Hi havia una vegada

Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell, bevia de bóta en bóta i no en deixava ni una gota. Així començava un conte molt popular que em ve a la memòria el dia que fa anys que un altre rei amb bigoti va haver de marxar cames ajudeu-me i Catalunya es va creure republicana i sobirana per moments.
Ara que hi penso, realment era un conte? Poc que me’n recordo de res més. Què passa després? Ah, sí! Agafa una escopeta i se’n va a caçar. Tira un “tiro”, mata un pardal... Vols dir que era un pardal? Si anava tan gat, segur que devia ser una peça força més grossa. Segur que era un llop, els contes en van plens. El fica a l’olla amb un gra de sal. No, dona, no. Eren els tres porquets els que varen fer perolada de llop, d’aquell que bufava tant que els feia caure les cases, fins que es varen decidir pel ciment. A més, el llop sempre és el dolent: mira la caputxeta, en Pere, el pastoret mentider... Vols dir? Bé hi ha un conte d’un llop casat i emmainadat que viu en una caseta al bosc, on hi ha tres llits, un de gran, un de mitjà i un de petit, tres cadires i tres plats de sopa. Ui, ui, ui, ara sí que et patinen les neurones! Era un ós, tros de soca, un ós molt trempat que vivia en família. Però és veu que s’hi va ficar pel mig una vaileta enrinxolada molt trapassera que el va ben engatussar, tant que es va beure l’enteniment.. Se n’havia d’haver adonat que aquella noieta necessitava massa matalassos per poder dormir, que fins i tot una engruna a sota la pila li feia sortir un blau. Era una princesa de bo de bo. Ara sí que he agafat el fil! Es veu que vivia al bosc perquè la reina, la seva madrastra, li volia fer arrencar el cor. De por que tenia, de tant en tant patia atacs de histèria i es desmaiava somiant truites, de gana que passava. Tan desesperada estava que un dia va prometre que es casaria amb el primer home que li fes un petó. Casualment va saltar-li un escalaput als llavis que resulta que era un rei encantat, que els follets havien castigat a viure al llot perquè es polia de franc tota la producció de vi del reialme sense pagar impostos. Va ser tant l’ensurt que va tenir en veure l’horrorosa figura humana en què es va convertir l’escalaput, que va córrer pel bosc fins que va trobar la caseta del tres óssos, malauradament.
I vet aquí la mala fi que va tenir la pobra bèstia, una ràfega de metralla li va foradar el cos i l’embolcall. Ni per fer una catifa es va poder aprofitar. Havia d’haver pensat abans que els reis i les princeses encara existeixen en alguns racons de món.
Bon 14 d'abril!

IGUALTAT DAVANT LA LLEI

El PP, quan no practica l’esport de la manifestació, s’entesta, sigui com sigui, en voler impedir que Batasuna es presenti a les eleccions municipals emparant-se en la maleïda llei de partits. L’esquerra abertzale, es digui com es digui, no pot ser reconeguda com a partit democràtic fins que no condemni la violència, segons varen decidir els dos grans partits espanyols. Però vet aquí que l’Arnaldo Otegui ha decidit fer bondat perquè el deixin jugar als tornejos democràtics i ha reconegut que la violència no és el millor camí per aconseguir la llibertat d’un país. I sembla ser que els senyors del PP, en comptes d’estar contents i ballar per un peu, encara estan més enxarinats i piquen amb tots dos. Deu ser perquè tenen por que desaparegui la seva raó d’existir. No es cansen de dir que Batasuna i ETA són la mateixa colla, i ho deuen saber per pròpia experiència, és clar, si no amb boca de qui parlen els Guerrilleros de Cristo Rey, Fuerza Nueva i tota la patuleia de franquistes que emplenen les seves manifestacions amb banderes d’aguilots?
Però res, anem al gra, a veure si ho entenc: si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas la independència d’un país, no és democràtic i se l’ha de considerar il·legal. Fins aquí hi puc arribar. Però, i a l’inrevés? Si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas, evitar la independència d’un país contra la voluntat dels seus ciutadans, és legal i democràtic? Per lògica i justícia tampoc no ho hauria de ser. Doncs sembla ser que sí. Ja se sap que la llei no és igual per tothom, que només té una sola direcció: de dalt a baix o del mig enfora, no pas en sentit contrari. Si no, provem-ho.
Ho podem preguntar directament als membres de la plana major del PP i també a alguns del PSOE: “Senyors, vostès què farien si el poble de Catalunya, mitjançant referèndum i a través del Parlament de Catalunya, declarés la independència i marxés d’Espanya?” . La resposta la coneixem prou per experiència: “Ho impediríem amb les armes, només faltaria”. “Seria lícit i democràtic utilitzar la violència per mantenir la unitat d’Espanya, encara que anés contra la decisió pacífica d’una nació?”. “ És clar que sí. Perquè les nostres lleis ho diuen, perquè les regions no tenen ni veu ni vot i perquè a nosaltres ens rota pels collons, queda clar? .”.“Ben clar, senyor”.
I jo, innocenta de mi, que volia proposar en justícia la il·legalització del PP per practicar la kaleborroca i el terrorisme verbal i no condemnar la violència! Ai de nosaltres, els catalans, ja ens podem calçar si s’acosten els Blue Meanies*...

