EDUCACIÓ (II)

A la societat actual la majoria de pares estan massa enfeinats per ocupar-se dels seus fills i deleguen en altres la tasca educativa. Dediquen la major part del temps a guanyar diners per poder pagar-li les activitats extraescolars, les classes particulars, la cangur, la roba de marca, el mòbil o la consola, a més de la hipoteca, de les lletres del cotxe i del crèdit de les vacances. Quan arriben a casa estan massa cansats per discutir, l’única cosa que volen és tranquil·litat i la mainada al llit, per poder veure qualsevol programa dolent de la televisió que no els faci pensar gaire i on s’hi vegin reflectits. Els caps de setmana poca cosa més, amb l’única diferència que els nens tenen més temps per jugar a la Play o per mirar la seva televisió sense cap mena de control. Comptat i debatut, potser dediquen vint hores a la setmana a suportar-los i d’aquestes una quarta part, això tirant llarg, a jugar amb ells, a explicar-los històries o a parlar com caldria; la resta a consentir-los per estalviar problemes o a escridassar-los quan els nens s’han sortit amb la seva o els han tret de polleguera.
De xiquet es cria l’arbre dret: si no es rega, no s’adoba i no s’esporga adequadament, pots comptar quins fruits donarà quan sigui gran. Una criatura, com un plançó, és una barreja genètica dels seus progenitors però se’n diferencia perquè té la predisposició a imitar-ne els comportaments que li siguin més beneficiosos i a intentar treure de cada situació el màxim profit amb el mínim esforç. Si sap que quan els seus pares li manen una cosa i ell es fa els sord, després de tres vegades, acaben fent-ho ells mateixos, val la pena obeir? Si veu que els seus pares no tenen el més mínim interès en ajudar-lo a fer els deures, que no agafen mai un llibre, que s’encanten davant la televisió empassant-se programes fastigosos de trapasseries, de riure fàcil o de violència , val la pena sacrificar-se a estudiar? Si capta que el principal interès dels seus pares és guanyar diners per aconseguir tot allò que surt a la pantalla, es conformarà amb unes esportives comprades a mercat o uns pantalons que no siguin de bona marca? Deixo de banda la violència que puguin presenciar o rebre en pròpia pell, perquè això ja entraria en un altre camp, però cal recalcar que el principal model de comportament pels fills són els pares.
Molts pares creuen que evitant frustracions als seus fills i resolent els seus problemes els faran la vida més fàcil i més feliç. Així es dediquen a sobreprotegir-los, a tractar-los com si fossin de vidre, sense fer cas de la saviesa del refranyer que fa anys que ho diu: la mare valenta fa la filla dolenta. Quan un altre vailet baralla o insulta el seu fill, corren ells cap a l’escola a barallar els mestres o a barallar els altres pares, en comptes de parlar del tema i reforçar-li l’autoestima. No s’adonen que aplanant-li el camí, tapant els clots i traient les pedres, només li fomenten la inutilitat o l’avorriment, que cada cop que ell mateix supera un obstacle o resol una situació el fa madurar més com a persona? Tampoc s’imaginen que la rutina i l’avorriment d’una vida tan fàcil, sense conseqüències negatives per les errades o mal comportament, pot portar-lo a buscar experiències més divertides, emocionants que poden ser perilloses per als altres i per a ell mateix?
Això no vol dir que els nens només aprenguin dels entrebancs, dels errors i les decepcions, ans al contrari. El reforçament i suport dels pares és imprescindible per fer-los arribar a l’èxit i, evidentment, han de procurar que la quantitat d’èxits aconseguits amb esforç sigui superior a la de fracassos i tenir present que la valoració positiva de les conductes adequades és molt més necessària que els càstigs o retrets per les inadequades perquè el nen creixi emocionalment equilibrat. Les normes són imprescindibles per una bona educació i a l’hora de posar-les en pràctica no s’hi val repartir-se els papers del dolent i el bo, del dur i del tou, de l’intransigent i el permissiu: tots dos pares les han de decidir i aplicar amb la mateixa fermesa, sense rebaixar plantejaments ni desautoritzar l’altre, perquè actuar amb diferent criteri equival a inutilitzar la norma mateixa i les que vindran després.
Quants pares de nens problemàtics donarien el que fos per fer anar la pel·lícula enrere i tornar a començar de nou per esmenar els errors comesos? Però la realitat no és ciència ficció i sovint ja és massa tard: tots els estalvis obtinguts per haver treballat massa hauran de servir per pagar els psicòlegs o advocats que necessitarà el seu fill.

