Un nou vell conte de la Ventafocs

A tots aquells que encara no esteu prou convençuts, avui vigília de la Diada, us voldria explicar una versió pròpia de l'antic conte de la Ventafocs, una barreja del que m'havien explicat les àvies quan jo era petita i del que jo voldria explicar als meu néts quan encara no sigui massa gran, amb final feliç i sense prínceps, si pot ser.

   Vet aquí que una vegada hi havia una nena molt bonica que va néixer i créixer en un palau envoltada de totes les comoditats i luxes que us poguéssiu imaginar. Vivia feliç, cantant i ballant, fins que va tenir la mala sort de perdre la mare al cap de pocs anys d'haver nascut. El pare, amoïnat pel futur de la seva filleta, es va casar amb una parenta de lluny, de terres veïnes, que també havia quedat viuda amb una colla de filles. Pensava que així li donaria a la seva nineta una mare per poder-la criar com calia i unes germanes que li fessin companyia.

   Els primers dies, tot varen ser flors i violes, moixaines, abraçades i paraules boniques, però poc a poc la madrastra va començar a mostrar-se tal com era realment: malcarada, altiva i egoista. Emprant una llengua forana, que només entenien les seves filles, manava els criats i renyava la pobra nena, a qui obligava a anomenar-la mare. Les seves germanastres li prenien les joguines, els vestits, les llaminadures, la insultaven i pegaven. La madrastra malbaratava el patrimoni familiar i com més anava, més imposava el seu criteri. El pare es va anar esllanguint, penedit com estava d'haver-se casat amb aquella mala dona, fins que es va apagar, no se sap ben bé com, i així va ser com la madrastra va passar a ser la mestressa i senyora de cases i terres, de criats i jornalers i les germanastres les més tòtiles i entonades de la comarca.

   La noieta va anar creixent i com que cada dia que passava era més bonica, la madrastra la va fer anar a viure en una antiga carbonera que servia per desar els mals endreços, i li va donar un farcell amb quatre parracs aprofitats i espardenyes foradades, tot el que tenia seu. Les minyones i criats havien marxat farts de la nova mestressa i la pobra vaileta tota sola havia d'esterrejar, fer la bugada, netejar la cort dels porcs i les gibrelletes de les truges de les seves germanastres, que feien qualsevol cosa per humiliar-la. Constantment la menyspreaven, la insultaven, la castigaven, fins al punt que només podia menjar les restes del plats que elles deixaven, si en deixaven. Dormia damunt una saca plena de llistó que li servia de jaç, abrigada amb una flassada vella de borró. Nit i dia havia de mantenir el foc encès per tenir escalfor i llum dins aquella estança atapeïda d'andròmines velles i polsoses. Mentre ventava el foc tenint cura de que no s'apagués, rumiava i plorava, no entenia com podia ser que una persona que es feia dir mare la pogués maltractar d'aquesta manera. Se sentia poca cosa, lletja i desgraciada. De mica en mica havia anat oblidant qui era, d'on venia, com es deia: la seva madrastra també li havia pres els records. Va arribar a creure que havia estat abandonada per la seva veritable mare i recollida per aquesta dona tan generosa que li donava aixopluc i menjar cada dia, encara gràcies. Se sentia tan miserable que s'havia acostumat a viure en la misèria: anava bruta, emmascarada i esperrucada, ella mateixa es feia basarda si es veia reflectida en les aigües tèrboles del safareig, quan feia la bugada. Tan avall havia anat a parar que ja no se n'aixecava, es creia que tot el que li passava s'ho mereixia, que la seva mare no l'havia volgut de tan lletja i maldestra com era. Constantment demanava perdó per tot el que feia, fins i tot per tenir gana.

