Embolica, que fa fort!

Avui, després del repòs estacional i la desconnexió necessària i convenient, he buscat el programa dels actes de la Diada al meu poble per planificar les activitats dels últims dies de vacances, per decidir quedar-m'hi o anar cap a Barcelona. L’he trobat al web de l’Ajuntament en format PDF, tan reduït que a ull nu no es podia llegir res i tan atapeït que m’ha fet pensar: Òndia, si que en fan de coses aquest any, tres pàgines plenes! Quan he anat pitjant el piu del ratinyol per anar engrandint la lletra amb la lupa virtual, he pogut comprovar que d’actes ben pocs, que la meitat del paper l’ocupava un paràgraf d'informació repetit en diversos idiomes. Posats a voler mantenir aquesta pretesa capitalitat cultural comarcal no podia pas ser d’altra manera, no ens moquem pas amb mitja màniga. Poc en tenim prou amb l’imposat bilingüisme, nosaltres més llengües que els dracs dels contes de princeses, pentalingües, i encara perquè el paper no donava per més! Què en pensaran els holandesos i alemanys, part important de la nostra població, que s’han quedat fora amb la incorporació de l’àrab? I els amazighs, portuguesos, italians, romanesos, russos, grecs, xinesos, japonesos, gambians, senegalesos, etc ..?
Si el díptic va dirigit als turistes, no n’hi hauria prou d’editar-lo en català com a llengua del país i en anglès com a llengua internacional més coneguda? Seria la manera de no ofendre tanta gent i estalviar diners. Si va dirigit als residents al municipi, l’Estatut ( que és una llei encara que no s’apliqui ) diu que tothom que viu i treballa a Catalunya ha de saber el català, tant si és europeu, com americà, africà o asiàtic. Si n'hi ha que no el volen aprendre, això és una actitud de menyspreu cap a nosaltres i de cap manera hem de rebaixar-nos seguint les seves regles de joc.
He de suposar que la intenció de l’oficina de turisme era bona i pretenia donar a conèixer el significat de la Diada Nacional de Catalunya a la comunitat internacional que ens visita o que resideix aquí sense saber res de la terra que trepitja. És lògic que si s’han de repartir dues columnes d’un díptic en cinc parts, els espais corresponents no poden ser gaire extensos i que en quatre ratlles és impossible explicar tota la història de Catalunya, ni tan sols la que envolta l’11 de setembre de 1714. Però una cosa és fer lligar els fils històrics per teixir una idea i l’altra embolicar la troca. Per això demanaria a la persona que ha escrit aquest breu resum i als responsables que l’han editat que m’expliquessin quina relació hi veuen entre la commemoració de l’11 de setembre, la guerra del 1936 i l’afusellament del President Companys, ja que ho han acabat simplificant d’aquesta manera: Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes es manifesten per reclamar el reconeixement dels seus drets nacionals i així mateix es ret homenatge al President de la Generalitat Lluís Companys.
Amb les vegades que jo, com a catalana, m’he manifestat l'11 de setembre per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals, mai no he vist que es retés cap homenatge particular a Lluís Companys, més aviat se li ret simbòlicament a Rafel Casanova, Conseller en Cap de la Generalitat quan varen entrar les tropes invasores de Felip V a Barcelona el 1714 i aquest homenatge es fa extensiu a tots els patriotes que han mort o han lluitat per la recuperació dels drets de Catalunya durant aquests 293 anys d’ocupació espanyola del Principat, entre ells també el President Companys, però el dia que se li ret homenatge és el 15 d’octubre, dia en què fou afusellat.
Si ja costa que ens entenguin, al menys expliquem-nos bé.