EDUCACIÓ (I)

Ahir vaig seguir, més o menys, el debat de TV3 organitzat i dirigit pel Sr. Cuní. Com que tenia altra feina, el sentia de fons i quan alguna intervenció m’interessava, m’aixecava i l’anava a veure. Quan hi arribava ja s’havia acabat i només veia el gran protagonista, estarrufat com un gall al seu galliner, envoltat per la majoria de gallines que solen anar als seus programes dels matins per xerrar molt i no dir res. Resumint, cadascú va dir una mica la seva, sense poder exposar tot el que volia i al final res de nou que no sapiguéssim de bon començament. Paraules com educació, ensenyament, formació, aprenentatge, disciplina, esforç, motivació, fracàs anaven fluint de les boques d’uns i altres, traspassant-se la pilota de la responsabilitat dels resultats com si es tractes d’un partit qualsevol i, com sempre, pilotes a fora, ningú no va ni guanyar ni perdre. En conclusió: els estudiants “catalans” estan entre els pitjors d’Europa i la responsabilitat no és ni dels pares, ni dels mestres, ni de la societat, ni del govern. La culpa és negra i ningú no la vol.
Aquest matí he reprès la feina que no vaig acabar ahir nit, asseguda davant l’ordinador, amb la televisió engegada a l’altre cap i com un miracle diví als ulls d’una atea, em torna la Veu del gran Cuní, omnipresent, omniscient, omnipotent. Jo morta de son, i aquest home que no para, nit i dia, xerra que xerra. És que no dorm com fan els altres mortals o és que potser té un llit a TV3? Qui ho sap. El que sí que deu tenir és una col·lecció de saques plenes de bitllets que li fan un bon matalàs, més dur que els de làtex, de tan atapeïdes com deuen estar. Però d’això ja en podem parlar un altre dia, avui diré la meva sobre educació, que també hi tinc dret encara que sigui una mare jubilada i una insignificant psicòloga de poble.
Seguint la dita "qui fa el cogombre que se’l posi a l’ombra", la màxima responsabilitat de l’educació d’un nen com a individu és només dels pares. Són ells qui li han de donar l’atenció i l’afecte necessaris perquè tingui un desenvolupament harmònic de totes les seves capacitats cognitives i emocionals i aprengui a comportar-se adequadament amb les persones que l’envolten. Són ells qui li han de marcar els límits des de petit, que li han d’ensenyar que les coses s’aconsegueixen amb esforç, que li han de demanar responsabilitats. Són ells qui li han d’ensenyar els codis morals o religiosos, si ho creuen convenient. Educar una criatura i preparar-lo per la vida és com ensenyar-li a caminar: han de deixar que caigui, donar-li la mà quan calgui i encoratjar-lo a tornar-ho provar. No s’han de deixar trepitjar i han d’aprendre a dir NO moltes vegades encara que sigui més fàcil cedir. Han de saber valorar les qualitats i defectes del seu fill en la mida justa, reforçant els aspectes positius i reprovant les actuacions negatives. Han de fer-li veure que ell no és el centre del món, que la seva llibertat s’acaba quan comença la dels altres, que ha d’assumir les conseqüències dels seus actes. Ja sabem que això vol paciència, temps, dedicació i potser sacrifici, però és una inversió a llarg termini.
A l’escola li hauria de correspondre la formació de la mainada i la seva integració a la pluralitat social, amb el respecte a les normes bàsiques de convivència i respecte mutu. Més que la transmissió de coneixement i informació, que actualment es pot trobar a qualsevol lloc, la funció dels mestres hauria de ser la d’ensenyar estratègies i sistemes perquè els nens “aprenguin a aprendre” i orientar-los en aquesta recerca, donar-los les eines i ensenyar-los a utilitzar-les. Els mestres i professors, en comptes d’ensinistrar lloros i micos, haurien de ser veritables entrenadors per fer pensar i raonar els seus alumnes, per activar-los la creativitat i fomentar la controvèrsia amb arguments vàlids, però tenint en compte que el potencial de cadascú pot ser diferent i les eines i les fites també ho haurien de ser. Haurien de fer veure als seus alumnes que el coneixement és un enriquiment personal, no pas una obligació quantificable. I sense cap mena de dubte, l’escola ha de ser laica per respectar la diversitat i igualtat de tots, però al mateix temps compromesa amb la defensa de la nostra llengua i el nostra país com a referent únic i comú.
Tristament la realitat ens demostra tot el contrari. El tema té molta corda, però per avui ja n’hi ha prou. Això només és la teoria, un altre dia continuaré amb la pràctica real, perquè entre una cosa i l’altra encara no he acabat la feina.

