Any nou, projecte vell

Ja era hora que s'acabessin les festes grosses i tornessim a la normalitat. Aquest any n'hem tingut una bona corrua: onze dies seguits de dinars i sopars familiars reglamentaris, empalmats amb els àpats estacionals amb els amics residents a fora que tornen a casa per Nadal. Onze dies menjant, bevent i xerrant, escarxofada de la butaca al sofà, fent les mínimes feines necessàries per a la supervivència, la majoria al voltant del menjar i després, una mica d'endreça. Sort que algú va inventar les màquines de rentar! És clar que s'han d'emplenar i buidar, però pitges el piu i quan t'aixeques de fer migdiada ja tens la bugada feta i la plateria neta i eixuta, a punt per tornar a parar taula. Els pius que no he tocat gaire són els de la televisió i de l'ordinador. Desconnectar del món que t'envolta va bé de tant en tant: t'estalvies patiments i emprenyades inútils. Això no vol dir que no m'hagi assabentat de les notícies importants, però no he permès que em trasbalsessin les festes.
He acabat l'any engolint dotze glopets de xampany al ritme de les campanades: he comprovat que empassar-se el raïm espremut ben elaborat és millor que engargussar-se amb la pela i els pinyols de la fruita. He començat l'any amb el peu dret trepitjant fort a terra i la mà esquerra tocant fusta mentre amb la dreta aixecava la copa desitjant la millor ventura per la família, pels amics i per la terra. He desitjat que el meu país, per més identitats personals que hi visquin, tingui una sola identitat nacional i pròpia, com fan tots els paísos del món que es valoren i totes les persones que conserven el seny. He desitjat que el meu país, per més llengües que s'hi parlin, tingui una sola llengua nacional i pròpia que és la vernacla de la terra i la que ens identifica com a poble davant les altres nacions. He desitjat que el meu país sàpiga avançar socialment de manera adequada fins que Catalunya sigui coneguda, estimada, valorada i respectada per tota la gent d'aquí que ha arribat de fora i admirada i envejada per la gent de fora que no té la necessitat de venir.
Tornada la normalitat, el primer dia de fener de l'any, he ignorat conscientment la bàscula i me n'he anat una estoneta al jardí a rebaixar panxa arrabassant herbes a cops de tràmec, fins que ha sonat el telèfon. Demanen per mi, en castellà, una empresa d'assegurances amb seu a Barcelona. Contesto: "En català, si us plau." La noia, amb accent llatinoamericà, encara gosa dir-me que li parli en espanyol, que no m'enten. M'he sentit pujar canyó amont tot el coragre residual de les festes nadalenques i l'he engegada a dida amb la recomanació d'esborrar el meu número de telèfon de la seva llista de possibles clients. He anat a comprar al supermercat i he pogut observar que la majoria de caixeres continuen parlant en castellà, que els cartells eventuals de les portes hi estan escrits, que poquíssims productes estan etiquetats en català. Me n'he adonat conscientement que pel carrer les llengües que més sonen són la castellana i l'àrab. Un cop a casa he pogut comprovar que la "nostra" televisió parla del meu país com si fos un altre, mentre preten que un altre sigui el meu. He pitjat el piu per fer callar l'aparell i m'he quedat en un agradable silenci, només enterbolit pels ronxets de la gossa vella, que m'ha fet reflexionar a l'hora de fer un dels clàssics propòsits de l'any nou, potser més díficil que perdre pes: he pres la decisió de no parlar ni una sola paraula en castellà en tot l'any. Tot és començar.