IMAGINA

Dimarts 9 d'octubre, 67è aniversari del naixement d'en John Lennon

Imagina't que no hi ha cel

és fàcil si ho intentes

que no hi ha infern sota nostre

i damunt només firmament

Imagina't tota la gent vivint el present...

Imagina't que no hi ha països

no costa gaire fer-ho

cap motiu per matar o morir

ni tampoc religió

Imagina't tota la gent vivint la vida en pau...

Imagina't que no hi ha propietats

em pregunto si pots

ni golafreria ni fam

fraternitat entre els homes

Imagina't tota la gent compartint tot el món...

Podeu dir que sóc un somiador

però no sóc l'únic

espero que un dia t'hi afegeixis

i el món serà tot un

http://www.youtube.com/watch?v=_xjw-l673UI&mode=related&search=

Ni creus ni mocadors

He llegit al diari tot aquest rebombori que s’ha organitzat amb aquesta nena que “no volia” anar a l’escola sense el vel i que al final s’ha sortit amb la “seva”. Com pot ser que la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya s’atreveixi a desautoritzar la política educativa consensuada d’una escola per cedir al xantatge d’un pare, amb uns arguments que no s’aguanten ni pel cap ni pels peus? Com pot ser que tota una sèrie de persones que es diuen d’esquerres avalin aquesta postura amb uns arguments que no demostren res més que hipocresia i demagògia, que res tenen a veure amb alguns dels principis bàsics de la ideologia d’esquerres com són la igualtat, la llibertat i el laïcisme?
El Departament d’Ensenyament es justifica dient que primer és el dret a l’educació. Si senyors, tenen tota la raó, però no ha pas estat l’escola qui li ha negat aquest dret, han estat els seus pares, que han negligit el deure que tenen de portar la nena a l’escola, incomplint les lleis del nostre país. La majoria de nenes musulmanes van a l’escola o pel carrer sense vel, algunes noies amb un mocador senzill -la religió musulmana no obliga a portar-lo- i fins ara no havia passat res. La mare de la nena s’excusa dient que és la nena que no vol anar a l’escola sense aquest mocador. Bona manera d’educar una filla si deixa el criteri i les decisions ens mans d’una vaileta de 8 anys! Amb aquest argument tots els pares quan es trobin que el seus fills volen anar a l’escola vestits d’Spiderman perquè volen ser superherois els hauran de deixar fer. Una companya més jove que jo em comentava: “Què passaria si jo fes anar els meus fills a l’escola amb un mocador al coll amb l’estelada? Tinc el mateix dret, no? És la meva ideologia? Segur que el Sr. Maragall no ho toleraria de cap manera.”
Es queixava, la mare de la nena, que el curs passat, en una altra escola que li permetien dur el vel, els nens li treien i no la volien, que no tenia amics i per això encara no parlava català. I doncs què es pensa que passarà ara? Com pot jugar i córrer pel pati amb l’embalum de roba que porta a sobre? Els nens de tercer encara no tenen la maduresa suficient per fer raonaments complexos, es regeixen pel que senten i veuen i solen actuar amb espontaneïtat, tant per bé com per mal, fins i tot amb crueltat. L’educació en la igualtat vol dir que no hi ha d’haver cap diferència afegida entre uns nens i uns altres, els signes externs diferencials actuen com a desencadenant de rebuig, de no pertinença al grup, de marginació. La llibertat vol dir que els nens han d’aprendre a pensar i decidir per ells mateixos, sense prejudicis imposats. La religió i les creences personals s’han de deixar a casa, amb les creus, les medalles i els xadors. A l’escola no hi ha d’haver ni moros ni cristians, tots s’han de sentir catalans.
Senyors polítics, agafeu el toro per les banyes i no us amagueu darrere excuses de mal pagador, per políticament correctes que siguin. Es veu d’una hora lluny que no és la nena sinó el seu pare qui ha provocat tot aquest enrenou, perquè l’opinió de les nenes i de les dones musulmanes no se sol tenir en compte mai en la seva vida, ni per triar vestit ni per triar marit. Malauradament, me fa que aquesta nena té mal pronòstic: amb la vostra covardia mai no s’integrarà a l’escola, ni a la llengua ni al país. És molt probable que, amb qualsevol excusa, la tornin deixar a casa. Si no és ara, d’aquí a pocs anys, voluntàriament o obligada, deixarà els estudis i serà venuda al millor postor com si d’una peça de bestiar es tractés i vosaltres en sereu còmplices. Aquesta política que apliqueu no en té res de progressista: és discriminatòria, injusta i sotmesa a la religió, fomenta la desigualtat i la marginació i obstaculitza la integració. La llibertat d’un s’acaba quan comença la dels altres. En democràcia les normes es decideixen per majoria i, ens agradin o no, les hem de respectar, tant si som d'aquí com si som d'allà. Aneu en compte, encara hi sou a temps a regular la situació, ja heu claudicat una vegada i malauradament, com hem après a les pel·lícules, els xantatges mai no s’acaben: darrera el primer pagament en ve una altre i un altre ...

