PAPERS

Tant criticar-les i potser en treuré alguna cosa bona d’aquestes eleccions. L’exercici físic extraordinari que m’obliguen a fer, ben segur que em farà perdre alguna unça de greix. Quan arriba el vespre, estic ben allomada de tant traginar paper de la bústia a casa, de casa al contenidor del jardí, del contenidor del jardí al contenidor del carrer i tornem-hi. No hi ha manera de fer net, amb tant de paperam. Tots els partits s’emplenen la boca i els fulls de paper amb el respecte al medi ambient, la sostenibilitat, l’ecologia, el canvi climàtic i tot això, però a l’hora de la veritat, què? Sóc jo la que ha de reciclar tota la seva paperassa. I si només fos això... No heu pensat mai la quantitat d’arbres que han hagut de tallar per fabricar tota aquest fotimer de revistes, fullets, tríptics, quartilles, targetons, sobrets i sobrassos? Jo, només de pensar-hi, m’he d’asseure per por que la indignació em provoqui un cobriment. Així, reposada, m’atreveixo a donar un cop d’ull a algun de tant en tant. No vull ni saber la quantitat de diners malgastats que podrien haver servit per dur a terme qualsevol dels projectes que proposen. Llavors sí que em vindria la feridura!
Els "peperos", que no hi tenen gaire res a fer al meu poble, envien només un sobre amb una carta escrita en castellà i signada pel gran "jefe" feixista amb barba i una llista de gent que no em sona de res, però pels cognoms deuen ser tots parents i poc amics dels catalans. S’han estalviat el tríptic amb les fotografies, però segur que els és igual, només busquen el vot espanyolista. No hi ha sants, directe al reciclatge.
Tots els altres han enviat uns fulletons amb les fotografies i dades rellevants dels candidats i suplents de les seves llistes. Això sí que em distreu un xic (ai, la trapasseria!). Guaito els que s’han envellit, els que han canviat de paper, els que han sortit afavorits, els que fan cara de mala llet. Molt millor que les revistes del cor de les perruqueries, frustrants perquè no conec ningú. Sempre m’ha fet gràcia la mena de currículum que hi consta a sota: edat, naixença, titulació o professió i pertinença a algun teixit associatiu del poble. Em sorprèn que destaquin el simple fet de ser soci d’una entitat, quan la majoria de gent de les llistes en són o se’n fan a l’última hora. Jo, pel cap baix, en sóc de vuit o deu i n’he estat de moltes més. És com pagar un impost revolucionari perquè la vida cultural i esportiva d’un poble no s’aturi. Altra cosa és formar part de la junta: això sí que significa un esforç important no gaire compensat darrerament.
Aquest any, però, amb la novetat que han introduït alguns de fer autodefinir-se als candidats, he descobert un nou mèrit curricular: ser dels “hermanus” o per haver-hi estudiat o per treballar-hi. A totes les llistes n’hi ha, fins i tot a Esquerra, la segona i l’últim de la llista n’eren professors. Els socialistes, però, en fan gala, qui ho havia de dir, els que per ideologia haurien de defensar l’escola pública i laica. Són punts de vista. Per a alguns, deu ser un orgull haver-hi estudiat i se’n senten satisfets encara ara. Per altres, que tenim memòria, aquests senyors representen una part important de la història fosca i repressora del franquisme, que no es limitaven a educar els vailets dins l’escola sinó que els controlaven fins i tot l’entrada al cinema.
Deixem-ho estar, ja sabeu que jo no sóc pas gota amiga de monges ni capellans, que vaig rebre tan intensament els seus mètodes educatius que quan en vaig sortir semblava un cavall desbocat. I si no pregunteu-li a la segona dels socialistes, que per no anar a ensenyar als “hermanus” -sempre hi ha excepcions- li va tocar domesticar-me a mi durant dos anys de la meva adolescència i de la seva juventut. I això sí que per mi és un mèrit!

