Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat que encara penja. Si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han penjat.
La pronúncia correcta d’aquest famós embarbussament, per les dificultats fonètiques que comporta sobretot als castellans, ha estat utilitzat tradicionalment com a prova definitiva per poder obtenir el certificat de catalanitat. Si l’analitzem semànticament hi trobarem una sèrie de paraules que no tenen connotacions gaire agradables, justament: jutge, fetge, penjat... Són paraules tèrboles, que més aviat ens provoquen basarda.
La pronúncia correcta d’aquest famós embarbussament, per les dificultats fonètiques que comporta sobretot als castellans, ha estat utilitzat tradicionalment com a prova definitiva per poder obtenir el certificat de catalanitat. Si l’analitzem semànticament hi trobarem una sèrie de paraules que no tenen connotacions gaire agradables, justament: jutge, fetge, penjat... Són paraules tèrboles, que més aviat ens provoquen basarda.
Les vísceres apareixien a la majoria de llegendes i contes que ens atemorien quan érem petits: “Ànima negra, com una pega, sense fetge ni freixura ...”. Tant fort era l’impacte emocional que provocaven en la imaginació de la mainada, que quan et renyaven dient: “Te n’iràs al llit descalça i amb les tripes al ventre” et venien tots els tremolors del món, sense que se t’acudís mai de pensar que si no fos així, mal iria.
Doncs , imaginem-nos l’escena tan macabra que ens transmet l’embarbussament. Els sinistres jutges, vestits com cal, que no en tenen prou d’haver condemnat a mort al pobre penjat, han d’acabar la feina obrint-li les entranyes i cruspint-se-li el fetge de calent en calent... Si els devoradors tinguessin quatre potes amb urpes i ullals, portessin vestits de ratlles, estampats o perruca de lleó, ho trobaríem natural: un gran reportatge de National Geographic. En el món animal és corrent menjar-se les vísceres de les preses abans de devorar-les completament i també ha estat una creença dels pobles practicants del canibalisme, així s’apoderaven de les virtuts i de l’essència de vida dels vençuts morts. Però em fa que els nostres antecessors que es varen enxamar aquest embarbussament no podien veure gaire documentals de la selva i en canvi tenien un xic de coneixement del funcionament de la justícia i de l’antropofàgia d’alguns dels seus magistrats, majoritàriament castellans de bona família.
Ens hem d’estranyar doncs ara dels comportament dels jutges espanyols? Fins fa ben poc, per poder ser jutge calien molts diners per aguantar tants anys d’estudi i poder presentar-se a les oposicions a Madrid, tenir un bon pedigree familiar i ideològic i uns bons padrins dins el tribunal d’oposicions o encara més diners per aconseguir-los. Aquests privilegiats se n’han encarregat prou de perpetuar la seva nissaga i evitar per tots el mitjans que hi entressin rojos i separatistes. Vet aquí que, encara ara, tants d’aquests personatges foscos amb massa poder siguin carques franquistes carregats de diners que no volen deixar la maça ni “los sagrados principios del movimiento”. Poca cosa ha canviat durant aquesta llarguíssima transició que els jutges normals s’hagin d’anomenar “jutges per la democràcia!
Doncs , imaginem-nos l’escena tan macabra que ens transmet l’embarbussament. Els sinistres jutges, vestits com cal, que no en tenen prou d’haver condemnat a mort al pobre penjat, han d’acabar la feina obrint-li les entranyes i cruspint-se-li el fetge de calent en calent... Si els devoradors tinguessin quatre potes amb urpes i ullals, portessin vestits de ratlles, estampats o perruca de lleó, ho trobaríem natural: un gran reportatge de National Geographic. En el món animal és corrent menjar-se les vísceres de les preses abans de devorar-les completament i també ha estat una creença dels pobles practicants del canibalisme, així s’apoderaven de les virtuts i de l’essència de vida dels vençuts morts. Però em fa que els nostres antecessors que es varen enxamar aquest embarbussament no podien veure gaire documentals de la selva i en canvi tenien un xic de coneixement del funcionament de la justícia i de l’antropofàgia d’alguns dels seus magistrats, majoritàriament castellans de bona família.
Ens hem d’estranyar doncs ara dels comportament dels jutges espanyols? Fins fa ben poc, per poder ser jutge calien molts diners per aguantar tants anys d’estudi i poder presentar-se a les oposicions a Madrid, tenir un bon pedigree familiar i ideològic i uns bons padrins dins el tribunal d’oposicions o encara més diners per aconseguir-los. Aquests privilegiats se n’han encarregat prou de perpetuar la seva nissaga i evitar per tots el mitjans que hi entressin rojos i separatistes. Vet aquí que, encara ara, tants d’aquests personatges foscos amb massa poder siguin carques franquistes carregats de diners que no volen deixar la maça ni “los sagrados principios del movimiento”. Poca cosa ha canviat durant aquesta llarguíssima transició que els jutges normals s’hagin d’anomenar “jutges per la democràcia!
Tant de bo aviat els destronin i els deixin a pa i aigua fins que es tornin vegetarians i no hàgim de patir més pel nostre fetge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada