De porc i de senyor se n'ha de venir de mena

Fa molts anys que vaig llegir “La granja dels animals” de George Orwell per primera vegada. La vaig tornar a llegir i rellegir amb tant de gust que quan la varen fer a TV3, amb dibuixos, la vaig gravar i la vaig passar una i altra vegada a la meva mainada fins que tots se la sabien de memòria. Si no heu llegit el llibre o no heu vist la pel·lícula, feu-ho, de debó, us agradarà. Ara jo no estic pas per explicar tota la història, d’allò de la granja on tots els animals es revolten contra el amos humans i acaben fent amos els porcs que eren més iguals que els altres animals i acaben sent pitjors que els humans, que quan van caure eren més porcs que els porcs.
No l’explicaré pas tota, perquè la història de voler girar la truita és més vella que anar a peu i les revoltes menades pels xais, els burros, les gallines, els ànecs i d’altres bestioles sense gaire enteniment o massa fam acaben posant porcs al poder.
He anat a sopar amb uns meus amics, celebrant molts quinzes d’octubre diferents, amb brindis de xampany català (jo mai cava). Quan hem arribat a casa el gat ens esperava a la porta, i ens ha rebut fent-nos manyagoies, tan enganxat a les nostres cames que gairebé em fot per terra quan he empassegat amb la gata que feia de catifa, ofuscada per la seva demència. Les gosses ens han vingut a rebre, saltant i fent cabrioles, enyorades de la nostra absència i orgulloses d’haver guardat tan bé la casa. Un cop a dins, els "periquitos" ens han interpretat una de les seves cançonetes i llavors m’he adonat que hi havia mitja dotzena de peixets nadons nous a l'aquari. Res d’extraordinari: una colla d’animals vivim en un mateix entorn, cadascú fa la seva funció, ens estimem i respectem mútuament i així anem aprenent uns dels altres.
He posat les notícies del 3-24 i feien un premi molt important de literatura espanyola, en directe des de Barcelona, tot en castellà. No he volgut pas mirar la gent de les taules per no trobar-hi cares conegudes, n'he tingut prou amb els que eren dalt de l’escenari. Massa mudats i massa distants. Això és el meu país?
Tot de cop he notat com una escanyada a la gargamella quan he sentit la locutora, ha estat com si em treguessin l’aire, no m'ho podia creure. He vist una colla de porcs, greixosos i fardassos, aplaudits per ànecs, xais, gallines, lloros, donant una picossada de milions per un escrit a un bordall que dubto que sàpiga posar una lletra darrera d’una altra si no hi ha un “firmes a formar” a davant i una agenollada dels altres a darrera. Idees desfasades-renovades que potser un dels seus negres ha posat en ordre. Un mediocre foraster que desprestigia la Filosofia, fent veure que ell sap pensar més i millor que la resta dels humans, quan la seva existència està exclusivament dedicada a destruir qualsevol pensament que sobrepassi la seva mentalitat devastadora i colonialista. Qui ho ha votat, qui ho ha permès, qui ho ha tolerat? Això pot passar acasa meva? Aquesta gent són del meu país?
No, no ho són, no ho haurien de ser, però hi són. Hi són per nosaltres. Algú ha decidit que aquest fals filòsof, que només fa servir els arguments dels conqueridors per sotmetre els pobles sense donar cap raó, és el millor que representa la seva causa, és el millor escriptor-pensador del món hispànic i Catalunya és Espanya perquè ho sàpiga el món. Per això ho fan i nosaltres ho acceptem i ells fan servir la nostra televisió perquè ho digui a vent obert. No en tenen prou amb tota la incertesa que ens han fent sentir fins ara. Botiflers i ocupants a casa, com sempre. Aquest home que vol manar i menar la cultura de casa nostra, rabassut i enrabiat per barreja de senglar i porc de granja, mai no tindrà la categoria de porc ibèric per més que ho vulgui, ni ell ni els seus companys, verros i truges que l’han acompanyat. Però la culpa la tenim nosaltres, perquè el respectem com a gran senyor, tot i saber que els porcs mai no tindran el seny d'una ment oberta com la nostra, com la que podríem tenir.