TOT PAGAT

Les persones de poca fe que no creiem en déu, si més no en un d’aquests déus que ens volen imposar els uns o els altres, solem buscar alguna mena d’explicació lògica o científica al funcionament de l’univers, de la vida, de la mort, del destí i de tot plegat. Ja fa temps que em vaig interessar pels escrits d’en Francesc Pujols i de l’Alexandre Deulofeu perquè intentaven, en certa manera, relacionar i predir esdeveniments relacionats amb el poble català utilitzant els símbols i les lleis de la llengua i la matemàtica, eines principals de la càbala.
Una de les prediccions més conegudes d’en Pujols era que arribaria un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat per tot arreu on anéssim. Això m’ha fet pensar molt aquests dies. No és pas que volti gaire però, malauradament, jo no m’hi he pas trobat mai: vagi on vagi sempre he d’obrir la cartera. Fins ara i cada cop més, els catalans, només pel sol fet de ser-ho, hem de pagar més que els altres en tots els àmbits de la nostra vida. Que potser un dia es farà justícia i les coses iran a l’inrevés? Potser sí, però és difícil de creure. Més aviat em fa l’efecte que a aquest senyor, quan remenava les lletres cabalístiques, li va caure una A per terra i en comptes de TOT PAGAT volia dir TOT APAGAT com podem comprovar últimament. Apagada la llum, apagats els trens, apagades les autopistes, apagats els aeroports, no hi ha res que funcioni... Sembla que els castellans se l’hagin cregut i per por que ens escapem, ens volen a tots els catalans tancats a casa i a les fosques, no fos cas que Europa ens donés allò que ells ens prenen.
Mentre anem afluixant la bossa esperarem que en Deulofeu, empordanès i republicà com jo, l’encerti més que en Pujols i d’aquí a dues dècades, amb diners o sense, tinguem la independència que va pronosticar matemàticament. Podria ser que els alemanys quedessin bocabadats de la nostra cultura i ens donessin un cop de mà per aconseguir-ho, però tal com van les coses, és més probable que d’aquí a vint anys siguem tan pobres que ni terra tinguem i els pocs catalans que quedin hagin d’anar a córrer món, pidolant per les cases i a l’auxili social. Llavors sí que potser ho tindrem tot pagat, de llàstima que farem.