FOGUERES

Fa molt de temps, quan entrava a l’adolescència, una monja em va requisar una carpeta plena de retalls de diaris i revistes, amb fotografies i notícies dels Beatles. M’havia costat mesos aconseguir tot aquell tresor, perquè a dins aquella gàbia les úniques revistes que podíem llegir eren les de monges i capellans engatussant “negritus” a l’Àfrica. Així que les bones amigues que vivien al món normal em retallaven les notícies i me les portaven i d’altres no tan amigues me les venien, a duro la peça. Normalment, si la carpeta era plena, quan anava a casa la buidava en una caixa de fusta que tenia al santuari dels Beatles, però aquell cop no hi vaig ser a temps i la mala bèstia me’ls va esparrecar. Em vaig enrabiar tant que quan vaig tornar a casa vaig agafar la pila de revistes musicals que tenia i en vaig arrencar totes les fotografies d’un cantant espanyol molt famós, protegit d’en Franco i ídol de les monges. Les vaig pujar al terrat i les vaig penjar als filferros amb les agulles d’estendre la roba. Vaig agafar l’escopeta de balins i pim pam pum, a fer punteria: ara l’ull dret, ara el nas, ara l’orella i anar fent, fins que la làmina quedava tan foradada com les vores de les estovalletes de paper que els confiters posaven sota els braços de gitano. Cada vegada que descarregava l’escopeta i encertava el tret, descarregava tota la ràbia que tenia a les monges i a la gent que representaven, opressors i repressors de les llibertats del meu país.
Tres anys més tard, quan els Beatles es van separar i vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida, vaig agafar els retalls de diaris de la caixa de fusta i vaig anar cremant la figura de la Yoko amb la punta d’un cigarret que fumava d’amagat al meu santuari. Havia d’afinar bé la cremada, no fos cas que em passés de la ratlla i socarrimés en John. Quan el forat de la guspireta anava creixent i la imatge d’aquella bruixa s’anava esvaint, jo m’anava tranquil·litzant, volent-me imaginar que així ella desapareixeria de veritat i els Beatles tornarien ser-ho per sempre més.
D’aquell temps ençà, si n’he arribat a cremar de coses que no em feien peça! Cada any, des que arriben les primeres freds de la tardor, havent sopat m’assec a la vora de l’escalfapanxes i vaig fent endreça de la meva bossa, dels calaixos, dels diaris acumulats durant l’estiu, tot alimentant la voracitat de la foguera. No m’entretinc pas a mirar qui cremo: segur que he incinerat papes, reis, polítics, artistes i de tot, indesitjables i gent de bona fe. Ara que de vegades també he cremat intencionadament fotografies de gent que ha passat per la meva vida i m’ha acabat fent mal. És una manera d’esborrar-los de la meva pel·lícula. I què si ho faig? Els ha passat res de dolent? El cantant aquell de la ph, la Yoko, els Rollings, en Bush, l’Aznar, en Zaplana, l’Acebes, els reis, el papa i tantes altres persones “non grates” que alguna vegada he convertit en cendra encara gaudeixen d’una salut incombustible lluny de mi. Mentrestant jo m’he desfogat amb aquests rituals tan innocus i he pogut agafar el son a la primera, estalviant-me giravolts i mals de panxa.
Però ara, malauradament, em comença a fer por aquesta gent poderosa que confon els símbols amb els seus referents, que vol convertir en delicte una forma d’expressió de les més antigues de la història de la humanitat i que encara perdura als Països Catalans la nit de Sant Joan: cremar les andròmines inútils, els mobles corcats, les branques seques i les males herbes. Em fa por perquè alguns avantpassats d’aquesta gent que ara es dedica a encalçar xicots i periodistes només perquè cremen fotocòpies dels reis d’Espanya, temps enrere també es dedicaven a perseguir persones que no pensaven com ells i les cremaven amb carn i ossos en una foguera al mig de plaça.