   Va ser empaitant una cabra que havia fugit del ramat i saltat les bardisses del clos, quan va descobrir que a l'altra banda de la tanca hi havia un corriol envoltat de tota mena de plantes i arbres carregats de fruita deliciosa, que en els seu record no havia tastat mai. La fam que arrossegava la va fer menjar-ne a deler, tant que gairebé no es va adonar de la presència d'una velleta, tan arrugada i encorbada que amb prou feina podia caminar, que li va preguntar qui era i d'on venia tan afamada. Quan enmig de llàgrimes li va haver explicat les seves penes, la vella la va acompanyar fins un estany que hi havia allà prop i després de ben rentar-la, vestir-la amb roba neta i pentinar-la, li va dir que es mirés en aquelles aigües tan nítides que semblaven un mirall. Va descobrir que era molt més bonica del que mai s'hagués pogut imaginar. Llavors la vella li va donar una avellana, una ametlla i una nou i li va dir: Agafa aquest fruits de la terra que t'ha vist néixer i quan els necessitis et transmetran la seva energia. L'avellana és la clau del cor: si vols saber qui ets, trenca-la i menja-te-la mastegant a poc a poc, ella et desvetllarà els teus sentiments i t'ensenyarà el camí per estimar-te tal com ets. L'ametlla és la clau del coneixement, quan vulguis saber perquè et deixes tractar d'aquesta manera, ella t'obrira totes les portes perquè te n'adonis que tu no tens la culpa de res, que són altres que et volen humiliar i distreure't amb enganys. La nou és la clau de la saviesa, quan vulguis saber quin ha de ser el teu destí, t'ajudarà a garbellar els sentiments i coneixements amb la raó i et farà prendre la decisió més convenient per tu.

   Així ho va fer. Tornada a la seva cavorca, abans d'anar a dormir va trencar l'avellana i mentre la mastegava i assaboria a poc a poc va sentir una escalforeta que li sortia del pit i s'escampava per tot el seu cos, els records amagats varen començar a bellugar-se dins el seu cap, es va veure ella de petita alegre i feliç, va sentir les abraçades de la seva mare, va reviure els moments de goig i els de dolor, va poder sospesar tots i cadascun dels sentiments que havia amagat durant tots aquells anys. Potser sí, potser no, potser sí que era jo!

   En llençar les cloves al foc, un raig de llum la va guiar fins aquella pila d'andròmines polsoses i allà va trobar una capsa plena de fotografies, munts de llibres i llibretes, documents notarials, de tot...No sabia per on començar, així que va decidir menjar-se l'ametlla. De mica en mica, semblava que el seu cap xuclés tota la informació dels voltants. Quan va tirar les cloves al foc, cada guspira li encenia una llumeta al seu cervell que li mostrava imatges endreçades de fa temps i així es va anar adonant que les dolentes, eren aquelles que l'havien humiliada, robada, segrestada, enganyada fins al punt d'haver-la convertit en una esclava submisa sense dignitat. Potser sí, potser no, potser sí que era jo!

   Va agafar la nou amb tota la parsimònia, li va donar dues o tres giravoltes abans de trencar-la i la va començar a llepar, a rosegar suaument metre les cloves espetegaven al caliu i deixaven anar petites espurnes que formaven xarxes multidireccionals amb fils de llum que l'envoltaven, cada vegada que feia un mossec la xarxa creixia i s'engruixia fins que es va acabar la nou i la xarxa va quedar reduïda a tres cabdells de fil rogenc sobre la cendra. Tots pampalluguejaven dient: tria'm a mi! Tria'm a mi! Tria'm a mi! Quan es varen haver apagat un era negre com la nit sense lluna, l'altre era gris com la cendra de cada vespre i l'altra era blanc com la llum de l'alba que anuncia el nou dia.

   Les emocions, sentiments, coneixements, raons havien pogut dir la seva. La Ventafocs sabia qui era ella i qui eren les altres. Ara havia de prendre una decisió per encarar el seu futur. Semblava decidida: es va ajupir, s'apropà al caliu i amb el seu bufet revifà el petit cabdell que havia triat, agafà el ventall i...

 

 

Conte contat, aquest cop encara no s'ha acabat. Ara ets tu, pacient lector, qui l'ha d'acabar segons et dicti el teu seny.

