Una de les coses de les campanyes electorals que em treuen de polleguera és aquesta mena d’oració que resen els locutors dels telenotícies cada vegada que enfilen la crònica dels discursos i passejades dels candidats. A mi, particularment, se me’n fot si firmen o no els reportatges, si només hi posen la veu o si no en volen saber res. No dubto que siguin professionals i entenc que vulguin utilitzar els seu criteri a l’hora de seleccionar la qualitat o la rellevància de les bajanades de cada partit. Els periodistes, com en tots els gremis, procuren per ells i es defensen uns als altres amb carn i ungles, es pensen que tenen tota la raó del món i que en saben més que els altres. Però els periodistes, com tots els altres professionals, són persones amb ideologia pròpia i és molt fàcil que, sense adonar-se’n o amb tota la intencionalitat del món, es decantin per un candidat o per l’altre. La gent que no estem tan preparats com ells ho podem comprovar cada dia. Quan llegim el diari, escoltem la ràdio o veiem la televisió, podem parar bojos si volem saber com han anat realment les coses i anem contrastant la versió dels uns i dels altres.
Jo tampoc no considero just que els partits que tenen més representació hagin de tenir més temps, o seguir un ordre determinat: les oportunitats haurien de ser les mateixes per tothom. Prou que s’ho maneguen els seus aparells propagandístics per fer sonar les paraules més contundents del míting i l’entusiasme exagerat del públic just quan hi ha les càmeres de televisió gravant! Una posada en escena ben estudiada, per aprofitar al màxim els segons que els pertoquen. Prou que procuren que no enfoquin els locals buits, o les ganyotes del candidat. No trobeu ridícules aquestes escenografies amb gent a darrera, muntatges multimèdia, i pluja de flors?. Uns varen començar a fer-ho, copiant-s’ho dels americans, és clar, i ara ho fan tots. Fins que surti un nou il·luminat que digui que això es contraproduent i se n’inventi una altra. Us imagineu si els periodistes, seguint el seu criteri professional, valoressin més la imaginació, la sinceritat i el joc net, que la mediocritat, la farsa i el tot s’hi val?
Avui me n’han dit una de grossa, del meu poble. Es veu que l’altre dia, un paio es dedicava a estripar les pancartes i banderoles d’un partit que ara és a l’oposició, però que havia estat molts anys al govern. Una colla que ho varen veure el varen anar seguint i es varen adonar que anava camuflat darrera unes ulleres i una barba postissa, però resulta que no va disfressar el cotxe i el van reconèixer. Diuen que era un senyor important, molt vinculat al govern actual, ben conegut per les seves aventures de superheroi de còmic. Diuen que el varen poder retratar...
En aquest cas jo crec que els periodistes haurien d’exercir de professionals sense coacció i fer figurar aquesta suposada fotografia amb la notícia corresponent a la primera plana dels diaris comarcals. Però em sembla que no es refereixen pas a això els de TV3 quan deixen anar la cantarella de la cançó enfadosa ...
Jo tampoc no considero just que els partits que tenen més representació hagin de tenir més temps, o seguir un ordre determinat: les oportunitats haurien de ser les mateixes per tothom. Prou que s’ho maneguen els seus aparells propagandístics per fer sonar les paraules més contundents del míting i l’entusiasme exagerat del públic just quan hi ha les càmeres de televisió gravant! Una posada en escena ben estudiada, per aprofitar al màxim els segons que els pertoquen. Prou que procuren que no enfoquin els locals buits, o les ganyotes del candidat. No trobeu ridícules aquestes escenografies amb gent a darrera, muntatges multimèdia, i pluja de flors?. Uns varen començar a fer-ho, copiant-s’ho dels americans, és clar, i ara ho fan tots. Fins que surti un nou il·luminat que digui que això es contraproduent i se n’inventi una altra. Us imagineu si els periodistes, seguint el seu criteri professional, valoressin més la imaginació, la sinceritat i el joc net, que la mediocritat, la farsa i el tot s’hi val?
Avui me n’han dit una de grossa, del meu poble. Es veu que l’altre dia, un paio es dedicava a estripar les pancartes i banderoles d’un partit que ara és a l’oposició, però que havia estat molts anys al govern. Una colla que ho varen veure el varen anar seguint i es varen adonar que anava camuflat darrera unes ulleres i una barba postissa, però resulta que no va disfressar el cotxe i el van reconèixer. Diuen que era un senyor important, molt vinculat al govern actual, ben conegut per les seves aventures de superheroi de còmic. Diuen que el varen poder retratar...
En aquest cas jo crec que els periodistes haurien d’exercir de professionals sense coacció i fer figurar aquesta suposada fotografia amb la notícia corresponent a la primera plana dels diaris comarcals. Però em sembla que no es refereixen pas a això els de TV3 quan deixen anar la cantarella de la cançó enfadosa ...
1 comentari:
per els mes ignorants com jo, podeu posar la foto?
Publica un comentari a l'entrada