* Per a qui no ho sàpiga, són els dolents de la pel·lícula Yellow Submarine, com aquest que surt a la imatge. Curiosament són blaus i porten els mitjons vermells i grocs.

DONES TREBALLADORES

Feia dies que no escrivia res al blog, no pas perquè no hi hagués temes calents, senzillament és que no he tingut temps, últimament no donc l’aviament. Demà és el dia de la dona treballadora i jo en sóc una que, a més de treballar de dia, a casa i a fora, com és normal, ara de nits ha de preparar exposicions, actes i festes perquè les altres companyes ho puguin celebrar com cal. Però una estoneta encara la tinc per dedicar-la a totes les dones enfeinades del meu país.
La Xixona, bona minyona, fa tres feines en un pic: fa filets i mena el carro i llegeix de xic en xic. Així cantaven antigament les nostres àvies per lloar la capacitat d’organització, planificació i disponibilitat de les dones per fer tres feines a l’hora: Una de “femenina”, una de “masculina” i una de “intel·lectual”. Tot això anant al camp, suposem, després d’haver fet endreça, rentat la bugada, preparat el dinar...
Curiosament, dissabte, durant la inauguració de l’exposició de fotografies sobre la maternitat se’ns va acudir la possibilitat de fer la mostra de l’any vinent amb retrats dels "nostres homes” fent feines casolanes que majoritàriament encara no fan. Mala pensada, vàrem reconèixer. Ben poques en recolliríem per poder emplenar els vint-i-sis plafons de la sala: algunes d’actuals, segurament, d’antigues cap ni una. Potser trobaríem algun home remenant la cassola heroicament, amb la mateixa ganyota que jo aquí al costat, durant algun tiberi d’aquells que es muntaven les colles de mascles del segle passat.
Penseu i regireu calaixos i capses, ninetes, i ho podreu comprovar vosaltres mateixes... Repasseu les imatges que teniu arxivades al cervell, encara que no hagin estat reflectides en paper: potser alguna vegada que heu estat enllitades, el vostre company s’ha decidit a fer arròs bullit, esterrejar o rentar el cul del "seu fill".
Bona part de la culpa és vostra, senyores. A casa hi viviu tots dos i hi embrutiu tots dos, és just que en gaudiu tots dos i us hi escarrasseu tots dos. No s’hi val a dir que ells no en saben o que arriben rebentats. Ningú no neix ensenyat i tothom que treballa es cansa.
Ja ho sabem que els cervells dels homes tenen algunes limitacions funcionals que els impedeixen fer dues feines de plegat, entre altres coses. Potser mai no podran fer com la Xixona però tot és posar-s’hi.