Vols continuar sent la Ventafocs de la Madrastra perquè en el fons ets masoquista i t'agrada que et maltractin? Bufa el cabdell negre i penja el ventall a la vora del foc.

Vols intentar dialogar amb ella a canvi d'una estufa, un llit nou i un uniforme de minyona? Bufa el cabdell gris, llença el ventall i demana-li una manxa.

Vols ser mestressa de tu mateixa, per poder anar allà on vulguis i amb qui vulguis? Bufa el cabdell blanc i fes servir el ventall per última vegada per revifar l'espurna de la llibertat, engega la madrastra i les germanastres cap a les seves terres de ponent i crema el ventall per recuperar el teu nom autèntic.

Potser sí, potser no, potser sí que tornaré a ser jo.

Adéu, Esquerra

Estimada Esquerra,

Em sap molt de greu haver-t’ho de dir per carta, però últimament no ens hem pas vist gaire de prop per poder-ne parlar mirant-nos els ulls. La nostra relació s’ha anat refredant des de fa alguns anys, els punts de vista i els interessos de cadascú ens han mogut per camins diferents, allunyant-nos l’una de l’altra.
Dimecres passat va fer vint anys que vaig acceptar venir amb tu per compartir un mateix projecte, amb les mateixes il·lusions, les mateixes ambicions, el mateix entusiasme, les mateixes fites... Durant molts anys ha estat així, juntes hem treballat honestament per tirar endavant el nostre projecte amb uns objectius molt clars i hem hagut de lluitar contra molts adversaris per intentar aconseguir-los. De mica en mica ens hem anat guanyant la vida i hem anat engrandint la família tal com desitjàvem i això ha anat comportant canvis en la nostra relació.
Mentre jo em quedava a casa per mantenir-la neta i ordenada, procurant que no et faltés mai el plat a taula, rentant tota la roba que tu anaves embrutint, tu en sorties perquè no en tenies prou amb el que teníem i en volies més i més. Has viatjat a altres terres i has conegut gent que t’han afalagat quan et necessitaven i tu, innocent com eres, t’has deixat entabanar, enlluernada per la seva arrogància.
Mentre jo menava el burro a les pastures i li raspallava el pelatge i la crin cada dia perquè fes goig, tu malbarataves el nostre patrimoni intentant convèncer quatre toreros perquè canviessin de tancat, però ells, poc a poc, t’han convidat a entrar al seu, oferint-te un cavall de bona raça que et raspallen cada dia els teus fidels lacais llepaculs. Vares renunciar al teus cognoms i amb ells has perdut els orígens i la identitat.
Mentre a casa el burro i jo ens fotem de gana i de fred, perquè els toros han arranat prats i camps i els seus amos el rebost i la llenyera, tu et passeges orgullosa dalt del cavall amb quatre bitllets a la butxaca que t’han donat els seus representants, sense adonar-te dels pedaços recosits a la meva roba. Gairebé no em mires, ni m’escoltes quan et parlo de fidelitat, d’honradesa, de dignitat, de llibertat. Em repeteixes una i altra vegada que ara no és hora, que tot arribarà, que he d’estar contenta que ens hagin tornat quatre rals per anar tirant, tot gràcies a tu.
Tenim la casa hipotecada, hem perdut els amics de debó i, cada cop més, la família et gira l’esquena perquè se senten traïts, però tu continues entestada a mantenir-te dalt del cavall, mudada com una princesa a la cort de porcs, deixant que aquests teus socis ens insultin, ens menyspreïn i ens prenguin el poc que ens queda.
No et pensis pas que no em sàpiga greu prendre aquesta decisió: he tingut prou temps per rumiar-la i tu has tingut prou temps per rectificar i t’has estimat més viure la teva vida, encara que ens facis mal a mi i al nostre país. He cregut en tu tots aquests anys, confiant que aviat tornaries a trobar el bon camí i continuaríem junts fins arribar al nostre destí, però veig que tu t’estimes més anar fent esses i aturades a cada revolt, per tenir contents aquesta trepa i no haver de baixar del cavall. Qualsevol torna a anar en burro, fa?
Esquerra estimada, amb llàgrimes als ulls, ha arribat l’hora que cadascú segueixi el seu camí, tu a dalt del teu cavall, jo a cavall del meu burro, potser un dia ens tornarem a trobar i començarem a caminar junts altra vegada, tant de bo!