De porc i de senyor se n'ha de venir de mena

Fa molts anys que vaig llegir “La granja dels animals” de George Orwell per primera vegada. La vaig tornar a llegir i rellegir amb tant de gust que quan la varen fer a TV3, amb dibuixos, la vaig gravar i la vaig passar una i altra vegada a la meva mainada fins que tots se la sabien de memòria. Si no heu llegit el llibre o no heu vist la pel·lícula, feu-ho, de debó, us agradarà. Ara jo no estic pas per explicar tota la història, d’allò de la granja on tots els animals es revolten contra el amos humans i acaben fent amos els porcs que eren més iguals que els altres animals i acaben sent pitjors que els humans, que quan van caure eren més porcs que els porcs.
No l’explicaré pas tota, perquè la història de voler girar la truita és més vella que anar a peu i les revoltes menades pels xais, els burros, les gallines, els ànecs i d’altres bestioles sense gaire enteniment o massa fam acaben posant porcs al poder.
He anat a sopar amb uns meus amics, celebrant molts quinzes d’octubre diferents, amb brindis de xampany català (jo mai cava). Quan hem arribat a casa el gat ens esperava a la porta, i ens ha rebut fent-nos manyagoies, tan enganxat a les nostres cames que gairebé em fot per terra quan he empassegat amb la gata que feia de catifa, ofuscada per la seva demència. Les gosses ens han vingut a rebre, saltant i fent cabrioles, enyorades de la nostra absència i orgulloses d’haver guardat tan bé la casa. Un cop a dins, els "periquitos" ens han interpretat una de les seves cançonetes i llavors m’he adonat que hi havia mitja dotzena de peixets nadons nous a l'aquari. Res d’extraordinari: una colla d’animals vivim en un mateix entorn, cadascú fa la seva funció, ens estimem i respectem mútuament i així anem aprenent uns dels altres.
He posat les notícies del 3-24 i feien un premi molt important de literatura espanyola, en directe des de Barcelona, tot en castellà. No he volgut pas mirar la gent de les taules per no trobar-hi cares conegudes, n'he tingut prou amb els que eren dalt de l’escenari. Massa mudats i massa distants. Això és el meu país?
Tot de cop he notat com una escanyada a la gargamella quan he sentit la locutora, ha estat com si em treguessin l’aire, no m'ho podia creure. He vist una colla de porcs, greixosos i fardassos, aplaudits per ànecs, xais, gallines, lloros, donant una picossada de milions per un escrit a un bordall que dubto que sàpiga posar una lletra darrera d’una altra si no hi ha un “firmes a formar” a davant i una agenollada dels altres a darrera. Idees desfasades-renovades que potser un dels seus negres ha posat en ordre. Un mediocre foraster que desprestigia la Filosofia, fent veure que ell sap pensar més i millor que la resta dels humans, quan la seva existència està exclusivament dedicada a destruir qualsevol pensament que sobrepassi la seva mentalitat devastadora i colonialista. Qui ho ha votat, qui ho ha permès, qui ho ha tolerat? Això pot passar acasa meva? Aquesta gent són del meu país?
No, no ho són, no ho haurien de ser, però hi són. Hi són per nosaltres. Algú ha decidit que aquest fals filòsof, que només fa servir els arguments dels conqueridors per sotmetre els pobles sense donar cap raó, és el millor que representa la seva causa, és el millor escriptor-pensador del món hispànic i Catalunya és Espanya perquè ho sàpiga el món. Per això ho fan i nosaltres ho acceptem i ells fan servir la nostra televisió perquè ho digui a vent obert. No en tenen prou amb tota la incertesa que ens han fent sentir fins ara. Botiflers i ocupants a casa, com sempre. Aquest home que vol manar i menar la cultura de casa nostra, rabassut i enrabiat per barreja de senglar i porc de granja, mai no tindrà la categoria de porc ibèric per més que ho vulgui, ni ell ni els seus companys, verros i truges que l’han acompanyat. Però la culpa la tenim nosaltres, perquè el respectem com a gran senyor, tot i saber que els porcs mai no tindran el seny d'una ment oberta com la nostra, com la que podríem tenir.