SOUS POLÍTICS

Acabo de veure al diari el llistat de sous que cobraran els polítics i els alts càrrecs de confiança de la Diputació de Girona i si no he caigut de culs és perquè estava asseguda. M’he indignat en llegir alguns noms de la llista i m’he avergonyit de ser d’Esquerra. Fa molts anys que milito a ERC, però encara tinc molt bona memòria. Per això us puc ben assegurar que 18 anys enrere, viure a cos de rei amb els diners del poble no formava part de la declaració ideològica del meu partit. i encara menys per ocupar càrrecs en una institució que tots consideràvem que havia de desaparèixer. He sentit molts d’aquest companys, quan eren a l’oposició o ni tant sols eren a cap ajuntament, dient les mils pestes de la gent que manava i vivia de la política. Però la memòria és selectiva i el rector mai no es recorda de quan era vicari. Llàstima, tot plegat sembla un aregat de boigs, a veure qui n’estira més.
Ja em varen semblar força generosos els sous i les compensacions que es varen assignar els regidors del meu poble, però no vaig escriure res perquè vaig veure que en alguns pobles veïns encara picaven més alt. Si els alcaldes i alguns regidors han d’estar pràcticament tot el dia a l’Ajuntament em sembla raonable que tinguin la dedicació exclusiva i cobrin un sou digne d’acord amb la seves capacitats i la seva tasca. És lògic que si aquestes persones han de deixar la feina que feien fins al moment d’ocupar el càrrec cobrin un xic més que el que cobraven fent el seu ofici, en proporció a les hores extres que hauran de fer i a la roba més bona que s’hauran de comprar. El que no és lògic és que qualsevol pixatinters que cobrava 1.200 € al mes passi a cobrar-ne 4.800 pel sol fet d’haver estat elegit alcalde, potser fins i tot sent el cap de llista menys votat o amb dubtoses aptituds per ocupar el càrrec. Al món laboral de la gent normal això no passa: abans de guanyar un bon sou s’ha de demostrar una bona vàlua i sempre hi sol haver algú superior que estableix els límits. En política no hi ha límits, és clar, perquè són ells mateixos que fan les lleis, s’adjudiquen els sous i les condicions i col·loquen els seus amics i parents. I ja se sap que tothom vol pujar de cop i anar endavant, que costa molt recular i tornar a baix, que ningú voluntàriament es tirarà pedres al seu teulat.
Al principi de la democràcia els primers alcaldes i regidors treballaven pel poble i la majoria hi perdien diners, perquè les hores que no anaven a la seva feina habitual les deixaven de cobrar. Com que aquesta situació era injusta es varen estipular pagues compensatòries, dedicacions parcials fins que va arribar la professionalització del càrrec. Un va començar a cobrar X, el seu succesor 2X, el següent 3X i així succesivament fins ara que la progressió ja és geomètrica.
No només als Ajuntaments: Consells Comarcals, Diputacions, Govern de la Generalitat amb les seves Delegacions, Gobierno de España amb les seves Delegacions, Parlament de Catalunya, Congrés i Senat de Madrid i segur que encara me’n deixo. Us podeu imaginar amuntegats tots els diners que cobra de més aquesta gent que tira de veta, moltes vegades amb més d’un sou, per no fer gaire res més que escalfar una cadira o gastar benzina anant amont i avall a lluir el càrrec? N’hi hauria un bon feix, més que suficient per millorar les condicions de vida de tota aquella gent que ha d’ajupir l’esquena per només guanyar el salari mínim.
És injust que alguns dels polítics i càrrecs d’aquesta Diputació anacrònica, que ni tan sols han estat escollits pel poble sinó que han estat designats per l’aparell del seu partit, cobrin dos, tres, quatre, cinc o sis vegades més que els joves becaris que es dediquen a la recerca, que els professors d’institut, que el personal sanitari o que els botiguers i petits empresaris, entre tants altres col·lectius, que són els que realment fan avançar el país. És indecent que aquests polítics es facin anomenar d’esquerres quan les seves actituds només afavoreixen la seva butxaca i la desigualtat social. És francament vergonyós que no tinguin la més mínima vergonya.
Llavors es queixen quan la gent no va a votar...

ELS NOUS DEU MANAMENTS

Feia massa dies que els grans capellans no garlaven, però ja es veia a venir que la tranquil·litat no podia durar gaire. Després d’unes vacances gens profitoses per terres americanes, el cap de la piràmide catòlica, apostòlica i romana ha convocat una reunió dels burots principals per decidir ampliar la llista de pecats i prohibicions, perquè no pot ser que la gent se’n rigui d’ell quan la renya i tothom continuï cardant, amb condons o sense, com aquell qui res. En vistes que la majoria de joves, sense prou peles per pagar una habitació d’hotel, practiquen el sexe dins el seu cotxe, i constatant la presència de noies fent autostop a les carreteres assegudes en una cadira, sense voler anar gaire lluny, l’esperit sant li ha encès la bombeta halògena que du al mig del cervell entre cella i cella i ha cridat: "Eureka! Ja tinc la solució! M’inventaré uns manaments nous per què la gent faci servir el cotxe com cal, i hi ficaré aquest per allà mig, dissimuladament, entre altres mals costums que també seran pecat: conduir massa depressa o borratxo, esbardufar els altres, presumir de cotxe, etc." Pecats, d’altra banda, que fa molt de temps que estan regulats pels governants en forma de normes, infraccions i sancions del codi de circulació.
A l’Amèrica llatina cada cop hi ha menys governants de la seva corda, els bisbes i capellans catòlics que tenen seny se li tornen dissidents i la gent descontenta es fa protestant, així que ara ha centrat tots els seus esforços en la vella Europa, que cada dia es torna més conservadora. Un terreny ben adobat perquè hi arrelin les seves llavors reaccionàries. La història ens ensenya que l’església catòlica sempre s’ha decantat cap a la dreta, no només per anar de bracet amb els seus representants i beneir els dictadors amb aquesta mà. La mà esquerra, sinistra, ha simbolitzat sempre la mà del dimoni. I la dreta, ja se sap: a cop de cartera fa cantar Sant Pere. De negociants, governants, reis, bisbes i papes addictes a la pràctica sexual variada fora de casa n’hi ha hagut sempre, però no ho feien pas a dins el cotxe...
Però, ai las! La cavorca espanyola encara és pitjor. Aquesta colla de corbs pla en són de savis! Qui es pensen que són ell per decidir què s’ha d’ensenyar a l’escola pública i laica i sortir a la televisió amb tot el cinisme i l’arrogància possible, per donar lliçons de moralitat? I tot, altra vegada, per no voler acceptar les opcions sexuals de la gent normal. Ja ho sabem que a ells no els agraden les dones, potser a alguns tampoc els homes, potser a la majoria tampoc els nens, i que a tots els agrada déu, que ningú no sap què és. Però ja fa massa temps que amb aquesta excusa es dediquen a tocar a la gent allò que no sona i a ficar el fiblot on no pertoca, quan valdria més que s’arromanguessin la sotana per veure que hi duen a sota i deixar cardar en pau a l’altra gent, sense convertir-los en estàtues de sal.