Xoia

GALLINES

Fa tant de temps que no escric al bloc que ara no sé pas com posar-m’hi, perquè me’n donc vergonya. Els que em llegiu de lluny us preguntareu si el porquet es va engreixar prou per poder anar a Brussel·les i us diré que sí, però no us parlaré pas del viatge ni de la manifestació que, tot i que va ser un èxit, només és un final d’etapa cap a la independència. Us vull parlar de les gallines.
Per reis, la meva filla Aida em va regalar dues gallines, més ben dit, dues polles jovenetes. L’Eduard va fer un galliner de disseny, amb caseta i pati, i allà vivien i creixien fins que varen començar a pondre ous. Tenien nom: una Catic i l’altra Catasques. Jo, contenta, cada dia els donava aigua, gra i verd i recollia els dos ous. Havent dinat, les deixava anar a passejar un parell d’hores per tot el jardí, així podien picotejar i gratar tot el què volien, explorant cada racó, amb les gosses tancades a dins de casa, és clar. Quan jo sortia m’anaven al darrera i les amanyagava i donava panses perquè tornessin entrar a casa seva. Llavors obria les gosses que se n’anaven corrents a flairar el rastre per on havien passat les gallines. Així cada dia, fins que vàrem marxar a Brussel·les.
Un cop acabada la manifestació, a mig dinar, em truca en Pol i em diu que les gosses havien matat les gallines. Encara no es devia haver enlairat l’avió, de ràbia i gelos, varen obrir el llisquet de fusta del galliner a cops de pota, les gallines varen sortir confiades i ai festa! Per les gosses, és clar, perquè jo vaig tenir treballs a acabar-me la broqueta de pollastre quan ho vaig saber l’endemà: el meus fills no em varen voler enterbolir l’objectiu del viatge.
Avui fa dos mesos d’això i ja torno a tenir dues gallines. Les vàrem anar a buscar de seguida perquè les gosses sabessin que no s’havien sortit amb la seva i ara ni s’acosten al galliner, de totes maneres hi ha doble llisquet, per si de cas. Fa poc que han començat a pondre i tot i que porten la mateixa vida que les altres, m’he adonat que són diferents: són més porugues, més llameques, fan pocs ous, no s’esforcen, són més dòcils... Potser, sense adonar-me’n els hi he fet tornar jo sobreprotegint-les o potser és que no han passat la fred i la penúries de l’hivern com les seves predecessores.
I avui, casualitats de la vida, també es presenta al Parlament la ILP ( iniciativa legislativa popular ) avalada per una comissió promotora de 10.000 persones per demanar que convoquin un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. Jo aquest cop no he pas pogut anar a Barcelona a acompanyar-les, però sé que si vàrem aconseguir el primer objectiu, també aconseguirem el segon, i el tercer i els que calguin fins arribar al final. Es tracta d’anar teixint una gran xarxa, convencent la gent que l’única sortida és la independència.
Només espero que la gent que ens pot ajudar a arribar-hi, perquè nosaltres els hem ajudat a ser on són, no es comporti com les meves gallines: que no es refiin massa d’alguns que semblen manyacs ni que amaguin el cap sota l’ala per por de perdre privilegis.

Cap a Brussel·les!