Sembla estrany que per anys que passin la història sempre és la mateixa, però no és pas perquè els porcs es puguin tornar homes, és que els homes sempre s’estimen més convertir-se en porcs.

La paella pel mànec

Fer un arròs que estigui al punt no és pas una feina fàcil. Un bon sofregit amb oli d'oliva cuit a poc a poc: all i julivert, potser també ceba, pebrot, tomata; una mica de costelló de porc, pollastre trossejat, conill, salsitxes... La sèpia és fonamental i si hi afegim calamars encara millor, quatre musclos i cloïsses per fer bonic i la part més cobejada, la clova: llagostins, escamarlans o gambes. Tot ben rossejat, llavors hi tirem l’arròs (millor que sigui de Pals) i hi afegim l’aigua o un fumet de crancs, la mesura justa perquè no se’ns negui. És una feina entretinguda però no té cap secret si tenim paciència: es tracta de saber combinar tots els ingredients de manera equilibrada per tal que la fortor d’uns no rebaixi la dels altres, no es covi i n’hi hagi prou per a tothom. Si és així, l’arròs, que és la base principal del plat, pot ser molt més gustós que el tall, però si hi posem més tall que gra, l’àpat ens quedarà curt i la gent quedarà insatisfeta.
Dirigir el nostre partit és una tasca semblant. El repte que té ara el nostre cuiner principal, ajudat pels seus fidels marmitons, és utilitzar els diversos components necessaris, sense deixar-ne cap de banda, per poder assolir un bon resultat final, equilibrat i just. Si es gasten la major part del pressupost només amb clova, l’arròs quedarà aigualit i a l’hora de repartir-lo ja se sap com irà: uns es cruspiran les gambes i els altres hauran de llepar les cloves, fins que arribarà un dia que ja no caldrà tirar-hi l’arròs perquè ningú no en voldrà menjar i els que s’afartaven de marisc hauran de menjar ravebledes.
Dissabte passat, més del 60% dels militants gironins que varen participar al congrés van escollir els marmitons que ajudaran el xef a la nostra cuina, els més partidaris de la cuina selectiva que de l’arrossada popular. Val a dir que la gran majoria dels menjadors d’arròs es varen quedar a casa, mentre que els de la clova hi eren tots, temorencs de perdre els privilegis culinaris adquirits. Jo també hi era, però a mi només m’agrada l’arròs blanc i el marisc fresc, així que em vaig quedar acandida, com sempre.

Ara espero que aquests magnífics cuiners que remenen la paella d’Esquerra apliquin bé aquesta recepta (menys papaus i més tatai) i no s’oblidin de les espècies, tan necessàries com la sal i el pebre, per arrodonir el plat tradicional: la R dels valors republicans d’austeritat, igualtat i laïcitat i la C de Catalunya ( llegiu també Països Catalans ) que ens ha de fer recordar d’on venim, on som i on hem d’anar.

11 de setembre

Si vols sortir de la "perplexitat" sigues valent i penja l'estelada al balcó i a les 5 de la tarda ens trobarem a la manifestació.

La cua del dragó

Fa pocs dies vèiem el Conseller Saura fent de President, estarrufat ell com un paó mascle, exigint la compareixença de Zapatero per donar explicacions a Catalunya. Vaig pensar: “ Mira que bé, la cua del dragó socialista s’ha desenganxat i es comença a bellugar sola, amb criteri propi i tot”. Però la gent de poble experimentada com jo sap que un dragó escuat ho és per poc temps, que al cap de res li torna a créixer la cueta i la que corria tota sola perd el nervi i es va assecant fins a quedar en un fil esprimatxat.
Així ho devia veure el Conseller Saura quan, amb cara de rap hipnotitzat per una serp, ens va comunicar que d’allò que havia dit sobre en Zapatero, res de res, que havia fet un gran tracte pel finançament de Catalunya, ell solet. La cúpula d’Iniciativa Pròpia va posar fil a l’agulla i a cosir corrents la cua del dragó, abans que n’hi sortís una altra, no fos que es quedessin sense res.
He estat donant voltes a aquest somni real, arrapada al coixí tota la nit. Com es pot entendre que una persona que giri rodó canviï tan sovint de parer? Com podem estar segurs de que tots els polítics estan veritablement capacitats per fer anar endavant el país? Perquè és tan difícil donar prioritat als interessos generals d’una nació abans que als personals o partidistes? Sembla que no pugui ser però la història es repeteix: "el que no es cou per mi que es cremi". Quan no són uns són els altres i així la política de Catalunya sembla el conte d’aquell pare que volia lligar els fills però no tenia cordills i quan tenia cordills li havien fugit els fills i així anar fent, sense mai acabar, com la cançó enfadosa.
Parlant de cançons, n’hi una altra de força antiga que no em puc treure del cap des que m’he aixecat: En Perico, nas de mico, s’ha begut l’enteniment, s’ha venut la seva dona per cinc cèntims d’aiguardent. No us sona de res?