LLENGÜES I LLENGOTS

Fa pocs dies, una persona va anar al CAP del meu poble, d’urgència, perquè patia un fort dolor. Després d’esperar-se més d’una hora i mitja, envoltat majoritàriament de persones hispanoparlants que ocupaven les butaques d’espera, el va atendre una metgessa que també parlava en un castellà de les Amèriques i que no entenia ni un borrall de català. Així que aquest pacient, mai més ben dit, va haver de canviar la seva llengua per una de forastera, no fos cas que es quedés allà plantat sense remei. Un cop es va haver pujat els pantalons, després de la injecció calmant, no gaire tranquil de consciència, va donar una ullada a la recepta per conèixer el nom d’aquella dona tan poc respectuosa amb la gent del país on viu i treballa. Però, sorpresa: no hi figurava cap nom femení, sinó que portava el mateix nom i número de col·legiat d’un altre metge del CAP, fet que ens va fer sospitar que a més de no tenir ni el nivell A de català no devia tenir ni el títol homologat ni els requisits reglamentaris per poder exercir. Però aquest és un altre tema que ja tocarem un altre dia.
La meva fòbia als metges i hospitals fa que no m’hi acosti gaire sovint, per sort. No m’imagino arribar allà fotuda i que encara em facin parlar per força en la llengua del "Imperio", quina barra! Només de pensar-hi, la indignació que sento és tan forta que se’m regira l’estómac, em puja un fogarada coll amont fins a les galtes, el cor se m’esvera, la suor em regalima cara avall i no trobo aire per respirar, fins que el cap se m’enterbolina. Vaig allà perquè em curin i en puc sortir en cadira de rodes o directament al canyet.
Ben segur que, acostumat a abaixar el cap, hi ha qui dirà: “No passa res, tu saps la seva llengua, ella acaba d’arribar, deixa-li temps...”. Contínuament la mateixa cançó: ells engatussats amb la història de la "madre patria" no necessiten fer cap esforç per què els entenguin i sempre hem de ser els catalans els que hem d’afluixar. Per fer aquesta feina, els seus companys d'aquí han de tenir el nivell C de català, com tants altres treballadors públics i és la cosa més normal del món. Aquesta situació seria impensable en qualsevol país del món. Us imagineu un metge espanyol atenent pacients a la sanitat anglesa sense tenir cap coneixement d’aquesta llegua? O un metge anglès, acabat d'arribar, treballant en un consultori d'Extremadura? Ni en una pel·lícula de riure muda dels anys 20!
Motius com aquests fan que avui, per primera vegada a la meva vida, després de més de quaranta anys de guerra desfermada de fan dels BEATLES contra els Rollings, proclamo una treva indefinida en reconeixement del gest important que han fet els Stones per la nostra llengua quan han parlat en català (encara que només sigui per vendre el seu concert) i espero que serveixin de model a molta gent pel bé del país.