PINTEN BASTOS

Avui cedeixo aquest espai a l’escrit que m’ha fet arribar la meva amiga Teresa Alabèrnia. Els fets que explica posen en evidència que dins el Cos dels Mossos d’Esquadra hi ha personal que no hi hauria d’haver entrat mai, que no coincideixen gens amb el model de policia catalana que tots volíem i que confonen els papers. Ja sabem que els requisits que es demanaven al principi s’han anat rebaixant, que han hagut de reciclar molts guàrdies i policies que venien de les Fuerzas de Seguridad del Estado i incorporar-hi gent que defensa els interessos d’una nació que no és la nostra i que tracta els legítims ciutadans de Catalunya com a enemics. Fins ara deien: “Compte, que l’única diferència entre els mossos i la policia nacional és que et peguen en català”. Doncs sembla que ara ja ni això, si els hi rota pels collons, et foten la garrotada amb la lengua del imperio. sense donar cap explicació. Per sort, jo tinc amics i amigues que són mossos i tenen molt clar en quin país treballen i a qui han de defensar, però potser aviat els que haurien de ser-ne el model en seran l’excepció.

AGREDITS COM A POBLE I COM A CIUTADANS (PREPOTÈNCIA I IMPUNITAT DELS MOSSOS)
Avui 11 de setembre a les 20'30h aprox. a la cantonada dels Jutjats de BCN, el meu company Josep M. Cadenas i jo, Teresa Alabèrnia, en sentir que dos Mossos d'Esquadra estaven parlant en castellà entre ells, ens hem comentat: "Ho sents?" "Si, és veritat el que ens havien dit, la majoria sembla ser que no utilitzen el català habitualment" "Quin mal exemple,no?" Un dels dos, el més baixet, ens increpa tot seguit: "Qué passa? parlem com ens dóna la gana". És aleshores quan li preguntem el motiu pel qual no parlen en català i textualment ens etziba un definitiu "No parlo català perqué no em passa pels collons" Li demanem el seu nº d'identificació tot fent-li saber que pensem donar a conèixer als seus superiors jeràrquics la mala educació mostrada . Es nega a identificar-se, afirmant que no està obligat a fer-ho. Prenem nota de la referència del seu vehicle: 1040 E121 i al moment ens veiem encerclats per altres Mossos que ens demanen la documentació. Evidentment no ens neguem a donar-la però sí que preguntem el motiu i alhora els fem saber que també volem que s'identifiquin. El motiu, diuen, és que ja que nosaltres hem estat anotant els números de la furgoneta ells tenen tot el dret de saber qui som, i referent a les identificacions professionals ningú els obliga a donar-les. Ens tenen uns vint minuts palplantats en mig del carrer esperant no sabem ben bé què -redactant alguna denúncia per "agrabio al idioma común de todos los españoles"? per "intolerancia al bilingüismo institucionalizado"? o simplement per actuar com a ciutadans lliures?
Quina defensa tenim davant les agressions als ciutadans i al País per part de funcionaris la missió dels quals seria precisament la de garantir-ne els seus drets? (Aquesta pregunta l'adrecem especialment al Sr Saura)
Teresa Alabèrnia i Domènech DI 36.893.750
Josep M. Cadenas i Sureda DI 40.231.342
Mas Genesta
Vall-llobrega (Baix Empordà)

Embolica, que fa fort!

