dimecres, d’octubre 01, 2008

La paella pel mànec

Fer un arròs que estigui al punt no és pas una feina fàcil. Un bon sofregit amb oli d'oliva cuit a poc a poc: all i julivert, potser també ceba, pebrot, tomata; una mica de costelló de porc, pollastre trossejat, conill, salsitxes... La sèpia és fonamental i si hi afegim calamars encara millor, quatre musclos i cloïsses per fer bonic i la part més cobejada, la clova: llagostins, escamarlans o gambes. Tot ben rossejat, llavors hi tirem l’arròs (millor que sigui de Pals) i hi afegim l’aigua o un fumet de crancs, la mesura justa perquè no se’ns negui. És una feina entretinguda però no té cap secret si tenim paciència: es tracta de saber combinar tots els ingredients de manera equilibrada per tal que la fortor d’uns no rebaixi la dels altres, no es covi i n’hi hagi prou per a tothom. Si és així, l’arròs, que és la base principal del plat, pot ser molt més gustós que el tall, però si hi posem més tall que gra, l’àpat ens quedarà curt i la gent quedarà insatisfeta.
Dirigir el nostre partit és una tasca semblant. El repte que té ara el nostre cuiner principal, ajudat pels seus fidels marmitons, és utilitzar els diversos components necessaris, sense deixar-ne cap de banda, per poder assolir un bon resultat final, equilibrat i just. Si es gasten la major part del pressupost només amb clova, l’arròs quedarà aigualit i a l’hora de repartir-lo ja se sap com irà: uns es cruspiran les gambes i els altres hauran de llepar les cloves, fins que arribarà un dia que ja no caldrà tirar-hi l’arròs perquè ningú no en voldrà menjar i els que s’afartaven de marisc hauran de menjar ravebledes.
Dissabte passat, més del 60% dels militants gironins que varen participar al congrés van escollir els marmitons que ajudaran el xef a la nostra cuina, els més partidaris de la cuina selectiva que de l’arrossada popular. Val a dir que la gran majoria dels menjadors d’arròs es varen quedar a casa, mentre que els de la clova hi eren tots, temorencs de perdre els privilegis culinaris adquirits. Jo també hi era, però a mi només m’agrada l’arròs blanc i el marisc fresc, així que em vaig quedar acandida, com sempre.
Ara espero que aquests magnífics cuiners que remenen la paella d’Esquerra apliquin bé aquesta recepta (menys papaus i més tatai) i no s’oblidin de les espècies, tan necessàries com la sal i el pebre, per arrodonir el plat tradicional: la R dels valors republicans d’austeritat, igualtat i laïcitat i la C de Catalunya ( llegiu també Països Catalans ) que ens ha de fer recordar d’on venim, on som i on hem d’anar.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Xoia:

M'han interessat molt les teves reflexions d'alt contingut metafòric. Crec que parles sense embuts, fent crítica al teu partit des de dins.Penso que com tu, hi deu haver molta gent que s'esperava que esquerra tingués un altre estil de fer política, diferent al dels altres partits.
Desitjo que un altre dia ens passis la veritable recepta de fer arròs..se'm feia la boca aigua.
Enhorabona una altra vegada pels teus 55.
Una abraçada des de Girona.
Esther

Anònim ha dit...

Carai, Xoia, ets la reina de les metàfores!

Continuant amb el tema de l'arròs, crec que a banda de millorar, com dius, la distribució interna de la nostra paella, hem d'estar atents a la paella dels altres (inclosa la gran paella dels que no voten).

Per cert, qui és aquest que surt al costat d'en Puigcercós?

Ens veiem

Jordi

xoia ha dit...

Jordi,
Els altres no fan paella: uns fan ranxo, els altres fesoles amb botifarra i els de més enllà callos a la madrilenya i facin el que facin a mi se me'n fot. Jo sóc d'ERC perquè era un partit diferent i això també s'ho pensaven alguns d'aquests que no voten, que no els agrada cap d'aquestes menges. Potser cal tornar a l'escudella i carn d'olla.
Per cert, vols dir qui és aquest del costat d'en Mines?

Anònim ha dit...

Intuïa que es tractava d'en Mines, però no n'estava segur. Per cert, algun dia hauries de penjar a internet material gràfic com aquest. Pots fer-ho al facebook...
Jordi

Anònim ha dit...

Xoia, tinc curiositat per aquesta expressió de "menys papaus i més tatai", per causes evidents relacionades amb el meu cognom. M'ho pots traduïr al meu dialecte "xava"? Gràcies,maca. A mi, encara m'agrada l'arrós, però al pas que anem aviat em deixarà d'agradar, si no es que canvien uns quants cuiners.

xoia ha dit...

Bé, tatai en el llenguatge infantívol empordanès vol dir carn ( suposo que ve de tall ) i papau vol dir papu, o sigui, cuques, llagostes, crustacis, etc, tot i que també vol dir beneit o ximplet. Ara ja sabràs més paraules del dialecte empordanès.