CARRETERO

Fa poques setmanes, petita a dalt de la basseta, us deia que m’estimava més mirar-me el panorama de lluny, deixar temps al temps, un marge de confiança als membres del govern a veure com irien les coses. Així, un xic a l’aguait, des d’aquest mitjà independent i variat, procuro estar al cas de les coses que es couen a palau i de les que no es mengen fora muralla. Jo, aquí darrera la pantalla, com una beneita que passa el rosari demanant al seu déu que no vagin maldades, vaig desgranant el meu penjoll de raïms, triant el gra que més em convé menjar. Llençant els renyocs, eixuts, pansits, amargants i engolint els boteruts, sucosos, tendres, fins que només em queda un esquelet de branquillons buits. Abans, les velles t’ensenyaven a jugar una estona amb la situació: la del penjoll buit havia de començar: “Saps a l’hospital? Porta-hi aquest malalt”- “Porta-l’hi tu que li has fet el mal”.
De grandeta hi he pensat vegades: un espavilat que fa i desfà, tria i s’ho fot tot i encara té la barra de demanar al pobre company decandit que li netegi la consciència i les conseqüències de la seva golafreria. Si n’arriben a ser de sàvies les àvies! Això passa a casa meva i a totes les cases d’aquest món.
El món és una bola i roda, deia el meu pare. Ara són a sota, ara són al cim, relliscada cap aquí, patacada cap allà, ara cap a ponent, ara cap a llevant, però tots volen ser a dalt quan la bola s’aturi. Als de dintre la bola, tant se’ls en dóna si la bola gira com si no, al cap i a la fi ells sempre són allà mateix, conformant la bola, nodrint-la, reforçant-la. Alguns que toquen més cap a la superfície paren més xarbotats, n’hi ha que aconsegueixen incorporar-s’hi i d’altres que s’han de conformar veient un bocí de cel per una escletxa de tant en tant.
He escoltat i llegit les manifestacions d’en Carretero i m’he menjat el gra de raïm, mentre rumiava que res no era nou, que moltes de les seves aspiracions eren les mateixes que les meves. Les mateixes que tenia la gent que em va convèncer a fer-me d’ERC quan encara jo era força innocent, aviat farà 18 anys ( majoria d’edat política, fa?).
Amb tants d’anys de ser una petita molècula d’aquesta bola n’he vistes de tots colors i he coneguts molts personatges que, com les barques d’en Jaumet, pugen i baixen i fan un pet.
ERC, fins fa poc, era un petit món on tots ens coneixíem, tots podíem opinar, teníem els mateixos drets i compartíem els mateixos ideals. És veritat que ara jo gairebé no conec ni una quarta part de la cúpula i pocs càrrecs electes, que ha entrat molta gent nova que ha trobat el camí planer i la casa muntada, però he de suposar que la declaració ideològica és la mateixa, tot i que hagin canviat les sigles. Hi ha cap problema, doncs, si un militant que ha estat molt més que una simple molècula, digui el que pensa?
Tot i que no el conec personalment, a mi no m’amoïna gens en Carretero, ans al contrari. Penso que està fent un gran favor a ERC, des de dins, perquè pot fer retornar o afegir-hi força gent desencisada o descontenta amb el govern i la direcció actual. Pot ser bo incorporar al nostre projece gent castellanoparlant i de l’òrbita del PSC, si ells hi arriben a creure, però no hem pas de ser nosaltres qui hi hàgim de renunciar per adaptar-nos al seu. A veure si perdem bous i esquelles!
Podeu estar ben tranquils, Putxi. Jo penso continuar escarxofada aquí, mirant què passa al meu voltant. Atea com sóc, ningú no em farà combregar amb la seva hòstia, però he de reconèixer que m’agrada veure com algú es belluga i fa onades en aquesta bassa aparentment calmada, si més no perquè l’escuma ens porti oxigen i n’aclareixi aquesta aigua estancada, prou enterbolida.

SEMBLANCES

No sé pas com ha estat, però casualment aquestes dues fotografies han vingut a parar a les meves mans. Són d'anyades diferents i de personatges políticament oposats, en teoria, però físicament hi he trobat una certa retirada, sobretot si els tapem els ulls: serà el nas, serà la boca... Totes dues fesomies traspuen un deix de cinisme extraordinari, de superioritat de classe.

Qui és fill de gat, el retira de la cua o del cap,

ja se sap. Dos nois de nissaga catalana de bona família, educats en castellà perquè fa més fi. Dos botiflers que han nascut a Catalunya i que prioritzen els interessos d'Espanya per damunt dels catalans.

Dos sords selectius, amb orelles semblants, que van pel carrer i només senten parlar català, que estan convençuts que el castellà està en perill perquè quatre vailets de pagès el parlin amb accent català. Dos atiadors incansables de la foguera iniciada per la brunete mediàtica. Dos demòcrates convençuts que només ells tenen la raó i que van pel seu cap com les carbasses sense comptar amb l'opinió dels seus companys. Dos bocamolls imparables que no tenen ni la particularitat de fer gràcia.

Si n'arribaríem a trobar de semblances! Però també hi ha una gran diferència entre ells: que un expressa obertament la seva aversió a la catalanitat de Catalunya i per això és difícil que mai arribi a ser conseller de la Generalitat, mentre que l'altre se l'ha mig amagada i a cops de colze i influències ha aconseguit ser-ne, per desgràcia nostra.