JOC BRUT

Una de les coses de les campanyes electorals que em treuen de polleguera és aquesta mena d’oració que resen els locutors dels telenotícies cada vegada que enfilen la crònica dels discursos i passejades dels candidats. A mi, particularment, se me’n fot si firmen o no els reportatges, si només hi posen la veu o si no en volen saber res. No dubto que siguin professionals i entenc que vulguin utilitzar els seu criteri a l’hora de seleccionar la qualitat o la rellevància de les bajanades de cada partit. Els periodistes, com en tots els gremis, procuren per ells i es defensen uns als altres amb carn i ungles, es pensen que tenen tota la raó del món i que en saben més que els altres. Però els periodistes, com tots els altres professionals, són persones amb ideologia pròpia i és molt fàcil que, sense adonar-se’n o amb tota la intencionalitat del món, es decantin per un candidat o per l’altre. La gent que no estem tan preparats com ells ho podem comprovar cada dia. Quan llegim el diari, escoltem la ràdio o veiem la televisió, podem parar bojos si volem saber com han anat realment les coses i anem contrastant la versió dels uns i dels altres.
Jo tampoc no considero just que els partits que tenen més representació hagin de tenir més temps, o seguir un ordre determinat: les oportunitats haurien de ser les mateixes per tothom. Prou que s’ho maneguen els seus aparells propagandístics per fer sonar les paraules més contundents del míting i l’entusiasme exagerat del públic just quan hi ha les càmeres de televisió gravant! Una posada en escena ben estudiada, per aprofitar al màxim els segons que els pertoquen. Prou que procuren que no enfoquin els locals buits, o les ganyotes del candidat. No trobeu ridícules aquestes escenografies amb gent a darrera, muntatges multimèdia, i pluja de flors?. Uns varen començar a fer-ho, copiant-s’ho dels americans, és clar, i ara ho fan tots. Fins que surti un nou il·luminat que digui que això es contraproduent i se n’inventi una altra. Us imagineu si els periodistes, seguint el seu criteri professional, valoressin més la imaginació, la sinceritat i el joc net, que la mediocritat, la farsa i el tot s’hi val?
Avui me n’han dit una de grossa, del meu poble. Es veu que l’altre dia, un paio es dedicava a estripar les pancartes i banderoles d’un partit que ara és a l’oposició, però que havia estat molts anys al govern. Una colla que ho varen veure el varen anar seguint i es varen adonar que anava camuflat darrera unes ulleres i una barba postissa, però resulta que no va disfressar el cotxe i el van reconèixer. Diuen que era un senyor important, molt vinculat al govern actual, ben conegut per les seves aventures de superheroi de còmic. Diuen que el varen poder retratar...
En aquest cas jo crec que els periodistes haurien d’exercir de professionals sense coacció i fer figurar aquesta suposada fotografia amb la notícia corresponent a la primera plana dels diaris comarcals. Però em sembla que no es refereixen pas a això els de TV3 quan deixen anar la cantarella de la cançó enfadosa ...

No m'utilitzis

Finalment la Xoia torna a escriure! Farem repicar campanes i tocarem sardanes a plaça... Sabeu què passa? Que, com diu el refrany, l’escriure fa perdre el llegir i de tant en tant convé xarrupar les paraules dels altres. Ara tinc al cap tants de temes per descabdellar, tants de cabrots reprimits per alliberar, que no sé per on començar, però com que és el tema del dia criticaré les eleccions municipals.
M’imagino algú que jo sé que ara està pensant: “Ja era hora que parlés del seu poble!”. Doncs no, xicot, vas ben errat. No ho penso pas fer, cadascú que procuri per ell i jo per tots. Ja és molt que vagi a votar, perquè com més vella em faig, més escèptica em torno.
No us penseu pas que no hi hagi anat vegades a enganxar cartells i penjar pancartes, si més no, a mirar com ho feien els altres, amb bon temps i amb tramuntana. Però, ai las! Escombra nova, escombra net i a mi ja m’han fet servir prou quan anaven maldades i la brossa ens afogava. Ara em toca quedar-me en un racó del cobert envoltada de teranyines, esperant que em llencin a la foguera de Sant Joan.
No m’agrada aquest lema d’Esquerra: Utilitza’ns. Generalment, a ningú no li agrada que l’utilitzin i encara menys, sentir-se utilitzat. Dic a ningú, però suposo que hauria de dir “a gairebé ningú, a poca gent, a mi i a un altre”... Fa, Albert? De fet, hi ha gent a qui li agrada ser manipulada, espremuda, explotada. Hi ha gent pobre d’esperit, massoquista, servil, llepaculs... Mentre n’hi hagi de burros els savis iran a cavall, ja se sap. Utilitzar, emprar, fer servir, usar i quan se’n cansin desar, arraconar, llençar... Les persones no som eines, perquè les eines les fan servir les persones. Aquesta llumenera que han llogat els companys manaires d’ERC com a assessor d’imatge s’hi llueix últimament. Segur que va anar a fer una incursió de postgrau als Estats Units, per anar a aprendre marqueting com cal, i es va afartar tant d’hamburgueses, que se li ha espesseït la sang del cervell i per això fa aquestes parides mentals tan massoteres.
Tampoc no m’agrada que ERC, com la resta de partits, confongui Barcelona amb Catalunya. Que hi ha centenars de candidats i candidates a tot el territori, per triar i remenar! Hi ha homes, dones, joves, vells, novells, repetidors, eixorits, lletjos, llestos, tanoques, malparits i innocents. En Jordi Portabella ja fa massa anys que el coneixem , sabem que és llest, guapo, trempat i altres coses, però el tenim massa vist, i als de comarques no ens escalfa ni ens refreda. No podia fer l’anunci la candidata de Verges, per exemple? Amb la feinada que va tenir organitzant i coordinant tota la parafernàlia d’en Llach, podeu ben creure que ha d’estar molt preparada ... O el candidat de Bellcaire, o el de Pals, o el de Palafrugell, per dir algú desconegut per la resta de Catalunya i que, ben segur, representen millor el tarannà de la gent votant d’esquerra.
La veritat és que només he vist l’anunci d’ERC un parell de vegades i els altres no els he volgut ni veure. Tampoc no he llegit cap dels programes electorals del meu poble, però deuen fer les mateixes propostes i les mateixes promeses, uns i altres, amb el propòsit d’entabanar quanta més gent millor. En acabat, quan governin, ja es veurà la diferència en la manera de dur-les a terme, però serà massa tard, com sempre.
Com cada quatre anys deu tocar prometre el pavelló firal i la piscina. Per cert, parlant de piscines, per casualitat no hi ha pas algun partit que contempli la possibilitat d’aïllar-ne una part per l’ús exclusiu de les dones musulmanes, com demanen a Lloret? Per què jo sé d’una colla de naturistes que, per no ser menys que elles, també en volen un altre tros per poder banyar-s’hi de pèl a pèl amb tota llibertat, tal com el seu déu mana.