Dissabte vaig anar a Barcelona a la presentació dels 10.000 catalans a Brussel·les per l’autodeterminació i l’endemà mateix vaig començar a fer guardiola per pagar-me el viatge, si més no una part, que no m’ho trobi tot de cop. Remenant pel garatge vaig trobar un porquet d’aquells amb una ranura per tirar-hi monedes i el vaig posar en circulació. Devia ser un regal que algú havia fet a la mainada i, com que més aviat anaven mancats de recursos, el varen desar en una capsa per si venien temps millors. Un garrí ben bufó, amb cara i ulls, orelles i morro, a punt per ser engreixat, sense cap tap a sota per poder buidar-lo abans d’hora. Perfecte!
Diumenge, amb la fred que feia, no vaig sortir de casa així que els diners del vermut de migdia i de la cervesa del vespre, cap a la panxa del porc. Dilluns, amb l’escombrada general necessària després del cap de setmana de repòs, quatre monedes caigudes per aquí per allà em varen fer pensar en els calaixos de les tauletes de nit. Déu n’hi do la mà de diners que cauen de les butxaques i es van acumulant allà dins!
Ben pensat, també hi afegiré cada setmana els diners que em gastaria en tabac, encara que ja fa gairebé quatre anys que ho vaig deixar, però eren una bona picossada. I els dels cubalibres dels caps de setmana que no faig, ara que ja no tanco a les petites... Potser també renunciaré a comprar rampoines inútils per regals de festes, intentaré reduir algunes exquisiteses de la taula o a fer la decoració més sòbria amb galindaines de l’any passat, tot sigui per anar engreixant el porc. Passat festes menjarem capellans en comptes de llenguado, bistecs russos en comptes de mitjana i torrades amb alls per estalviar el pernil. Així de mica, en mica no me n’adonaré que tindré un petit feix. Bé, és un dir, una bona pila de metall.
Diuen que a tots els porcs els arriba els seu Sant Martí i al meu li arribarà al febrer en comptes del novembre. Però, per més que em mirin els seus ullets demanant clemència, hauré d’agafar un martell i esbardellar-li la panxa per poder assumir una petita part del projecte més important pel futur del meu país: anar a reclamar els nostres drets a la capital d’Europa, perquè Espanya mai no ens els reconeixerà. Ho he de fer perquè jo hi vull ser el dia que declarem la independència de Catalunya, però també perquè no em conformo que els meus fills heretin la casa on visc, també vull que la terra de sota sigui seva i el carrer i les carreteres i els hospitals i les escoles i els trens i els aeroports, i tantes altres coses que tindrien en un país lliure. Aquesta és la millor inversió de futur i el millor regal que els podem fer, no us sembla?

APRENENTATGE (I)

