
Ahir vaig seguir, més o menys, el debat de TV3 organitzat i dirigit pel Sr. Cuní. Com que tenia altra feina, el sentia de fons i quan alguna intervenció m’interessava, m’aixecava i l’anava a veure. Quan hi arribava ja s’havia acabat i només veia el gran protagonista, estarrufat com un gall al seu galliner, envoltat per la majoria de gallines que solen anar als seus programes dels matins per xerrar molt i no dir res. Resumint, cadascú va dir una mica la seva, sense poder exposar tot el que volia i al final res de nou que no sapiguéssim de bon començament. Paraules com educació, ensenyament, formació, aprenentatge, disciplina, esforç, motivació, fracàs anaven fluint de les boques d’uns i altres, traspassant-se la pilota de la responsabilitat dels resultats com si es tractes d’un partit qualsevol i, com sempre, pilotes a fora, ningú no va ni guanyar ni perdre. En conclusió: els estudiants “catalans” estan entre els pitjors d’Europa i la responsabilitat no és ni dels pares, ni dels mestres, ni de la societat, ni del govern. La culpa és negra i ningú no la vol.
Aquest matí he reprès la feina que no vaig acabar ahir nit, asseguda davant l’ordinador, amb la televisió engegada a l’altre cap i com un miracle diví als ulls d’una atea, em torna la Veu del gran Cuní, omnipresent, omniscient, omnipotent. Jo morta de son, i aquest home que no para, nit i dia, xerra que xerra. És que no dorm com fan els altres mortals o és que potser té un llit a TV3? Qui ho sap. El que sí que deu tenir és una col·lecció de saques plenes de bitllets que li fan un bon matalàs, més dur que els de làtex, de tan atapeïdes com deuen estar. Però d’això ja en podem parlar un altre dia, avui diré la meva sobre educació, que també hi tinc dret encara que sigui una mare jubilada i una insignificant psicòloga de poble.
Seguint la dita "qui fa el cogombre que se’l posi a l’ombra", la màxima responsabilitat de l’educació d’un nen com a individu és només dels pares. Són ells qui li han de donar l’atenció i l’afecte necessaris perquè tingui un desenvolupament harmònic de totes les seves capacitats cognitives i emocionals i aprengui a comportar-se adequadament amb les persones que l’envolten. Són ells qui li han de marcar els límits des de petit, que li han d’ensenyar que les coses s’aconsegueixen amb esforç, que li han de demanar responsabilitats. Són ells qui li han d’ensenyar els codis morals o religiosos, si ho creuen convenient. Educar una criatura i preparar-lo per la vida és com ensenyar-li a caminar: han de deixar que caigui, donar-li la mà quan calgui i encoratjar-lo a tornar-ho provar. No s’han de deixar trepitjar i han d’aprendre a dir NO moltes vegades encara que sigui més fàcil cedir. Han de saber valorar les qualitats i defectes del seu fill en la mida justa, reforçant els aspectes positius i reprovant les actuacions negatives. Han de fer-li veure que ell no és el centre del món, que la seva llibertat s’acaba quan comença la dels altres, que ha d’assumir les conseqüències dels seus actes. Ja sabem que això vol paciència, temps, dedicació i potser sacrifici, però és una inversió a llarg termini.
A l’escola li hauria de correspondre la formació de la mainada i la seva integració a la pluralitat social, amb el respecte a les normes bàsiques de convivència i respecte mutu. Més que la transmissió de coneixement i informació, que actualment es pot trobar a qualsevol lloc, la funció dels mestres hauria de ser la d’ensenyar estratègies i sistemes perquè els nens “aprenguin a aprendre” i orientar-los en aquesta recerca, donar-los les eines i ensenyar-los a utilitzar-les. Els mestres i professors, en comptes d’ensinistrar lloros i micos, haurien de ser veritables entrenadors per fer pensar i raonar els seus alumnes, per activar-los la creativitat i fomentar la controvèrsia amb arguments vàlids, però tenint en compte que el potencial de cadascú pot ser diferent i les eines i les fites també ho haurien de ser. Haurien de fer veure als seus alumnes que el coneixement és un enriquiment personal, no pas una obligació quantificable. I sense cap mena de dubte, l’escola ha de ser laica per respectar la diversitat i igualtat de tots, però al mateix temps compromesa amb la defensa de la nostra llengua i el nostra país com a referent únic i comú.
