Alguns companys m'han dit que no gosaria dir-ho, però jo tinc un compromís amb el meu blog i ho dic. Si vaig dir que diria tot allò que pensava, fos o no políticament correcte, encara que afectés els meus, ho he de dir i tant me fot si algú s'emprenya: la meva intenció és dir netament allò que penso, agradi o no.
Anem al gra: quan jo tenia 10 anys, empresonada en un col·legi de monges espanyoles a Barcelona, escolaritzada i culturalitzada en castellà, martiritzada amb les històries de déus opressors, verges i santes resignades, falanges i dictadors salvadors, maltractada per ser una pobre vaileta ignorant de poble, vaig decidir crear-me els meus propis déus i conservar i ampliar tot el bagatge cultural que tenia emmagatzemat al meu cervell, de nena catalana de poble.
Cada cop que aquella gent em volia fer aprendre una paraula de les seves, jo en recuperava, d'amagat, vint de les meves, justament aquelles que ningú no entenia. Cada vegada que havia de jugar al pati amb aquelles cantarelles castellanes recordava i escrivia les que jo havia après al carrer de casa. Com més oracions em feien aprendre en castellà, més renecs catalans recopilava. I triar per triar, vaig escollir els Beatles com a déus i les seves cançons com a doctrina.
Un cop alliberada de les monges he lluitat sempre per l'alliberament del meu país sense deixar mai de ser una fan radical dels Beatles. Porto les sardanes als meus gens i m'agrada cantar-ne de tant en tant, més que ballar-ne, que em fa un xic de mandra. M'emociona sentir el so de la tenora, la gralla, el flabiol, la cornamusa... Però a mi m'agrada més la música dels Beatles i amb la seva influència he anat creixent i formant la meva pròpia cultura, com molta altra gent d'aquest país.
Anem al gra: quan jo tenia 10 anys, empresonada en un col·legi de monges espanyoles a Barcelona, escolaritzada i culturalitzada en castellà, martiritzada amb les històries de déus opressors, verges i santes resignades, falanges i dictadors salvadors, maltractada per ser una pobre vaileta ignorant de poble, vaig decidir crear-me els meus propis déus i conservar i ampliar tot el bagatge cultural que tenia emmagatzemat al meu cervell, de nena catalana de poble.
Cada cop que aquella gent em volia fer aprendre una paraula de les seves, jo en recuperava, d'amagat, vint de les meves, justament aquelles que ningú no entenia. Cada vegada que havia de jugar al pati amb aquelles cantarelles castellanes recordava i escrivia les que jo havia après al carrer de casa. Com més oracions em feien aprendre en castellà, més renecs catalans recopilava. I triar per triar, vaig escollir els Beatles com a déus i les seves cançons com a doctrina.
Un cop alliberada de les monges he lluitat sempre per l'alliberament del meu país sense deixar mai de ser una fan radical dels Beatles. Porto les sardanes als meus gens i m'agrada cantar-ne de tant en tant, més que ballar-ne, que em fa un xic de mandra. M'emociona sentir el so de la tenora, la gralla, el flabiol, la cornamusa... Però a mi m'agrada més la música dels Beatles i amb la seva influència he anat creixent i formant la meva pròpia cultura, com molta altra gent d'aquest país.
És evident que els Beatles no formen part de la cultura catalana i, tot i que es podrien englobar dins la cultura anglosaxona, és innegable que són patrimoni de la cultura universal. Igual com la Montserrat Caballé, en Pau Casals, en Dalí i tants altres catalans. Jo tinc molt clar que la majoria de manifestacions culturals són universals i per tant hauríem de parlar de Cultura en general sense etiquetes i quan hi afegim la de "Catalana" ens hem de referir únicament a aquelles expressions culturals que ens identifiquen com a poble, en relació a les cultures d'altres paísos: tradicions, festes populars, folklore, literatura, etc.
Si el meu amic Moreno munta un festival de concerts, conferències, exposicions, etc. al voltant del món dels Beatles, encara que es faci a l'Estartit, no crec pas que considerem que forma part de la cultura catalana. Igualment com si els andalusos que viuen a Catalunya munten una romeria, o una feria de abril, un concert de flamenc o una ballada de sevillanes. Aquestes manifestacions, ben respectables, formen part de la cultura andalusa i els que les practiquen prou que ho saben. Les mantenen perquè s'hi senten identificats i no volen perdre els seus orígens, com nosaltres amb les sardanes, amb el tió o amb el foc de Sant Joan. Suposo que si algú els digués que formen part de la cultura catalana, s'ofendrien d'allò més.
Les declaracions que feia ahir al Punt el senyor Conseller de Cultura sobre la catalanitat de la cultura de totes les persones que viuen aquí em semblen una bajanada demagògica. Si això fos així realment, d'aquí a tres dies hi hauríem d'incloure la festa del xai dels musulmans o la dansa del ventre. Potser vindria un sonat al meu poble a fotre una cabra daltabaix del campanar i l'any següent s'inclouria dins els actes de la Festa major, com ha passat amb les vaquilles. Prou en tenim d'haver substituït el Tió pel Papa Noël o la castanyada pel Halloween...
La cultura catalana és la cultura pròpia i autòctona de Catalunya, igual com el català n'és la llengua pròpia i la literatura catalana només és la escrita en la nostra llengua i no emboliquem més la troca. Que jo sàpiga en Tom Sharpe, el novel·lista anglès que ha viscut molts anys a Calella de Palafrugell, no té cap intenció d'enguixir el llistat d'autors catalans.
Ai senyor... Seré pessimista crònica, però poc anem pas bé.
Ja feia bé jo de creure els Beatles i malfiar-me dels homes que duen el cap pelat.
1 comentari:
Xoia 100% d'acord amb tu.
Publica un comentari a l'entrada