li has fet el mal”.
De grandeta hi he pensat vegades: un espavilat que fa i desfà, tria i s’ho fot tot i encara té la barra de demanar al pobre company decandit que li netegi la consciència i les conseqüències de la seva golafreria. Si n’arriben a ser de sàvies les àvies! Això passa a casa meva i a totes les cases d’aquest món.
El món és una bola i roda, deia el meu pare. Ara són a sota, ara són al cim, relliscada cap aquí, patacada cap allà, ara cap a ponent, ara cap a llevant, però tots volen ser a dalt quan la bola s’aturi. Als de dintre la bola, tant se’ls en dóna si la bola gira com si no, al cap i a la fi ells sempre són allà mateix, conformant la bola, nodrint-la, reforçant-la. Alguns que toquen més cap a la superfície paren més xarbotats, n’hi ha que aconsegueixen incorporar-s’hi i d’altres que s’han de conformar veient un bocí de cel per una escletxa de tant en tant.
He escoltat i llegit les manifestacions d’en Carretero i m’he menjat el gra de raïm, mentre rumiava que res no era nou, que moltes de les seves aspiracions eren les mateixes que les meves. Les mateixes que tenia la gent que em va convèncer a fer-me d’ERC quan encara jo era força innocent, aviat farà 18 anys ( majoria d’edat política, fa?).
Amb tants d’anys de ser una petita molècula d’aquesta bola n’he vistes de tots colors i he coneguts molts personatges que, com les barques d’en Jaumet, pugen i baixen i fan un pet.
ERC, fins fa poc, era un petit món on tots ens coneixíem, tots podíem opinar, teníem els mateixos drets i compartíem els mateixos ideals. És veritat que ara jo gairebé no conec ni una quarta part de la cúpula i pocs càrrecs electes, que ha entrat molta gent nova que ha trobat el camí planer i la casa muntada, però he de suposar que la declaració ideològica és la mateixa, tot i que hagin canviat les sigles. Hi ha cap problema, doncs, si un militant que ha estat molt més que una simple molècula, digui el que pensa?
Tot i que no el conec personalment, a mi no m’amoïna gens en Carretero, ans al contrari. Penso que està fent un gran favor a ERC, des de dins, perquè pot fer retornar o afegir-hi força gent desencisada o descontenta amb el govern i la direcció actual. Pot ser bo incorporar al nostre projece gent castellanoparlant i de l’òrbita del PSC, si ells hi arriben a creure, però no hem pas de ser nosaltres qui hi hàgim de renunciar per adaptar-nos al seu. A veure si perdem bous i esquelles!
Podeu estar ben tranquils, Putxi. Jo penso continuar escarxofada aquí, mirant què passa al meu voltant. Atea com sóc, ningú no em farà combregar amb la seva hòstia, però he de reconèixer que m’agrada veure com algú es belluga i fa onades en aquesta bassa aparentment calmada, si més no perquè l’escuma ens porti oxigen i n’aclareixi aquesta aigua estancada, prou enterbolida.