FOGUERES

Fa molt de temps, quan entrava a l’adolescència, una monja em va requisar una carpeta plena de retalls de diaris i revistes, amb fotografies i notícies dels Beatles. M’havia costat mesos aconseguir tot aquell tresor, perquè a dins aquella gàbia les úniques revistes que podíem llegir eren les de monges i capellans engatussant “negritus” a l’Àfrica. Així que les bones amigues que vivien al món normal em retallaven les notícies i me les portaven i d’altres no tan amigues me les venien, a duro la peça. Normalment, si la carpeta era plena, quan anava a casa la buidava en una caixa de fusta que tenia al santuari dels Beatles, però aquell cop no hi vaig ser a temps i la mala bèstia me’ls va esparrecar. Em vaig enrabiar tant que quan vaig tornar a casa vaig agafar la pila de revistes musicals que tenia i en vaig arrencar totes les fotografies d’un cantant espanyol molt famós, protegit d’en Franco i ídol de les monges. Les vaig pujar al terrat i les vaig penjar als filferros amb les agulles d’estendre la roba. Vaig agafar l’escopeta de balins i pim pam pum, a fer punteria: ara l’ull dret, ara el nas, ara l’orella i anar fent, fins que la làmina quedava tan foradada com les vores de les estovalletes de paper que els confiters posaven sota els braços de gitano. Cada vegada que descarregava l’escopeta i encertava el tret, descarregava tota la ràbia que tenia a les monges i a la gent que representaven, opressors i repressors de les llibertats del meu país.
Tres anys més tard, quan els Beatles es van separar i vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida, vaig agafar els retalls de diaris de la caixa de fusta i vaig anar cremant la figura de la Yoko amb la punta d’un cigarret que fumava d’amagat al meu santuari. Havia d’afinar bé la cremada, no fos cas que em passés de la ratlla i socarrimés en John. Quan el forat de la guspireta anava creixent i la imatge d’aquella bruixa s’anava esvaint, jo m’anava tranquil·litzant, volent-me imaginar que així ella desapareixeria de veritat i els Beatles tornarien ser-ho per sempre més.
D’aquell temps ençà, si n’he arribat a cremar de coses que no em feien peça! Cada any, des que arriben les primeres freds de la tardor, havent sopat m’assec a la vora de l’escalfapanxes i vaig fent endreça de la meva bossa, dels calaixos, dels diaris acumulats durant l’estiu, tot alimentant la voracitat de la foguera. No m’entretinc pas a mirar qui cremo: segur que he incinerat papes, reis, polítics, artistes i de tot, indesitjables i gent de bona fe. Ara que de vegades també he cremat intencionadament fotografies de gent que ha passat per la meva vida i m’ha acabat fent mal. És una manera d’esborrar-los de la meva pel·lícula. I què si ho faig? Els ha passat res de dolent? El cantant aquell de la ph, la Yoko, els Rollings, en Bush, l’Aznar, en Zaplana, l’Acebes, els reis, el papa i tantes altres persones “non grates” que alguna vegada he convertit en cendra encara gaudeixen d’una salut incombustible lluny de mi. Mentrestant jo m’he desfogat amb aquests rituals tan innocus i he pogut agafar el son a la primera, estalviant-me giravolts i mals de panxa.
Però ara, malauradament, em comença a fer por aquesta gent poderosa que confon els símbols amb els seus referents, que vol convertir en delicte una forma d’expressió de les més antigues de la història de la humanitat i que encara perdura als Països Catalans la nit de Sant Joan: cremar les andròmines inútils, els mobles corcats, les branques seques i les males herbes. Em fa por perquè alguns avantpassats d’aquesta gent que ara es dedica a encalçar xicots i periodistes només perquè cremen fotocòpies dels reis d’Espanya, temps enrere també es dedicaven a perseguir persones que no pensaven com ells i les cremaven amb carn i ossos en una foguera al mig de plaça.