Quan jo era petita només els homes fatxendes, poderosos o de casa bona duien corbata els dies de fener. La duien amb el traje ( adoneu-vos que no té traducció : ni “trajo” ni vestit ens serveixen ), el barret i la gavardina. Els homes normals, que eren la majoria, si tenien feina treballaven amb roba resistent que no els engavanyés. La corbata la guardaven per dates senyalades: el dia de la Festa Major, un casament, per anar a fer diligències importants o per lluir-la ajagut al bagul el dia del seu enterrament. Si un dia de cada dia veies homes amb corbata, malament: o havia passat una desgràcia o valia més que t’amaguessis que segur que venien per fotre’t.
Quan vaig començar a ser fan des Beatles, ells duien uniforme i jo també, allà a ca les monges. En Brian Epstein, el seu manager, els feia anar ben vestits i encorbatats per fer veure que eren nois com cal, per vendre una imatge falsa a la gent conservadora de calés. Quan es varen quedar sense manager ( vigila Putxi ), cada un d’ells es va vestir com va voler, més aviat en direcció oposada a les normes convencionals, i per sort jo també vaig poder estripar l’uniforme i canviar-lo per la faldilla curta i la camisa nuada al cim del llombrígol.
Mai no m’han agradat els uniformes i a hores d’ara encara en desconfio: ni monges, ni capellans, ni policies, ni soldats, ni jutges, ni toreros... Els metges i infermeres també em fan basarda pel sol fet d’associar la seva bata blanca amb el dolor i la malaltia. Racionalment, ja ho sé que darrera vestimenta igual hi ha persones diferents, però la gent de poder, com sempre, s’estima més simplificar les coses i etiquetar-nos en grups perquè la gent manipulable les identifiqui ràpidament sense haver de pensar. Per això trobo tan ridícul, carca i masclista obligar un home a vestir-se amb americana i corbata com fer posar vestit jaqueta i mitges a una dona
Vesteix un bastó i semblarà un senyor, agafa un inepte només perquè et fa la pilota o perquè es parent d’un peix gros, l’encabeixes en un “trajo” gris i una corbata de ratlles i el poses al costat d’un altre que ha cremat cera i ha suat sang per aconseguir el mateix nivell i que encara està pagant el vestit a terminis. De cares enfora tots dos semblaran iguals, però un dia o l’altre es veurà el llautó: l’hàbit no fa el monjo, i això ho haurien de saber els polítics novells que es deixen engatussar per aquesta patuleia d’assessors d’imatge que, calcant el model ianqui, es fan la barba d’or.
Jo no puc dir res, és clar, perquè sóc de poble, catalana independentista i d’esquerres i no hi dec entendre gaire de psicologia cosmopolita quan no em sento identificada amb aquest model de “beautiful people”. Per això m’agrada molt més seure’m a fer el vermut a qualsevol terrassa del país i veure la gent com passa, vestida com vol i poder imaginar-me com són realment. És clar que només ho puc fer els diumenges i no en solen passar gaire d’homes mudats. Si canvien les coses, com hi ha món!
Quan vaig començar a ser fan des Beatles, ells duien uniforme i jo també, allà a ca les monges. En Brian Epstein, el seu manager, els feia anar ben vestits i encorbatats per fer veure que eren nois com cal, per vendre una imatge falsa a la gent conservadora de calés. Quan es varen quedar sense manager ( vigila Putxi ), cada un d’ells es va vestir com va voler, més aviat en direcció oposada a les normes convencionals, i per sort jo també vaig poder estripar l’uniforme i canviar-lo per la faldilla curta i la camisa nuada al cim del llombrígol.
Mai no m’han agradat els uniformes i a hores d’ara encara en desconfio: ni monges, ni capellans, ni policies, ni soldats, ni jutges, ni toreros... Els metges i infermeres també em fan basarda pel sol fet d’associar la seva bata blanca amb el dolor i la malaltia. Racionalment, ja ho sé que darrera vestimenta igual hi ha persones diferents, però la gent de poder, com sempre, s’estima més simplificar les coses i etiquetar-nos en grups perquè la gent manipulable les identifiqui ràpidament sense haver de pensar. Per això trobo tan ridícul, carca i masclista obligar un home a vestir-se amb americana i corbata com fer posar vestit jaqueta i mitges a una dona
Vesteix un bastó i semblarà un senyor, agafa un inepte només perquè et fa la pilota o perquè es parent d’un peix gros, l’encabeixes en un “trajo” gris i una corbata de ratlles i el poses al costat d’un altre que ha cremat cera i ha suat sang per aconseguir el mateix nivell i que encara està pagant el vestit a terminis. De cares enfora tots dos semblaran iguals, però un dia o l’altre es veurà el llautó: l’hàbit no fa el monjo, i això ho haurien de saber els polítics novells que es deixen engatussar per aquesta patuleia d’assessors d’imatge que, calcant el model ianqui, es fan la barba d’or.
Jo no puc dir res, és clar, perquè sóc de poble, catalana independentista i d’esquerres i no hi dec entendre gaire de psicologia cosmopolita quan no em sento identificada amb aquest model de “beautiful people”. Per això m’agrada molt més seure’m a fer el vermut a qualsevol terrassa del país i veure la gent com passa, vestida com vol i poder imaginar-me com són realment. És clar que només ho puc fer els diumenges i no en solen passar gaire d’homes mudats. Si canvien les coses, com hi ha món!
1 comentari:
jo penso com tu,en el tema de les corbates i potser també en altres temes .Llàstima que sigui en Putxi qui faci aquests dictàmens !
Publica un comentari a l'entrada