Avui, després del repòs estacional i la desconnexió necessària i convenient, he buscat el programa dels actes de la Diada al meu poble per planificar les activitats dels últims dies de vacances, per decidir quedar-m'hi o anar cap a Barcelona. L’he trobat al web de l’Ajuntament en format PDF, tan reduït que a ull nu no es podia llegir res i tan atapeït que m’ha fet pensar: Òndia, si que en fan de coses aquest any, tres pàgines plenes! Quan he anat pitjant el piu del ratinyol per anar engrandint la lletra amb la lupa virtual, he pogut comprovar que d’actes ben pocs, que la meitat del paper l’ocupava un paràgraf d'informació repetit en diversos idiomes. Posats a voler mantenir aquesta pretesa capitalitat cultural comarcal no podia pas ser d’altra manera, no ens moquem pas amb mitja màniga. Poc en tenim prou amb l’imposat bilingüisme, nosaltres més llengües que els dracs dels contes de princeses, pentalingües, i encara perquè el paper no donava per més! Què en pensaran els holandesos i alemanys, part important de la nostra població, que s’han quedat fora amb la incorporació de l’àrab? I els amazighs, portuguesos, italians, romanesos, russos, grecs, xinesos, japonesos, gambians, senegalesos, etc ..?
Si el díptic va dirigit als turistes, no n’hi hauria prou d’editar-lo en català com a llengua del país i en anglès com a llengua internacional més coneguda? Seria la manera de no ofendre tanta gent i estalviar diners. Si va dirigit als residents al municipi, l’Estatut ( que és una llei encara que no s’apliqui ) diu que tothom que viu i treballa a Catalunya ha de saber el català, tant si és europeu, com americà, africà o asiàtic. Si n'hi ha que no el volen aprendre, això és una actitud de menyspreu cap a nosaltres i de cap manera hem de rebaixar-nos seguint les seves regles de joc.
He de suposar que la intenció de l’oficina de turisme era bona i pretenia donar a conèixer el significat de la Diada Nacional de Catalunya a la comunitat internacional que ens visita o que resideix aquí sense saber res de la terra que trepitja. És lògic que si s’han de repartir dues columnes d’un díptic en cinc parts, els espais corresponents no poden ser gaire extensos i que en quatre ratlles és impossible explicar tota la història de Catalunya, ni tan sols la que envolta l’11 de setembre de 1714. Però una cosa és fer lligar els fils històrics per teixir una idea i l’altra embolicar la troca. Per això demanaria a la persona que ha escrit aquest breu resum i als responsables que l’han editat que m’expliquessin quina relació hi veuen entre la commemoració de l’11 de setembre, la guerra del 1936 i l’afusellament del President Companys, ja que ho han acabat simplificant d’aquesta manera: Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes es manifesten per reclamar el reconeixement dels seus drets nacionals i així mateix es ret homenatge al President de la Generalitat Lluís Companys.
Amb les vegades que jo, com a catalana, m’he manifestat l'11 de setembre per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals, mai no he vist que es retés cap homenatge particular a Lluís Companys, més aviat se li ret simbòlicament a Rafel Casanova, Conseller en Cap de la Generalitat quan varen entrar les tropes invasores de Felip V a Barcelona el 1714 i aquest homenatge es fa extensiu a tots els patriotes que han mort o han lluitat per la recuperació dels drets de Catalunya durant aquests 293 anys d’ocupació espanyola del Principat, entre ells també el President Companys, però el dia que se li ret homenatge és el 15 d’octubre, dia en què fou afusellat.
Si ja costa que ens entenguin, al menys expliquem-nos bé.

TOT PAGAT

Les persones de poca fe que no creiem en déu, si més no en un d’aquests déus que ens volen imposar els uns o els altres, solem buscar alguna mena d’explicació lògica o científica al funcionament de l’univers, de la vida, de la mort, del destí i de tot plegat. Ja fa temps que em vaig interessar pels escrits d’en Francesc Pujols i de l’Alexandre Deulofeu perquè intentaven, en certa manera, relacionar i predir esdeveniments relacionats amb el poble català utilitzant els símbols i les lleis de la llengua i la matemàtica, eines principals de la càbala.
Una de les prediccions més conegudes d’en Pujols era que arribaria un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat per tot arreu on anéssim. Això m’ha fet pensar molt aquests dies. No és pas que volti gaire però, malauradament, jo no m’hi he pas trobat mai: vagi on vagi sempre he d’obrir la cartera. Fins ara i cada cop més, els catalans, només pel sol fet de ser-ho, hem de pagar més que els altres en tots els àmbits de la nostra vida. Que potser un dia es farà justícia i les coses iran a l’inrevés? Potser sí, però és difícil de creure. Més aviat em fa l’efecte que a aquest senyor, quan remenava les lletres cabalístiques, li va caure una A per terra i en comptes de TOT PAGAT volia dir TOT APAGAT com podem comprovar últimament. Apagada la llum, apagats els trens, apagades les autopistes, apagats els aeroports, no hi ha res que funcioni... Sembla que els castellans se l’hagin cregut i per por que ens escapem, ens volen a tots els catalans tancats a casa i a les fosques, no fos cas que Europa ens donés allò que ells ens prenen.
Mentre anem afluixant la bossa esperarem que en Deulofeu, empordanès i republicà com jo, l’encerti més que en Pujols i d’aquí a dues dècades, amb diners o sense, tinguem la independència que va pronosticar matemàticament. Podria ser que els alemanys quedessin bocabadats de la nostra cultura i ens donessin un cop de mà per aconseguir-ho, però tal com van les coses, és més probable que d’aquí a vint anys siguem tan pobres que ni terra tinguem i els pocs catalans que quedin hagin d’anar a córrer món, pidolant per les cases i a l’auxili social. Llavors sí que potser ho tindrem tot pagat, de llàstima que farem.