NOTA: Acabo de comprovar a TV3 que han parlat millor que en Montilla, potser més estona i tot, això que tot just comencen...

LA CLAU

La pasca pagana, plena de celebracions inacabables, la que jo somiava l’altre dia, me fa que va quedar un xic aigalida. Després dels resultats electorals unes copetes de xampany a cop calent sempre van bé: ja sigui perquè no n’hem perdut més, perquè no sigui dit, perquè ja el teníem en remull, perquè els altres també ho fan, perquè val més riure que plorar, a les penes punyalades... En acabat, trico-trico, sense fer gaire fressa ni voler esclafar ningú, cap a fer nones, a rumiar amb el coixí.
Dilluns, a casa, quieta, a reposar. Qualsevol se’n va a mercat! Tothom dient la seva. Els uns que han guanyat per pocs vots, però empatats en regidors amb els rivals, així que no poden tornar a formar govern amb els seus socis. Aquests que sempre queden igual: ni perden ni guanyen. Els que han empatat han guanyat en regidors en vist fa quatre anys, però sols tampoc no poden fer res. I Esquerra, que en té un més que fa quatre anys, però no ha aconseguit igualar els vots de vuit anys enrera, té la clau. Sempre la maleïda clau, ni que fos sant Pere! De què serveix tenir la clau, si has de fer reverència als amos? Només per poder-los triar: vosaltres podeu entrar a la casa gran i els altres us heu d’esperar al carrer durant quatre anys. Trist paper si sempre ens toca fer de majordoma i mai no podem ser nosaltres els qui entren per la portalada.
Dimarts, dimecres, dijous... Plouen notícies de fora, de la capital, és clar: altra vegada en Portabella és el protagonista, que n'ha perdut un i es vol quedar a l'oposició. A mi em sap molt de greu, perquè el noi sembla afectat de debó i crec que ha pres una decisió encertada deixant plantats l’hereu i la paparra verda. Al meu poble, ningú no sap res i tothom es pensa que en sap molt. Als pocs cafès que queden, als bancs del “si no fos”, a les botigues, fins i tot als blogs dels polítics locals, tots xerren més del compte: que si esquerra ha de fer això, o això altre, o no fer res, escombren cap a casa seva, amb arguments increïbles. Amb la mà de gent que pretén ficar cullerada pel sol fet d’haver-nos votat, si fos veritat poc hauríem de patir gens, tindríem majoria absoluta! I la barra que tenen altres d’aconsellar-nos, dient que no ens varen votar per por que sortís l’altre, però que són dels nostres... ja ho diuen: a port, tothom és bon mariner.
El meu pobre coixí ha quedat ben rebregat de tant voler treure-li el suc, però no pas per decidir què ha de fer ERC, que això jo ho tinc ben clar, poc més o menys. La manca de confiança generalitzada cap al nostre partit és el que m’amoïna. I no m’estranya: la indecisió, la indefinició, la impaciència no l’afavoreixen gaire. Tampoc no és bo copiar els patrons dels altres, actuant amb distància, prepotència, superioritat, fatxenderia, favoritisme, insults, menyspreu. Per a mi ERC ha de continuar donant prioritat als valors que em varen fer decidir a apuntar-m’hi fa anys, quan eren la seva “marca”: Esquerra, República i Catalunya, que a la pràctica vol dir modèstia, humanitat, honestedat, sinceritat, igualtat, integritat, independència i servei al poble i al país, per sobre dels interessos o beneficis personals o partidistes. Aquests són els criteris que haurien de fer girar la clau.