Tristament la realitat ens demostra tot el contrari. El tema té molta corda, però per avui ja n’hi ha prou. Això només és la teoria, un altre dia continuaré amb la pràctica real, perquè entre una cosa i l’altra encara no he acabat la feina.
Aquest matí he reprès la feina que no vaig acabar ahir nit, asseguda davant l’ordinador, amb la televisió engegada a l’altre cap i com un miracle diví als ulls d’una atea, em torna la Veu del gran Cuní, omnipresent, omniscient, omnipotent. Jo morta de son, i aquest home que no para, nit i dia, xerra que xerra. És que no dorm com fan els altres mortals o és que potser té un llit a TV3? Qui ho sap. El que sí que deu tenir és una col·lecció de saques plenes de bitllets que li fan un bon matalàs, més dur que els de làtex, de tan atapeïdes com deuen estar. Però d’això ja en podem parlar un altre dia, avui diré la meva sobre educació, que també hi tinc dret encara que sigui una mare jubilada i una insignificant psicòloga de poble.
Seguint la dita "qui fa el cogombre que se’l posi a l’ombra", la màxima responsabilitat de l’educació d’un nen com a individu és només dels pares. Són ells qui li han de donar l’atenció i l’afecte necessaris perquè tingui un desenvolupament harmònic de totes les seves capacitats cognitives i emocionals i aprengui a comportar-se adequadament amb les persones que l’envolten. Són ells qui li han de marcar els límits des de petit, que li han d’ensenyar que les coses s’aconsegueixen amb esforç, que li han de demanar responsabilitats. Són ells qui li han d’ensenyar els codis morals o religiosos, si ho creuen convenient. Educar una criatura i preparar-lo per la vida és com ensenyar-li a caminar: han de deixar que caigui, donar-li la mà quan calgui i encoratjar-lo a tornar-ho provar. No s’han de deixar trepitjar i han d’aprendre a dir NO moltes vegades encara que sigui més fàcil cedir. Han de saber valorar les qualitats i defectes del seu fill en la mida justa, reforçant els aspectes positius i reprovant les actuacions negatives. Han de fer-li veure que ell no és el centre del món, que la seva llibertat s’acaba quan comença la dels altres, que ha d’assumir les conseqüències dels seus actes. Ja sabem que això vol paciència, temps, dedicació i potser sacrifici, però és una inversió a llarg termini.
A l’escola li hauria de correspondre la formació de la mainada i la seva integració a la pluralitat social, amb el respecte a les normes bàsiques de convivència i respecte mutu. Més que la transmissió de coneixement i informació, que actualment es pot trobar a qualsevol lloc, la funció dels mestres hauria de ser la d’ensenyar estratègies i sistemes perquè els nens “aprenguin a aprendre” i orientar-los en aquesta recerca, donar-los les eines i ensenyar-los a utilitzar-les. Els mestres i professors, en comptes d’ensinistrar lloros i micos, haurien de ser veritables entrenadors per fer pensar i raonar els seus alumnes, per activar-los la creativitat i fomentar la controvèrsia amb arguments vàlids, però tenint en compte que el potencial de cadascú pot ser diferent i les eines i les fites també ho haurien de ser. Haurien de fer veure als seus alumnes que el coneixement és un enriquiment personal, no pas una obligació quantificable. I sense cap mena de dubte, l’escola ha de ser laica per respectar la diversitat i igualtat de tots, però al mateix temps compromesa amb la defensa de la nostra llengua i el nostra país com a referent únic i comú.
Tristament la realitat ens demostra tot el contrari. El tema té molta corda, però per avui ja n’hi ha prou. Això només és la teoria, un altre dia continuaré amb la pràctica real, perquè entre una cosa i l’altra encara no he acabat la feina.