Mòbil

Dijous de la setmana passada estàvem sopant amb uns companys i un d’ells, l'anomenarem JR, ens va ensenyar satisfet un mòbil nou de trinca: “Encara no sé pas com van aquests aparells perquè és el primer que tinc. Esperava que parlessin en català i ja pots veure si n’ha passat de temps...”. Un altre, en JV, mentrestant, comprovava i li ensenyava algunes qualitats de l’aparell i s’interessava per si havia estat difícil de trobar-lo. “Me l’ha comprat la dona, però em sembla que no n’hi havia gaire per triar...”. Jo, que era al seu costat, vaig afinar l’orella, perquè al meu ja li toca jubilar-se. Tot i que va ser un dels primers i únics que tenien el menú en català, ja fa força anys, i que vaig aconseguir que toqués Hey Jude quan algú em trucava, ara s’ha convertit en una andròmina entranyable, però poc funcional comparat amb els aparells joves de les últimes generacions, que fan de tot menys parlar la llengua que toca ( tota similitud amb la societat catalana actual deu ser pura casualitat ). Així que vaig posar fil a l’agulla i vaig estar més d’una hora informant-me per internet: a la pàgina http://www.elteumobil.cat/ en vaig trobar una dotzena, que garbellats i comparats amb els que realment tenia l’operador ( no vull dir el nom perquè tots fan igual ) es varen convertir en quatre o cinc. Com que per fer tractes a distància amb aquesta gent sóc desconfiada de mena, em vaig decidir a anar a la botiga directament i comprovar-ho. La noia, molt amable, en demanar-li un mòbil que parlés en català, va somriure i me’n va ensenyar un. “Només tenim aquest i no te l’aconsello perquè el números no es veuen gaire. En teníem un altre, un model d’una altra marca, però el vàrem vendre fa poc. N’hem demanat més, però ara mateix no en tenen”. Jo que li dic: “És que en JR en té un que això i allò..” “Sí, sí . Era aquest, va venir la seva dona...”. "I els altres models que diu el web?”. “Ui, res de res. Justament un dia d'aquesta mateixa setmana va venir en JV amb la mateixa llista i els vàrem estar comprovant un per un, tots els idiomes que vulguis, però el català no hi apareix”. “Bé doncs, què hem de fer? Paciència, esperarem que arribin, poc que vindrà d’aquí. El que no faré serà afluixar i que se surtin amb la seva.”
Us explico aquesta anècdota per què us adoneu de com es pot jugar la meva partida. En aquest cas, només tres persones ( fa gràcia i és trist que fóssim les mateixes ), sense posar-nos d’acord prèviament, ens hem convertit en tres peons i hem avançat un minúscul quadret. La noia de la botiga ha hagut de demanar a la companyia més aparells que parlin en català, perquè uns clients ho hem exigit, perquè no hem claudicat ni volem que el català sigui una característica sense importància dins el mòbil.
Ara rumieu una mica i repasseu-vos la consciència: us imagineu que en comptes de 3 haguéssim estat 30, 300, 3.000, 30.000, 300.000 o tres milions, el mínim per tombar una torre negra i poder aconseguir els nostres objectius? Quants de vosaltres teniu el mòbil català? Quants l’heu demanat com a primera condició a la botiga? Quants us heu estimat més tenir-lo immediatament encara que us parli en castellà? Quants aneu fent el fatxenda pel món amb una filigrana d’aparell que fa de tot menys el mínim essencial que és parlar la vostra llengua, que és la pròpia del vostre país?
Per tenir un país lliure és per aquestes petites coses que cal començar, si no ja podem anar predicant i brandant banderes. Ja us ho vaig dir abans de començar la partida: HEM DE FER COM SI JA HO FÓSSIM. Us imagineu què faria un francès, un espanyol o un italià - per dir països veïns- si el mòbil no inclogués la seva llengua?