Quan una criatura neix arriba amb una càrrega genètica que pot predeterminar uns trets físics visibles i una predisposició a desenvolupar-ne uns altres que no són tan aparents i que poden variar en funció del contacte amb l’ambient on creixi. A dins del seu caparró hi porta un cervell amagat que, com una nou feta de plecs i arrugues, té una part a cada banda amb una comissura que les uneix. Cada una d’aquestes meitats anomenades hemisferis cerebrals s’encarrega d’una manera determinada de fer les coses. La banda esquerra, excepte en alguns esquerrans, processa la informació de manera analítica i seqüencial, capta els estímuls auditius i així es formen les àrees de llenguatge, mentre la banda dreta processa la informació de manera sintètica i global, elabora els estímuls visuals i dona lloc a les àrees que s’ocupen de la percepció visual i de l’estructuració i orientació espacial, de bona part de la música i de la manifestació de les emocions. El gruix de la capa externa de cada un d’aquests plecs del cervell està formada per unes cèl·lules anomenades neurones que determinen la funció que ha de fer aquesta zona. Cada una d’aquestes neurones és com un plançó: té un nucli i unes ramificacions que van creixent a mida que les anem alimentant amb estímuls i que es van empalmant amb les neurones del costat per passar la informació rebuda, formant una xarxa de connexions que constitueix el còrtex cerebral: quantes més n’hi hagi més gran serà la capacitat funcional.
Aquest procés no és il·limitat: de mica en mica aquestes fibres nervioses es van recobrint d’unes altres cèl·lules de substància blanca anomenada mielina, que actua com a aïllant per fer més ràpida la transmissió d’informació, semblant al plàstic que cobreix els fils elèctrics i que impedeix que es facin noves ramificacions. La maduració no és igual en totes les cèl·lules, ni en totes les àrees del cervell, ni comença simultàniament, ni dura els mateixos anys, ni s’acaba al mateix temps, sinó que són processos sobreposats que necessiten la maduració prèvia d’uns circuits perquè puguin completar-se els altres i així succesivament fins a acabar de teixir aquesta gran xarxa complexa que és el cervell humà. Això significa que quan unes àrees i circuits han madurat ja no creen estructures noves, sinó que es limiten a passar-se informació entre elles o a unes altres que encara estan madurant.
Les connexions no només es fan amb les estructures del còrtex cerebral: sense les estructures subcorticals, l’anomenat cervell primitiu, no podríem aprendre res. Aquestes estructures s’encarreguen de la memòria, l’atenció, les emocions, l’activació, etc. Per simplificar podríem dir que la maduració i l’evolució van de dins a fora i de darrera a davant, essent les àrees del lòbul frontal les últimes de finalitzar el procés, aproximadament per sobre els 20 anys d’edat, justament quan algunes ja comencen el declivi.
El funcionament òptim del cervell s’aconsegueix quan totes les estructures estan ben formades i interconnectades entre elles, però a la pràctica és difícil d’arribar-hi. Hi ha molts factors interns i externs que provoquen que unes àrees és desenvolupin més que les altres, donant lloc a les anomenades habilitats o dishabilitats específiques, que fan que unes persones puguin ser molt brillants en alguns aspectes i maldestres en d’altres. L’anomenada intel·ligència és el conjunt d’aquestes capacitats funcionals, és la manera com actuen aquestes estructures cerebrals per resoldre situacions diverses. Hi ha persones que utilitzen més estratègies sintètiques i en un moment copsen la situació global mentre que d’altres la divideixen en seqüències i n’obtenen una anàlisi de tots els elements, com hi ha persones que tenen un gran domini del llenguatge i en canvi no són capaces de trobar on han aparcat el cotxe o muntar un moble de l’Ikea o joves que poden aprendre’s de memòria els noms d’un equip sencer de futbolistes i es queden bloquejats quan han de fer servir el raonament lògic o la deducció per resoldre un problema bàsic o nens que malgrat tenir un nivell intel·lectual millor que els altres de la classe quan llegeixen s’entrebanquen, confonen les paraules i no entenen el significat del text. En alguns casos es pot considerar com un tret característic o familiar, en d’altres és probable que hi hagi una disfunció cerebral que pot afectar greument i de per vida l’aprenentatge i abocar la criatura directament al fracàs escolar i emocional.
Quan la part encarregada d’aquesta funció ja ha madurat, poca cosa hi podem fer, però justament per això és important detectar-ho com més aviat millor i no esperar que el cervell de la criatura maduri amb els aires del cel com si es tractés d’una nou, perquè de nous també n’hi ha moltes que cauen abans d’hora o surten corcades si no s’hi posa remei quan toca.

EDUCACIÓ (II)