PASCA GRANADA

Diumenge vinent és Pasca Granada o Cincogesma. Deixeu-m’ho dir aixís, en empordanès perquè, amb tanta normativa i centralització, aviat no quedarà ningú més, a la nostra comarca, que el parli intencionadament amb tot l’orgull del món. També hi ha qui en diu la segona Pasqua o Pentecosta i se celebra set setmanes després de la Pasca Florida. I ara pensareu: “Amb què ens surt avui aquesta, parlant de festes catòliques si tot el dia predica contra les religions?”
Doncs justament per això. Tinc entès que la paraula pasqua o pasca ( pascha-ae llatí/ páskha grec) vol dir pastura, bona teca, afartar-se més o menys. Sabem que des que les dones són dones i no pas costelles dels homes, les persones d’aquest món han celebrat els cicles naturals de la terra, del sol, de la lluna, dels astres. Quan arribava el solstici d’hivern feien grans festes perquè la foscor de la nit minvés i els arbres fessin brots i fulles amb la llum del sol. En arribar l’equinocci de primavera, quan la nit i el dia s’igualaven, feien grans àpats per celebrar les noves fulles i flors de les plantes, esperant que la potència del sol les fes fructificar. Quan el dia arribava a la màxima llargada, agraïen els fruits que els havia donat la terra amb rituals de foc i d’aigua. Quan la nit tornava a igualar el dia, devien procurar un bon rebost per reposar amb tranquil·litat a la vora del foc mentre la fred i la foscor envoltaven la terra i els arbres s’adormien. Així varen néixer les pasques: grans banquets i celebracions que s’allargaven durant tota la setmana per acabar amb les anomenades pasquetes.
Quan les religions monoteistes, especialment la cristiana, van imposar les seves creences als pobles “infidels” o “bàrbars” no varen poder eliminar aquestes festes ancestrals, així que les varen disfressar, barrejant-les amb les seves. La primera pasca és Nadal que encara conserva aquestes reminiscències de rituals amb els arbres: el tió català o els avets nòrdics que donen fruits, les rabasses de massapà empordaneses o el tronc de xocolata francès, la llum de les espelmes, etc. La segona pasca, la florida, és la més coneguda: la que els cristians anomenen de resurrecció, però que encara voleia pel calendari regint-se amb la lluna. Antigament devia tenir relació amb la festa del ram, amb rituals de llorer i palmes i les enramades a diferents pobles i els pastissos fets amb ous, tortells o mones molt diferents a les d’ara. La tercera pasca, la granada, anomenada Pentecosta perquè la llegenda cristiana diu que cinquanta dies després de la resurrecció va arribar un esperit sant en forma de llengues de foc i els va fer a tots savis de cop. Segurament se celebrava més tard, quan havien segat i batut, i devia tenir relació amb la foguera de sant Joan.
Tota aquesta xerrameca és només per recordar que, de tota una setmana de grans celebracions, les nacions més civilitzades d’Europa, entre elles els Països Catalans, encara en conserven un dia, potser per estar menys influenciades per la repressió de l’església catòlica. Així, l’endemà de Nadal, de Pasca Florida i de Pasca Granada, també és o ha estat festa a molts països com Anglaterra, França, Alemanya, Holanda, Àustria, etc. i per influència seva a Estats Units o Austràlia. En canvi no ha estat mai festa a Espanya, Portugal, ni als països de la seva àrea de domini a les Amèriques. Un fet més que ens diferencia d’aquest estat opressor i repressor que ens controla i ens imposa fins i tot les seves festes.
Tristament ara, el dilluns de Pasca Granada, només és festiu als municipis que l’agafen com a local, per vergonya nostra. Va començar Barcelona i la varen seguir d’altres ciutats. Així, com que eren majoria, mai més ningú l’ha tornat a reivindicar i els pobles amb massa patrons, que es fotin ... Però aquest any, com que coincidia amb les eleccions municipals, l’Ajuntament de la capital ha tingut por que el personal, seguint el sol, se n’anés de cap de setmana llarg i no els votés, per això l’ha traspassada a l’altra dilluns.
Ja seria hora que ens deixéssim de dies de la hispanitat i la tornéssim tenir com a festa nacional a tot el territori. Per això espero que reflexioneu bé i voteu Esquerra que és l’únic partit que ens la pot tornar. Jo ja he posat el xampany en fresc per celebrar una bona pasca tot dilluns.