Fer un arròs que estigui al punt no és pas una feina fàcil. Un bon sofregit amb oli d'oliva cuit a poc a poc: all i julivert, potser també ceba, pebrot, tomata; una mica de costelló de porc, pollastre trossejat, conill, salsitxes... La sèpia és fonamental i si hi afegim calamars encara millor, quatre musclos i cloïsses per fer bonic i la part més cobejada, la clova: llagostins, escamarlans o gambes. Tot ben rossejat, llavors hi tirem l’arròs (millor que sigui de Pals) i hi afegim l’aigua o un fumet de crancs, la mesura justa perquè no se’ns negui. És una feina entretinguda però no té cap secret si tenim paciència: es tracta de saber combinar tots els ingredients de manera equilibrada per tal que la fortor d’uns no rebaixi la dels altres, no es covi i n’hi hagi prou per a tothom. Si és així, l’arròs, que és la base principal del plat, pot ser molt més gustós que el tall, però si hi posem més tall que gra, l’àpat ens quedarà curt i la gent quedarà insatisfeta.Dirigir el nostre partit és una tasca semblant. El repte que té ara el nostre cuiner principal, ajudat pels seus fidels marmitons, és utilitzar els diversos components necessaris, sense deixar-ne cap de banda, per poder assolir un bon resultat final, equilibrat i just. Si es gasten la major part del pressupost només amb clova, l’arròs quedarà aigualit i a l’hora de repartir-lo ja se sap com irà: uns es cruspiran les gambes i els altres hauran de llepar les cloves, fins que arribarà un dia que ja no caldrà tirar-hi l’arròs perquè ningú no en voldrà menjar i els que s’afartaven de marisc hauran de menjar ravebledes.
Dissabte passat, més del 60% dels militants gironins que varen participar al congrés van escollir els marmitons que ajudaran el xef a la nostra cuina, els més partidaris de la cuina selectiva que de l’arrossada popular. Val a dir que la gran majoria dels menjadors d’arròs es varen quedar a casa, mentre que els de la clova hi eren tots, temorencs de perdre els privilegis culinaris adquirits. Jo també hi era, però a mi només m’agrada l’arròs blanc i el marisc fresc, així que em vaig quedar acandida, com sempre.
Ara espero que aquests magnífics cuiners que remenen la paella d’Esquerra apliquin bé aquesta recepta (menys papaus i més tatai) i no s’oblidin de les espècies, tan necessàries com la sal i el pebre, per arrodonir el plat tradicional: la R dels valors republicans d’austeritat, igualtat i laïcitat i la C de Catalunya ( llegiu també Països Catalans ) que ens ha de fer recordar d’on venim, on som i on hem d’anar.