A la societat actual la majoria de pares estan massa enfeinats per ocupar-se dels seus fills i deleguen en altres la tasca educativa. Dediquen la major part del temps a guanyar diners per poder pagar-li les activitats extraescolars, les classes particulars, la cangur, la roba de marca, el mòbil o la consola, a més de la hipoteca, de les lletres del cotxe i del crèdit de les vacances. Quan arriben a casa estan massa cansats per discutir, l’única cosa que volen és tranquil·litat i la mainada al llit, per poder veure qualsevol programa dolent de la televisió que no els faci pensar gaire i on s’hi vegin reflectits. Els caps de setmana poca cosa més, amb l’única diferència que els nens tenen més temps per jugar a la Play o per mirar la seva televisió sense cap mena de control. Comptat i debatut, potser dediquen vint hores a la setmana a suportar-los i d’aquestes una quarta part, això tirant llarg, a jugar amb ells, a explicar-los històries o a parlar com caldria; la resta a consentir-los per estalviar problemes o a escridassar-los quan els nens s’han sortit amb la seva o els han tret de polleguera.
De xiquet es cria l’arbre dret: si no es rega, no s’adoba i no s’esporga adequadament, pots comptar quins fruits donarà quan sigui gran. Una criatura, com un plançó, és una barreja genètica dels seus progenitors però se’n diferencia perquè té la predisposició a imitar-ne els comportaments que li siguin més beneficiosos i a intentar treure de cada situació el màxim profit amb el mínim esforç. Si sap que quan els seus pares li manen una cosa i ell es fa els sord, després de tres vegades, acaben fent-ho ells mateixos, val la pena obeir? Si veu que els seus pares no tenen el més mínim interès en ajudar-lo a fer els deures, que no agafen mai un llibre, que s’encanten davant la televisió empassant-se programes fastigosos de trapasseries, de riure fàcil o de violència , val la pena sacrificar-se a estudiar? Si capta que el principal interès dels seus pares és guanyar diners per aconseguir tot allò que surt a la pantalla, es conformarà amb unes esportives comprades a mercat o uns pantalons que no siguin de bona marca? Deixo de banda la violència que puguin presenciar o rebre en pròpia pell, perquè això ja entraria en un altre camp, però cal recalcar que el principal model de comportament pels fills són els pares.
Molts pares creuen que evitant frustracions als seus fills i resolent els seus problemes els faran la vida més fàcil i més feliç. Així es dediquen a sobreprotegir-los, a tractar-los com si fossin de vidre, sense fer cas de la saviesa del refranyer que fa anys que ho diu: la mare valenta fa la filla dolenta. Quan un altre vailet baralla o insulta el seu fill, corren ells cap a l’escola a barallar els mestres o a barallar els altres pares, en comptes de parlar del tema i reforçar-li l’autoestima. No s’adonen que aplanant-li el camí, tapant els clots i traient les pedres, només li fomenten la inutilitat o l’avorriment, que cada cop que ell mateix supera un obstacle o resol una situació el fa madurar més com a persona? Tampoc s’imaginen que la rutina i l’avorriment d’una vida tan fàcil, sense conseqüències negatives per les errades o mal comportament, pot portar-lo a buscar experiències més divertides, emocionants que poden ser perilloses per als altres i per a ell mateix?
Això no vol dir que els nens només aprenguin dels entrebancs, dels errors i les decepcions, ans al contrari. El reforçament i suport dels pares és imprescindible per fer-los arribar a l’èxit i, evidentment, han de procurar que la quantitat d’èxits aconseguits amb esforç sigui superior a la de fracassos i tenir present que la valoració positiva de les conductes adequades és molt més necessària que els càstigs o retrets per les inadequades perquè el nen creixi emocionalment equilibrat. Les normes són imprescindibles per una bona educació i a l’hora de posar-les en pràctica no s’hi val repartir-se els papers del dolent i el bo, del dur i del tou, de l’intransigent i el permissiu: tots dos pares les han de decidir i aplicar amb la mateixa fermesa, sense rebaixar plantejaments ni desautoritzar l’altre, perquè actuar amb diferent criteri equival a inutilitzar la norma mateixa i les que vindran després.
Quants pares de nens problemàtics donarien el que fos per fer anar la pel·lícula enrere i tornar a començar de nou per esmenar els errors comesos? Però la realitat no és ciència ficció i sovint ja és massa tard: tots els estalvis obtinguts per haver treballat massa hauran de servir per pagar els psicòlegs o advocats que necessitarà el seu fill.

EDUCACIÓ (I)