Uuufff. D'això ja en parlarem un altre dia.

Hi havia una vegada

Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell, bevia de bóta en bóta i no en deixava ni una gota. Així començava un conte molt popular que em ve a la memòria el dia que fa anys que un altre rei amb bigoti va haver de marxar cames ajudeu-me i Catalunya es va creure republicana i sobirana per moments.
Ara que hi penso, realment era un conte? Poc que me’n recordo de res més. Què passa després? Ah, sí! Agafa una escopeta i se’n va a caçar. Tira un “tiro”, mata un pardal... Vols dir que era un pardal? Si anava tan gat, segur que devia ser una peça força més grossa. Segur que era un llop, els contes en van plens. El fica a l’olla amb un gra de sal. No, dona, no. Eren els tres porquets els que varen fer perolada de llop, d’aquell que bufava tant que els feia caure les cases, fins que es varen decidir pel ciment. A més, el llop sempre és el dolent: mira la caputxeta, en Pere, el pastoret mentider... Vols dir? Bé hi ha un conte d’un llop casat i emmainadat que viu en una caseta al bosc, on hi ha tres llits, un de gran, un de mitjà i un de petit, tres cadires i tres plats de sopa. Ui, ui, ui, ara sí que et patinen les neurones! Era un ós, tros de soca, un ós molt trempat que vivia en família. Però és veu que s’hi va ficar pel mig una vaileta enrinxolada molt trapassera que el va ben engatussar, tant que es va beure l’enteniment.. Se n’havia d’haver adonat que aquella noieta necessitava massa matalassos per poder dormir, que fins i tot una engruna a sota la pila li feia sortir un blau. Era una princesa de bo de bo. Ara sí que he agafat el fil! Es veu que vivia al bosc perquè la reina, la seva madrastra, li volia fer arrencar el cor. De por que tenia, de tant en tant patia atacs de histèria i es desmaiava somiant truites, de gana que passava. Tan desesperada estava que un dia va prometre que es casaria amb el primer home que li fes un petó. Casualment va saltar-li un escalaput als llavis que resulta que era un rei encantat, que els follets havien castigat a viure al llot perquè es polia de franc tota la producció de vi del reialme sense pagar impostos. Va ser tant l’ensurt que va tenir en veure l’horrorosa figura humana en què es va convertir l’escalaput, que va córrer pel bosc fins que va trobar la caseta del tres óssos, malauradament.
I vet aquí la mala fi que va tenir la pobra bèstia, una ràfega de metralla li va foradar el cos i l’embolcall. Ni per fer una catifa es va poder aprofitar. Havia d’haver pensat abans que els reis i les princeses encara existeixen en alguns racons de món.
Bon 14 d'abril!

