PAPERS

Tant criticar-les i potser en treuré alguna cosa bona d’aquestes eleccions. L’exercici físic extraordinari que m’obliguen a fer, ben segur que em farà perdre alguna unça de greix. Quan arriba el vespre, estic ben allomada de tant traginar paper de la bústia a casa, de casa al contenidor del jardí, del contenidor del jardí al contenidor del carrer i tornem-hi. No hi ha manera de fer net, amb tant de paperam. Tots els partits s’emplenen la boca i els fulls de paper amb el respecte al medi ambient, la sostenibilitat, l’ecologia, el canvi climàtic i tot això, però a l’hora de la veritat, què? Sóc jo la que ha de reciclar tota la seva paperassa. I si només fos això... No heu pensat mai la quantitat d’arbres que han hagut de tallar per fabricar tota aquest fotimer de revistes, fullets, tríptics, quartilles, targetons, sobrets i sobrassos? Jo, només de pensar-hi, m’he d’asseure per por que la indignació em provoqui un cobriment. Així, reposada, m’atreveixo a donar un cop d’ull a algun de tant en tant. No vull ni saber la quantitat de diners malgastats que podrien haver servit per dur a terme qualsevol dels projectes que proposen. Llavors sí que em vindria la feridura!
Els "peperos", que no hi tenen gaire res a fer al meu poble, envien només un sobre amb una carta escrita en castellà i signada pel gran "jefe" feixista amb barba i una llista de gent que no em sona de res, però pels cognoms deuen ser tots parents i poc amics dels catalans. S’han estalviat el tríptic amb les fotografies, però segur que els és igual, només busquen el vot espanyolista. No hi ha sants, directe al reciclatge.
Tots els altres han enviat uns fulletons amb les fotografies i dades rellevants dels candidats i suplents de les seves llistes. Això sí que em distreu un xic (ai, la trapasseria!). Guaito els que s’han envellit, els que han canviat de paper, els que han sortit afavorits, els que fan cara de mala llet. Molt millor que les revistes del cor de les perruqueries, frustrants perquè no conec ningú. Sempre m’ha fet gràcia la mena de currículum que hi consta a sota: edat, naixença, titulació o professió i pertinença a algun teixit associatiu del poble. Em sorprèn que destaquin el simple fet de ser soci d’una entitat, quan la majoria de gent de les llistes en són o se’n fan a l’última hora. Jo, pel cap baix, en sóc de vuit o deu i n’he estat de moltes més. És com pagar un impost revolucionari perquè la vida cultural i esportiva d’un poble no s’aturi. Altra cosa és formar part de la junta: això sí que significa un esforç important no gaire compensat darrerament.
Aquest any, però, amb la novetat que han introduït alguns de fer autodefinir-se als candidats, he descobert un nou mèrit curricular: ser dels “hermanus” o per haver-hi estudiat o per treballar-hi. A totes les llistes n’hi ha, fins i tot a Esquerra, la segona i l’últim de la llista n’eren professors. Els socialistes, però, en fan gala, qui ho havia de dir, els que per ideologia haurien de defensar l’escola pública i laica. Són punts de vista. Per a alguns, deu ser un orgull haver-hi estudiat i se’n senten satisfets encara ara. Per altres, que tenim memòria, aquests senyors representen una part important de la història fosca i repressora del franquisme, que no es limitaven a educar els vailets dins l’escola sinó que els controlaven fins i tot l’entrada al cinema.
Deixem-ho estar, ja sabeu que jo no sóc pas gota amiga de monges ni capellans, que vaig rebre tan intensament els seus mètodes educatius que quan en vaig sortir semblava un cavall desbocat. I si no pregunteu-li a la segona dels socialistes, que per no anar a ensenyar als “hermanus” -sempre hi ha excepcions- li va tocar domesticar-me a mi durant dos anys de la meva adolescència i de la seva juventut. I això sí que per mi és un mèrit!