Sembla estrany que per anys que passin la història sempre és la mateixa, però no és pas perquè els porcs es puguin tornar homes, és que els homes sempre s’estimen més convertir-se en porcs.

La paella pel mànec

Fer un arròs que estigui al punt no és pas una feina fàcil. Un bon sofregit amb oli d'oliva cuit a poc a poc: all i julivert, potser també ceba, pebrot, tomata; una mica de costelló de porc, pollastre trossejat, conill, salsitxes... La sèpia és fonamental i si hi afegim calamars encara millor, quatre musclos i cloïsses per fer bonic i la part més cobejada, la clova: llagostins, escamarlans o gambes. Tot ben rossejat, llavors hi tirem l’arròs (millor que sigui de Pals) i hi afegim l’aigua o un fumet de crancs, la mesura justa perquè no se’ns negui. És una feina entretinguda però no té cap secret si tenim paciència: es tracta de saber combinar tots els ingredients de manera equilibrada per tal que la fortor d’uns no rebaixi la dels altres, no es covi i n’hi hagi prou per a tothom. Si és així, l’arròs, que és la base principal del plat, pot ser molt més gustós que el tall, però si hi posem més tall que gra, l’àpat ens quedarà curt i la gent quedarà insatisfeta.
Dirigir el nostre partit és una tasca semblant. El repte que té ara el nostre cuiner principal, ajudat pels seus fidels marmitons, és utilitzar els diversos components necessaris, sense deixar-ne cap de banda, per poder assolir un bon resultat final, equilibrat i just. Si es gasten la major part del pressupost només amb clova, l’arròs quedarà aigualit i a l’hora de repartir-lo ja se sap com irà: uns es cruspiran les gambes i els altres hauran de llepar les cloves, fins que arribarà un dia que ja no caldrà tirar-hi l’arròs perquè ningú no en voldrà menjar i els que s’afartaven de marisc hauran de menjar ravebledes.
Dissabte passat, més del 60% dels militants gironins que varen participar al congrés van escollir els marmitons que ajudaran el xef a la nostra cuina, els més partidaris de la cuina selectiva que de l’arrossada popular. Val a dir que la gran majoria dels menjadors d’arròs es varen quedar a casa, mentre que els de la clova hi eren tots, temorencs de perdre els privilegis culinaris adquirits. Jo també hi era, però a mi només m’agrada l’arròs blanc i el marisc fresc, així que em vaig quedar acandida, com sempre.

Ara espero que aquests magnífics cuiners que remenen la paella d’Esquerra apliquin bé aquesta recepta (menys papaus i més tatai) i no s’oblidin de les espècies, tan necessàries com la sal i el pebre, per arrodonir el plat tradicional: la R dels valors republicans d’austeritat, igualtat i laïcitat i la C de Catalunya ( llegiu també Països Catalans ) que ens ha de fer recordar d’on venim, on som i on hem d’anar.

11 de setembre

Si vols sortir de la "perplexitat" sigues valent i penja l'estelada al balcó i a les 5 de la tarda ens trobarem a la manifestació.