IGUALTAT DAVANT LA LLEI

El PP, quan no practica l’esport de la manifestació, s’entesta, sigui com sigui, en voler impedir que Batasuna es presenti a les eleccions municipals emparant-se en la maleïda llei de partits. L’esquerra abertzale, es digui com es digui, no pot ser reconeguda com a partit democràtic fins que no condemni la violència, segons varen decidir els dos grans partits espanyols. Però vet aquí que l’Arnaldo Otegui ha decidit fer bondat perquè el deixin jugar als tornejos democràtics i ha reconegut que la violència no és el millor camí per aconseguir la llibertat d’un país. I sembla ser que els senyors del PP, en comptes d’estar contents i ballar per un peu, encara estan més enxarinats i piquen amb tots dos. Deu ser perquè tenen por que desaparegui la seva raó d’existir. No es cansen de dir que Batasuna i ETA són la mateixa colla, i ho deuen saber per pròpia experiència, és clar, si no amb boca de qui parlen els Guerrilleros de Cristo Rey, Fuerza Nueva i tota la patuleia de franquistes que emplenen les seves manifestacions amb banderes d’aguilots?
Però res, anem al gra, a veure si ho entenc: si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas la independència d’un país, no és democràtic i se l’ha de considerar il·legal. Fins aquí hi puc arribar. Però, i a l’inrevés? Si algú justifica la violència per aconseguir una finalitat determinada, en aquest cas, evitar la independència d’un país contra la voluntat dels seus ciutadans, és legal i democràtic? Per lògica i justícia tampoc no ho hauria de ser. Doncs sembla ser que sí. Ja se sap que la llei no és igual per tothom, que només té una sola direcció: de dalt a baix o del mig enfora, no pas en sentit contrari. Si no, provem-ho.
Ho podem preguntar directament als membres de la plana major del PP i també a alguns del PSOE: “Senyors, vostès què farien si el poble de Catalunya, mitjançant referèndum i a través del Parlament de Catalunya, declarés la independència i marxés d’Espanya?” . La resposta la coneixem prou per experiència: “Ho impediríem amb les armes, només faltaria”. “Seria lícit i democràtic utilitzar la violència per mantenir la unitat d’Espanya, encara que anés contra la decisió pacífica d’una nació?”. “ És clar que sí. Perquè les nostres lleis ho diuen, perquè les regions no tenen ni veu ni vot i perquè a nosaltres ens rota pels collons, queda clar? .”.“Ben clar, senyor”.
I jo, innocenta de mi, que volia proposar en justícia la il·legalització del PP per practicar la kaleborroca i el terrorisme verbal i no condemnar la violència! Ai de nosaltres, els catalans, ja ens podem calçar si s’acosten els Blue Meanies*...

* Per a qui no ho sàpiga, són els dolents de la pel·lícula Yellow Submarine, com aquest que surt a la imatge. Curiosament són blaus i porten els mitjons vermells i grocs.

DONES TREBALLADORES

Feia dies que no escrivia res al blog, no pas perquè no hi hagués temes calents, senzillament és que no he tingut temps, últimament no donc l’aviament. Demà és el dia de la dona treballadora i jo en sóc una que, a més de treballar de dia, a casa i a fora, com és normal, ara de nits ha de preparar exposicions, actes i festes perquè les altres companyes ho puguin celebrar com cal. Però una estoneta encara la tinc per dedicar-la a totes les dones enfeinades del meu país.
La Xixona, bona minyona, fa tres feines en un pic: fa filets i mena el carro i llegeix de xic en xic. Així cantaven antigament les nostres àvies per lloar la capacitat d’organització, planificació i disponibilitat de les dones per fer tres feines a l’hora: Una de “femenina”, una de “masculina” i una de “intel·lectual”. Tot això anant al camp, suposem, després d’haver fet endreça, rentat la bugada, preparat el dinar...
Curiosament, dissabte, durant la inauguració de l’exposició de fotografies sobre la maternitat se’ns va acudir la possibilitat de fer la mostra de l’any vinent amb retrats dels "nostres homes” fent feines casolanes que majoritàriament encara no fan. Mala pensada, vàrem reconèixer. Ben poques en recolliríem per poder emplenar els vint-i-sis plafons de la sala: algunes d’actuals, segurament, d’antigues cap ni una. Potser trobaríem algun home remenant la cassola heroicament, amb la mateixa ganyota que jo aquí al costat, durant algun tiberi d’aquells que es muntaven les colles de mascles del segle passat.
Penseu i regireu calaixos i capses, ninetes, i ho podreu comprovar vosaltres mateixes... Repasseu les imatges que teniu arxivades al cervell, encara que no hagin estat reflectides en paper: potser alguna vegada que heu estat enllitades, el vostre company s’ha decidit a fer arròs bullit, esterrejar o rentar el cul del "seu fill".
Bona part de la culpa és vostra, senyores. A casa hi viviu tots dos i hi embrutiu tots dos, és just que en gaudiu tots dos i us hi escarrasseu tots dos. No s’hi val a dir que ells no en saben o que arriben rebentats. Ningú no neix ensenyat i tothom que treballa es cansa.
Ja ho sabem que els cervells dels homes tenen algunes limitacions funcionals que els impedeixen fer dues feines de plegat, entre altres coses. Potser mai no podran fer com la Xixona però tot és posar-s’hi.