Ahir vaig seguir, més o menys, el debat de TV3 organitzat i dirigit pel Sr. Cuní. Com que tenia altra feina, el sentia de fons i quan alguna intervenció m’interessava, m’aixecava i l’anava a veure. Quan hi arribava ja s’havia acabat i només veia el gran protagonista, estarrufat com un gall al seu galliner, envoltat per la majoria de gallines que solen anar als seus programes dels matins per xerrar molt i no dir res. Resumint, cadascú va dir una mica la seva, sense poder exposar tot el que volia i al final res de nou que no sapiguéssim de bon començament. Paraules com educació, ensenyament, formació, aprenentatge, disciplina, esforç, motivació, fracàs anaven fluint de les boques d’uns i altres, traspassant-se la pilota de la responsabilitat dels resultats com si es tractes d’un partit qualsevol i, com sempre, pilotes a fora, ningú no va ni guanyar ni perdre. En conclusió: els estudiants “catalans” estan entre els pitjors d’Europa i la responsabilitat no és ni dels pares, ni dels mestres, ni de la societat, ni del govern. La culpa és negra i ningú no la vol.
Aquest matí he reprès la feina que no vaig acabar ahir nit, asseguda davant l’ordinador, amb la televisió engegada a l’altre cap i com un miracle diví als ulls d’una atea, em torna la Veu del gran Cuní, omnipresent, omniscient, omnipotent. Jo morta de son, i aquest home que no para, nit i dia, xerra que xerra. És que no dorm com fan els altres mortals o és que potser té un llit a TV3? Qui ho sap. El que sí que deu tenir és una col·lecció de saques plenes de bitllets que li fan un bon matalàs, més dur que els de làtex, de tan atapeïdes com deuen estar. Però d’això ja en podem parlar un altre dia, avui diré la meva sobre educació, que també hi tinc dret encara que sigui una mare jubilada i una insignificant psicòloga de poble.
Seguint la dita "qui fa el cogombre que se’l posi a l’ombra", la màxima responsabilitat de l’educació d’un nen com a individu és només dels pares. Són ells qui li han de donar l’atenció i l’afecte necessaris perquè tingui un desenvolupament harmònic de totes les seves capacitats cognitives i emocionals i aprengui a comportar-se adequadament amb les persones que l’envolten. Són ells qui li han de marcar els límits des de petit, que li han d’ensenyar que les coses s’aconsegueixen amb esforç, que li han de demanar responsabilitats. Són ells qui li han d’ensenyar els codis morals o religiosos, si ho creuen convenient. Educar una criatura i preparar-lo per la vida és com ensenyar-li a caminar: han de deixar que caigui, donar-li la mà quan calgui i encoratjar-lo a tornar-ho provar. No s’han de deixar trepitjar i han d’aprendre a dir NO moltes vegades encara que sigui més fàcil cedir. Han de saber valorar les qualitats i defectes del seu fill en la mida justa, reforçant els aspectes positius i reprovant les actuacions negatives. Han de fer-li veure que ell no és el centre del món, que la seva llibertat s’acaba quan comença la dels altres, que ha d’assumir les conseqüències dels seus actes. Ja sabem que això vol paciència, temps, dedicació i potser sacrifici, però és una inversió a llarg termini.
A l’escola li hauria de correspondre la formació de la mainada i la seva integració a la pluralitat social, amb el respecte a les normes bàsiques de convivència i respecte mutu. Més que la transmissió de coneixement i informació, que actualment es pot trobar a qualsevol lloc, la funció dels mestres hauria de ser la d’ensenyar estratègies i sistemes perquè els nens “aprenguin a aprendre” i orientar-los en aquesta recerca, donar-los les eines i ensenyar-los a utilitzar-les. Els mestres i professors, en comptes d’ensinistrar lloros i micos, haurien de ser veritables entrenadors per fer pensar i raonar els seus alumnes, per activar-los la creativitat i fomentar la controvèrsia amb arguments vàlids, però tenint en compte que el potencial de cadascú pot ser diferent i les eines i les fites també ho haurien de ser. Haurien de fer veure als seus alumnes que el coneixement és un enriquiment personal, no pas una obligació quantificable. I sense cap mena de dubte, l’escola ha de ser laica per respectar la diversitat i igualtat de tots, però al mateix temps compromesa amb la defensa de la nostra llengua i el nostra país com a referent únic i comú.
Tristament la realitat ens demostra tot el contrari. El tema té molta corda, però per avui ja n’hi ha prou. Això només és la teoria, un altre dia continuaré amb la pràctica real, perquè entre una cosa i l’altra encara no he acabat la feina.