SOUS POLÍTICS

Acabo de veure al diari el llistat de sous que cobraran els polítics i els alts càrrecs de confiança de la Diputació de Girona i si no he caigut de culs és perquè estava asseguda. M’he indignat en llegir alguns noms de la llista i m’he avergonyit de ser d’Esquerra. Fa molts anys que milito a ERC, però encara tinc molt bona memòria. Per això us puc ben assegurar que 18 anys enrere, viure a cos de rei amb els diners del poble no formava part de la declaració ideològica del meu partit. i encara menys per ocupar càrrecs en una institució que tots consideràvem que havia de desaparèixer. He sentit molts d’aquest companys, quan eren a l’oposició o ni tant sols eren a cap ajuntament, dient les mils pestes de la gent que manava i vivia de la política. Però la memòria és selectiva i el rector mai no es recorda de quan era vicari. Llàstima, tot plegat sembla un aregat de boigs, a veure qui n’estira més.
Ja em varen semblar força generosos els sous i les compensacions que es varen assignar els regidors del meu poble, però no vaig escriure res perquè vaig veure que en alguns pobles veïns encara picaven més alt. Si els alcaldes i alguns regidors han d’estar pràcticament tot el dia a l’Ajuntament em sembla raonable que tinguin la dedicació exclusiva i cobrin un sou digne d’acord amb la seves capacitats i la seva tasca. És lògic que si aquestes persones han de deixar la feina que feien fins al moment d’ocupar el càrrec cobrin un xic més que el que cobraven fent el seu ofici, en proporció a les hores extres que hauran de fer i a la roba més bona que s’hauran de comprar. El que no és lògic és que qualsevol pixatinters que cobrava 1.200 € al mes passi a cobrar-ne 4.800 pel sol fet d’haver estat elegit alcalde, potser fins i tot sent el cap de llista menys votat o amb dubtoses aptituds per ocupar el càrrec. Al món laboral de la gent normal això no passa: abans de guanyar un bon sou s’ha de demostrar una bona vàlua i sempre hi sol haver algú superior que estableix els límits. En política no hi ha límits, és clar, perquè són ells mateixos que fan les lleis, s’adjudiquen els sous i les condicions i col·loquen els seus amics i parents. I ja se sap que tothom vol pujar de cop i anar endavant, que costa molt recular i tornar a baix, que ningú voluntàriament es tirarà pedres al seu teulat.
Al principi de la democràcia els primers alcaldes i regidors treballaven pel poble i la majoria hi perdien diners, perquè les hores que no anaven a la seva feina habitual les deixaven de cobrar. Com que aquesta situació era injusta es varen estipular pagues compensatòries, dedicacions parcials fins que va arribar la professionalització del càrrec. Un va començar a cobrar X, el seu succesor 2X, el següent 3X i així succesivament fins ara que la progressió ja és geomètrica.
No només als Ajuntaments: Consells Comarcals, Diputacions, Govern de la Generalitat amb les seves Delegacions, Gobierno de España amb les seves Delegacions, Parlament de Catalunya, Congrés i Senat de Madrid i segur que encara me’n deixo. Us podeu imaginar amuntegats tots els diners que cobra de més aquesta gent que tira de veta, moltes vegades amb més d’un sou, per no fer gaire res més que escalfar una cadira o gastar benzina anant amont i avall a lluir el càrrec? N’hi hauria un bon feix, més que suficient per millorar les condicions de vida de tota aquella gent que ha d’ajupir l’esquena per només guanyar el salari mínim.
És injust que alguns dels polítics i càrrecs d’aquesta Diputació anacrònica, que ni tan sols han estat escollits pel poble sinó que han estat designats per l’aparell del seu partit, cobrin dos, tres, quatre, cinc o sis vegades més que els joves becaris que es dediquen a la recerca, que els professors d’institut, que el personal sanitari o que els botiguers i petits empresaris, entre tants altres col·lectius, que són els que realment fan avançar el país. És indecent que aquests polítics es facin anomenar d’esquerres quan les seves actituds només afavoreixen la seva butxaca i la desigualtat social. És francament vergonyós que no tinguin la més mínima vergonya.
Llavors es queixen quan la gent no va a votar...