La cua del dragó

Fa pocs dies vèiem el Conseller Saura fent de President, estarrufat ell com un paó mascle, exigint la compareixença de Zapatero per donar explicacions a Catalunya. Vaig pensar: “ Mira que bé, la cua del dragó socialista s’ha desenganxat i es comença a bellugar sola, amb criteri propi i tot”. Però la gent de poble experimentada com jo sap que un dragó escuat ho és per poc temps, que al cap de res li torna a créixer la cueta i la que corria tota sola perd el nervi i es va assecant fins a quedar en un fil esprimatxat.
Així ho devia veure el Conseller Saura quan, amb cara de rap hipnotitzat per una serp, ens va comunicar que d’allò que havia dit sobre en Zapatero, res de res, que havia fet un gran tracte pel finançament de Catalunya, ell solet. La cúpula d’Iniciativa Pròpia va posar fil a l’agulla i a cosir corrents la cua del dragó, abans que n’hi sortís una altra, no fos que es quedessin sense res.
He estat donant voltes a aquest somni real, arrapada al coixí tota la nit. Com es pot entendre que una persona que giri rodó canviï tan sovint de parer? Com podem estar segurs de que tots els polítics estan veritablement capacitats per fer anar endavant el país? Perquè és tan difícil donar prioritat als interessos generals d’una nació abans que als personals o partidistes? Sembla que no pugui ser però la història es repeteix: "el que no es cou per mi que es cremi". Quan no són uns són els altres i així la política de Catalunya sembla el conte d’aquell pare que volia lligar els fills però no tenia cordills i quan tenia cordills li havien fugit els fills i així anar fent, sense mai acabar, com la cançó enfadosa.
Parlant de cançons, n’hi una altra de força antiga que no em puc treure del cap des que m’he aixecat: En Perico, nas de mico, s’ha begut l’enteniment, s’ha venut la seva dona per cinc cèntims d’aiguardent. No us sona de res?

Mòbil

Dijous de la setmana passada estàvem sopant amb uns companys i un d’ells, l'anomenarem JR, ens va ensenyar satisfet un mòbil nou de trinca: “Encara no sé pas com van aquests aparells perquè és el primer que tinc. Esperava que parlessin en català i ja pots veure si n’ha passat de temps...”. Un altre, en JV, mentrestant, comprovava i li ensenyava algunes qualitats de l’aparell i s’interessava per si havia estat difícil de trobar-lo. “Me l’ha comprat la dona, però em sembla que no n’hi havia gaire per triar...”. Jo, que era al seu costat, vaig afinar l’orella, perquè al meu ja li toca jubilar-se. Tot i que va ser un dels primers i únics que tenien el menú en català, ja fa força anys, i que vaig aconseguir que toqués Hey Jude quan algú em trucava, ara s’ha convertit en una andròmina entranyable, però poc funcional comparat amb els aparells joves de les últimes generacions, que fan de tot menys parlar la llengua que toca ( tota similitud amb la societat catalana actual deu ser pura casualitat ). Així que vaig posar fil a l’agulla i vaig estar més d’una hora informant-me per internet: a la pàgina http://www.elteumobil.cat/ en vaig trobar una dotzena, que garbellats i comparats amb els que realment tenia l’operador ( no vull dir el nom perquè tots fan igual ) es varen convertir en quatre o cinc. Com que per fer tractes a distància amb aquesta gent sóc desconfiada de mena, em vaig decidir a anar a la botiga directament i comprovar-ho. La noia, molt amable, en demanar-li un mòbil que parlés en català, va somriure i me’n va ensenyar un. “Només tenim aquest i no te l’aconsello perquè el números no es veuen gaire. En teníem un altre, un model d’una altra marca, però el vàrem vendre fa poc. N’hem demanat més, però ara mateix no en tenen”. Jo que li dic: “És que en JR en té un que això i allò..” “Sí, sí . Era aquest, va venir la seva dona...”. "I els altres models que diu el web?”. “Ui, res de res. Justament un dia d'aquesta mateixa setmana va venir en JV amb la mateixa llista i els vàrem estar comprovant un per un, tots els idiomes que vulguis, però el català no hi apareix”. “Bé doncs, què hem de fer? Paciència, esperarem que arribin, poc que vindrà d’aquí. El que no faré serà afluixar i que se surtin amb la seva.”
Us explico aquesta anècdota per què us adoneu de com es pot jugar la meva partida. En aquest cas, només tres persones ( fa gràcia i és trist que fóssim les mateixes ), sense posar-nos d’acord prèviament, ens hem convertit en tres peons i hem avançat un minúscul quadret. La noia de la botiga ha hagut de demanar a la companyia més aparells que parlin en català, perquè uns clients ho hem exigit, perquè no hem claudicat ni volem que el català sigui una característica sense importància dins el mòbil.
Ara rumieu una mica i repasseu-vos la consciència: us imagineu que en comptes de 3 haguéssim estat 30, 300, 3.000, 30.000, 300.000 o tres milions, el mínim per tombar una torre negra i poder aconseguir els nostres objectius? Quants de vosaltres teniu el mòbil català? Quants l’heu demanat com a primera condició a la botiga? Quants us heu estimat més tenir-lo immediatament encara que us parli en castellà? Quants aneu fent el fatxenda pel món amb una filigrana d’aparell que fa de tot menys el mínim essencial que és parlar la vostra llengua, que és la pròpia del vostre país?
Per tenir un país lliure és per aquestes petites coses que cal començar, si no ja podem anar predicant i brandant banderes. Ja us ho vaig dir abans de començar la partida: HEM DE FER COM SI JA HO FÓSSIM. Us imagineu què faria un francès, un espanyol o un italià - per dir països veïns- si el mòbil no inclogués la seva llengua?