CARRETERO

Fa poques setmanes, petita a dalt de la basseta, us deia que m’estimava més mirar-me el panorama de lluny, deixar temps al temps, un marge de confiança als membres del govern a veure com irien les coses. Així, un xic a l’aguait, des d’aquest mitjà independent i variat, procuro estar al cas de les coses que es couen a palau i de les que no es mengen fora muralla. Jo, aquí darrera la pantalla, com una beneita que passa el rosari demanant al seu déu que no vagin maldades, vaig desgranant el meu penjoll de raïms, triant el gra que més em convé menjar. Llençant els renyocs, eixuts, pansits, amargants i engolint els boteruts, sucosos, tendres, fins que només em queda un esquelet de branquillons buits. Abans, les velles t’ensenyaven a jugar una estona amb la situació: la del penjoll buit havia de començar: “Saps a l’hospital? Porta-hi aquest malalt”- “Porta-l’hi tu que li has fet el mal”.
De grandeta hi he pensat vegades: un espavilat que fa i desfà, tria i s’ho fot tot i encara té la barra de demanar al pobre company decandit que li netegi la consciència i les conseqüències de la seva golafreria. Si n’arriben a ser de sàvies les àvies! Això passa a casa meva i a totes les cases d’aquest món.
El món és una bola i roda, deia el meu pare. Ara són a sota, ara són al cim, relliscada cap aquí, patacada cap allà, ara cap a ponent, ara cap a llevant, però tots volen ser a dalt quan la bola s’aturi. Als de dintre la bola, tant se’ls en dóna si la bola gira com si no, al cap i a la fi ells sempre són allà mateix, conformant la bola, nodrint-la, reforçant-la. Alguns que toquen més cap a la superfície paren més xarbotats, n’hi ha que aconsegueixen incorporar-s’hi i d’altres que s’han de conformar veient un bocí de cel per una escletxa de tant en tant.
He escoltat i llegit les manifestacions d’en Carretero i m’he menjat el gra de raïm, mentre rumiava que res no era nou, que moltes de les seves aspiracions eren les mateixes que les meves. Les mateixes que tenia la gent que em va convèncer a fer-me d’ERC quan encara jo era força innocent, aviat farà 18 anys ( majoria d’edat política, fa?).
Amb tants d’anys de ser una petita molècula d’aquesta bola n’he vistes de tots colors i he coneguts molts personatges que, com les barques d’en Jaumet, pugen i baixen i fan un pet.
ERC, fins fa poc, era un petit món on tots ens coneixíem, tots podíem opinar, teníem els mateixos drets i compartíem els mateixos ideals. És veritat que ara jo gairebé no conec ni una quarta part de la cúpula i pocs càrrecs electes, que ha entrat molta gent nova que ha trobat el camí planer i la casa muntada, però he de suposar que la declaració ideològica és la mateixa, tot i que hagin canviat les sigles. Hi ha cap problema, doncs, si un militant que ha estat molt més que una simple molècula, digui el que pensa?
Tot i que no el conec personalment, a mi no m’amoïna gens en Carretero, ans al contrari. Penso que està fent un gran favor a ERC, des de dins, perquè pot fer retornar o afegir-hi força gent desencisada o descontenta amb el govern i la direcció actual. Pot ser bo incorporar al nostre projece gent castellanoparlant i de l’òrbita del PSC, si ells hi arriben a creure, però no hem pas de ser nosaltres qui hi hàgim de renunciar per adaptar-nos al seu. A veure si perdem bous i esquelles!
Podeu estar ben tranquils, Putxi. Jo penso continuar escarxofada aquí, mirant què passa al meu voltant. Atea com sóc, ningú no em farà combregar amb la seva hòstia, però he de reconèixer que m’agrada veure com algú es belluga i fa onades en aquesta bassa aparentment calmada, si més no perquè l’escuma ens porti oxigen i n’aclareixi aquesta aigua estancada, prou enterbolida.