CORBATES

Quan jo era petita només els homes fatxendes, poderosos o de casa bona duien corbata els dies de fener. La duien amb el traje ( adoneu-vos que no té traducció : ni “trajo” ni vestit ens serveixen ), el barret i la gavardina. Els homes normals, que eren la majoria, si tenien feina treballaven amb roba resistent que no els engavanyés. La corbata la guardaven per dates senyalades: el dia de la Festa Major, un casament, per anar a fer diligències importants o per lluir-la ajagut al bagul el dia del seu enterrament. Si un dia de cada dia veies homes amb corbata, malament: o havia passat una desgràcia o valia més que t’amaguessis que segur que venien per fotre’t.
Quan vaig començar a ser fan des Beatles, ells duien uniforme i jo també, allà a ca les monges. En Brian Epstein, el seu manager, els feia anar ben vestits i encorbatats per fer veure que eren nois com cal, per vendre una imatge falsa a la gent conservadora de calés. Quan es varen quedar sense manager ( vigila Putxi ), cada un d’ells es va vestir com va voler, més aviat en direcció oposada a les normes convencionals, i per sort jo també vaig poder estripar l’uniforme i canviar-lo per la faldilla curta i la camisa nuada al cim del llombrígol.
Mai no m’han agradat els uniformes i a hores d’ara encara en desconfio: ni monges, ni capellans, ni policies, ni soldats, ni jutges, ni toreros... Els metges i infermeres també em fan basarda pel sol fet d’associar la seva bata blanca amb el dolor i la malaltia. Racionalment, ja ho sé que darrera vestimenta igual hi ha persones diferents, però la gent de poder, com sempre, s’estima més simplificar les coses i etiquetar-nos en grups perquè la gent manipulable les identifiqui ràpidament sense haver de pensar. Per això trobo tan ridícul, carca i masclista obligar un home a vestir-se amb americana i corbata com fer posar vestit jaqueta i mitges a una dona
Vesteix un bastó i semblarà un senyor, agafa un inepte només perquè et fa la pilota o perquè es parent d’un peix gros, l’encabeixes en un “trajo” gris i una corbata de ratlles i el poses al costat d’un altre que ha cremat cera i ha suat sang per aconseguir el mateix nivell i que encara està pagant el vestit a terminis. De cares enfora tots dos semblaran iguals, però un dia o l’altre es veurà el llautó: l’hàbit no fa el monjo, i això ho haurien de saber els polítics novells que es deixen engatussar per aquesta patuleia d’assessors d’imatge que, calcant el model ianqui, es fan la barba d’or.
Jo no puc dir res, és clar, perquè sóc de poble, catalana independentista i d’esquerres i no hi dec entendre gaire de psicologia cosmopolita quan no em sento identificada amb aquest model de “beautiful people”. Per això m’agrada molt més seure’m a fer el vermut a qualsevol terrassa del país i veure la gent com passa, vestida com vol i poder imaginar-me com són realment. És clar que només ho puc fer els diumenges i no en solen passar gaire d’homes mudats. Si canvien les coses, com hi ha món!

JUTGES

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat que encara penja. Si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han penjat.
La pronúncia correcta d’aquest famós embarbussament, per les dificultats fonètiques que comporta sobretot als castellans, ha estat utilitzat tradicionalment com a prova definitiva per poder obtenir el certificat de catalanitat. Si l’analitzem semànticament hi trobarem una sèrie de paraules que no tenen connotacions gaire agradables, justament: jutge, fetge, penjat... Són paraules tèrboles, que més aviat ens provoquen basarda.

Les vísceres apareixien a la majoria de llegendes i contes que ens atemorien quan érem petits: “Ànima negra, com una pega, sense fetge ni freixura ...”. Tant fort era l’impacte emocional que provocaven en la imaginació de la mainada, que quan et renyaven dient: “Te n’iràs al llit descalça i amb les tripes al ventre” et venien tots els tremolors del món, sense que se t’acudís mai de pensar que si no fos així, mal iria.
Doncs , imaginem-nos l’escena tan macabra que ens transmet l’embarbussament. Els sinistres jutges, vestits com cal, que no en tenen prou d’haver condemnat a mort al pobre penjat, han d’acabar la feina obrint-li les entranyes i cruspint-se-li el fetge de calent en calent... Si els devoradors tinguessin quatre potes amb urpes i ullals, portessin vestits de ratlles, estampats o perruca de lleó, ho trobaríem natural: un gran reportatge de National Geographic. En el món animal és corrent menjar-se les vísceres de les preses abans de devorar-les completament i també ha estat una creença dels pobles practicants del canibalisme, així s’apoderaven de les virtuts i de l’essència de vida dels vençuts morts. Però em fa que els nostres antecessors que es varen enxamar aquest embarbussament no podien veure gaire documentals de la selva i en canvi tenien un xic de coneixement del funcionament de la justícia i de l’antropofàgia d’alguns dels seus magistrats, majoritàriament castellans de bona família.
Ens hem d’estranyar doncs ara dels comportament dels jutges espanyols? Fins fa ben poc, per poder ser jutge calien molts diners per aguantar tants anys d’estudi i poder presentar-se a les oposicions a Madrid, tenir un bon pedigree familiar i ideològic i uns bons padrins dins el tribunal d’oposicions o encara més diners per aconseguir-los. Aquests privilegiats se n’han encarregat prou de perpetuar la seva nissaga i evitar per tots el mitjans que hi entressin rojos i separatistes. Vet aquí que, encara ara, tants d’aquests personatges foscos amb massa poder siguin carques franquistes carregats de diners que no volen deixar la maça ni “los sagrados principios del movimiento”. Poca cosa ha canviat durant aquesta llarguíssima transició que els jutges normals s’hagin d’anomenar “jutges per la democràcia!

Tant de bo aviat els destronin i els deixin a pa i aigua fins que es tornin vegetarians i no hàgim de patir més pel nostre fetge.