Peó de cavall

Ara comença la partida: han de jugar les blanques i, per tant, hem de moure una fitxa. Triarem el peó de cavall esquerre que avançarà dos quadres. Quina és la missió d’aquest petit peó? Aconseguir la força de tota la gent que se sent indignada pels constants esgarips nacionalistes espanyols i començar l’ofensiva contra tota aquesta colla de depredadors. Està molt bé aquest correu que es va reenviant demanant una “vaga” per no mirar Tele5, però no n’hi ha pas prou, perquè quan fem zapping encara pot ser que pitgem el piu sense voler. Hem de ser més valents i treure aquesta cadena i les seves filials digitals del menú del nostre televisor, desinstal·lar-la, dessintonitzar-la. Es més fàcil fer-ho que escriure aquestes paraules. Jo ho he fet aquesta tarda i després els he escrit un correu perquè se n’assabentin. Quan ho he acabat de fer m’he tret un gran pes de sobre i he respirat a gust. Però jo només en sóc una i hauríem de ser un milió perquè el moviment tingués efecte. Penseu que això no és només un acte simbòlic, pot tenir repercussions econòmiques per aquesta empresa enemiga i ens podem sortir amb la nostra si anem tots junts. Amb el moviment d’aquesta peça comencem a planejar el camí cap a la independència i obrim pas al cavall i a l’alfil perquè facin la seva feina. Per començar, demanaria als periodistes catalans, que juguen amb el cavall blanc, que quan parlin d’aquesta colla d’espanyolistes ignorants i curts de gambals no els anomenin intel·lectuals, si us plau, que si fessin servir l’intel·lecte no dirien les bajanades que diuen. Aquesta gent pensa amb el fetge i només traspua bilis i mala llet. Gota de cas no se’ls ha de fer, ni tan sols per fer servir els fulls dels seus llibres de paper de vàter, perquè encara hi hauria perill de tenir morenes. Nosaltres, els peons blancs, els considerarem persones “non grates” i endavant les atxes. Però les ràdios i televisions catalanes haurien de fer el contrari de Tele5 i vetar la seva presència sense cap mirament: als enemics ni aigua...
Els polítics catalans que juguen amb l’alfil blanc, tant els d’una banda com els de l’altra, haurien de presentar mocions a tots els ajuntaments per protestar per l’actitud de Tele5 i si no rectifiquen, tancar-los els repetidors perquè amb les seves emissions intentaran enverinar el nostre país. El govern català, que juga amb la dama, hauria de negar-se a fer cap declaració o entrevista en aquesta cadena, igual que totes les persones que juguen amb fitxes blanques. Les empreses catalanes que juguen amb la torre blanca haurien de retirar-ne tota la publicitat. Boicot català general a Tele5! I no iria pas malament que també s’hi afegissin els bascos i els gallecs.
Hem de pensar que una petita guspira pot encendre tot un bosc. Si cadascú que llegeixi aquest escrit s’afegeix a la partida eliminant aquesta televisió del seu aparell i convida una dotzena d’amics seus a participar-hi, crearem una xarxa d’energia que donarà tota la força necessària al petit peó que s’ha mogut.

