divendres, de gener 26, 2007

PIRATES DEL SEGLE XXI


Darrera aquest portal hi ha la casa d’en Paul Mc Cartney, a Londres. Davant d’aquest portal hi han desfilat milers i milers de fans dels Beatles durant dècades, riuades de noies i nois fent guàrdia, esperant que ell sortís o entrés per veure’l de prop. Davant d’aquest portal jo també m’hi vaig passar més de dues hores sense decidir-me a tocar el timbre, aviat farà trenta anys. Un carter que arrossegava una bicicleta m’hi havia acompanyat, després d’intentar explicar-li d’on venia.: “From Catalonia, do you know Barcelona, Costa Brava? Not Spain”. Un cop allà, palplantada, volia i dolia. Vaig veure moviment darrera els vidres de les finestres, sabia que era la meva gran oportunitat per conèixer el meu ídol, però estava acollonida amb la possibilitat que sortís i me’l trobés allà davant. Potser em quedaria muda, potser em desmaiaria, potser ell m’engegaria...Jo estava embarassada de la Georgina i al final em va guanyar la por i me’n vaig anar amb recança, això sí. Ja me n’he arribat a penedir vegades de no haver tocat el timbre, dient-me com n’arribava a ser de tòtila !
Fa un any i mig hi vaig tornar, només per seguir el ritual, però ja no se’m va pas acudir de trucar a la porta. Havia tingut l’oportunitat de veure en Paul de molt a prop al Zeleste i al Palau Sant Jordi: ell d’estrella, jo de fan. Així que em vaig estimar més conservar aquesta imatge idíl·lica real que la possiblement patètica que hauria estat la trobada d’un home-avi en el seu rol casolà amb una admiradora granada que encara fantasieja.
Ara he llegit als diaris que aquesta casa ja no serà d’en Paul, després del divorci. Que se la vol quedar la mala puta de la seva dona juntament amb una part considerable de la seva fortuna. Mai no m’ha agradat aquesta dona, ni l’he reconeguda com a membre de la família dels Beatles, ni em vaig voler aprendre el seu nom fins ara. Ja es veia de lluny que no era aigua clara. La disfressa d’activista antimines i la comèdia de treure’s i posar-se la pota postissa li varen servir per entabanar un home, que podia ser el seu pare, fins fer-li caure la bava i perdre el món de vista, però per a mi no era res més que una versió actualitzada de la pirateria.
Ara estic indignada de veure com una dona, que no ha fet mai res de bo a la seva vida, pel sol fet de casar-se, tingui dret a endur-se’n una quarta part de la fortuna i pertinences que tenia altra persona des de molt abans de conèixer-la. Tan injustes són les lleis angleses?
També estic decebuda de veure com els meus déus són persones vulnerables que es deixen seduir pel cant de la sirena i engatussar per qualsevol harpia, amb més facilitat que els homes normals i corrents. La Yoko va trencar els Beatles i se’n va emportar una part important, aquesta ha acabat la feina i se’n vol emportar la resta.
Ai, estimat Paul, que n’has estat de beneit i tanoca, deixant-te fotre d’aquesta manera! De petit, no devies veure gaire pel·lícules de pirates, aquells que duien una cama de fusta i un ull tapat, i te n’has ficat una a casa, una dona avariciosa i tan falsa com la seva cama ortopèdica, que t’ha fotut el palau, els doblers i la salut ...
Ella es pot quedar la casa i viure-hi luxosament amb els diners dels Beatles, però no podrà estar mai tranquil·la. No crec pas que els fans la perdonin i no donarà l'aviament de fer netejar les boniques paraules que li escriuran en aquestes parets. Jo també hi tornaré, aquí davant algun dia, per afegir-hi algun renec català que li recordi que això no és casa seva, que per rica que sigui mai no es podrà apropiar de l’essència ni formar part de la història màgica dels Beatles.


1 comentari:

Anònim ha dit...

"When I'm sixty four"... poc s'ho pensava ell quan va escriure aquesta cançó, tan bé que es pintava la pre-tercera edat. Quin merdé, pobrissó.