FUTBOL

Jo vaig ser futbolista quan era joveneta i no m’agradava el futbol. Només ho vaig fer per anar contracorrent, doncs el futbol, com el conyac, era considerat cosa d’homes.

Hi vaig començar a jugar de petita, al carrer, sense normes, perquè xutar pilotes era més divertit que jugar a nines, però també jugava a reis i reines, a indis i cavallers i a guerres de terrosses i ara sóc republicana, independentista i pacifista. Tots aquests jocs serveixen d’entreteniment a la mainada que encara no ha madurat. Es posen en el paper de personatges importants o mitificats, que no són i segurament que no seran mai, però que els anima a intentar ser-ho i sentir-se feliços una estona.

Em sembla bé que hi hagi joves i adults a qui els agradi fer esport i es dediquin a jugar a futbol quan són ells mateixos els que xuten o emparen la pilota, els que empasseguen, els que es cansen i, en definitiva, els que amb el seu esforç fan guanyar o perdre l’equip. Fins i tot puc entendre que hi hagi gent a qui li agradi mirar algun partit de tant en tant, quan es tracta de valorar les habilitats dels jugadors i el joc net.

El que no suporto és aquesta dependència creada al voltant del futbol, dependència fomentada i estimulada pels poders estatals i econòmics, igual que fan amb la religió, per tenir el personal adult entretingut i dòcil, no fos cas que l’avorriment els fes pensar més del compte i comencessin a qüestionar el perquè de cada cosa. Sento una barreja de llàstima i indignació quan contemplo i sento aquest seguidors i locutors fanàtics, que no s’adonen que tenen el cervell més net que la patena de missa, que justament fan i diuen el que els han programat els que manen: hem fet un gol, n’hem aturat un altre, hem passat la pilota, hem jugat bé... Hem, hem, hem. Qui és qui ho ha fet, colla de gamarusos? Heu estat vosaltres, des de casa vostra o del bar estant, escarxofats al sofà, vessant cervesa per les orelles? O ha estat un noi jove i àgil que se li’n foten els colors de la samarreta, un mercenari professional que cobra més en cinc minuts que cap de vosaltres en cinc mesos?
Però la tolerància té un límit i on s’acaba la racionalitat comença la irracionalitat. Com pot ser que gent catalanista, fins i tot independentista, celebressin la victòria de l'equip espanyol diumenge passat, amb l’excusa de que Espanya és un país foraster com un altre o que havien guanyat gràcies als jugadors catalans? No senyors, no. El meu cervell encara té neurones en comptes de pilotes i us recordo que pels catalans Espanya no és ni ha estat mai un país com un altre: és un país que ens ha envaït i dominat, que ens té retinguts per la força i que intenta amb tots els mitjans anul·lar-nos com a poble. Mai no ha estat ni serà un país amic de Catalunya. I això dels jugadors "catalans"! Els jugadors catalans de veritat, els que juguen la meva partida d’escacs amb el cavall blanc, es varen quedar a casa. Els que varen voler jugar aquest campionat representant un país que ens impedeix tenir selecció pròpia i varen jugar bé són uns cagats, uns mercenaris, uns botiflers o uns traïdors. Durant el meu temps de futbolista-portera totes tres defenses dels meus colors em varen marcar un gol, perquè tant es pot xutar endavant com endarrera, si només es tracta de fer el paper. Es pot jugar de moltes maneres. Podien haver triat el cavall blanc, si res més no meitat i meitat com la vestimenta del meu equip, però s’han decantat pel gris marengo, fins i tot algun directament pel cavall negre, tingueu-ho en compte ara que comença la partida. D'Oleguers en corren pocs.